La llum del vespre fa
que tots tinguem el més
petit instant de glòria
i de misteri pur,
que sempre desitjàvem
com un delicte i mai
ho havíem dit. Els arbres
s'inscriuen en el cel
amb la puixança nova
d'un cos que ha descobert
alguna cosa més
real que la rutina,
i això és un secret
que compartim amb ells
i amb una mallerenga
i un raspinell i un gaig
que s'ha begut el vespre
i canta, ple de llum.
Xènia Dyakonova. Dos viatges. 2020
Epíleg: Pere Gimferrer
(Vita flumen)
On és la incertesa?
Tot rodola, camina, llisca
en un transitar desbordat i tranquil.
Tot guspireja en abastar la fugacitat,
flueix el temps imperceptible,
flueix la finitud d'una fulla,
d'una escorça d'arbre,
i trenca l'encanteri de la seguretat.
Acabarà amb el deliri
qui no té por
per besar l'aigua que dansa,
potser del Ganges, de l'Amazones.
Gaudim de la llum envidrada que
corre per aquests rius, per tots els rius,
maternalment segura.
Retallo amb tisores el passat.
La certesa són els rius que van
devotament al mar.
Marta García Sentís dins,
Metáfora : creciendo en poesía = Metàfora : creixent en poesia, 2020
Diu la rosa al rossinyol:
一Petit ocellet cantaire,
si com tu sabés cantar,
si jo tingués aquest do...
Li contesta el rossinyol:
一Però si tu ets tota flaire,
ets bonica, ets tota llum,
com ningú perfumes l'aire...
Què seria aquest jardí
sense tu i el teu perfum?
Fa la rosa, avergonyida:
一Ben segur que aquesta vida,
rossinyol, sense el teu cant
一que és cançó i és poesia一,
no tindria tant d'encant.
Laberint roig. 2020
Text de Ramon Besora
Il·lustracions d'Àfrica Fanlo
Textos: Cinta Mulet
Il·lustracions: Laura Gual
Vull ser terra per a les arrels,
lentitud del temps;
saba o sang dolça i espessa.
Retornar amb l'ocell que fa niu
en la llum tamisada
a l'empara del vent.
Vull ser el goig de l'idil·li gemat;
l'insecte que desafia l'efímer;
la malenconia roent
de la nuesa més quieta,
de la saó callada.
I en l'hora justa i transparent
de la son matinera
retornar a la mare molsa,
úter de silencis.
Llibre de la fe. 2011
Apunts per a una teoria del desig : art tèxtil, poesia visual i obra literària de Roser López Monsò. 2016
De lluna encesos,
els cirerers en flor
fan serenata.
De Serenata al clar de lluna, 6
Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020
Premi Miquel de Palol 2020
Com que soc de ciutat,
no sé, i em sap greu, com es diuen els arbres:
només les xicrandes m'han dit el seu nom
i sí, me les crec, perquè són tan boniques
que no, no m'importa que em prenguin el pèl.
Un lila tan bàrbar i tan fervorós
em sona d'un lloc o d'un somni, d'un quadre,
no sé ni com dir-ho... Potser
et sents ben així quan la veu que estimaves
ーd'algú que no hi ésー es trasllada, de sobte,
als llavis d'un altre, i et crema la boca
quan vols contestar-li, sabent que t'enganya,
sabent que t'enganyes, i et fa sentir viu.
Xènia Dyakonova. Dos viatges. 2020
Epíleg: Pere Gimferrer
Do re mi fa sol
Soc Pol, un cargol.
I us vull dir uns mots.
Avui porto dol.
Tinc trencat el cor.
M'he quedat tot sol.
I els altres cargols?
Rondaven pel bosc
però, ara, s'han fos.
Per què, quan, com?
Per a no acabar xops
si sentim un tro
busquem un bon lloc:
a sota les cols,
dins d'un gran, gros tronc,
darrere un matoll,
enmig de les flors,
o a sobre d'un jonc.
Tot recer és bo.
