Abecedari escolar

Alumnes, Biblioteca, Ciències, Dibuix, Escola,
Fantasia, Gol!, Història, Il·lusió, Joc, Katiuska,
Llibre, Mestre, Números, Opinió, Pissarra,
Qualificacions, Riure, Saber, Tolerància,
Univers, Valors, Walkman, Xifra, Y grega, Zero!




Carles Cano. Poemes sense diminutius, 2007
Il.: Paco Giménez

Volíem

Volíem, vora el foc, encendre
els pensaments amb una brasa
entre els dits. El vent bufava, fora,
sota el cel estelat.
Intàctils, vam restar a la riba
dels déus, del perfet instant.



Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017

Els privilegis

Al galliner de la granja
s'ha armat revolució;
tot l'aviram s'escridassa,
tots creuen tenir raó.

A l'oca, tan gansonera,
l'han feta reina d'un joc!
          -i no al paó, ni al gall dindi,
          ni al gall, ni al colom, tampoc.

Què tenia de bo, l'oca,
perquè se la distingís
destinant-li per reialme
l'altra cara del parxís?

Qui ho sàpiga, que contesti
i a la granja posi pau!

Diu el porc que «el benefici
sovint s'atorga a caprici»,
i que «la sort cau on cau!» .



Joana Raspall. Pinzellades en vers. 1998

Il·lustracions: Glòria Garcia

Vas caminar

                                              Tot dolçament, com si petgés les aigües...
                                                                                                 J. V. Foix



Vas caminar, dolçament, sobre les aigües del meu paisatge,
engany, al tard.
Miratge diürn, paràbola dels déus?
Vora els meandres adormissats del riu
s'estenia daurada mar, remorosa de silencis.
Tatuatge de joncs i d'irreals transparències,
vas ser nucli, origen del poema.



Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017

Pressió

                     A Elisabeth Hangartner


A l'hivern,
quan s'escurça la llum
i augmenta la pressió de la fosca,
quan la neu es posa en el nostre camí:

Cal fer un reixat de les hores
com si fossin raquetes de neu
per no enfonsar-nos-hi
buscar en algún racó de la memòria
un manòmetre i controlar, si és possible,
la pressió de la roda del temps.


Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología, 2011
Amb música pautada

Passat

Ah vella llibreta
on escrivia les meves redaccions de francès
"Mes vacances": m'han agradat molt les vacances
je suis allée à la plage (amb dues ee,
el verb être demana concordança), j'ai beaucoup
nagé i després acabava amb el sol ponent-se
al mar i anava a cercar gavines al diccionari


(Fragment)

De Minha Senhora de Quê, 1990

Ana Luísa Amaral, dins,

XXXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2017

Traducció: Jordi Cerdà Subirachs

Direcció del Festival: Teresa Colom i Àngels Gregori

Cant de març

Oh cel, de nou amb la gran torxa encesa!

Deixo recances i colgat caliu.

Torna a mos ulls el goig i l'escomesa,

pollanc al vent, tot el meu ésser viu.

       Jo cantaré com lluen les bardisses,

com neixen llucs, encara avui secrets,

com volten l'aire, d'un no-res felices,

les esperances amb els ulls distrets,

       com les futures dolces estimades

senten, en nou misteri, batre el cor,

com l'arbre que fou erm en les ventades

és resseguit per teranyines d'or.

Josep Carner. Poesies escollides. 1979

A cura de Joan Ferraté.

Després de la pluja

Després de la pluja s'afanya a sortir,
lluent, l'arc de Sant Martí:

és com un pont engalanat
perquè hi passi el sol, recuperat.

Quin goig que fa, tant de color,
com banderes de l'esdevenidor.

Però el veiem, aquest és el mal,
només després d'un temporal.

No fora millor i més convenient
saltar-nos-el directament?

Un arc de Sant Martí sense tempesta,
això sí que seria una festa.

Una gran festa per tota la terra:
fer la pau abans que la guerra.



