Veig sobre el teu nas

       VEIG SOBRE EL TEU NAS
TOTS ELS SOLS D'AQUEST ESTIU
           LES TEVES PIGUES.



Els meus primers haikús. 2017

Poemes: Núria Albertí
Il·lustracions: Mercè Galí

Castells d'infants

De crits joiosos per carrers i places
vam omplir els jorns llunyans de la infantesa.
Sentim encara el remoreig del mar
vora les platges amb un munt de sorra.
Fèiem castells on tancàvem els somnis.
Ones suaus, amb dolces embranzides,
ens convidaven a refer de nou
la nostra tendra i bella arquitectura.
Érem novells artífexs d'un demà
sota l'escalf d'un fort sol de migdia.

                                                       
De El temps passa a Cadaqués (ETP)

Quima Jaume. Misterioses fruites. 2004

Edició: Rosa Ardid i Neus Aguado.

El cap-gros

Cap-i-cua porta sort.
El cap-gros és cap-i-cua,
i va seguint el seu nord
dintre el bassal on s'afua.

La seva sort no la sap
fins que es veu alguna pota;
se li fa més gros el cap,
perd la cua i ja és granota.

No et riguis del companyó
que no aprèn les beceroles
o no sap mai la lliçó 
o riu i enraona a soles.

Pensa que el cap-gros no sap
—fins que es veu alguna pota
i li resta sols el cap—
que ha nascut per ser granota.


El senyor Pèsol i altres plantes ; Cuques de llum. 1995

Poesia: Salvador Perarnau

Il·lustracions: Joan G. Junceda i Àngel Fernàndez

Cançó per a la Rosa Joana

Rosa Joana, rosa galana,
mare i cosina, àvia i germana,
rosa primera, rosa tardana,
flor de paraula, flor filigrana.

Ets una casa i una cabana,
roig de teulada, blanc de façana,
sones la flauta i la campana,
toc de gatzara, punt de sardana.

Tens una obaga i una solana,
tela de seda, roba de llana,
vas a la serra, vens de la plana,
or de llimona, gra de magrana.

Niu de rosada, flor sobirana,
tan viatgera com casolana,
font cantadora, brisa llunyana,
ets olor oferta, Rosa Joana.


Rosa Joana i les set magnífiques. 2014

Text: Miquel Desclot
Poesia: Joana Raspall
Música: Joan Josep Blay
Il·lustracions: Mercè Galí

Sal i llum

Una societat en què els drets humans de totes les persones,

homes i dones, siguin plenament respectats.

Una societat en què tots els pobles siguin pobles amb
la mateixa dignitat i amb la mateixa autoritat pública.

Una societat en què es respectin les alternatives,
les alteritats. Si hi ha pobles indígenes,
si hi ha món negre, Àfrica, per exemple,
avui dia, Àfrica és una tragèdia.

Jo penso que Àfrica és la
màxima tragèdia potser que ha viscut la humanitat.
 I avui dia tu saps, desgraciadament.

Una societat en què no hem de viure obsessionats
pel sobreviure.

Hi ha una pintada molt bonica en un país d'aquí
d'Amèrica Llatina que diu:
No queremos sobrevivir, queremos vivir.

La màxima part de la humanitat avui
sobreviu malament.

Jo vull una societat humana.



(Fragment, minut 42:40 - 43:50)

L'economia al servei de la política,
i la política al servei de l'ètica
i l'ètica al servei de la vida.



(Fragment, minut 45:50 - 46:00)




Pere Casaldàliga, dins Sal i llum, 2012

Una arquitectura

Entremesclar
ser-hi
i desaparèixer
dirigir-me cap on poder ser
sense concentració i sense lleugeresa
sinó com a objecte practicant
que
per accident
serveixi de pau i de trasbals

Corporalment inserta en una
arquitectura
d'obra salvada malenconiosa certa.