Portem sempre a coll
a sobre del llom
llit, roba, llençols,
vaixella i xarops.
Per a no perdre el nord
deixem lluents solcs.
Si la pluja dorm
sortiu a fer un tomb.
I ens crideu: «Cargols:
sortiu, bons xicots»
No aixequem el vol.
Anem a poc a poc.
Ens hisseu pel coll,
i ens sobrevé un xoc.
Tenim molta por.
On ens porteu, on?
Molts anem al forn,
o joguines som.
I si això ho feu molts
ens veurem al zoo.
Sol fa mi re do.
M. José Orobitg i Della. Esqueixada de versos, 2004
Il.: Christian Inaraja
Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d'abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.
De: El caminant i el mur, 1953
Salvador Espriu, dins,
Maria Aurèlia Capmany. Salvador Espriu. 1972
Al nostre planeta Terra
que és de tu i d'ell
i del moixonet que passa,
a una baralluga blava
rodant sobre una taula,
a uns carrers plens de cases
amb banderoles d'aire,
a uns rius d'aigua dolça
pels camins de les muntanyes.
Al nostre planeta Terra,
a aquesta bola blava
rodant sobre una taula,
a la seva mà oberta
que és la nostra casa.
Aigua dolça : poesia per a xiquets, 2008
Textos: Cinta Mulet
Il·lustracions: Laura Gual
algunes
habitacions suaus de les nostres perifèries
mai han eixit de casa
mai han entrat al bosc espès
mai han caigut al mar
i s'han xopat
i per això no han fet malbé les plantofes, les espardenyes
per a alliberar-les
és per això que les habitacions suaus tenen por
de l'habitual trencadissa de plats,
de les fuites de gas, dels pàncreas i les pells inflamades,
porten ulleres de sol en plena nit
mentre llegeixen novel·les roses els caps de setmana
reguen contínuament les flors per casa
però les flors es fan de plàstic
i inquietes
com nens maltractats
per una inundació de besos
Dorta Jagić, dins,
Reduccions : revista de poesia, Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 119
Trad. Pau Sanchis
Una meitat s'ha cremat, i l'altra meitat no.
Una meitat serà lletja i esmussada
i l'altra tant se val.
No es pot guardar per sempre la bellesa.
La meitat dels ocells han fugit espantats, n'ha quedat l'altra
i ara han d'esperar.
Encara han de passar moltes coses ací;
els racons ferits han de cicatritzar,
les branques cremades han de caure.
Tot es cobrirà de molsa, fongs i bolets.
Fins que un dia serà com si un jardiner del cel,
portant amb el vent pol·len, plomes, llavors i pols,
un dia clar i daurat, finalment l'hagués perfeccionat
donant-li una nova forma primitiva:
sobre les ferides encara una mica d'heura.
Nikica Petrak, dins,
Reduccions : revista de poesia, Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 79
Trad. Pau Sanchis
de pedra. dies de
pedra. dies
de pedra.
dies de pedra que
de vegades s'enlairen
amb el vol
bonhomiós
dels teuladins.
sine die, 1
Maria Josep Escrivà, dins,
Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 13
Substituïm
l'amor pel control,
el cervell per Internet,
l'esperit per la pastilla,
la responsabilitat per una merda d'eleccions.
Si no legislem sobre els envasos de plàstic,
ni la pornografia, ni el comerç d'armes,
ni les apostes en línia,
ni el famós algoritme que se'ns menja amb patates,
ni el robatori de dades personals sobre l'ús de la xarxa,
ni el maltractament animal per fer cremetes
de la cara per a les velles riques del planeta,
ni les inversions de la banca,
ni les addiccions comportamentals,
ni la moderna colonització,
ni l'obsolència programada,
ni els transgènics, ni els fàrmacs assassins,
ni l'explotació infantil, ni els videojocs,
ni la prostitució, ni el marge dels productors,
ni la hipermedicació i hormonació dels animals que ingerim,
ni el neuromàrqueting, ni els fons voltor,
ni la normalització de l'esclavitud a canvi
d'uns números al compte corrent i la maleïda seguretat,
digueu-me: a què ens dediquem
fent això de la merda d'eleccions?
