Dir la llum de la natura

Dir la llum de la natura
sense descriure'n el paisatge.

Dir presències humanes
sense posar-hi ningú com a pretext.

Dir espais habitats
sense dibuixar estructures d'habitacle.

Dir els colors que tens arran de mà
sense dir la mà que els il·lumina.

Dir l'essència del nucli
sense descriure'n l'itinerari.

Dir, tan sols, a frec de ploma,
el perfum de les paraules.





Gerard Sala. Amb la veu als ulls. 2001

Pr.: Albert Ràfols-Casamada

Il.: Gerard Sala
Premi Betúlia de Poesia 2001 de Badalona

Tot és propici

Tot és propici en els teus ulls que m'obren
profundes vastituds, tot se'm revela
dens com la tarda rera les cortines.

No em vull tot sol.
                               Al centre del silenci
que m'envolta hi ets tu, i el tacte càlid
d'aquelles mans amb què reculls la vida
que, esperançat, a mans plenes et dono.




Miquel Martí i Pol. Els bells camins, 2001

Catarsi urbana

Manllevaré la pols d'una ombra,
la trama subtil d'una duna,
i en no poder arribar més lluny
inventaré el corc per als dies
que m'han arnat la boira d'illa.
(Dels Nou poemes Nonats, anònim)

En urbanes artèries
curulles de quitrà i ferralla,
l'eremita desfà atzucacs,
plantat a l'àgora on tanta heura
dissol l'equilibri dels murs
segellats i enganyosos.
La seva veu és tot un clam,
l'udol d'un vell llop sota el cel
ennuvolat d'una planura
de gel inabastable:
ーNingú ja no creix als carrers
en el moment confós
de la ciutat mediterrània.
Els solitaris guaiten rera
els finestrals, on les parets
isolen sense treva,
mentre ciutat recull
els nòmades que porten foc
colgat al cor de l'existència.
ーFenc, foc i fum en el record
dels dies d'illa.



Antoni Sbert. De l'oasi dels ulls, 1994

Maria de Montserrat

Cel de la terra que ens duu,
brancatge amb el fruit madur,
cant de la nostra agonia,
veu segura en l'insegur:
       Maria.

Digueu, boix i romaní,
muntanyes aspres, i el bri
que la rosada destria:
qui us dona el goig de florir?
       Maria.

Digueu, boires i claror,
tempestats i serenor,
vesta nova cada dia:
qui us emmarca l'horitzó?
       Maria,

Digues, ànima que sents
el tremir de tots els vents:
¿qui et posa ritme a la via
de desacords i laments?
       Maria.

Maria de Montserrat,
llum a muntanya i ciutat,
nial de l'escolania:
vetlleu pel nostre rescat,
       Maria.

Josefina Tura de Bertran, 1946


Poemes montserratins, 1997

Rere la boira

             «Llegim-nos altre cop, si és possible, els ulls»
                                                                       J. Vinyoli
   
                                           

Rere la boira hi ha un món que m'espera
i un horitzó cancell d'epifania.
M'hi ve a trobar el capvespre entelat,
opaca llum de paraules revesses:
per invocar el nom de la mirada
t'haig de llegir altre cop, si és possible, els ulls.




Vinyet Panyella, dins,

Barcelone Marseille : un intercanvi de poesia contemporània. 2014

On hi ha parets de vidre

On hi ha parets de vidre

enderroquem cortines.

         (Els murs extravagants

           solen ser honestos).

Deixem-nos envair

per platges silencioses

que deturin el temps i les onades.

On hi ha parets de vidre,

sovint s'hi veu, alhora,

reflex i transparència.

Gerard Sala. Amb la veu als ulls, 2001

Pr.: Albert Ràfols-Casamada

Il.: Gerard Sala

Dilluns

Dilluns, visito Sant Llorenç de Morunys
Dimarts, cap a l'estany d'Ivars
Dimecres, busco avets a Espinelves
Dijous, me'n vaig a Tous
I divendres, a Portvendres.




Màrius Serra. D'on trec el temps. 2017

L'ull àtic

L'ull àtic va plorar mars d'amargor.
Mars de plors dels vols dels vulls
dels ulls que ploren.




De Clandestima


Glòria Julià Estelrich, dins,

Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans. 2008

Mentre t'explico

   Mentre t'explico un conte, veig en la penombra
els teus ulls, molt oberts.
   Mirant-te, com em reca el futur!


   Res comparable
a aquest plaer tan fràgil:
   mirar els teus ulls.