Luiza Neto Jorge. Destrets d'indret, 1999
Tr.: Arnau Pons

Nits de juliol

O juliol, jo canto les teves xafogoses
superbes nits que abrasen alcoves i jardins;
les teves nits que encensen els astres, amoroses,
tes nits profundes, plenes d'olor de gessamins.
Les tàpies i els massissos arreu arreu amaguen
en llur secret misteri, acollidor del bes,
suavitat de braços que es pengen i embriaguen,
sentors de cabelleres que fan l'oreig espès.
Les flors que protegeixen balcons i glorietes
no en diran mai cap cosa d'amades i poetes.
Quan es fa tard, els aires ja són més aclarits.
La lluna és alta: esguarda de molt amunt, divina;
i passa un fresc murmuri que dolçament inclina
les albes flors, cansades igual que uns ulls marcits.



De La inútil ofrena,1924


Josep Carner. Llibres de poesia : 1904-1924. 2016

Edició: Jaume Coll

Matí d'estiu

Boira lleugera, vestit de fada
          desfet pel vent.

A sota l'ombra de l'albereda,
          vora el doll d'aigua
          m'assec content.




                      Perpinyà, 10 d'octubre del 1949




Antoni Rovira i Virgili. La collita tardana, 2017

Presentació: Josep Anton Ferré Vidal i Josep Poblet i Tous
Fragments memoratius: Teresa Rovira i Comas introduïts per Maria Calvet
Ed.: Elena de la Cruz Vergari

La fira dels prodigis

Un prodigi banal:
el fet que tenen lloc molts prodigis banals.

Un prodigi ordinari:
en el silenci de la nit el lladruc
de gossos invisibles.

Un prodigi de tants:
un núvol menut i tènue,
i és capaç de tapar una lluna gran i feixuga.

Diversos prodigis en un:
un vern que es reflecteix damunt l'aigua,
i el fet que el costat esquerre correspon al dret,
i el fet que creix amb la copa cap per 'vall
i que no abasta pas el fons,
per bé que l'aigua no és pregona.

Un prodigi a l'ordre del dia:
vents bastant suaus i moderats
que durant la tempesta esdevenen tramuntants.

Un prodigi com un altre:
les vaques són vaques.

Un de no pas pitjor:
aquest i no un altre hort,
sortit d'aquest i no un altre pinyol.

Un prodigi sense frac i barret de copa negres:
coloms blancs que s'envolen amb fressa.

Un prodigi, perquè, si no, com anomenar-ho:
avui ha eixit el sol a les tres i catorze
i es pondrà a les vint zero u.

Un prodigi que no sorprèn tant com caldria:
els dits de la mà són, de fet, menys de sis,
i, tanmateix, més de quatre.

Un prodigi sols de mirar al voltant nostre:
el món omnipresent.

Un prodigi accessori, igual que tot és accessori:
allò que és impensable
resulta que és pensable.



del recull Gent dalt del pont. 1986

Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra : antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra

Blanc, vermell i verd

A través de la finestra veig els nens bleixant
d'un lloc a l'altre, contemplo com la nevada
va deixant un horitzó fred i monòton arreu,
esborra camins i la casa es torna una adreça
remotíssima. Ara, apostat rere els vidres, puc
connectar algunes coses. Recordo la primera
vegada que vaig veure nevar, un hivern llarg
i cru, l'hivern abans de venir a viure al poble.
El pare feia passatemps i la mare preparava
pa de pessic i atiava el foc. Aleshores tenia
sis o set anys i em vaig organitzar: botes verd
militar, anorak vermell, una pala i un cubell,
calia fer sortir altre cop el verd sota els peus
encara que fos una tasca impossible. Llavors
no sabia que això volia dir escriure un poema.


Raimon Gil, dins, 

Reduccions : revista de poesia, maig 2007, núm. 87, p. 34

Que tinguis llum (Retrat breu amb futur)

Pentines l'aire amb els cabells,
el vent t'abraça.
Dibuixes l'ombra d'un sol groc,
i de la lluna, plena.
Els ulls, de nit tancada,
blau verd sobre un fons negre,
l'espera de la pell que t'acompanya.