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014
Il.: Bruno Munari
Tr.: Pau Vidal

Llegint diccionaris

Susanna Rafart. Dies d'agost : notes i dies de terres properes. 2017

Paradisos oceànics

Devíem navegar prou lluny de qualsevol terra, perquè
                                              només vèiem aigua, aigua,
sempre aigua, tan lluny com abastava el nostre esguard.
                                                              Aurora Bertrana


Roques de regalíssia que les aigües de l'Atlàntic llepen
llamineres abans d'esquitxar-me a totes hores. Aigua que
brolla bullent del terra que trepitjo, que omple els rius
grocs on em banyo. Aigua, aigua, sempre aigua que
abans em defugia i ara m'envolta per marcar-me el
perímetre que es desdibuixa a cada onada. Crec que
vol dir-me que soc infinita.


Sara Bailac i Ardanuy, dins,

Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans, 2013

Do del poema

          ¿A qui diré sinó a tu

l'hora plorada en la solitud invisible,

amor, on creix i calla el desig impossible,

on tot verd és nocturn i tot astre insegur,

on la set de més set fa el desig impossible?

          Tu em crides, vera amor reial!

Puc fugir: tot lligam crema en ta flama encesa;

ah, puc morir: tot fruit m'és dat en ta dolcesa!

Però resto en ta vida i neixo al que més val

des del centre secret de la teva dolcesa.

          Vivent no dels somnis d'abans

et portaré, amor, l'inefable poema,

sinó de la teva hora pura en sa tija extrema,

i del treball humil fet per les meves mans

per imitar la flor ーoh inefable poema!

De Del joc i del foc, 1946

Carles Riba, dins,

Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual. 1992

Ed.: Jordi Bacells i Albert Roig

Arbreda

Friedrich, abans de posar-se a pintar,
tancava els ulls. Aquest gruix verd d'oratge,
amb sons de toponímia al joncar,
que s'apropava provant de dir el paratge,

els noms de l'aigua i de l'aigua l'engany
en prendre forma d'arbre i créixer, d'aire
i anar-se'n. Aquest clot, aquest malguany
entre les herbes. Hi ha un indret no gaire

lluny d'això, un boscatge no talat
de fa molts anys, l'efecte que hi sojorna,
real, al sotamot mateix dels arbres,

calmosament, l'arbreda que retorna
el vers al vers en tota veritat.
Pengen els quadres: els arbres als arbres.


Perejaume, dins,



Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual. 1992

Edició: Jordi Balcels, Albert Roig

Infància

Aquells dies tan suaus, blancs de gesmil.
Semblava que no tinguéssem por de res.
L'olor a pi ens embolcallava.
Jo jugava amb l'aigua i les papallones,
m'inventava l'aire i el sol,
la pluja imantada que em prolongava.
Aleshores el vent voraç no existia.



Susanna Toledo, dins,

Reduccions : revista de poesia, 2006, núm. 86, p. 30

Tu

Tu, que has viscut sempre

a l'ombra de qualsevol  tombant,

treu el cap a la finestra

i aterra la paret:

veuràs, quina florida de liles,

veuràs, quina almoina de roses.

Olga Xirinachs i Díaz. Clau de blau : Tarraconis vrit amor. 1978

Dibuixos: Olga Xirinachs

En la pau clara de la meva estança

En la pau clara de la meva estança
sovint hi neden els peixos en calma.
I jo, laboriosa, amb la roba blanca,
he confós ta absència amb ma bonança.
Has entrat, amic, alguna vegada
dins la diàfana cambra de l'aigua
obrint d'un sol cop la porta de casa:
«demà no vindré sol sinó amb l'armada».

Has arribat amb el Lleó i el Brau!

Aviat he vist els greus animals
i ells m'han vist presa del seu vapor.
Ràpida he volgut treure'm els vestits,
per tan veloç tastar el seu vent cremant
aferrada de les feres al dors.
Bèsties em duen l'esforç del desert
vers gran repòs quan arriba l'infant
per ser ell sol més que nosaltres som.

T'has quedat ara amb el Lleó i el Brau!

Restaràs, bon pare, i també el ramat s'atura;
ja sortiran del nostre blanc sens remor els peixos
a la fi acolorits amb els seus tons honestos.
Jo, com l'albada, vestiré l'amor amb cura.



Maria Verdaguer, dins,

Reduccions : revista de poesia, 2006. Núm. 86. P. 19 

Curraià blanc

Isidre Blanc

Cançó de l'aigua

Vora d'una síquia,

dins un olivar,

la verda murtera

ses flors va badar.

La murta florida

soleta s'està.

Qui n'hi ha cullida?

Qui n'hi cullirà

de flor a la murtera

de dins l'olivar?

