Terra Alta

Deu-me silencis,
i sentir el pols dels astres,
i aquesta cega
rialla de les aigües
davall la terra eixuta!

Teresa d'Arenys. Obra poètica : 1973-2015). 2017

Pròleg: Jordi Llavina

Finalment

Després d'una dura
disputa entre ells
la va convèncer
perquè fos més breu,
més acabada.

Que anul·lés
les digressions dels somnis,
que els controlés
la voluntat.

La va convèncer.
El temps.

Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020

Traducció i pròleg de Quim Gestí. Edició bilingüe.

Viure en una illa

Viure en una illa envoltada d'onades.
Viure a salts entre el sol i les algues.
Ser un pont llarg, llarguíssim. Ser el pont de Brooklyn
i esperar debades aquella pedra que algú
va llançar molt lluny amb un missatge escrit.

Duc enganxada als ulls la velocitat del cop
inevitable,
d'esquenes als mils cavalls de dents blanques.
Ho vaig prometre: estimaré Nick Kamen
sobre totes les coses. L'estimaré immòbil.
Perquè aquest amor, amor, ha de ser proporcional
a la profunditat del tall i a la seva geografia desforestada.

Com aquell descampat solitari i analfabet
que un dia em va llançar a la cara
una revista rebregada on vaig trobar ㅡ i arrancar ㅡ
                                    la teva fotografia.

Raquel Casas. Estimar Nick Kamen. 2020

Premi Ciutat de Palma Joan Alcover de Poesia 2019

Quelcom sobre l'ànima

Es té ànima a estones.
Ningú no la té
en tot moment i per sempre.

Dia rere dia,
any rere any,
poden passar sense ella.

Només de vegades, en les pors
i eufòries de la infantesa,
s'hi instal·la per més temps.
Només de vegades,
quan ens sorprèn que siguem vells.

Rarament ens acompanya
en les tasques feixugues
com moure els mobles,
carregar maletes o fer un camí
amb botes que estrenyen.

Quan omplim qüestionaris
i piquem la carn
normalment fa festa.

De cada mil converses
que tenim, participa en una,
però tampoc no és segur,
prefereix callar.

Quan el dolor perdura al cos
s'escapoleix de la guàrdia.

És primmirada:
no vol veure'ns en la multitud,
li repugna la nostra lluita per tenir avantatges
i el rum-rum dels nostres interessos.

L'alegria i la tristesa
no són per a ella dos sentiments diferenciats.
Només quan tots dos s'uneixen
ella és present en nosaltres.

Hi podem comptar
quan no estem segurs de res
però curiosos per tot.

Dels objectes materials,
li agraden els rellotges de pèndol
i els miralls que treballen amb deler
fins i tot quan ningú no els mira.

No diu d'on ve
ni quan se n'anirà de nou,
però espera aquestes preguntes.

Sembla ser
que, igual que ella a nosaltres,
nosaltres també
li fem falta per a alguna cosa.



Wisława Szymborska. Instant. 2018

Tr.: Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

La flor de la tàpera

Això era un temple grec en altres dies
ーoh, que llunyans!ー consagrat a Demèter.
Runes esgraonades ara són.
Ahir i avui, el mar, lla baix, batega
amb un ritme fidel, vell com el món.

Nobles, gastades pedres, qui les farà reviure?
Miro al voltant: nuesa. Però, entre dos carreus,
com un prodigi brolla, esbadellada,
la flor rosada de la tàpera.

Un ocell, una abella o el caprici del vent
van amagar per l'estreta juntura
la menuda sement.
I ara naixia, solitària, pura,
la flor de la tàpera.

És per ella potser que el mar batega,
escata blava sota el sol roent.
I encara al mar tremola suaument
la flor rosada de la tàpera.

Tomàs Garcés. Escrit a terra. 1985

Coalescència

Ara que el cel és gris
i els núvols t'envolten
com una bufanda de seda,
somies que som dues gotes d'aigua
en una sola.

Que l'aire és humit
i que s'ha acabat
el grau d'aridesa
del nostre clima.

Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología, 2011

Les dones

Les dones, si són ocells, aterren en tu
com si fossis una branca. Tenen peus alats
i una aroma de núvols.
Quan marxen, estires el coll
i no voldries arrels.

