Lo dia nou

Un dia en muntanya he vist
lo sol, que se colgava,
feva diventar los monts de or
i los animals no cuneixeven
aqueixa balles, eixiven
de la tana mirant assustats
aquella llumera del sol
que dieva al món que lo dia
és finit: i que demà siguerà
un dia nou.


1994      Secció A: 2a


Valerio Piras

Atzur, or, verd i vermell : los poetes del Premi Rafael Sari (1984-1995). 2009. P. 81

El vagó llitera

Ai, si m'hi deixessin manar
quan el tren va ple a vessar,

aquelles nits de pluja i fred
que els nanos dormen sobre un paquet,

i tu només veus un embalum
però és un infant entre la ferum,

i un mariner al mig del passadís
somia el mar i com hi era feliç...

Tant si han pagat com si no
els enviaria a dormir a un altre vagó.

A la llitera d'un compartiment
net i polit, i així la gent

el son anirien agafant
sentint les rodes rodant, rodant, rodant...



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra. 2014

Il.: Bruno Munari

Tr.: Pau Vidal

Parlem de fondalades

Parlem de fondalades,
de simes que ens esperen,
de pous exactes, tèrbols,
de mares que no volen...

Parlem de minuts trèmuls,
de forques a l'espera,
de música que s'alça
des d'un ventre que mor
i que sabem benèvol.

Parlem, parlem... Diem
que la llum fagocita,
que esdevenim, amb temps,
més lleugers, més il·lustres, molt més sants.


Ivan Brull. Escala de grisos, 2019

wake up

Cap vers no em pertany, tan sols aquesta fam d'escriure
mots que pretenen ser tendres, nascuts entre la roca i
l'asfalt, ablanits per aquestes mans. Em somio poeta de
marges, ribes i voreres. Desperta.




Anna Garcia Garay. Els mots encreuats, 2012

Onzè Premi de Poesia Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater

Impromptus

L'ombra

Veig l'ombra fugissera d'un colom
que em precedeix els passos.
Una ombra és la certesa que fa sol.


La ciutat

Asfalt, asfalt, motors,
renou i crits...
Em costa creure
que enllà, enllà i amunt
hi ha terra, silenci i prats florits.



Joana Raspall. Jardí vivent, 2010
Il.: Lluïsa Cauhé

Poeta

No li digueu poeta,
a qualsevol que us faci una quarteta.
Poeta és qui fa seus en tot moment
el drama o l'alegria de la gent
i, bo i unint al ritme, la bellesa
dels mots i el pensament,
escampa el goig, proclama l'honradesa
i alleuja del proïsme el sofriment.



Josepmiquel Servià


a Facebook, publicat el 30.04.20

El tenderol

La pira dels meus dies té una dolcesa estranya,
i ni deler hi abrusa ni hi guspireja atzar.
Més bell que cap castell al cim de la muntanya
he alçat un tenderol ran de la mar.
   Llibants de poca força i un pal que no s'arrela
em tenen una casa vora el movent redol.
Feta a ditades blanques i blaves, du la vela
un serrell invisible d'oratjol.
   Sostre i paret garbellen la llum; el meu estatge
és un migdia, fet un pensament suau.
No hi ha, tret la cadira de boga, cap moblatge.
El que em vesteixo, ho cullo; el que m'hi llevo, cau.
   Si els ulls acluco, juraria, a estones,
que soc entre calitges al cor d'un cel ardent,
i que és a baix que sento la fressa de les ones,
ritmada com pregària d'un poble pacient.
   I un altre cop diria que so dins una espluga,
sota la mar, dins una verdor plena d'oblit,
i que és a dalt que sento una ira que hi remuga
sobre la quilla inútil i el nàufrag adormit.
   Ja prou, que en tals imperis tot jo m'esvairia.–
Oh mar, mare primera, deserto el meu cobert.
I amb son esclat m'encega la veritat del dia
i avanço a les palpentes, desposseït–i cert.



