Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

26 de març 2022

A trenc d'alba

un Sol d'hivern
i un Sol d'estiu
van sortir a passejar
per l'arenal
agafats de la mà,
i al vespre
es van fer un petó
amb gust de sal.

Al capvespre
la Lluna creixent
i la Lluna minvant
van fer un passeig
agafades de la mà
camí de la ribera,
i es van abraçar
perquè feia fresca.

En fer-se de nit,
una Lluna plena
va dir-li a l'orella
a una Lluna nova:
mai no estaràs sola.

—————————

No abrente
un Sol de inverno
e un Sol de verán
sairon de paseo
polo areal
collidos da man,
e no serán
déronse un bico
con sabor a sal.

No solpor
a Lúa crecente
e a Lúa minguante
deron un paseo
collidas da man
camiño do río,
e abrazáronse
porque tiñan frío.

Ao anoitecer,
unha Lúa chea
dixolle na orella
a unha Lúa nova:
nunca estarás soa.


An Alfaya i Imma de Batlle. Solejant. 2021


poemes: An Alfaya

il·lustracions: Imma de Batlle

traducció de Daniel Barral

Cançó d'abril

Hi tornarem al sol-solet!
Tira el braser per la finestra,
llença la capa i el barret!
Que vingui el sol com una festa
i ja no vull sentir més fred.
Oh, quin airet!
Ja les paraules prenen ales
i no cal dir-les sota veu,
que en pensament tinc mar i cales
i cama nua fins al peu.
Adeu, mimoses i nadales:
clavells veureu.
Fugi l'hivern, fugi la por.
Morir? Quan no s'arrisca gaire.
Hem de sortir d'aquest racó
—deixem-hi el pec i el rondinaire:
sortim a l'aire germinal
amb ulls d'infant, que miren alt.

Clementina Arderiu, dins


Llanterna màgica: antologia poètica. 2016

Selecció, notes i activitats: Carlota Casas i Pep Paré

Il·lustracions: Carme Solé Vendrell

24 de març 2022

Sudànica

Plovia a Khartum:
desapareixia en fang la ciutat
i la silueta del teu cos sota la pluja.
Vam abraçar-nos com si fóssim l'aigua
dels dies de sequera.

A casa, una vaca amb gep
mastegava davant la menjadora buida.
El menú de la gana
era escurar un os per dinar,
i soparíem els llavis que al migdia l'havien escurat.
Debades somniaven els coberts
les boques.

Al diari una notícia
parlava d'un turista mort en un safari
atropellat per un ramat de zebres:
a les seves últimes fotografies
potes i peülles.
"I si tu no existissis?"
"Un altre vindria
amb els llavis plens d'espines a trobar-te
per sanar i reconciliar-se amb la pols
i la ferum de lleó mort de la ciutat."

Als peus de l'estàtua sense cap
del general Charles Gordon,
vas dir-me que les rebel·lions eren mentida:
"Va ser breu la llibertat
com el zel dels animals en primavera.
I el cabdill dels rebels,
Sulayman ibn Zubayr,
va morir dins una mosquitera
plena de mosquits.
Tot és irreconciliable:
mira aquesta ciutat partida per un riu."

Pel que fa a l'esclavitud,
ho havíem decidit:
aniríem al país dels homes Dinka,
tu, a desfer-te dels grillons,
i jo, a adonar-me que també als canells
i als meus turmells en duia.
Però després d'arrossegar les cadenes
per les muntanyes de Kassala
desistírem. Vas dir:
"Mira atrapat entre músculs
l'esquelet." Un ocell va envolar-se:
el cel cabia en una gàbia.

Són distàncies iguals fetes que per fer,
els camins: el viatge va dur-nos a enlloc.
A Port Sudan
els vaixells dormien quiets en l'aiguaoli
i vam veure gent pagar per una ombra.
Uns homes sants, a Fakia Kingui,
van oferir-nos pocions màgiques
i vam sentir riure els babuïns.
A al-Junaina el sultà va rebre'ns al palau:
era de llauna de Coca-Cola la corona,
però duia al coll
un enfilall de set prepucis
i feia complir les ordres
amb els ulls. A Atbara
un fràgil pont de cordes amb tres homes
va caure al riu de cocodrils
i l'escuma va enrogir-se.
A Meroe, l'antiga capital,
el tren no para ja,
i al seu pas per la necròpoli
les tombes dels faraons nubis tremolen.
De què serveixen a una ciutat
mil anys d'imperi?

