De com s'aprèn ーi s'aprèn en silenciー,
fem-ne si podem una síntesi clara.
Ningú no posseeix la bellesa absoluta.
D'aquest principi, plenament assumit,
en depèn que el misteri sigui un punt lluminós
a plena nit, o que la vida cremi
sempre en somort, inútil, indecisa.
Miquel Martí i Pol, dins:
Antologia de poetes catalans : un mil·leni de literatura. 1997
Vol. 4. De Maragall als nostres dies. 2a part, p. 982
Un cant arriba amb l'ombra
deixada a la vora de les carreteres;
caminem sols
i no deixem d'escapar
de l'horitzó que ens avança.
La terra acull el dolor,
desfà el nus del buit.
Em recorda on anar, d'on tornar,
on començar de nou cada vegada.
L'eix de la terra deriva
i les nostres mans s'uneixen;
de sobte som
la llum que mancava.
Cap lloc on anar, llevat d'aquell amor
d'on venim.
一一一一一一一一一一一一一一一
Un chant vient avec l'ombre
laissée au bord des routes
nous marchons seuls
et ne cessons d'échapper
à l'horizon qui nous devance.
La terre accueille la douleur
dénoue le vide.
Me rappelle où aller, où revenir
où commencer chaque fois.
L'axe de la terre dérive
et nos mains se rejoignent
soudain nous sommes
la lumière qui a manqué
Nulle part où aller, sinon vers cet amour
d'où nous venons.
DE Sense límit, sense final del món, I i II
Hélène Dorion
Reduccions : revista de poesia, novembre de 2003. Núm. 78, p. 68-69
Traducció de Carles Duarte i Montserrat
l'aigua enfila un paisatge
perfumat de pruneres
pel clap de salzes,
la brisa riberenca:
és primavera
SŌCHŌ
kawakase ni / hitomura yanagi / haru miete
3 PRIMAVERA
L'aparició dels salzes, que cal imaginar ja coberts
de fulles, fa avançar l'estació des del principi de l'any
fins a la primavera que ja es manifesta plenament.
Tres veus lligades a Minase / Sōgi, Shōhaku, Sōchō. 2017
Traducció: Jordi Mas López
XIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia
El camí cap a tu
és tot verd i és amb sol
i a les vores li creixen
mirades i cançons.
Les cançons que cantaves
mentre et mirava jo.
Marc Granell. La vida que creix. 2015
Il.: Paulapé
A Edvard Grieg
L'aigua adormida vol ser el cos del temps,
la pell d'aquelles hores lentes, dolça
espera de la vida que ha de néixer
d'un silenci de lluna. L'horitzó,
desig incandescent d'un cel de pètals,
voldria contenir la immensitat
i s'ha tornat confí d'aquesta llum
líquida que es vessava com el nèctar
del sol. Ara, el temps és un aiguaneix,
el desglaç de la nit que sembla riu
i llera, el despertar de les aloses
i la dansa del gira-sol. La boira
es va cobrint de transparències blaves
i del plor de les roses emergeix
una música amb tacte de migdia.
L'aigua adormida ja és el cos del temps.
De Àmbit de la llum
Cristina Àlvarez Roig. Cerimònia del te. 2019
Premi «Festa d'Elx» de Poesia 2019
Avui l'he vist.
Pastat al seu pare quan
tenia vuitanta anys.
Amb el nom del poble
gravat a la pell, esculpit
als cognoms.
Què més es pot demanar
si la vida no ens ha fet
ser orenetes?
Anar amb el pas segur
que pertanys al paisatge.
I prou.
Cèlia Nolla, dins,
Saba d'ells : vint-i-sis poetes vius encara, 2019
Ed. i il·lustrador: Josep Gerona
El cor posa carn nova.
Amics, ¿no ens tornarem a veure?
Distàncies,
¿quan sobreeixireu
de festa?
La primavera ho encén tot:
¡com brillen els miralls de la memòria,
els vergers prohibits,
els ulls d'aquella noia.
Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I : 1924-1933, 1995
Ed.: Rosa Sayós i Santigosa
Abundor de la vida en marjades de rius
elevant-se a ciutat, i emergint-ne en cimbells
fent-se pau, quietud...
El gra més alt que l'aigua; i més amunt la pedra.
Miquel Arimany, dins,
La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat, 2005
Edició: Narcís-Jordi Aragó.
Il·lustracions: Mercè Huerta
Quan el fil salvatge de la llum
defalleix en el bressol de les aigües
aparentment adormides,
en l'hora del temps
que s'atura i no s'acaba mai,
reneix el gemec de l'ofec rebel
que m'empeny fins al mar.