Si són pluja, fas un bol amb les mans,
que disfresses de fulles.
Resina i escorça, tu
les confons amb el plor i amb la set.

Si són estels i fan ziga-zagues,
deixen tot d'ombres alegres
sobre el ramatge esbullat.
N'enyores els dubtes,
els besos dels àngels al cel impossible.

Josep Maria Sala-Valldaura. Flors i carboni. 2008

Estels sense nom

Els noms que tenen sonen d'allò més bé:
Andròmeda, les Ósses, Pegàs, Sageta i el Cotxer.

Qui els sabria dir tots sens perdre el fil?
Si n'hi ha més de cent cops cent mil.

I al fons del cel, no sé pas on ni com,
hi ha un bon milió d'estels sense nom:

estels normals, estels com una mosca,
però ara per ells la nit ja no és tan fosca.

Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014

Il.: Bruno Munari

Tr.: Pau Vidal

Tridimensional

Vaig voler tocar una alga
per saber-ne la textura
i és més humana del que em pensava.

Abraçant-nos mútuament vam descobrir-nos
l'espinada.

O el que és el mateix:

Abraona't al balcó
per contemplar-te l'ànima.

Sempre en descens
fins que us trobeu.

Anna Gual. Símbol 47. 2015

Il·lustracions: Ana Cabello

Epíleg: Esteve Plantada

Selva verge

Mentre ens movem
sembla que alhora lentes àguiles es moguin
seguint la carena.
Són les capçades d'arbres.

Enormes ocells que claven les urpes
en la terra calenta
i es transformen en arrels,
en branques, en fulles!

Ni tan sols els tractors
els espanten fent-los fugir,
ni tan sols la brigada de treball
que s'acosta de matinada.

Lars Söderberg, dins

Poetes suecs del segle XX. 1995

Selecció i traducció: Lluís Solanes

Tenia una altra imatge de l'home, en la meva ment

...

I així
una altra vegada algun altre dia

vinc

al teu nom

que et vaig donar

en el teu viatge

Tu escoltes 

amb paciència

i després t'esborres

Com el somni que s'ha obert de l'ull

Els hem trobat ー

els verbs-

I només

n'hem conegut un

Tu tries

per mi

per a la contemplació

només un sol verb

Contínuament també te m'apareixes

a l'altra banda del mar

De la teva boca

olor desperta de la nit

arriba de l'horitzó

Els estels

segueixen caient

dels ulls dels avantpassats

I

en les línies

moltes altres formes de l'ànima

solen esborrar-se

Tu

tries

per a la teva meditació

tan sols un verb

Fragment final

Teji Grover, dins

Com espigues de blat amb vents de l'est : cinc poetes indis actuals. 2011

Selecció: Sameer Rawal

Traduccions: Sameer Rawal i Dolors Udina

la paraula primera

                                                                             "Existim en el miracle."
                                                                               TXEMA MARTÍNEZ

Les nits que amaguen la lluna estenen un cobertor de records.
I jo furgava en la fosca amb el pal de la memòria en una solitud
de novembre. Regirava les seues aigües obagues i el fons dels
seus silencis.

Quan no em queda res a casa pense els dies que m'habitaven.

Escrivia sobre l'oratge d'oficina de huit a tres de la vesprada.
I d'aquella besada estranya cercant niu sota la taula. I dels llavis
que defugien la correcta disposició de la besada.

Llavors vas dir que jo anunciava la tendresa.

Les nits que amaguen la lluna em migren els desitjos en follia.
I passe notes manuscrites per sota dels vidres que colpeja la
tempesta. De vegades plou a l'oficina i s'hi mullen les hores
del dia. Ja no giraràs més l'esquena a l'home que caminava
aquell poema.

Sempre se'm queda tendra la mirada al forn dels teus afectes.

Josep Manel Vidal. L'endemà de totes les fosques : poemes per a Cloe, 2018

XXè Premi de Poesia Maria Mercè Marçal 2018

Pr.: Jordi Pàmias

la mirada

la mirada et transporta fora de tu — enllà de tot
aquest esclat de llum prové d'un enllà
del qual no en coneixes res

i escrius — i t'escrius

com si tot en depengués



Antoni Clapés. Clars, aquest matí, són els teus records. 2020
Epíleg: Víctor Sunyol

Com la llavor

Com la llavor
                         amagada
al cor de la pedra
així jo estiro
                        de mi mateixa.