Sempre era de nit a les jungles de Kossinga.
Fèiem trajecte: érem paraules
però no dèiem res.
Ens feia por Mokele Embembe,
el monstre xucla-sangs que segueix
cada vegada més a prop
l'esquena de l'últim de la fila.
Tan a prop de l'equador
no reconeixíem cap estrella.
La selva ens confonia
i els poblats portaven noms en un alfabet
que no enteníem.
La pila de la llanterna es consumia:
no deia res de nosaltres dos
el mapa.

Un cop vam dormir dins d'un tanc abandonat
d'una d'aquelles guerres que mai no van ser
però que encara continuen.
Li havia entrat un míssil pel canó
i l'interior estret, de cop,
s'havia fet ample.
"Aquest país, com el teu cos,
és ple de pólvora."

Quan t'inventes el camí
cada passa és perillosa.
Les flors més vistoses
creixen només als camps de mines:
de tant en tant alguna ovella
rebenta en un núvol de pètals de colors.

El nostre amor era un arbre
enmig d'un camp de mill.
De lluny
vam veure acostar-se un guàrdia de frontera:
cercava una ombra?
duia una destral.


Manuel Forcano. El tren de Bagdad. 2004

Premi Carles Riba 2003

Si ens acabem

Potser d'aquí uns quants anys
tindràs una recança
quan miris a la lleixa
els llibres sense endreces
—allò que passa sempre
quan fas una renúncia
i el cop no ve quan vols
i no l'esperes—
Potser ja no hi seràs
quan trobi un juny precís
l'ex-vot que vaig guardar
com una ofrena
—Allò que cada cop
te'n vols desfer
i el cor t'atura—
Potser serà bonic
qui sap si vindrà sa,
l'enyor de qui ara som
—no sé què n'haurem fet
de la memòria,
no sé ni si en tindrem—
Potser no serà res
farà un mossec de mal
i serà curt
potser serà vermell
potser, de matinada
potser ni tan sols és.
Potser —qui ho sap—
ni passa.


Míriam Cano. Vermell de Rússia. 2020

lectura del paisatge

podent llegir el món,
per què llegir en la seva absència?

toqueu el llibre,
llegiu el paisatge.

podent celebrar les imatges exteriors,
per què construir-ne d'interiors?

toqueu el llibre,
toqueu el paisatge.


Eduard Escoffet. Menys i tot. 2017

Globus

            A Fina R. Palau


S'infla amb l'aire de la joventut
el globus de la vida,
s'enlaira amb els ideals
mirant paisatges d'utopia
prop dels núvols
seguint el vent.

Quan arriben les tempestes,
cal estabilitzar el rumb,
deixar anar el llast,
quedar-se amb l'essència de les coses
buscar una clariana d'esperança
abans d'arribar a terra.


––––––––––––––––––––––


Se hincha con el aire de la juventud
el globo de la vida,
se eleva con los ideales
mirando paisajes de utopía
cerca de las nubes
siguiendo el viento.

Cuando llegan las tormentas,
hay que estabilizar el rumbo,
soltar lastre,
quedar-se con la esencia de las cosas
buscar un claro de esperanza
antes de llegar a tierra.


Assumpció Forcada. Prisma. 2005

Introducció de Maria-Lluïsa Pazos

Il·lustracions: Gudmundur Karl Asbjörnsson

21 de març 2022

Si puc

Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s'avindrà a dir. Si puc
te'l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l'escata de sol
que et vibra en aquesta ungla,
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d'una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d'aquest moment?


Gabriel Ferrater

Les dones i els dies, 1968 [Menja't una cama, 1962]

Ràfegues

        "...i somnies enmig de la
                     ferrenya sopor...
"

               Carles Riba. Versions de Hölderlin


És bo sentir del vent, les flautes mortes,
l'estrofa blaumarí del dia opac,
tocar sense tocar les mans de l'aigua
que polsen rera els vidres, veus i cants.
És bo sentir l'oreig i el sol de l'ombra
i el vers que torna als dits ple de colors
i porta en el palmell de l'harmonia
la branca d'olivera feta mots.
És bo sentir del lluny, el so i l'aroma
de tot el que em sublima i he volgut,
i entendre que la vida és un oracle
i em diu el que no veuen els meus ulls.

I et penso, amor... I m'omples la memòria
de tot el que no oblida el meu oblit.