De: Mar


Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Edició de Joan Ferraté.

Vida

De sobte dius: "Si era això!
Ja no me'n recordava!
Tant escandir, comptar amb els dits,
amb les neurones, mirar agenda
tot el dia! Si era això!
Sentir que puja del no-res
un tot a preu desfet
en mil corpuscles celestials.
Benésser en el cos
sobrevolat per un esperit que res no jutja.
Era això l'úter potser, i el primer tel.
Després és un vaivé:
qui sap si mai fixa el dibuix.
I penses en un quadre
que ja no admet cap més retoc".



Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015

A una ciutat de tu

A una ciutat de tu, estic amb tu,
just com una nit d'agost
llunera, en una acollidora cala, marbanyada, esguardava el teu son,
la desgastada i desllustrada fusta del tocador
atapeït dels nostres raspalls, llibres, flascons a la llum de la lluna
‐o en un hort de boirina salada, estirada al teu costat
esguardant el capvespre rogent per la porta mosquitera de la cabana,
Mozart en sol menor al magnetòfon,
adormint-nos amb la música de la mar.
Aquesta illa de Manhattan és prou ampla
per a les dues, i estreta:
puc sentir el teu respir aquesta nit, sé com jaus
cap per amunt, mentre la mitja llum et perfila
la generosa i delicada boca
on pena i rialla dormen juntes.


Adrienne Rich. Vint-i-un poemes d'amor (1974-1976). 2019

Traducció: Isabel Robles i Encarna Sant-Celoni

A un matemàtic

ーOh el savi matemàtic d'ascètica figura,
de barba i de cabells solemnement nevats,
sumit en l'antigor de negra vestidura,
fruint la indiferència dels dies emboirats!

Les demostracions i regles assolides
han ordenat sa vida com un raonament;
de tant estudiar les lleis indefinides
la seva veu austera s'apaga sordament.

Sos arbres predilectes són els cònics xiprers,
li plauen les simètriques plantades dels carrers
i, com un pla sens fites, la mar negra i calmada.

El cap tot ple de xifres, quan surt les clares nits,
guaita, profundament, la volta constel·lada
com una gran pissarra de càlculs infinits.



Miquel Forteza Pinya. L'íntim recer, 1946. 2a ed.

Ex. 138 signat per l'autor

Àngels

De les volves de pols
visibles amb la llum
encegadora del matí,
en dèiem àngels.
Saltàvem per caçar-les amb les mans
mentre volaven en el raig
que es projectava fins a terra.
Aquell gest repetit i essencial
ens ha ensenyat a perseguir
allò que és invisible a l'ombra,
i ara ens movem amb els braços estesos
per atrapar un refugi ardent,
una selva de llum.
I volem qui sap on.



Rosa Font Massot. Celobert. 2019

XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March,
de Beniarjó, 2019

La terra

   La terra sent la joia
de la fecunditat
quan dins del solc germina
la grana del bon blat.

   La terra sent la joia
de la maternitat
quan s'alcen les garberes
damunt del camp segat.

                  Perpinyà, 21 de febrer del 1947



De Llibre de les imatges

Antoni Rovira i Virgili. La collita darrera : poesia inèdita. 2019

Presentació: María José Figueras Salvat i Josep Poblet i Tous
Edició i introducció: Elena de la Cruz Vergari

Esgarips de foc

Minsa espurna,
llavor d'un drac rabiós
que engoleix el bosc.
Emmudeix el silenci.
S'extingeixen les flaires.

Recòndits afraus
per on s'esbalça el foc.
Galopa la llum
com un cavall desbocat
pels més ignots estimballs.

El fum capdella
núvols burells i endolats.
Saba estroncada.
Ganyola la natura
entre dunes de cendra.

Colors soterrats
sota un vel d'obagor.
La lluna plora,
regalim d'esperança.
Somnis de llum maragda.