Ja em perdonareu que no sé gaire de què parlo,
que només soc una dona i m'ha pujat la regla al cap.
Laia Noguera
Es troba en la revista:
Reduccions : revista de poesia, Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 47
Joventut, braç de ferro decidit,
ara és la lluita més que l'esperança.
Ja vindran altres dies de bonança
si ens fem valdrà l'impuls del nostre pit.
Deixem l'estadi, l'amor i l'esport,
joventut, braç de ferro, que ens reclama
més que no el cant i la glòria i la fama,
la llibertat, la vida: no la mort.
(...) Per la lluita darrera que ara ens crida,
la nostra balança decidida
ha de salvar l'eterna joventut,
l'eterna llibertat, la nostra vida!...
Josep Maria Prous i Vila, dins,
Ferran Aisa. Poetes en temps de revolta : Barcelona, 1936-1939, 2010
En record d'Adelaide Khotatso Matima (nascuda Chalo)
Inspirat en el poema de Dominique Christina, El Poema de la Regla
Després de més de dues dècades
Estic aprenent a sagnar
A girar els malucs cap al dolor
En una dansa eròtica invisible
De menuda em sagnava a sobre
Massa espantada per demanar ajuda
Les pastilles em van portar
Pel corrent cabalós de l'adolescència i la joventut
Amb tampons, analgèsics i anticonceptius
Creia que havia conquerit el meu cos
Connectat sencer el tot esclafat en una caixa
M'he passat els meus dies més fèrtils
Fent perdurar la sang, l'amor i la vida
Plantant boscos dins testos
Canalitzant oceans dins d'autopistes
Fent-me més fàcil de menar.
Amb precisió meticulosa
El desert m'està trencant
I desfent més
Del que les mares de què he vingut
Poden comptar amb totes les nostres mans
Pàgines i pàgines escrites amb sang
Espargida a les cares de nadons nounats
A llindars amorosos de tortura i èxtasi
On hi hem entrat totes
I mai hem après com sortir-ne
La meva àvia
Descloent portals ennoblits
Perquè les dones poguessin triar
Si els seus cossos
Farien o no més cossos
Que els demanaven els marits i la cultura
El matrimoni i la servitud
Incomptables boques esbatanades amb afany de temps
La carn fermada del futur d'una dona
Després d'una tribu de criatures i un marit faldiller
La meva àvia va donar a altres l'oportunitat de no ser ella
Si pogués esborrar tots els anys trencats
Em preguntaria com deu ser una vida mesurada en ventres
Em preguntaria si els ventres de mil dones
Poden formar un cor a les seves orelles
Que canti cançons de mort recurrent i supervivència
On ella s'hi replega quan no pot suportar el present
Preguntaria pel corredor inflat i carmesí
Que hi ha entre aquí i el més enllà
Pel que va dir abans de mirar el centre immortal d'una dona
O per com ella i les seves incomptables pacients
Confiaven en els seus ulls ferms i les seves mans, en silenci
El dolor ens fa flexibles
Ho aprenem així que deixem
Els escuts daurats dels cossos de les nostres mares
Lluitem per la vida abans del primer alè
Els ventres poden ser llegits com els palmells i els ossos
Als primers cops de cap del naixement, caient en picat
La meva àvia hi veia l'encanteri cruel
De la seva era vivint eternament
Va veure els traumes que heretaríem
Abans que tinguessin etiquetes
Va veure monstres mirant els seus fills de fit a fit
Amb somriures de saliva
I va ensenyar la seva única filla a comportar-se
I com que la meva mare mai no ho va fer
Jo mai no vaig haver de fer-ho
Li preguntaria a la meva àvia
Si les dones que van abocar-se a mirar la vall infinita
Estaven esfereïdes o meravellades pels presagis
De les dones que algun dia s'arrossegarien
Fora d'ells cap a vides que els pertanyessin.