Els camps et llauraran totes les passes,
un riu navegarà damunt el cos.
I si mai una llàgrima s'escola
fent un camí, fora els camins solcats,
les teves mans consolaran els ulls,
el cel t'acollirà 
i la pluja et portarà de nou
al centre de la terra,
a un mar de nits
sota els estels encesos.



Tomàs Lluc. Lletres poètiques : poesia il·lustrada per a joves de 10 a 100 anys, 2011
Il.: Cristina Losantos

Quan veig tants de poemes

Quan veig tants de poemes que
llimats per tanta tècnica
resten reduïts a l'esquelet,
desvestits dels sentiments,
i veig i sento els teus viure
entre energia i passió
on fins i tot la mort
pren vida sensorial,
sento que ni tu ni jo
anem desencaminats
intentant obrir camí
pels camins difícils 
on es conserva la vida
dels sentiments i dels fets
que a voltes no es deixen
atrapar entre maneres arcaiques
i ens cal recórrer a mots nounats
i a ritmes encara no acceptats
pels doctes assenyats.
La mort, sense matar-nos el cos
mata tants de sentiments
en nom dels tècnics de torn
que frenen tot allò
que vol dir vida.
Quan veig tants de poemes 
limitats per matemàtica castradora
em giro i miro els teus, fets de passió
i d'enteresa, tan trastornadorament bells.




Sofia Chiaraviglio. Circolarità, 2005

Traduccioó de Ricard Creus.

Poesia extreta de Reduccions : revista de poesia, maig 2007, núm. 87, p. 87-88

Para la pluja

             PARA LA PLUJA
VEIG CRÉIXER SOBRE L'HERBA
       DOS ULLS DE CARGOL!




Els meus primers haikús, 2017

Poemes: Núria Albertí
Il.: Mercè Galí

Cap enllà

Com la proa amb l'onada,
com la llum amb el vidre,
com l'amant amb l'amada,
m'encontraré amb tu,
Esperança, Esperança,
tu esquerpa i jo segur.

No sabré si és amor
o si una lluita brava;
si fast o si llangor.
Serà la prova pura,
Esperança, Esperança,
cap enllà, oh més ventura!



De: Per a una sola veu (1935-1939)


Carles Riba. Llibres de poesia : amb tots els comentaris del poeta, 2019
Ed.: Jordi Malé

Cianur

Oh quin despit, oh quin immens furor
sento pel buit de què vas fer-me hereva!
L'altre tu, mort, m'indigna i em subleva
perquè fingeix no veure el meu enyor.

Oh quin turment, quin vendaval sonor
aquesta guerra amb la mudesa teva,
camp de batalla que no coneix treva
on el record es bat amb el rancor!

La pau, inabastable, va allunyant-se.
Ni tu, callat, ni jo, sense esperança,
podem bastir cap ombra de futur.

Reservaré —enmig de tots els versos—
en un calaix, entre papers dispersos,
com escriví Vinyoli, el cianur.


Carme Guasch, dins,

Poemes de capçalera, 2016

Ed.: Miquel Pujadó

L'espiamonges

   Que l'home que fa la pastera, de nit, al forn d'En Pió,
al carrer gran, sigui el mateix que aboca sacs de farina
de força als bassals que ell mateix hi deixa quan omple
les portadores a la Font de la Cristina, ja em sorprèn; que
ell mateix faci l'escolà, a la parròquia, a la missa de cinc,
i que el rector li permeti —la mare i jo ho hem vist— de
vestir de vermell, sense roquet, amb tres banyes afilades
plantades al front i una cua llarga i cremant que deixa
senyal allà on passa, m'intriga; però que s'emperruqui i
s'embarbi les nits que té festa, i faci guaita pels voltants
del Monestir, i espiï les monges endormiscades que 
flairen la matinada, vel llevat, des del portaló de la tàpia
de l'hort, els parli amb llengüeta tot fent-los la mitja rialla,
i se les endugui dins un sac, com si fossin esponeroses
col-i-flors humides de gerda rosada, i les carregui al carro
de l'hortalissa, camí del mercat, m'admira i m'embadoca.