Maria S. Farell. A nou mil metres d'altura. 1997

Pròleg de Jordi Llavina Murgadas

Finalista premi de poesia Màrius Torres, 1996

19 de març 2022

Poema de la supervivència

Com un incendi foll
que sobreïx i explota,
d'uns colors que em retornen
a l'inici de tot.

Com un incendi foll
que m'entronca amb la mort,
com un incendi foll,
sol ixent, clamorós!

Vida intacta.


Josefa Contijoch. Ales intactes. 1996

Pròleg de Maria Mercè Marçal

Matriu

El sol la solca,
s'hi abismen els estels,
s'hi esbrava el vent,
els núvols l'assaonen.

Li és llast la terra, i àncora segura,
i mirall remorós el mar. De nits
l'argenta una lluna fecunda.

(El torrent de paraules
que adés brollava i ara s'extingeix
no la diu pas, ni la macula.)

Profusa però sempre per perfer,
impertèrrita i fèrtil,
generosa sense heure'n esment,
és la pastura del temps, l'etern retorn
del present, la matèria i la ment,
la matriu pura:

l'alè dolcíssim
del sentit que genera
el silenci que insufla.


Jordi Mas. Brida. 2019

Presència

Campanar i cimbori;
cúpula:
no fan mai festa.




          Tarda de diumenge
          Figueres
          11-11-90



Pere Prada. Empordà, mite o realitat?. 1992

Premi Miquel de Palol 1991

Infusió

Has posat ritual a les hores,
vols trencar aquesta monotonia
d'agulles d'estrès que et marca
el teu enemic: el temps.

Encens amb un dels pocs llumins
que et queden el foc de la il·lusió.
Escalfes l'aigua destil·lada de llàgrimes
i poses una bossa d'esperança.

Has perdut la infusió de la fe,
però encara guardes en una capsa
algunes paraules que poden donar-te
l'aroma d'un poema.

Deixa-ho tot, és l'hora
de posar estovalles al món interior,
buscar la pau i l'harmonia
entre el temps i la vida.


Assumpció Forcada. Prisma. 2005

Introducció de Maria-Lluïsa Pazos

15 de març 2022

Passa vent

Passa, vent, cosa sinistra,
qui et pogués mai deturar!
Tota la casa em fa trista
el teu malastruc xiular.

M'enfolleixes les colomes
allà dalt del colomar;
de l'arbre arrenques les pomes
molt abans de madurar;

i colltorces la florida
novella del roserar;
i esfulles la margarida
- si vindrà, si no vindrà.-

A l'hort el planter m'aplanes
i em malmets el fonollar;
del llibre em gires les planes
com si em volguessis reptar!

I els papers treus de la taula
i me'ls llances a volar.
Si el jardí tingués un saule,
com el faries plorar!

Ni finestra ni portella
res no hi val, tot és en va:
sempre et resta una clivella
per poder-te enforinyar.

Jo a ciutat no et coneixia,
i ara m'ets tot casolà!
Vens a casa cada dia
i entres sense tustar.


Clementina Arderiu. 1938

Pròleg de Maurici Serrahima.
Retrat de Clementina Arderiu per Francesc Domingo.

L'arbre de l'esperança

En un prat d'argent molt clar,
hi ha l'arbre de l'esperança;
ningú hi arriba amb la mà,
amb els ulls tothom hi alcança!

Hi passa el vent suaument,
i gotes fines hi plouen;
de tant amorosiment
totes les fulles se mouen.

Les arrels eixint a dolls
totes s'han fetes rebolls
qui no volen ésser esclaves.

Tot l'arbre somriu d'un cant,
i les branques pugen tant
que al capdamunt ja són blaves.



Josep Carner. Llibres de sonets. 1991

A cura de Jaume Aulet

14 de març 2022

Els entesos

Els entesos diuen
que en comptes d'anar envant
feim passes enrere;
és per això que cada dia
pràctic la lletra gòtica
i cant un poc de gregorià.



Antonina Canyelles. Exercicis d'una mà insomne. 2021

Il·lustracions de J.A. Mendiola

13 de març 2022

El Premi Nobel

Com a un parany, jo acorralat, com una fera.
(Al món hi ha gent, hi ha llum, hi ha llibertat.)
S'hi sent la fressa de l'encalç, al meu darrere;
no veig per on podria haver escapat.