Anna Rispau i Falgàs, dins,

Estels de paper : mostra poètica : vint-i-un poetes per al segle XXI. 2012

Somni endins

Somni endins
planto el pensament,
lliure d'angoixa i de nostàlgia.
I velles imatges,
que ahir em foren turment,
em són dolç fruit
d'amor, i companyia.



Montserrat Abelló. Foc a les mans. 1990

Pròleg de Maria Mercè Marçal.

Llibre

Llibre, company fidel,
amb tu viatjo
fins a tocar la vora del cel!




Lola Casas. Comerç de poemes : poemes de comerç. 2018

Il·lustracions: Gibet Ramon

Holanda és una terra plana

Holanda és una terra plana
que al cap i a la fi passa a ser mar,
que alhora, al cap i a la fi, no és sinó
Holanda. Els peixos dins de l'aigua,
discutint entre ells en holandès,
estan segurs que la llibertat és la barreja
d'un gravat amb unes randes. Pujar a una muntanya,
morir-se de set, a Holanda és impossible;
i encara és més difícil deixar un rastre precís,
si has sortit de casa en bicicleta,
i encara més, si has marxat nedant. Els records
són Holanda. I no hi ha cap presa
que els pugui retenir. En aquest sentit jo
visc a Holanda des de fa més temps
que les seves onades, que s'allunyen lliscant
a la deriva. Com aquests versos.


Joseph Brodsky

Traducció de Xènia Dyakonova i Oriol Prat.

Es troba a la revista:

Reduccions : revista de poesia, núm. 100, p. 131

El mestre del silenci

El mestre del silenci
va dibuixar una arrel.
L'arrel es va estirar en arbre.
L'arbre va envair el cel
com una aquarel·la humida
i va canviar l'estació amb els seus colors.
El vent va escampar remor
de fruits transparents.
El mestre del silenci
s'ho va mirar i mirar, després,
amoïnat perquè li mancava talent,
va rebregar el full.



Kristin Dimitrova, dins,

Reduccions: revista de poesia, núm. 100, p. 99

Tr.: Eva Sableva

El verd s'estimba

                           Costa Nord


El verd s'estimba
al mar des de les penyes.
Torno al meu dia
saciat de bellesa
mentre la boira escampa.



De: De neu promesa i altres circumstàncies

Jordi Sala. L'instant obert. 2015

Pròleg: D. Sam Abrams.

Miquel, hortolà

Miquel, hortolà, vuitanta-sis anys,

   ―I vostè ¿què espera de la vida?

   ―De moment, que plogui.

Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

Activitats per a escriure i recrear poemes

Volem ajudar a descobrir que l'acte d'escriure
es pot convertir en un plaer, en una activitat
divertida de jugar amb la música i el ritme
de les paraules, o en un moment de compartir
pensaments i emocions i de sentir-se lliure
per a poder expressar i comunicar la riquesa
del món interior de cadascú.




(Fragment)


Anna Ballester. Poemania, 2009

Podries ser

Pedra que et gastes
del frec de la gent.
Llamborda del carrer antic,
oblidat testimoni de tots els passos.
Silenciosa mirada de la vida,
escoltada a flaixos.
Coneixedora d'històries, que mai s'han escrit.






Podrías ser


Piedra que te gastas
del roce de la gente.
Adoquín de la calle vieja,
testimonio olvidado de todos los pasos.
Silenciosa mirada de la vida,
a flashes escuchada. Sabedora
de historias que nunca han sido escritas.





De: Al camí.

Mireia Esteva Saló. Capbussades = Zambullidas. 2014

Text en català i en castellà.

Versión de Orlando Guillén.
Pròleg d'Andreu Subirats.

Gairebé primavera

Parar el despertador, sense obrir els ulls. Desitjar
aquells cinc minuts més. Encendre el llum.
Aixecar la persiana, quan encara és fosc. Fer
el cafè, abans d'esmorzar. Tancar la porta suaument.
I sentir la llibertat del matí.

Estic perdent l'equilibri, que potser ha canviat
alguna cosa? Haig de tornar a encaixar, trobar
el meu lloc. M'hi esforço, però és tan difícil!
I em fa tanta falta una atenció, un detall!
Cedeixo, i quan ho tinc, em sembla que ja
no ho necessito.

Ocells que encara volen, entre ametllers florits
i arbres nus. Final d'hivern, gairebé primavera.
Algunes estrelles. Des del carrer veig llum a casa,
i llavors l'alegria m'esborra tot el cansament.

Mentre l'olor de mimosa m'envaeix, em deixo endur
pel teu somriure. I, tot d'una, sento l'ara com si fos
per sempre, infinit. I amb l'esperança retrobada
et dic soc la que soc ara, en aquest moment.


Emília Illamola, dins,


Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia : Alella 2008-2017. 2019

Edició de Montserrat Serra i Arenas

Darrer romanç de l'Institut de Vic

Quan el curs s'acabi
fugirem molt lluny
d'aquest Institut
i fins de nosaltres.
Ens perdrem arreu,
sense ser d'enlloc,
oblidant les nits
que aquí hem viscut.
No retrobarem
ni la pols del guix,
ni els amics creats
en aquest nocturn.
Tot serà distint,
però servarem,
en el nostre món,
part de l'Institut
i viurem amb restes
de mans i de veus
vistes i escoltades,
a penes compreses.
Ens farem de nou,
sense les pissarres
ni els llibres de text
d'aquest lloc concret.
I si ens retrobem,
algun altre jorn,
durem ben obertes 
les mans i un somriure
ample, de company
que cal reconèixer,
que ens vol retrobar.


             Als companys de COU F



Pep Rosanes-Creus, dins,

L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre. 2018

Edició d'Antoni Tort Bardolet.

Si dic el teu nom allargassat

Si dic el teu nom allargassat,
em recorde d'un poble amb perfum
de salnitre vell
i d'un ramat de barques de bou
tancant amb pany i clau les vesprades.

Si alguna vegada et mire als ulls,
m'hi trobe dos camins que m'oferixen
remor de llunes
i esbart de dolces paraules.



Els camins dels teus ulls, I


Maria Josep Escrivà. Remor alè. 1993

Premi Senyoriu d'Ausiàs March 1992

Pròleg: Francesc Calafat

Esperança

Si jo tingués una botiga
arraconada i perduda,
saps què voldria vendre?
Esperança a la menuda.

Venc esperança a bon preu!
En daria a cada client
per només un ral, tanta
com per set o vuit o cent.

I als pobres de solemnitat
que no tenen ni cinc
els daria d'esperança
tota tota la que tinc.


Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014
Tr.: Pau Vidal
Il.: Bruno Munari

L'encís del paisatge

  Afores de Montpeller,
a prop del Mas de la Merla,
un dematí clar i serè
que fa madurar les messes.

  En un predís del jardí,
els dos amics enraonen.
Temes: les lletres, les arts,
les noves de Barcelona...

  Mentre parlen, un encís
de llum i olors els penetra;
l'espectacle natural
de llurs sentits s'apodera.

  Davant d'ells hi ha el camp flairós,
ampla vall assolellada
que s'alça en suau pendent
per mostrar millor la ufana.

  Aire net sota el cel blau,
pins, xiprers, blats i oliveres;
els ceps verds dels grans vinyars
com penats s'arrengleren.

  Sobre els alts pins i els llorers
xisclen el vol d'orenetes,
sobre el roserar vermell
brusen lluents les abelles.

  Paisatge clàssic, llatí,
de cel i terra harmonia;
miracle etern,
fet de colors i de línies.

  Els dos amics han callat.
La visió els meravella,
i amb un silenci devot
miren la natura en festa...



Montpeller, 12 de desembre del 1945


Records de més ençà

Antoni Rovira i Virgili. La collita darrera : poesia inèdita. 2019

Presentació: María José Figueras Salvat i Josep Poblet i Tous
Ed. i introducció: Elena de la Cruz Vergari

Reserva natural

Alguna nit ─que l'endemà fos festa
podríem asseure'ns, tu i jo, a taula,
i deixar-hi el feix de noses
que ocultem. Embrancar-nos
en una orgia de recances, malentesos,
bons propòsits. Exhumar velles preguntes
abans no germinin per sorpresa,
confessar-nos tot allò que de l'altre
ens desagrada o el que sempre
n'esperàvem i mai no hem gosat dir.
Com si fos un coit reprès fins a altes hores,
culminat amb l'inventari d'encerts i de triomfs
entre els quals figuraria aquest esclat
de confidències.

No ho féssim pas: ¿com retrobaríem la màgia
que en algun punt de la nit hauria corregut,
aterrida, a ocultar-se en un lloc inaccessible
de la casa, tement que la miréssim de fit a fit?




Cèlia Sànchez-Mústich. A la taula del mig. 2009

Amb un pròleg d'Esther Zarraluki.

Quan sigui el meu amor com jo soc ara

Quan sigui el meu amor com jo soc ara,
quan el temps injuriós l'hagi abatut,
li hagi drenat la sang i omplert la cara
d'arrugues, i el matí de joventut

sigui un viatge al fons de l'alta nit,
quan les belleses sobre què ara impera
s'esvaneixin o s'hagin esvanit,
robant-li el seu tresor de primavera,

per a aquests temps, avui em faré fort,
contra l'edat de tall en tall ferida,
perquè no pugui mai segar el record
del bell i dolç amant, només la vida.

La bellesa es veurà en aquest vers negre,
que perviurà, com ell en ell alegre.

──────────────────

LXIII

Against my love shall be as I am now,
With time's injurious hand crushed and o'erworn;
When hours have drained his blood, and filled his brow
With lines and wrinkles; when his youthful morn

Hath travailed on to age's steepy night,
And all those beauties whereof now he's king
Are vanishing, or vanished out of sight,
Stealing away the treasure of his spring;

For such a time do I know fortify
Against confounding age's cruel knife,
That he shall never cut from memory
My sweet love's beauty, though my lover's life.

His beauty shall in these black lines be seen,
And they shall live, and he in them still green.



William Shakespeare. Sonets. 2010 

Traducció: Txema Martínez

Botànica

Filtra la tija
el desig de l'alçada.
Un sol calent
n'ha alimentat el fruit
i bull a les arrels
el neguit suculent
d'una tarda de principis.

   Veus en el fruit
la llavor germinada.
Fas el que és
senzillament ser tu
i comptes pètals blancs
amb la il·lusió infantil
de qui ja en sap la resposta.

   No trigaràs
a filtrar tota l'aigua.
I l'escalfor
que embetuma les fulles
i t'amara les galtes
és el vincle immutable
amb qui bull lluny d'aquí.

   Amb una mica de pressa
s'acabarà la tarda.
La química del sol
eixamplarà el diàmetre;
per qui és, si no per les arrels,
que s'enfilen els arbres?



Helga Simon i Molas. A la vora. 2017

Premi Amadeu Oller 2017

Conté comentaris dels membres del jurat

Mireu amb els meus ulls

Mireu amb els meus ulls, vosaltres que no hi sou,
que us heu mort esperant la claror d'aquest dia.
Jo he vist explotar el tanc que esclafava la vida.
Serviu-vos dels meus ulls per omplir-los de llàgrimes
les vostres i les meves, estimats que no hi sou.
Dolor per la sembrada que mai no serà gra
i goig per la llaurada que ara amb nova embranzida
seguint els vostres passos, tornem a començar.



Núria Albó. L'encenedor verd. 1980