L'aigua de la síquia

cap avall se'n va,

canta que te canta

son etern cantar...

Francisca Alcover Morell. Obra poètica. 1999

Pròleg: Guillem Colom

Epíleg: F. Bonafè

Núvols

Blava,
condenses la immensitat del clos
als iris.
Contemples
com els auguris van enganyar-te.
T'encomanes al silenci,
i conclous
les respostes amb un gest.
Has après dels núvols.



Sandra Domínguez Roig, dins,

Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans. 2013

Un glopet d'amor

Un glopet d'amor
   m'ha fugit enllà
sense preguntar-me
   on podia anar.

No em dol; sé que al regne
   de l'inconegut,
ni l'esquitx més ínfim
   d'amor, no és perdut.



Joana Raspall. 46 poemes i 2 contes. 2013

Il·lustracions: Àfrica Fanlo

La poesia

És el foc i és la neu, és la tristesa
i és el crit que desperta l'alegria
i ens fa llum les tenebres que habitàvem
com un costum antic d'àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria
que obri escletxes de mel en la ferida
fonda i roent que ens cava precipicis
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig
que crea com cap déu futurs més savis
i funda uns altres mons que es fan possibles
si el cant esquinça vels i fon les ombres.



Marc Granell


21.03.18 Dia Mundial de la Poesia

Venen les matemàtiques

Venen les matemàtiques
talment com les onades
que moren a la platja.
Pots saber-ne l'alçada,
la força i la freqüència
fins que toquen la sorra
on has fixat els peus.
Tan sobtós i incessant
com aquest moviment
són els versos, però
proves de calcular-los
conscient que la tasca
és d'allò més incerta.
I vas pujant escales
de baranes polícromes
fins al lloc on l'amor
(talment com les onades)
no para d'extingir-se.



De Llibre de les meditacions, 1973


Feliu Formosa, dins,

Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual. 1992

Pregunta estèril

Per què tu precisament,
quina la causa
la conseqüència
l'explicació
la racionalitat
la mecànica vital en què s'insereix
el fet atroç de la mort per sempre.
Per què tu,
en quin engranatge evolutiu del temps
pot haver-hi un argument que clogui aquest debat,
per què si el cos existeix en la dimensió prevista,
quina és la raó d'una mort
tan poc pressentida.
I què en farem
de contemplar aquest buit espill d'abandó,
aquesta absència salvatge esberlada damunt el dia
que ens deixa un seguit de converses pendents,
la impossibilitat d'apel·lar el teu nom,
perquè ens calia
precisament la paraula que hauries dit.
Ni el materialisme en què vam construir-nos
defensa d'aquesta bleva
al viu de l'equilibri.

Que no en farem res
de comprovar aquesta manca,
el dolor dels que vivien al peu de ton ànima,
els que de grat haurien partit amb tu.


Marta Dacosta, dins,

Poetes gallecs d'avui : antologia. 2008
Ed.: Fátima Rodríguez, Xavier Queipo
Tr.: Manuel Costa-Pau

Poema d'hivern

Planava la temptació de rendir-se
(La guerra bullent. La pressa)
I tu eres a la Rússia,
mirant cada cosa.
Encara que no hi hagués demà.
En el paisatge, pretextos
per distreure el fred i continuar.
Llavors arribà l'hivern,
el febrer és inconstant
i et ve a veure. Vaig mirar dintre meu:
els dies no passen en va.


María do Cebreiro, dins,

Poetes gallecs d'avui : antologia. 2008
Ed.: Fátima Rodríguez, Xavier Queipo
Tr.: Manuel Costa-Pau

La ruta de la seda

Miràvem les blavoses 
muntanyes orientals, enceses per la torxa
vivent del sol,
la suau calitja que ocultava el mar,
l'enramada on llanguien 
grans flors purpúries.
Vèiem el riu fluint, a poc a poc,
cap a les aigües blanques
i el jonc on s'afanyaven mariners
amb inútil esforç per esquivar
el balç que migpartia el seu camí,
pacient treball de l'arna
entre els plecs de la seda.
No hi havia riberes ni en els camps
s'enfilava l'arròs. El cel era un calfred
en la tempesta.

 De Les aus, 1988



Margalida Pons, dins,

Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual. 1992

Edició de Jordi Balcells, Albert Roig

Dona

                                          Lèkythos del s. V aC.
                                         Atenes. Museu Nacional

                        I
                       
Perquè has cregut en mi, pugen, del pou
difícil de la parla, les paraules
que mai ningú, Neóbule, no havia
provat de fer sortir.
                              Nua, hissaves
la força del silenci amb la certesa
que jo el traduirira, per a tu,
en elegia i cant.
                         I esdevenia
la seducció, esclat i plenitud.

                      II

Des del sorral on no puc veure Súnion,
et miraré, Neóbule, com mires.

Pels clars graons del sol, avararàs
la barca dels meus ulls a ports i cimes.

I tornaré a l'estatge de la llum,
nauxer de tu, com d'una pàtria antiga.

                     III

Els finestrals faran olor de murtra,
els forrellats assajaran arpegis,
i, a poca nit, una certesa nua
ens vestirà de somnis i silencis.

A l'alba esdevindrem claror de vànova,
i haurem escrit, Neóbule, a la pell,
un salm de foc i de vellut i d'aigua.



Jacint Sala. Filferros de llum, 1994
Il.: Montserrat Pujol

I que te'n recordes

I que te'n recordes
vell amic Guillem d'Efak
invent i simulacre?


Ara l'amor me diu que és primavera
just quan la neu me fa vinclar les branques.
Podrà aquest sol tornar les penes aigua?
I què en farem, llavors, de tanta llàgrima?

Ara la sang me diu que no té espera
just quan el cor gemega en impusar-la.
Quin oli hi ha que li unti les frontisses?
Sense gemecs, i què en farem de l'ànima?

Ara la pols me diu que el fang enyora
just quan les mans ja m'han perdut el fènyer.
De bat a bat vols que obri les finestres?
I què en farem de tants ocells a lloure?

Ara l'amor me diu que és primavera
i jo m'ho crec. Me'n ric del calendari.



Guillem d'Efak. Obra poètica. 2016

Pròleg de Bernat Nadal

Lliurament a domicili

Un home entra en bicicleta
a la meva sala d'estar
orellut i xop
d'oli i d'aldarulls
nas gros i pantalons estripats
baixa de la bicicleta
boca enorme però no diu ni piu
una taca d'oli al terra
potser ja no entenc la gent però
què vol aquest home
se m'acut que podria oferir-li suc de poma
i llavors fa malbé el silenci
mira guenyo al voltant i diu:
¿és vostè que ha demanat una revolució?



Sigurbjörg Þrastardóttir, dins 

Reduccions : revista de poesia, núm.: 86,  p. 53 

Traducció de Francesc Parcerisas

Dimitrios

                                                a la meva filla

A la tenda s'acosta
el petit enemic
Dimitrios i em sorprèn,
d'ocell piulet fi
sobre el vidre del migdia.
No torça la boca pura
la gràcia que pa demana,
no s'entela de llàgrimes
l'esguard que fam i por
deixata en el cel infantil.

Ja és lluny,
eixerit remolí
esvanint-se en la calitja,
Dimitrios ー pel garrigar avar
amb prou feines creïble, amb prou
feines viu ensurt
de mi, de la meva vida
vacil·lant vora el mar.


                                      Pireu, agost del 1942


Un dels poemes del Diario d'Algeria

Vittorio Sereni,

Reduccions : revista de poesia, núm. 86. p. 69
Tr.: Lourdes Escardívol

Belerofont, dalt de Pegasus, venç la quimera

                                            Crater del s. IV aC.
                                            Nàpols, Museu Arqueològic


Aquest captard la por s'ha fet petita
i s'ha plegat en quatre entre els llençols.
Sanefa en brocats d'or, en llit de faula,
escolta el batre d'ales dels cavalls
que han encauat la nit a les estances
més altes del repòs.
                               És de debò
que ara et puc dir per on podràs entrar
a casa aquesta nit: em trobaràs
ben nu en el malendreç.
                               A cada un
dels gossos, si et lladraven, els he dit
el llast de cada vers on he viscut.



Jacint Sala. Filferros de llum. 1994

Premi "25 d'abril" de poesia Vila de Benissa 1993

Visc i torno a reviure

«Visc i torno a reviure, cada poema, cada paraula.
Estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades»
és la divisa de la poeta i traductora
Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014)
que solia llegir en començar cada recital.