Veig el bosc fosc, i veig l'estany, tota la vora,
i veig estès, caigut, el tronc d'un pi.
Veig que el camí tallat no em deixa sortir fora.
Ja és ben igual què em pugui succeir.

¿Quina perversitat he fet, quina vilesa?
¿Soc monstre, o assassí, o un criminal?
Jo he fet que el món, sencer, plorés per la bellesa
de la terra del meu país natal.

I amb tot -i al caire de la tomba, que em reclama-,
un dia, i això ho sento assegurat,
perdran la força el mal i la calúmnia infame,
vençuts per l'esperit de la bondat.

1959


Borís Pasternak. Quan escampi. 2020

Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.

10 de març 2022

Paisatge

Si mai heu pensat que sols hi ha honor
en l'orb destí de la sofrença,
contempleu-los: infants extasiats que xipollegen
vora mar tot alçant castells en les onades
esllavissadisses entre els dits.
I, més enllà, bressat pels jocs de l'ombra,
el pescador assegut amb mig meló d'or
i el vi grogós que ha refredat entre les roques.
I, part d'aquí, aquests amants ardits,
encesos, cobejosos per la cremor del sol,
pel desig que els arbora d'una joia fugissera.
I, ran la platja, els cans que s'empaiten
juganers i enfollits de corredisses,
llamps esquius de sol i sorra
sota el foc immòbil del migdia.
I encara, al fons de tot, sota l'arbreda,
vora el got escumós que es vessa
tacant aquests papers, vosaltres mateixos,
incrèduls, miseriosos, potser escèptics,
gaudint amb mi d'aquest excés de vida.


Francesc Parcerisas. L'edat d'or. 1983

Carla

Perquè t'he vist
petita com un pèsol
a l'ombra d'una imatge.

Perquè he sentit
el teu batec nonat
a dins d'un altre cor.

Perquè m'has esbossat
un gest tentinejant
des del calze matern,
em sento artèria plena
a dins d'abre caduc.


                  Setembre 1998


Guida Alzina. Dicotomia amb blaus. 1998

Pròleg de Josep Vallverdú.

08 de març 2022

En el teu cos

En el teu cos
branques blanques de núvols
s'escolen d'aigua.
En les hores del meu,
un balsamari d'ales.



Francesca Laguarda i Darna. Escriure l'aigua (Una donna in laguna). 2022

Fotografies de l'autora.

Pròleg de Lluís Lucero Comas

L'hora que floria la carbassera al sostre de la cabana

És l'hora que surten les flors de carbassera
i s'enfilen al sostre de la cabana, al captard.
Quan la mare veu aquella flor,
que surt pel sostre de palla,
va a buscar aigua.

Aquesta flor tan blanca
és la flor de la mare.
La flor que ella coneixia tan bé
i que floria cap al tard.

En aquella hora de la flor
tot el que preparava: l'arròs blanc,
o el negre, tot era bo.

La flor que floria plàcidament.
Fins i tot el que quedava al fons del plat,
que en fèiem sopa d'arròs,
també era bo.

La flor de carbassera és la flor de la mare.




So Jong-Ju. Antologia poètica. 2017

Selecció, traducció del coreà, pròleg i notes
Hwang Seung OK i Hermínia Mas

06 de març 2022

EnreNOU

Hi ha dues maneres de difondre la llum,
                              ser la llum que emet,
                    o el mirall que la reflecteix.
                                     LIN YUTANG


Per què soc nou
a punt de ser trencada?

El metall que em sosté
a punt d'esclafar-me és fred.

I si abraço l'esquerda?

Em deixaré trencar
i seguiré sent.



Rosa M. Arrazola. Buit de març. 2017

Pròleg de Núria de Gispert i Català

Epíleg de Montserrat Aloy i Roca

Elogi de les coses

Vosaltres, totes, coses d'aquest món,
mai us coneixeré completament.
Sempre ens aparta un dolç astorament
i les que amb tot aquest cor meu us don,

aquestes mans, mai us agafaran.
El que els emplena dobla llur buidor
i sols feixugues una a l'altra es fan
amb la seva pura adaptació.

I els ulls veuen, encara que coberts,
aquesta poma i aquest gerricó
i el llibre, l'horabaixa, en el balcó,
més tendrament que quan estan oberts.