Lebo Mashile
Traducció: Míriam Cano
一一一一一一一一一一一一一一一一一一一一
Menarche
In Memory of Adelaide Khotatso Matima (née Chalo)
Inspired by Dominique Christina's poem, The Period Poem
After more than two decades
I am learning how to bleed
To rotate my hips to the pain
In an invisible erotic dance
As a child, I bled all over myself
Too scared to ask for help
Pills carried me through
the heavy flow of my teens and twenties
with tampons, pain killers, and birth control
I believed I had conquered my body
Plugged the whole
Squashed totality into a box
I have spent my most fertile days
Enduring blood, love, and life
Planting forests in pots
Channeling oceans into freeways
Making myself manageable
With painstaking precision
The wilderness is breaking me
And undoing more
Than the mothers I have come through
Can count on all of our hands
Pages and pages written in blood
Smeared on the faces of newborn babies
On loving doorways of torture and ecstasy
Where we have all entered
And never learned how to leave
My grandmother
Unlocking dignified portals
So women could choose
Whether or not their bodies
Demanded by husbands and culture
Marriage and servitude
Innumerable mouths agape craving time
The knotted flesh of a woman's future
After a tribe of children and a philandering husband
My grandmother gave others a chance not to be her
If I could wipe away these broke years
I would ask what a lifetime
Measured in wombs looks like
I would ask if the wombs of a thousand women
Create a chorus in her mind's ear
With songs of recurring death and endurance
Is this where she retreats when she cannot bear the present
I would ask of the swollen crimson corridor
Between here and the afterlife
What did she say before peering into the immortal core of a woman
Or did she and countless patients
Rely in silence on her steady eyes and hands
Pain makes us supple
We know this as we leave
The gilded shields of our mother's bodies
We fight for life before we breathe
Wombs can be read like palms and bones
In the head first freefalling fits of birth
My grandmother saw the cruel sorcery
Of her era living endlessly
She saw the traumas we would inherit
Before they had labels
She saw monsters staring at her children
With saliva smiles
And taught her only daughter how to behave
And because my mother did not
I never have to
I would ask my grandmother
If the midwives who peered into her infinite valley
Were terrified or delighted by foreshadows
Of the women who would one day crawl
Out of them into lives of their own
Lebo Mashile, dins,
El sopar es refredava. Els convidats, a l'espera de ràpids,
Impersonals encontres fortuïts del tipus usual, estaven estirats
Pels dormitoris. Les patates eren dures, les mongetes toves, la carn
—No n'hi havia, de carn. El sol d'hivern havia engroguit oms i cases;
Els cérvols davallaven per la carretera com refugiats; i a l'entrada, els gats
S'escalfaven sobre el capó d'un cotxe. Llavors un home va girar-se
I em va dir: «Tot i que estimo el passat, la seva obscuritat,
El seu pes que no ens dona cap lliçó, la seva pèrdua, el seu
Tot, que no exigeix res, estimaré encara més el segle XXI,
Perquè en ell hi veig algú en barnús i plantofes, d'ulls castanys i pobre,
Caminant per la neu sense deixar ni una petjada al seu darrere».
[«Oh», vaig dir, posant-me el barret, «Oh».
———————————————————
I will love the twenty-first century
Dinner was getting cold. The guests, hoping for quick,
Impersonal, random encounters of the usual sort, were sprawled
In the bedrooms. The potatoes were hard, the beans soft, the meat—
There was no meat. The winter sun had turned the elms and houses yellow;
Deer were moving down the road like refugees; and in the driveway, cats
Were warming themselves on the hood of a car. Then a man turned
And said to me: «Although I love the past, the dark of it,
The weight of it teaching us nothing, the loss of it, the all
Of it asking for nothing, I will love the twenty-first century more,
For in it I see someone in bathrobe and slippers, brown-eyed and poor,
Walking through snow without leaving so much as a footprint behind.»
[«Oh,» I said, putting my hat on, «Oh.»
Mark Strand. Rufaga d'un. 2016
Traducció i pròleg: Joan Todó
La rosa té fred en la terra nevada...
A Sevan hi ha tres metres de neu...
Un pescador de muntanya treu el trineu
tot pintat de blau cel,
morros de truita amb mostatxo
vigilen el fons calcari
com policies fent guàrdia.
A Erivan i a Etxmiadzín
la gran muntanya s'ha begut tot l'aire,
caldria seduir-la amb alguna ocarina,
temptar-la amb una caramella fins que la neu
es fongués dins la boca.
Neu, neu i més neu sobre el paper d'arròs,
el cim s'acosta als llavis.
Tinc fred. Estic content...
La membrana cel·lular delimita
l'ameba que et fa tenir un jo definit:
una identitat individual
construïda amb una frontera
permeable que garanteix
l'intercanvi amb l'entorn.
Sense la pell, no ets res més
que un conjunt d'òrgans tendres
que viuen enganxats
als cicles de l'Univers:
la rotació de la Terra,
la translació de la Terra al voltant del Sol
i els períodes de les fases lunars
que et fan tenir bons i mals dies.
Tens, dins teu,
el cicle vital d'una galàxia
i el cicle del carboni.
Macrocòsmicament,
se t'entén des del micromon.
¿Classe política? I pensar que, segons Plató,
la ciutat hauria de ser governada per savis!
El fred pica de valent.
Els niguls, plora que plora...
Dins la calma de l'ambient
la neu blanca se desflora...
La lluneta de gener
somriu dins l'ennigulada:
Pel jardins i pel carrer,
quina bella enfarinada!
Anit guanya la blancor:
ja la terra és tota blanca.
Són també d'aquest color
les teulades i la tanca
que ens separa del veïnat
i és de neu tota coberta.
La lluneta ara ha guaitat,
mig dormida i mig desperta...
En els arbres del jardí
quina insòlita florida!
Quina randa sense fi
entre fulles, s'és teixida!
La nevada cau del cel
silenciosa, fresca i pura...
Sense pressa, sense anhel,
per tot posa abric d'albura.
I la lluna li somriu
i la besa amb sa llum clara,
penjadeta, com un niu,
del nigul que bé l'empara.
Així és doble el bell encant
de la terra, que es corona
amb la lluna i mentrestant
té la neu que l'assaona
amb sa petja blanca i lleu
que li porta la fortuna...
Neu i lluna, lluna i neu,
Lluna i neu i neu i lluna...
15 de gener de 1946
Francisca Alcover Morell. Obra poètica, 1999
«Si mai em perdo, busqueu-me al Pedró de Pals»
Endreça al Doctor En Jaume Pi i Figueras
i a la seva dilecta esposa
Bernat de Santa Eugènia aquí a Pals,
on en pedres i murs encara brilles,
amb amor i paraules ben senzilles
jo et vull cantar les gestes triomfals.
Dels pirates anares a l'encalç
sembrant la mar de rastres i de quilles,
i per gran rei vas conquerir les illes
de Mallorca, amb gent d'aquests rodals.
Els mariners d'aquesta empordanesa
costa van afrontar la gran empresa
que els sarraïns tragué d'aquells topants.
Des d'aquest mirador tu ens assenyales
les Medes, horitzons, sorrals i cales
que obren solcs de grandesa als catalans!
Pals, 9 d'octubre de 1978
Mercè Sanpons, VDA. de Llopart, dins,
55 poetes d'avui, 1980
Noia del tram, tens l'esguard en el llibre
i el full s'irisa
en veure's cobejat.
I el cobrador s'intriga si giraràs el full:
sols per veure't els ulls!
Que les cames se't veuen
i la mitja es ben fina;
i tot el tram ets tu.
Però els ulls no se't veuen.
I la teva mà és clara
que fa rosa el teu cos de tafetà vermell,
i el teu mocadoret ha tornat de bugada.
Però els ulls no els sabem!
I si jo baixés ara? 一Mai no et sabria els ulls...
Té! Ara ja he baixat!
Joan Salvat-Papasseit. Poesies, 1962
(per al meu pare)
Essencialment
cal no massa.
JOAN VINUESA
Un pobre mai no serà més solvent que un ric.
Un jove mai no serà més savi que un vell.
Un del sud no serà mai acceptat en societat com un del nord.
Un foraster no manarà un nadiu.
Un inculte no escriurà poemes.
Una llengua petita no dirà més que una de grossa.
Una dona no serà més llesta que un home.
Un negre no serà més elegant que un blanc.
Un dèbil no serà més poderós que un fort.
Però el pobre pot esdevenir ric,
el jove un dia serà vell,
el del sud parirà fills al nord i
el foraster s'empadronarà.
L'inculte aprendrà a dir els seus versos,
les llengües cantaran als estadis.
Els dèbils aguditzaran l'enginy.
Tanmateix una dona mai no serà un home.
I un negre mai no serà un blanc.
Digues-me, amic meu,
¿és el color del teu cor com el d'un negre?
Llavors sí, serà el cas,
que jo et podré estimar com una dona.
de Poemes de pau (FONS)
Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011
Enfilàvem ja els camins de Tessàlia...
En algun lloc de la cambra de Delfos
havia perdut el carnet d'identitat.
¿Com havia d'interpretar aquell missatge,
aquell subtil advertiment?
¿Per ventura la vella sibil·la ho havia profetitzat?
Al quadern de Delfos jo hi havia escrit un plany,
la remembrança d'un temps on l'amor
tenia els llavis fins com els pètals de les roselles
que havia plegat i deixat
entre les pàgines del llibre que estava llegint.
¿Tot era tan fràgil, doncs, tan evanescent?
Quan l'hostalera em feu a mans el document
va veure que havia plorat.
Discreta, solidària, em va fer un petó a cada galta
dient: «Les llàgrimes són el millor ferment...»
Teresa Costa-Gramunt, dins,
Poemes per a un món millor. 2002
III Premi "Poesia en acció"
Per a Leonard Baskin
A casa seva els incorporis
hi venen per bescanviar sense fi
visió, saviesa, per cossos
palpables, i pesants, com el seu.
Mans que es mouen més sacerdotalment
que les mans d'un sacerdot, no invoquen
imatges vanes de llum i d'aire
sinó estacions segures de bronze, fusta, pedra.
Obstinat, de fusta de fibres denses,
un àngel despullat bloqueja i modela
la llum dèbil; de braços plegats,
observa com el seu món feixuc eclipsa
mons estèrils de vent i núvol.
Morts de bronze dominen el terra,
resistents, de cos rogenc,
i ens fan petits. Els cossos ens parpellegen
fins a l'extinció en aquells ulls
que, sense ell, estarien mancats
de lloc, de temps i de cos propi.
Esperits èmuls fan discòrdia,
proven d'entrar, entren malsons
fins que el cisell els transmeti
una vida més viva que la nostra,
un repòs més sòlid que la mort.
Sylvia Plath. El colós, 2019
Tr.: Núria Busquet Molist
Pr.: D. Sam Abrams
XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»
17 d'agost de 2017.
Atemptats a la Rambla de Barcelona
Seieu de costat.
No la mires.
Un envà de silenci
ha esborrat tots els mots que us abraçaven.
N'ha quedat el ressó,
aquesta llum corcada que vola dins del bar,
la pols que n'han deixat les arnes.
Ella tampoc no et mira.
Els seus ulls vagaregen, perduts a la pantalla
on van saltant imatges de la Rambla,
de cossos esquinçats, de crits i plors.
Però ella no ho veu.
Quieta, al teu costat, no mira, no sent res.
I tu, enmig del brogit, de la remor de veus,
del dring de plats i tasses del cafè,
li passes la mà per l'esquena,
li pinces un ble de cabells,
i l'amanyagues.
La llum es transfigura i els planys de la pantalla
es fonen en el rastre del teu gest.
Rosa Font Massot. Celobert, 2019
XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March