Maria Mercè Alabau. De la mà d'un astre : per la sendera de la vida. 1996
Vens de lluny.
El temps et pesa.
Passa avant
i fes camí,
que la vellesa
no es desa.
Qui la té,
l'ha de lluir.
Ramon Cabanas i Antich. El caliu de la llar. 1990
this kind of bird flies backward
Diane di Prima
He begut
d'ales i paranys esparsos,
niant bressols de tempesta
allà on el vers és pell,
i ara prenc
glops sincers amarats d'ones,
avui que la nit s'esquerda
com s'esquerden els confins
del silenci que ja amaina:
per mirall,
per conjur,
amb la llum,
amb la veu
que retorna
i em retorna.
Queralt Morros, dins,
Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia Alella 2008-2017. 2017
Vinc al recer de l'àmbit d'aquest temple.
La pedra sembla abatre's i discórrer
per un perfil de traços vigorosos,
i cada rengle encerta l'arc que baixa
al meu damunt, des d'una més concisa
perspectiva, amagant del sostre el límit
d'on sorgeix. És solemne l'equilibri
del cim, apar que poc a poc s'enlaire.
Entre tanta bellesa m'adelite
tot sol, però si d'altres mai venien
també m'hi complauria: clarianes
i penons, meravelles quasi vistes.
Per a molts, l'únic tast de la mirada.
Per a mi, igual raó de poesia.
De: A Oxford, II
Gerard Manley Hopkins. Sonets complets. 1999
Versió: Isidre Martínez Marzo.
Epíleg: Antoni Ferrer Perales.
Et diré com series als quinze anys.
Més alta i més esvelta, els ulls més clars,
sense aquest aire absent, el front més ample.
Podries caminar, ferma i estable,
i mai no et torçaries, amb l'esquena
doblegada qui sap per quina pena.
Les mans, amb polzes rectes. Ja sabries
llegir, aniries amb amics i amigues,
tindries cura de les teves coses,
emprendries viatges tota sola.
La realitat també és el que somia,
i jo sento a vegades una filla
alhora a prop i estranyament absent,
i que imagino en el mateix recer
de la petita Anna, que morí
ja fa tants anys. Ambdues sou en mi
i dintre meu parleu, mentre us feu grans,
i a vegades sou una que ha callat
per sempre o que em somriu en tu, Joana,
en el misteri de la teva calma.
Joan Margarit. Llum de pluja. 1987
Para't sota aquests arbres
i mira com els mou la brisa:
la bella trama mòbil de les fulles.
Deixa que la remor ho canti.
Si no, ¿quines paraules ho dirien
sense parar-ne el moviment de l'aire,
sense arrasar-ne fins i tot l'arbreda?
¿Quines, sense emmudir-ho?
Carles Camps Mundó. El rastre d'uns escrits, 2018
Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia (Premis Octubre 2017)
He deixat un any més l'hivern enrere,
i en els sentits potser sí que em sembla néixer,
com un de tants esclats de vida cíclics:
la brisa tèbia, materna;
les olors i els colors pletòrics...
Anònim.
Fragment.
Carles Camps, dins,
Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 50
T'he vist com sempre a l'estació, somriure net; avui de nou
Esperes un tren misteriós que ve de lluny, si és que va enlloc
Tothom et sap i, tendrament, et filen anys per a fer-te un temps
Quan de temps
Dius que, a l'andana, no hi ets sol; viuen amb tu ombres i jocs
Ombres d'adeus sense retorn, jocs de petons pels benvinguts
I, a dalt dels arbres més bonics, hi nien els amors ferits
Per un tren
I amb tu esperen el senyal de l'arribada d'aire nou, aire nou, aire nou
Del pas nou
Del gest nou
Del tren nou
T'he vist de nou a l'estació i en tu m'he vist, a poc a poc
Buscant un tren misteriós, que ve de lluny, si és que va enlloc
I veig com dormen els adeus, com neguitegen els retorns
Per un tren
Que, finalment, quan la tardor pinta un cel nou a l'estació
Tots esperem el pas d'un tren, que va molt lluny, si ve d'enlloc
Els uns perquè ens arribes tu, els altres perquè se'ns enduu
Aquell tren
Esperem amb tu el senyal de l'arribada d'aire nou, d'aire nou, d'aire nou
Pas nou
Gest nou
Del tren nou
T'he vist com sempre a l'estació
I en tu m'he vist a poc a poc
Quan la tardor pinta un cel nou
Lluís Llach. Maremar (Àlbum complet - Canal Oficial YouTube). 2016, m. 19:39-25:08