Raquel Casas. Estimar Nick Kamen, 2020

Premi Ciutat de Palma Joan Alcover de Poesia 2019

Ésser

    A Maria Blasco Font de Rubinat

Era al migdia,
que amb la veu em tornaves
conreus, arbredes,
ocells passant, la fràgil
eternitat dels masos...

Era al capvespre,
que tocaven remotes
campanes foses,
i ja el vent s'aïrava
perquè no responies.

¿Hem d'avenir-nos
a dir al present pretèrit
tan de sobtada?
Mira'm tots aquests marges
caient... Apleguem pedres!

novembre 2005


Teresa d'Arenys. Obra poètica (1973-2015). 2017

Pròleg: Jordi Llavina

Refranys i dites

• El gat miola, el poll piula
  i el parent que em deu diners,
  quan els hi demano, xiula.
  
  
• No deixis passar, Anton, ni un jorn
  sense fer quelcom.

• Quan hi ha tronada, no estenguis la bugada.
  
  
• Camisa bruta, ni molla ni eixuta.
  
  
• Qui té feina i la vol fer, no fa estaries pel carrer.
  
  
• No és dormint que s'agafen les llebres.
  
  
• Bona paraula amaneix la taula.

Selecció de: Quincalla. Mil adagis per aprendre vocabulari. 2005

Víctor Català folklorista, dins,
 

Tant de gust de conèixer-la, senyora Víctor Català, 2020

Autores: M. Carme Bernal i Carme Rubio
Il·lustradora: Gemma Capdevila

Sempre, el mirall

D'aquest rostre que em torna el mirall,
desconec tots els trets menys l'esguard,
testimoni del temps jovençà.
Jo soc jo, com ho era fa anys,
amb iguals pensament i desigs,
amb igual entusiasme o temor.
Del meu fons, el mirall no en sap res
i em disfressa de cutis marcit
i em corona la testa de neu.
Són els rastres de cada dolor
i de cada neguit que he passat.
Res, però, dintre meu no envelleix,
res d'allò que ha marcat el meu pas
i m'ha dut als camins a lluitar
per la terra, l'amor i la fe.
Una lluita petita i humil
que el meu cos deixarà a poc a poc
quan el fred m'embalbeixi les mans
i m'enteli la llum de la ment;
però encara tinc ulls per mirar
desmentint el reflex del mirall.

Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Il.: Lluïsa Cauhé

Escriptures de la vida

La vida s'escriu amb les mans,
mans obreres dels dies i els afanys.
La vida s'escriu en els passos gràvids,
en els somnis alats.
La vida s'escriu en el joc dels dits.
La vida s'escriu en la dansa de l'amor,
i en el res que pren cos de l'infinit.




Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel. 2018

Sol en la glacera

Llum atrapada
en l'aspiració
de la glacera
a romandre en el somni blanc
de l'eternitat.
Allà on el naixement
és una taca de món
contra l'obscuritat.

Vicenç Llorca, dins,

10 de Barcelona, poesia. 2008
Pr.: Carles Duarte i Montserrat

Canviar

Canviar el rostre
i fins el gest de llevar-se,
el cantó del llit,
les paraules del vespre,
canviar,
substituir,
reemplaçar,
mudar de costums,
evolucionar,
innovar,
alterar habituds,
trasbalsar rutines
variar el somriure,
modificar sorpreses,
canviar,
invertir,
permutar,

per tal de restar,
romandre,
quedar-se.

Josep Maria Sala-Valldaura. Flors i carboni. 2008

In a sentimental mood

Esperit que voles dins
instrument que ara transcrius
en compàs punteig precís
com un ritme, que és l'absència
com el jazz –vida fugaç–
desmesura musical
ens incòmode de l'aire
temps distòcic emmudit
tecla muda percussió
camp de batalla
clau d'essència
de l'humor sentimental
expulsat del pentagrama.