J.V. Foix. Pels carrers assolellats i altres proses. 1989

Il·lustracions: Guillem Cifré

El dia ordena els càntirs

El dia ordena els càntirs un a un en fileres vives.
La nit els clou el cor que absorbia
el caos
per les aortes
d'argila. Costat contra costat.
El temps només existeix a causa d'aquests cossos segellats.
I l'oli reposa. El vi s'aombra.
La mel madura amb el voltatge d'una joia
on s'afona la lluna.
Si algú es tanca amb la nit per damunt.
Estic ple d'aquesta nit, d'aquest son, d'aquesta riquesa
còncava,
refredada.


Herberto Helder. Última ciència, 2000
Tr.: Arnau Pons
Pr.: Manuel Guerrero

Primavera del Ter

Éssers feliços animen
el curs de l'aigua profunda.
Ran de la riba m'inunda
la lluor de l'herba humida.

El sol del dia s'emporta
les neus brillants pel congost
cap a la mar de l'agost.
Estic sol mirant la vida.

Pel pit em puja el silenci,
la música i la paraula.
La natura se'm fa taula,
universal mare terra.

Tot és i tot m'alimenta:
aigües brogents, nuu celeste,
ombra tranquil·la i tempesta
al ventre immens de la terra.

Oh sofriment indivís
de totes les primaveres
on plantaré les creueres
quan vindrà l'hora dels homes.


Segimon Serrallonga, dins,

Poemes de capçalera, 2016

Ed.: Miquel Pujadó

Alba

Alba
tan feixuga
de pas
tan lent 
                      trencar
                      poc a poc
                      la closca
                      de la boira

Estripar
el pit
al crit
                      d'existir
                      perquè
                      sí




De Cicatriz, 1996 ; 5 sonets minimalistes, 1

Teresa Rita Lopes, dins,



Com elles = Their kind : una antologia de poetes occidentals del segle XX. 2017

Edició i traducció: Mireia Vidal-Conte, 2016

Pierrot

Sobre el cap es pinta un barret
Sobre les ulleres es pinta uns ulls
Sobre el cos es pinta un vestit
Sobre les mans es pinta uns guants
I sobre els peus es pinta unes sabates.


Joan Brossa, dins,

Quin embolic! poemes, contes i altres textos per llegir rient, 2019
Il.: Morad Abselam

Instantània

M'he trobat un estel damunt la falda,
fet de llum,
o de pols...
o de carícia.
I jo no l'he tocat,
per no trencar-lo...


Maria Castanyer. Retrobar-me en la terra. 1958

Il·lustracions: Julià Grau i Santos

Terra de llibertat

He tornat a l'Empordà
al lloc on em van forjar,

tot l'entorn m'ha saludat

amb perfums de llibertat.

Albades marineres

en un cel asserenat,

ones alliberades

en un mar immaculat.

És el que recordava

i que jo somiava,

viure la realitat

palpant-la de veritat.

L'instint de la llibertat

l'he dut sempre ben desat,

ben acurat ha florit

dins el cor i l'esperit.

I ara en les arrels

realitzaré anhels

d'enterrar la servitud

que tants anys m'ha corromput.

En aquest racó del món

conviure amb tothom, 

respectaré els homes

enaltiré les dones.

L'Empordà ha cultivat

de sempre els drets humans,

llurs llavors ha escampat

fent llinatge, fent germans.

Estoig ple d'humanitats,

d'arrels velles i nobles

patrimoni d'un poble

fidel a la llibertat. 

1995

Ramon Crusi i Moré. Poemari portbouenc, [s.a.]

Recull de poesia dipositat a la Biblioteca de Portbou

L'oreneta

     Davant genteta
potser poruga, arraulideta,
     ella és qui diu:
–So més, so més que una oreneta:
jo so l'estiu!