Peter Gan,

pseudònim de Richard Moering, dins,


Antologia lírica alemanya (1910-1960). 2019

Tria i traducció de Guillem Nadal

Pròleg de Roberto Mosquera

Aigua amunt o aigua avall

L'aigua juga a fer-nos veure tort


Com quan en terres estranyes
aturat badoc
damunt d'un pont,
o palplantat a la riba,
rumies,
cor novell,
si va amunt o tira avall.


Jordi Pasques, dins


Adriana Ferran. Cants d'ànima. 2002

Com t'estimo?

Com t'estimo? Deixa'm que ho compti com cal.
T'estimo amb la fondària, l'amplada i l'altura
que la meva ànima pot abastar, quan no tinc cura
dels límits de l'Ésser i la Gràcia ideal.

T'estimo fins al punt de la més callada observança
de cada dia, a la llum del sol i d'una bugia.
T'estimo lliurement, com els homes malden pel que és Just cada dia;
t'estimo amb puresa, tal com ells es giren cap a la Lloança.

T'estimo amb la mateixa passió que solia posar
en les velles afliccions, i de la meva infantesa, amb la fe.
T'estimo amb un amor que havia deixat marxar
amb els sants que vaig perdre -t'estimo amb l'alè,
els somriures i llàgrimes de tota la meva vida!-, i, si Déu juga fort,
encara t'estimaré millor després de la mort.



Elizabeth Barrett Browning


Dona'm la mà : cinquanta poemes d'amor. 2016

Selecció a cura de Marcel Riera

El mal record

El record no té la nosa
obligada del moment;
pots reviure'l quietament
mentre l'esperit reposa.
Si te'l porta un crit punyent
com les punxes d'una rosa,
tingues-li la porta closa
com si passés un mal vent.
Allibera el pensament
del neguit que se t'imposa
i torna el cor al present
ocupat per altra cosa.


                            1987 


D'Obra poètica inèdita.

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Ells i jo

 I em veig ara tota estranya i no em conec.
                               GERTRUD KOLMAR


Des del lloc més remot,
l'estímul incessant
d'uns versos que em són pròxims.
Llengües que convivien
malgrat les amenaces
d'una època funesta
que creava estranyesa.
Ressons d'un orient
on sense por habitaven
els grups minoritaris:
antiga saviesa
lliurada a l'extermini.
La mirada profunda
de la dona jueva
encara m'acompanya.



Feliu Formosa. Centre de brevetat. 2021

Pròleg d'Àlex Susanna.

Segona edició commemorativa.

Us he estimat

Us he estimat. Dins del meu cor l'amor
potser del tot no s'ha extingit encara.
Però ja no us destorbarà més perquè
de cap manera voldria entristir-vos.
Us he estimat en silenci, sense esperança,
llanguint de timidesa i gelosia.
Us he estimat tant i amb tanta tendresa
com -si Déu vol- us pugui estimar un altre.



Aleksandr Puixkin


Dona'm la mà : cinquanta poemes d'amor. 2016

Selecció a cura de Marcel Riera

Al camí de la infantesa

(Al camí de la infantesa
amb lluquets
i esparregueres

ara
ufanós
hi floreix el quitrà.)


Antònia Vicens. Lovely. 2009

28 de febrer 2022

Respiro

Aire de tot el món
ha entrat en mi.
I he esdevingut
aire de tot el món.



Anna Świrszczyńska. El llapis amb què escric. 2019

Selecció, traducció, estudi i notes de Josep-A. Ysern

17.IX

                 A Józef  Czapski


La meva pàtria indefensa et rebrà agressor
i el camí per on Jaś i Malgosia gansejaven cap a l'escola
no s'obrirà com un abisme

Els rius massa lents que no volen diluvis
els cavallers que dormen en les muntanyes continuaran
     dormint
així que entraràs fàcilment hoste no convidat

        però els fills de la terra s'ajuntaran de nit
        carboners ridículs conspiradors de la llibertat
        netejaran les seues armes de museu
        prestaran jurament per l'ocell i els dos colors

        i després com sempre ーllums i explosions
        nois pintats capitans insomnes
        motxilles plenes de desfeta rojos camps de glòria
        la confortable consciència que estemー sols

La meva pàtria indefensa et rebrà agressor
i et donarà uns pams de terra sota un salze -i calma-
perquè els que vindran darrere nosaltres aprenguin de nou
l'art més difícil: el de perdonar les culpes


Zbigniew Herbert. Informe des de la ciutat assetjada. 1993

Versió de Grzegorz Gryc

Introducció i revisió de Xaverio Ballester i Vicent Berenguer