Núria Busquet Molist. Arca mínima. 2016

traducció

passar la llum
de vers en vers,
de fosca en fosca.
sentir la por entre les herbes
que els déus obliden.
escoltar la veu de l'ombra
al cor del migdia
i dir totes les petites
ignorades morts
que els déus ignoren.
dir el dolor de la terra,
el silenci de la terra.
dir l'ombra al cor del matí
i travessar les hores de vers en vers.

Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Trentè aniversari del Grup de Teatre de Roses

Trenta anys no és cap comèdia, amics meus!
Una existència oferta als escenaris
no entén de bromes ni requestes lleus,
ans exigeix sacrificis diaris.
I és que no viuen només d'art, els homes.
I al capdavall, ¿les vostres grans conquestes
no poden ser models extraordinaris 
per a alguns albardans d'aigües més somes?

Però trenta anys no han de ser tampoc cap drama.
Seria una tràgedia si el prosceni
de sobte restés buit. ¡Quin panorama
si no es pogués plagiar-hi el vostre geni!
Sense actors, tècnics o artistes de fama,
fórem només un consueta callat,
un mirall tèrbol, un fosc ciclorama,
un llambreig apagat del vostre esclat.

Més de trenta obres de mèrit i estima,
de Bordas i Molière, Wilde, Beaumarchais,
Orton i Lorca, Guimerà i Mishima,
de Filippo, Labiche, Valls i Olivé,
Pirandello, Eurípides, Mamet...
¡Teniu el dret a remembrar el prestigi
que vau sembrar al Teatre, a Les Muralles
o a la SUF! ¡Quin deliri, quin prodigi;
que pocs us poden amidar les talles!

Tanta excel·lència al llarg d'aquests trenta anys;
els banys de multituds i èxits fantàstics,
les lloances de públic i de crítica,
aplaudiments i articles encomiàstics,
no avalen ja una mítica grandesa?:
l'esperat premi, el merescut guardó
al somni, al treball i a la honradesa,
el trípode que enlaira el vostre do.

La nostra expectació, vells comediants,
no s'assadolla quan baixa el teló,
sinó que persisteix, després i abans,
als solcs dels ànims, com si un llaurador
hi hagués estès semences incessants
que anessin germinant als intermezzos:
el brot etern, les voluntats constants,
l'anhel honest, els singulars atrezzos.
Que heu convertit el temps entre obra i obra
en una excitació constant i crònica;
tan dolorosa, que la pausa ens sobra.
¿Per què s'entesta tant, la vida, histriònica,
a fer-nos part de la seva cruel dansa,
tot plantant-se entremig del vostre art
i de nostra gruada delectança?
Per molts anys, Grup de Teatre de Roses!
Que més que un Grup. sou una institució,
un recer mític d'illes fabuloses
un nou port rodi, real en la ficció,
que obra, any rere any, la màgia en l'espectacle,
l'art de robar de cada espectador
els sentiments més purs, com un miracle,
o l'alada emoció d'algun poema
que l'hàbit i el costum us facin batre.
¡Que seguiu sent molts anys el nostre emblema,
el bell segell, la dracma del teatre!

                                        Roses, gener del 2012

Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps : poemes de circumstàncies 1991-2012. 2012

Pròleg: Àngel Rodríguez Lozano

Fotografia de la coberta cedida per Joan Boix.

Estimo aquest poble

***

Estimo aquest poble que viu a contrapèl,
que compta cada any com un segle,
que infanta, que dorm i que crida,
retort i collat a la terra.
Amb l'orella a cau de frontera
reculls cada so, sense tria,
tot és ocre, ocre i més ocre,
en l'erma vessant maleïda.

                  

                     Octubre de 1930

Óssip Mandelstam. Armènia en prosa i en vers. 2011

Ed.: Helena Vidal
Intr.: Gueorgui Kubatian

Tarda autumnal

Lleugeres se destaquen
les fulles de or,
en l'ària volen
com ales
de papallones.
Se fermen
damunt a les bardisses
als peus de un tronc
en cauen
primer una
després dues
després quatre
després cinc
després trenta
fins a que l'arbre
se despulla ajudat
del vent de una tarda autumnal.


Sandro Ballone, dins,

Atzur, or, verd i vermell, 2009

Pau paraula sense veu

Pau
paraula sense veu
mort, soferència
té un trist ressò
avui en cada lloc.
Vida
és un hàlit tendre
i ningú n'entén
lo dolç sou carinyo.
La cançó de qui comana
és potència
i té tanta esclaus
sempre per seguir-la.
L'innocent
no té altre
en lo sou cor,
viu sols per l'esperança.

Sara Alivesi , dins,

Atzur, or, verd i vermell, 2009

L'altre guany

Tan sols reconec el plaer extrem
de ser peó que avança pels escacs
i arriba a l'altra banda
i es transmuta en torre
des d'on mirar-s'ho tot,
abraçar-se a tot, traduït a la llengua
de les campanes, de la mare voltor,
dels núvols llanosos, per prendre alè
un sol instant, un sol moviment
abans que una altra peça l'expulsi del regne
del qual ja ni li cal res.

Cèlia Sànchez-Mústich. A la taula del mig. 2009

Cassandra

Tens veu, Cassandra, per clamar a les pedres
que esclatin sobre el fang, per fondre els núvols
amb el foc de la llum, per eixordar
la tempesta amb la llança del teu verb,
per enfonsar la nit sota les aigües
i retornar de l'Hades amb el sol.
Tu coneixes les ombres de la mort,
els temporals de mar que estrellen barques,
els tambors de la guerra sobre els prats.
Com tu, Cassandra, veig la nit que salta
pels teulats, i em fa por l'onada altiva.
Perquè només sóc carn i veu ferida
i la flama dels ulls se'm va apagant.

Maria Rosa Font. La llum primera. 2005

Premi de Poesia Festa d'Elx de 2004,
dins els XIX Premis Literaris de la ciutat d'Elx

Acacia farnesiana

L'acàcia farnesiana estén en ziga-zaga
les branques ben armades amb boles d'aromer,
i si ofereix al tacte cada espina atziaga
dona perfum i el groc tan pàl·lid, el primer.

Les seves fulles verdes subtils i pectinades
fan amb els poms de flor un delicat contrast.
Cada any un ram mimós ens treu de les gelades,
veire de primavera que ofrena el primer tast.

Josep Junyent i Rafart. Herbari i lepidopterologia, 2004

Il.: Antolina Vilaseca

Llegint per a tu

 per la meva filla, que fa que tot sigui "casa"


a la meva vida hi ha hagut algunes nits fantàstiques
festes allargassades esmunyint-me a la nevera l'endemà
murmuris, caminar de puntetes, riure tapant-me la boca
cims de penya-segat i tonades inoblidables i banys de tres
hores

a la meva vida hi ha hagut nits fantàstiques
en llits i en sofàs, en diumenge, gandulejant
amb braços d'amics abraçant-me
i crispetes que espetegaven i la boca plena
mastegant tota la pel·lícula

a la meva vida hi ha hagut nits fantàstiques

però seure aquí, mentre el sol es pon, llegint per a tu
quan assenyales una vaca i jo miro de fer muu
i ofegues el riure i jo hi torno només per tu

i cau la pluja i el seu so t'encalma 
i les parpelles se't comencen a tancar i lluites per evitar-ho

de totes les nits i les estrelles per on he caminat
de tot el ballar i totes les festes a on he anat

les millors nits de la meva vida
han estat llegint per tu


De Nobody told me, 2016



Hollie McNish, dins,

XXXIV Festival Intenacional de Poesia de Barcelona, 2018
Tr.: Jaume Subirana

Direcció del Festival: Mireia Calafell i Àngels Gregori

_________________________________________

Reading to you

for my daughter, who makes everywhere 'home'

I've had some beautiful nights in my life -
sleepovers sneaking downstairs to the fridge
tiptoes and whispers and silencing laughs
cliff tops and rave tunes and three-hour baths

some beautiful nights in my life
in beds and on couches, on Sundays, just lounging
friends' arms wrapped around me
and popcorn sounds, stuffed in mouth
crunching through films

some beautiful nights in my life

but sitting here, as the light fades, reading to you
as you point to a cow and I attempt at a moo
and you giggle and I do it again just for you

and the rain's pouring down and the sound makes you calm
and your eyelids start sinking and you battle them not to

of all of the nights and the stars I've walked through
of all of the dancing and parties I've been to

the best nights of my life
have been reading to you

Hollie McNish. Nobody told me, 2016