Totes aquestes teules
són marques antigues
que ens parlen en veu alta
i s'agenollen damunt del cel.
Potser s'esquedarien si no hi caminéssim amb compte.
Em van explicar que venien d'altres temps
i d'un mar del nord,
i que s'hi van fer solcs
perquè hi visquessin els dracs.
Joana Maria Mallol. On és Saorsa. 2021
Cada home duu un carreu
per la torre més alta.
Cada alçada de braços
és la catedral fugissera
que aixeca tot desig
d'anar tan alts
com les pregàries de la carn.
I la suor rellisca
rostre avall de les pedres
de sang, i els carreus,
si bé neixen efímers,
asseguren la volada
més enllà de les torres,
dels campanars,
de les agulles gòtiques,
perquè són acollits
als balcons de l'etern.
Olga Xirinachs i Díaz. Clau de blau (Tarraconis vrit amor). 1978
Dibuixos: Olga Xirinachs
M'he desfet de flonjors
i és acerada i nua
i pura com la daga sense estrenar,
la idea que performo.
Fins tinc por de tocar-la;
no fos que un gest poc hàbil
la convertís en arma feridora.
La sento en mi, borbollejant en créixer,
com una deu que vol deslliurar l'aigua,
i sé del cert que per a contenir-la
ja no tindré prou cos,
ni, ai!, per dar-la als altres, prou paraula!
1979
De: Vivències [Obra poètica inèdita]
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte
Calma de després de la tempesta,
quan arriba a tot el volt la pau.
Sento veus, en un moment d'espera,
veus de la canalla, riu enllà.
M'erro, m'equivoco tal vegada,
dec ser cec, o m'ha marxat el cap.
Com de guix, com una dona blanca,
tot d'un cop, l'hivern, a terra, cau.
Des de dalt, el cel veu les parpelles
closes, mortes, amb admiració.
Tot és neu: el pati i cada estella
i, en els brancs dels arbres, cada brot.
Glaç al riu, i el pas, la plataforma,
bosc i vies, rasa i terraplè,
tot fixat en formes portentoses
sense arestes, sense res malmès.
I de nit, al trenc d'una alba nova,
surts del llit d'un salt i, mig despert,
proves d'encabir-hi, en una estrofa,
al damunt d'un full, el món sencer.
Com van ser esculpits troncs, soques i arbres,
i al voral del riu tots els matolls,
vols escriure el mar de les teulades,
la ciutat nevada i tot el món.
1957
Borís Pasternak. Quan escampi. 2020
Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.
En arribar al llac
gairebé oblidàvem cada passa.
Ens va aixoplugar el son
i despertar la tempesta.
Joana Maria Mallol. On és Saorsa. 2021
VI Premi Miquel Bauçà 2021
Boira del dubte, flama en l'extingit
fogar de cendres i records malmesos,
fosca de fosques, fosca d'una nit
feta d'ombres de llàgrimes i besos.
Que es defineixi aquell confí adormit,
roca d'incertituds, en els estesos
grisos dels horitzons, etern neguit
davant la casa dels balcons encesos.
Obrint-se, raig de mots, les boques mudes
-les flors més amagades són descloses-,
finint turments i deslligant cadenes,
delicadeses de cristall rompudes,
sorpresa de la serp entre les roses,
esmaragda en el fang, aigua entre arenes.
Cada dia dibuixo una estrella
de cinc puntes, feta d'un sol traç,
com si fos un conjur o una màgia
que em domina i obliga la mà.
Només sé que no puc evitar-ho;
i és com si fos un símbol de pau
que manté dintre meu una calma
de mar plana i claror de cel blau.
2004
De Vivències
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pr.: Carles Duarte
El gripau Estanislau i altres poemes. 2017
Il.: Clara Codina i Bacardí
Text: Montserrat Boldú i Mayor
Papiroflèxia: Susana Bacardí i Mayor
Et sembraria de besos
perquè et florira en la pell
tota l'estima dels segles.
Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1997
Premi de Poesia Marià Manent 1997 de Premià de Dalt
Plantar sobre la terra
els peus. Ja no tenir
por. Sentir com puja
la saba, amunt, amunt.
Créixer com un arbre.
A la seva ombra
aixoplugar algú que
també se senti sol, sola
com tu, com jo.
Montserrat Abelló, dins,
Paraula encesa : antologia de poesia catalana dels últims cent anys. 2012
Edició de Pere Ballart i Jordi Julià.
Per a Josep Maria Sala Valldaura
Molí del pont
─engranatges quiets,
aigües d'oblit─.
A la peanya hi creixen
brancatges poderosos.
Nota de l'editor:
Per voluntat expressa dels autors d'aquest llibre,
els poemes es presenten per ordre alfabètic i
sense esmentar-ne l'autoria.
Aquest mirall d'absències no diu
tota la veritat. Per qualsevol
escletxa del temps nou la llum esclata
i al foc dels anys hi ha el gran foc que suscita
moviments i desigs i els estimula.
Tenim la indeclinable meravella
del silenci i el llamp del pensament
pel calar foc als esbarzers.
Quan rodi
la sínia i l'aigua que s'enfila
proclami la claror, potser els secrets
ens seran assequibles.
Mentrestant
vetllem el curs del vent i fem preguntes,
que cada mot sigui una vela hissada
i cada gest una gran porta oberta.
Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 2021
Pròleg de Salvador Espriu
Els joncs esplomissen les seves faixes
al gerber del rec. La fresca pren protagonisme
a la closa de les Gantes; pretén coronar
una primavera que s'avança salabrosa.
Les ninetes del capvespre es claven
exhaustives al clatell, filtren els raigs de la
verema del dia fins a deixar-los ben reblats.
Detergir l'honradesa dels xipolls és tant
o més necessari que l'aire respirat.
El rei s'emmiralla enlluernat.
Montserrat Cufí Adroher. Pensaments blaus. 2020
Prologat per Núria Esponellà.
Il·lustrat per Sònia Estévez.
Davall tes prepotentes, immenses ufanors,
Devesa, ja finaren les estivals rialles;
tu reses al novembre pels hèroes defensors
i llur visió et penetra de feredat, i calles.
Veus una llum fatídica d'horror i d'acaballes,
ressonen funeraris els esqueixats tambors;
els hèroes sorgeixen a dalt de les muralles;
desfets, morents, aixequen les últimes clamors.
D'eix immortal desastre tu en sents tota la glòria.
Et ve una esgarrifança mes gran que de victòria.
En l'aire gris, les velles campanes fan un plor.
I és ton orgull immòbil, sota les ratxes fredes,
i destacant-se a exèrcits tes colossals arbredes
majestuoses, s'inflen en nuvolades d'or.
Josep Carner, dins,
La Girona dels poetes. 2005
Edició: Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions: Mercè Huerta