J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996

Premi Jocs Florals de Barcelona 1996

Temps

No em canso de viure,
la vida em passa lenta,
no me n'adono i han passat vint anys.
El relatiu s'amaga en l'absolut,
la mort en la vida.
No em canso de viure,
el futur em tira endavant.
Contemplo el mar
sota el cel atzur,
sota un núvol blanc.
El pensament en braços d'una gavina.



Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel. 2018

Tres epigrames a l'ombra de Pompeu Fabra

         I

No som silenci.

Podem dir la tristesa,

anomenar les albes.

Sabem que és la tenebra

callada sobre els llavis.

         II

Sofrim l'estepa,

perfils sense cap himne,

malenconia,

soledats de banderes,

mal d'ales a la fosca.

        III

Seré paraula

damunt aquesta terra.

Com vers immòbil

perduraré en la parla,

que em fa extens a la cendra.

Castellterçol, 1968.

Felip Cid, Barcelona, 1930

Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968

Tardor

s'atansa el fred,
és la llarga espera
de la primera pluja tardoral.
grallen els corbs en el límit dels prats,
les bardisses ja callen: se n'han anat
cap al sud els ocells.
de núvols s'enfosqueix el cel,
més angosta és la ronda de les gavines.
és tardor també per la sorra:
a les teves mans, ja no llambra.

per als adults, les primeres gotes són un signe:
tornaràs a dur sabates, tornaràs a escola.



Yael Langella, dins,

L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre. 2018

Edició: Antoni Tort Bardolet.

no tenen ni idea de què és

no tenen ni idea de què és
perdre la llar amb el risc
de no tornar a trobar la llar
de tenir tota la vida
dividida entre dues terres i
convertir-te en pont entre dos països


ー immigrant




Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2018

Traducció: Bel Olid

Criatura

                                   A Melània


Vas venir del voler, fruit de l'amor
que natura no havia fet possible.
Vas arribar a casa, tota ulls,
mirar de mar, petita, i em guanyares.
Ara et veig créixer i dir meravelles,
somrius amb gràcia plena, i em renoves.
Tot allò que et done, que és molt i és res,
m'ho tornes tu igualment, un dia i l'altre,
amb els teus ulls de nova mar contenta.




Josep Piera. En el nom de la mar. 1999

Noves paraules

Noves formes.

Noves paraules.

Coneixements.

Es desenrotllen els sentits.

I se sent una nova sensació

                       donada

per un nou concepte

per un nou so,

o per una nova fonètica.

Una paraula

amb què no havies treballat

i que a poc a poc

            comprens,

            actives

i es deixa reconèixer.

Amant de les lletres

les esmerço,

amant de saber-ne explicar

les qüestiono,

i

per fer que em comprengueu

                   les utilitzo !

Ma. Josepa Ribera Vallès. En cru : 1990-1996. 1999

Pròleg de Pau Guixà i Sivit.

Inclou un Pròleg: Cançó per als poemes de Maria Josepa Ribera Vallès,
d'Enric Casasses Figueres.

VINT-I-SET DE SETEMBRE, QUE QUASI HA PASSAT UN ANY D'ENÇÀ DEL PRIMER CAPÍTOL: LA PLAÇA, L'ÀVIA

Dic, no,
què deia?
Si hi ha u-
na cosa
com ara
aquesta
que explico,
la plaça,
el bar,
uns homes
i dones,
set arbres,
la font,
i passen
de sobte
dos anys
o tres
i tot
aguanta
poc més
o menys
igual,
amb el
mateix e-
quilibri in-
estable,
ja sembla
que es gravi 
al cor
espan-
tadís
dels homes
i dones
com una
substància
que ja
no pugui
morir-se
ni des-
aparèixer
mai més,
no dic
que si
passessin
avall o
per ull,
els qua-
tre bancs
on so-
lem seure,
no ens hi
faríem
de pressa
a fer
com si
no, res
un cop
haguéssim
trobat
una al-
tra po-
sició
per re-
posar
l'esquena.



Fragment del cant núm. 7


Enric Casassas Figueres. Plaça Raspall  : poema en set cants. 1998

D'infants a infants

D'infants a infants, volen com les gavines
papers de bon omplir amb mots de pau
i d'amistat llunyana però encesa
amb resplendor de tants ulls innocents.

D'infant a infant, el llapis i el bolígraf
i el compàs, a milers, xics instruments
de vida i llibertat, en mans alades
fetes per a l'amor, per al treball,

no per a la guerra inútil i espadada.
D'infants a infants, amb adults al darrere
que no han perdut del tot aquesta nena:
l'esperança, el més bell dels estendards.




M. Àngels Anglada, dins

L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre. 2018

Edició: Antoni Tort Bardolet.

La primera poetessa

                  A Gloria Fuertes

Sense consciència plena

de les coïssors de la vida,

davant nostre teníem

aquella dona:

la primera poetessa.

Ella mostrava un camí

per a tots desconegut.

Parlava de l'amiga Tenta

i del cuc sa

que no tossia.

Dona sola, amb veu rugosa,

que ens regalava somriures,

feta amb el temps

a les buidors ancestrals.

Havia pres el sender

que va donar-li la força

per mantenir els peus en terra

i proclamar-se, solemne,

dona senzilla i propera.

Amb el temps vaig adonar-me

que aquell camí que mostrava

era un refugi perfecte

per acostar-se a la vida

des d'una visió objectiva

per a la pròpia existència.

Aquell tro que vaig percebre

amb els ulls físics del cos

ara esdevé menys matèria

i pren un sentit immortal.

Uns altres ulls que naixien

em permetien entendre

imatges que s'amagaven

més enllà del que es percep.

De poeta a poetessa,

connexió invisible:

en aquell temps tan lluny

i ara tan a prop.

Jordi Tena i Galindo. Reviu la flama. 2013

Pompeu Fabra: Impressió

Et recordo quiet com el pas de la tarda,
com qui per ésser ardit no li cal moure pols ;
més que muscle i cervell et recordo mirada,
com la mirada llarga dels estanys o dels rius.

Gest calmat, mà calmada i paraula segura,
lluny del vent i la flama, sospesant mot i mot
per fer-te entenedor sense branques podades,
sense moure en desmai llargues fulles balderes.

Et recordo allunyat  no com home, com pedra
que enriqueix un paisatge molt a prop de les deus ;
et recordo sabut en espurnes de l'obra
presents a tots i feta indemne al marciment.

Et recordo futur: com ocell d'ales amples
entorn del cos erecte dut sense tibantor,
per damunt de la prada d'on naixeran els dies
amb flors de primavera entre neu i tardors.


MIQUEL ARIMANY
 Barcelona, 1920


Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968, p. 25

Pròleg de J. Triadú.

Col·lecció Les hores extres ; núm. 4

Què seria la vida

Què seria la vida
sense la presència
alegre dels geranis
o les flors minúscules,
els petits estels
de l'esparraguera,
el rosa càlid
de les clavellines,
o la serena elegància
dels papirus?
Són a la nostra vora,
ens acompanyen,
i a l'hora del rec
ens fan adonar
del nou brot,
de la fulla nova,
de la floració
a punt d'insinuar-se
a la vida. Elles, les plantes,
mostren una altra manera
d'existir, sense el neguit,
sense la pressa
del no-viure, per voler
viure massa.



Rosa Fabregat. El ble i la llum, 2003
Pr.: Francesc Pané

HOMO LUDENS

Crees ciutats sostenibles
mentre desfàs la meva.
T'acompanyen els genolls atrinxerats,
les passes perplexes.
Et preguntes si ja no hi podràs passar.
Gradues en tubs d'assaig
la intensitat de les dades
que processes
com a prova irrefutable
que has deixat coses
amb el teu caràcter als meus carrers.
¿Fem que no ens coneixem,
i ens coneixem?
¿Fem que diem ets a casa teva,
abraça'm, per a què estan els amics?
¿On ets i què fas ara i quina roba portes
i si penso en tu, sents el gest?
I què hi fas a casa amb un senyal de trànsit?
Fes de la meva una ciutat sostenible.



Esther Albert. Ariadna, o, El senyor Q. 2000

Tinc la casa voltada d'un rierol molt clar

Tinc la casa voltada d'un rierol molt clar.

I dins de l'aigua no s'hi fa mai vespre;
la lluna sempre hi és, endiumenjada,
i les algues s'apaguen i s'encenen
mentre passa la llum sense mullar-se.
Hi ha sigut sempre, el riu, deixant empremtes
damunt l'ombra estantissa que l'albada
esgrafia amb burins en cada cercle
que hi traça una libèl·lula. De tarda,
arrigolat de pètals de ginesta,
vol fer-se l'adormit i es mou amb mandra
i es para a fer petons a les cireres
que li diuen adéu des d'un marge.
No fa soroll. A voltes el segresten
ramats de boires flonges, s'emmascara
de grisos argentats i es desespera
perquè no sap si sóc a tocar de l'aigua.

Al voltant de la casa, un invisible
rierol, blanc d'estany, s'ha fet de vidre.



Josep Fàbrega i Selva. Escrit amb pinzell, 2015
Pr.: Jordi Manent

Descans

S'insinua el bri de vent
en les fulles temorenques
de rovell.
Quan el verd
                     i el blau
mouen lleument
les parpelles
es dreça 
             menut
el rogenc.




Núria Cabré Castellví. Compassos per a l'oblit. 2004

De la llibertat?

Començaré per dir «corria»
i ja la veig corrent:
sóc jo mateixa quan esclata
la força adolescent.
Sentia esquerpa tota cosa,
tot m'era nosa. Fi,
com un tallant, fendia l'aire
mon cos; i per fugir,
només la punta vigorosa
del peu a l'empedrat
i el braç que ritma i l'alegria
del cap escabellat.

D'aquesta empenta apassionada
prou bé tenim record.
De llibertat és una estampa
gravada al fons del cor.


p. 33

Clementina Arderiu, dins,

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999

Terra

La terra dels nostres pares, la terra dels nostres fills,
la terra que hem fet nostra o la terra que, potser sense
adonar-nos-en, ens ha fet seus... Viure és també tatuar
una sendera de petjades sobre la pell del món, dibuixar-hi
la flor del nostre rastre mentre els dies s'escolen. I la
terra ens convoca i ens acull igual que una mare. I els
nostres cossos hi arrelen com arbres que perviuen sota
el mandat inhòspit de l'hivern.
    La terra ens parla mentre tot es renova i, amb els
ulls plens de llum, aprenem a mirar-la dia rere dia.
Avancem. Hostes de la terra.




Josep M. Nogueras
Del llibre: Transparent, 2017

Publicat a: Versos per la llibertat. Juneda: Editorial Fonoll, 2018

Es diu...

Es diu...
Ja sap com es diu,
però ha hagut de transcórrer molt temps
abans no li arribés el seu nom.

Encara més temps
fou necessari per albirar
el seu somriure amable
i encomanadís, la bonesa
que desprèn el seu esguard,
la confiança que desvetlla,
la seva veu empeltada
de piuladissa d'ocells
i del gronxar de les fulles
quan l'oratge les tecleja.

Feia molt temps que la intuïa.
Endevinava que la seva presència
impregnava d'una llum nova
la mirada del fill. Ella s'hi reflectia,
però el noi es reservava
el secret del seu amor.

La mare l'intuïa. Era un esbós difuminat.

Van transcórrer molts mesos
fins que no li fou donat
conèixer la noia que,
amb la seva presència,
completava la del fill
fins a veure'ls
com un tot indestriable.



Rosa Fabregat. El ble i la llum, 2003
Pr.: Francesc Pané

A un amic...

Amic meu que ets allà
on sempre és primavera,
i tens flors tot l'any
al teu voltant.

Hauries volgut estar més temps
entre nosaltres,
no va poder ser...

Els teus ideals de volar
et varen truncar la vida,
una vida plena d'il·lusions...

Ara saps bé
que no tenies el do de volar,
però de ben segur que ara tens aquí
la felicitat!



Isabel Margarit. A trenc d'ona, 1999

Bescanviàvem

Bescanviàvem
batecs, sense adonar-nos
que ens enriquíem.



p. 69


Joana Raspall. Solcs. 2018

Il·lustracions: Conxi Rosique

En qualsevol ciutat

En qualsevol ciutat boirosa
que tingui museu d'art grec antic,
ai, Antínous,
les mans desmesurades
i els ulls ensinistrats per copsar el buit,
qui ets tu per descriure la bellesa?

Queda't aquí donant lliçons de quietud
als espectres
mentre jo desllorigo espai i temps
per temptar el meu amor a la presència.






Laura Rosich. Arestes al rostre del viatger. 2012

Pròleg: Gemma Gorga

Premi de Poesia Martí Dot 2011 de Sant Feliu de Llobregat

Llibreter, llibrepensador, llibrívor

Quin gust, devorar llibres!

M'alimenten com si fossin queviures!

Si estàs llegint, ¿no vibres?

Així m'agrada viure:

¿no trobes que llegir ens fa més lliures?

Tomàs Lluc. Llibre dels oficis : 44 retrats 44 (per anar.., 2013

Il.: Cristina Losantos