Josep Carner. Museu zoològic. 1998

Il·lustracions: Lluís Farré

El llop

Una nena molt bufona
va trobar un llop i va dir:
«Vols que juguem una estona
corrent tots dos pel camí?»

I ell respon: «Què t'has pensat?
No em faràs pas la punyeta,
vaig quedar prou escaldat
fa temps amb la Caputxeta.»



Enric Larreula, dins,

Plouen poemes!. 2017

Edició: Vanessa Amat, M. Carme Bernal i Isabel Muntañá.

Il·lustracions: Morad Abselam.

Quimera

Tot comença
un nit d'estiu:
conversa
i somnis de paper.

          Qui vol un monstre?
          —estàvem avisats—.

Vam recollir les oportunitats i els fruits
el vam alimentar
i el vam deixar dormir,
es va deixar acotxar.
I ara és un monstre
que, diuen, treu foc
i ens crema.

Monstre de lleó, de cabra i drac
          lleó de zoo
          cabra d'escala
          drac de paret de nit d'estiu
que fuig si el descobrim
i li fem llum
enmig d'una conversa
de somnis de paper
parlant
de qualsevol quimera.



Laia Prat. Al revers del tapís. 2016

Pròleg: Mireia Calafell

XXI Premi de Poesia Joan Llacuna Ciutat d'Igualada 2015

En poesia

En poesia no és bo qui més sent,
sinó qui millor ho expressa i més fa sentir.



Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

La caiguda aturada al vol

La caiguda aturada al vol.
Aquell que queia, vola.
Llavors s'obrin els abismes,
La foscor grimpa fins a la llum. 


[69] [Sense títol] 



Hannah Arendt. Poemes. 2018

Traducció de Lola Andrés i Anacleto Ferrer
Introducció i notes: Anacleto Ferrer
Text final: Isabel Robles

L'arbre de l'esperança

En un prat, gemat arreu,
l'arbre hi ha de l'Esperança;
amb la mà ningú no l'heu;
ell no mai es desatansa.
    De ses fulles a la veu,
par que el món es torni dansa:
té les ires sota peu
i és tot dret com una llança.
    Sols de veure'l un matí,
us sabríeu deixondir,
ulls caiguts, races esclaves.
    Canta l'arbre verdejant
i les branques pugen tant
que a mig aire ja són blaves.


D'Arbres.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Edició: Joan Ferraté

Lluna sortint

Mores blanques com larves enrogeixen entre fulles.
Sortiré i m'asseuré, de blanc, com elles,
sense fer res. El suc del juliol n'arrodoneix els bonys.

Aquest parc és ple de pètals idiotes.
Flors blanques de catalpa s'apilen, cauen,
formen una ombra blanca i rodona en morir.

Aterra un colom. La cua és un ventall de plomes blanques.
Ja és prou vocació: obrir, tancar
pètals blancs, ventall de plomes blanques, deu dits blancs.

Prou perquè les ungles dels dits facin mitges llunes i
enrogeixin en palmells blancs no enrogits per cap treball.
El blanc pren color morat mentre tot és col·lapsa.

Les mores enrogeixen. Un cos de blancor
es podreix, i put de podridura sota la làpida,
malgrat que el cos en surti amb la roba polida.

Sento l'olor de la blancor des d'aquí, sota les pedres
on formiguetes fan rodolar els ous, on s'engreixen larves.
La mort pot emblanquir-se al sol o lluny d'ell.

La mort s'emblanqueix en l'ou i fora d'ell.
No puc veure cap color per a aquesta blancor.
El blanc: és un aspecte de la ment.




Sylvia Plath. El colós. 2019

Tr.: Núria Busquet Molist
Pr.: D. Sam Abrams

XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Reps les històries

Reps les històries
que t'escric dins les postals?
Són estrictes disseccions del paisatge.
Tu que fins li pintes l'alè
a la natura morta
sé
que em creuràs.



Laura Rosich. Arestes al rostre del viatger. 2012

Pròleg de Gemma Gorga
Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat