És perquè ha estat enamorada
—matins d'ahir—
que té la cara enriolada:
«Feliç de mi,
Fruitosa soc —diu la mirada—
falda i coixí.
Infant, ¿qui sap la melodia
que em portes tu?
Goso tocar-te, i l'alegria
del teu cos nu
dona a la mà que et retenia
realitat de terra pia
i un cel segur».
De Sempre i ara.
Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2013
Rosa, de sobte com una rosa
que aflora en l'estació freda.
No hi ha neu,
sinó molta aigua coratjosa entre les roques
i violetes enmig del corriol.
Aigua verda per mor de l'herba.
Rosa, portera de l'any.
Com la rosa furtiva a la galta,
la neu que s'esborra abans de tocar terra,
benvolent.
————————————————
Cahier de verdure
Rose, soudain comme une rose
apparue à la saison froide.
Il n'y a pas de neige,
mais beaucoup d'eau vaillante dans les roches
et des violettes en plein sentier.
De l'eau verte à cause de l'herbe.
Rose, portière de l'année.
Comme la rose furtive à la joue,
la niege qui s'efface avant de toucher le sol,
bienfaisante.
Philippe Jaccottet. Quadern de verdor = Cahier de verdure. 2021
Traducció d'Antoni Clapés
Aquest mes esclatant
ens desespera
així que un nuvolet
li va al darrera,
perquè pel juliol
tothom confia
que tindrà sol a dojo
cada dia.
Comencen les vacances
i també
l'angúnia de saber
què podem fer.
On anirem, al mar
o a la muntanya?
Qui guanyarà, la sorra
o la cabanya?
Tant se'ns en dona, és clar,
que l'important
és poder passar els dies
reposant
i jugant a pleret
sense la por
de no dur ben apresa
la lliçó.
Pel juliol tot és
felicitat,
per això l'estimem
de veritat.
Miquel Martí i Pol. Bon profit ; Per molts anys! 2006
Il·lustracions de Carme Solé Vendrell
La teva veu, la meva i la de l'altre
s'ajunten com al riu les torrenteres,
on s'agombolen tèrboles glopades;
fang arrencat d'entre canyars indòmits
fermats als marges sense flors,
clivellats de tants segles de sequera.
Les nostres veus desfermaran riuades,
i la terra ens serà fertilitzada;
brollaran els blats nous, esperançats,
mentre la mar engolirà desferres
de tantes nits que ens foren imposades,
de tants matins avortats sense aurora.
1987
el tiempo no envejece
Mercedes Carrión Masip
aigüesmare
font, piques, mullena
i rentador social
infància d'aigua
a secà llegint boires
estampida, vida.
Teresa Grau Ros
tutto è santo, tutto è santo
tutto è santo
pier paolo PASOLINI
l'aire de la muntanya baixa a la plana.
però no el gris, no l'immòbil
aire del cim. no la solitud
de totes les solituds.
tot és sagrat, l'aire i la presència.
tot viu en tu amb una frisança
de fulles transparents.
del cim a la plana, un vent,
un cristall que mires i t'emmiralla.
tot respira i et respira
i restes al cor d'aquest corrent
que et viu i et desfà.
I
Anna Montero, dins,
Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern. Núm. 116. P. 15
Encara que ara sembli
que un oceà separa les nostres platges,
un dia em veureu tornar
sobre un pont d'històries i de contes
que us hauré explicat.
Aleshores, Lluc i Joana, una infinitat d'abraçades
consolarà la llarga absència
i les nostres ànimes, ara ja tan fortes,
no permetran
que cap petitesa els robi mai el somriure.
————————————————————
Anche se ora sembra
Che un oceano separi le nostre spiagge
Un giorno mi vedrete ritornare
Su un ponte di racconti e di storie
Che mi avrò spiegato
Allora, Lluc i Joana, una infinità di abbracci
Consolerà la lunga assenza
E le nostre anime, ora già così forti
Non permetterano
Che nessuna piccolezza ci rubi mai il sorriso.
Oriol Junqueras. Contes des de la presó. 2019
Il·lustració: Elle
Pròleg de Pep Guardiola
Veuré créixer els meus fills
tant temps com la vida em deixi.
La lluentor dels ulls
travessarà l'instant
per seguir-los estimant
en cada fotografia.
Si tenim sort ens farem vells.
Si tenim sort posposarem
l'embat de l'agulla blanca.
Ells, creixeran.
Travessaran foscors,
passions, buidors.
Divagaran, com fem tu i jo
sobre l'ampit d'un cansament
que ablama pors i interrogants.
Potser demà, si tenim sort,
les lluites d'enguany
seran cases de silenci
on recollir-se a existir.
Quan perdin peu, si tenim sort,
ressorgirem, de dins el temps,
per escandir-los el vertigen
amb poemes festius
i ànima salvatge.
Eli Sanz. Posidònia. 2021
Sentint el cel
Espasa matinal,
I la muntanya que li puja a la falda,
Torno al sòlit acord.
Als peus fa angosta la pujada
Un arbrissó cansat.
De l'enreixat de branques
Miro renéixer vols...
—————————————
Udendo it cielo
Spada mattutina,
E il monte che gli sale in grembo,
Torno all'usato accordo.
Ai piedi stringe la salita
Un albereto stanco.
Dalla grata dei rami
Rivedo voli nascere...
Giuseppe Ungaretti. Sentiment del temps. 1988
Edició bilingüe
Traducció de Lluís Calderer
Se li va ficar la mort a l'ull.
De llavors ençà, parpre macabre,
té un mirar d'olives en remull:
negres, mortes, tristes i aixafades.
Mes, no plora, no! No té l'antull.
Vidriós i a punt per la trencada,
no deixa anar llàgrima, té el trull
sec i l'ànima deshidratada.
Tots comptem que algun dia, curull,
regalimarà suc d'olivada
d'una pena encallada a l'escull.
I encara s'hi lleparà la cara!
Fins llavors, molí que mai no mols,
se't faran lleganyes com pinyols!
Josep Pedrals. dins,
Extraordinari
pot resultar un poema
descrivint l'alba.
Però mai les paraules
seran prou lluminoses.
Joana Raspall. Arpegis : Haikús. 2004
Introducció de Feliu Formosa
Il·lustració de la portada: Lluïsa Cauhé
De la mare va beure la llet,
de la dona va menjar la carn,
dels fills va cremar el cervell,
per això no entén la seva soledat.
Casa seva beu la pluja,
la seva terra engoleix les pedres.
Continuarà sent el rei de la història que explica,
és el privilegi dels monstres d'aquí baix.
——————————————————
De sa maire beguèt lo lach,
De sa femma manjèt la carn,
De sos dròlles cremèt lo cervèl,
Pr'aquò compren pas sa solesa.
Son ostal bèu la pluèja,
Sa terra engolís las pèiras.
Demorarà lo rei de l'istòria que conta,
Es lo privilègi dels monstres d'aiçaval.
Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017
Traducció i pròleg: Albert Mestres
des que vam arribar
que ens estem morint
i no hem pensat a gaudir les vistes
— viu amb plenitud
Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2017
Traducció de Bel Olid
Ara que ja de tanta cosa torno...
No em pregunteu, que no sabria dir-vos
per quina brida m'he sentit lligada.
El cor encara vol tornar a gronxar-se
desbocat a les barques de la fira;
i dic que sí, que en mi tot clama d'esma
cap aquella petita esbojarrada.
...I ja no soc sinó una dona absorta,
amb la veu i amb el riure que s'aturen.
————————————————
Now
Now I must turn aside from oh, so much...
don't ask, I can't explain
this tugging of a rein that keeps me tethered-
and still, my heart is longing to soar again,
swoop up and over on a fairground swing-
and I say, yes: my whole instinctive being
cries out towards that wild, untamed girl!
...And now I'm just a daydreamer, a woman
with a voice that fades, a laugh cut short.
Clementina Arderiu. The compound heart : selected poems. 2019
Poems in Catalan
Translated by Julia Dale
Plaça dels Lledoners,
quietud, flor estesa
al bell cims dels carrers
d'una antiga bellesa;
no m'estrany que ta font
temps ha sigui eixugada;
et cau de més amunt
sempre igual la tonada,
la pregària sens fi
d'unes monges tancades,
i és com el rajolí
de les deus amagades.
Simona Gay, dins,
La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005
Els cants d'ocells, d'un branc a l'altre apariats,
assagen una viva sonatina
Els cants d'ocells són molts i variats
al mes de maig, quan l'herba és fina.
Perdent el gotejar daurat de la cançó,
el rossinyol travessa l'aire.
I senyoreja en la verdor
de la falguera el gripau sospiraire.
D'un camí a l'altre jo me'n vaig.
Una branca planera i suspesa m'encisa.
I ve de nàixer en el llavi de maig
tot l'atzur fugitiu d'on ve la brisa.
De Cantilena
Josep Sebastià Pons, dins, Poesia. 1995
D'un balcó a l'altre balcó
un lloro i una cotorra
al veïnat preguntaven
qui d'ells parlava millor.
Movien tal guirigall,
que el gos del veí de sota
va dreçar bé les orelles
per no perdre's cap detall.
Fou inútil l'interès;
lloro i cotorra cridaven
sense cap sentit, i el gos
no va entendre res de res.
Els va tallar amb un lladruc:
—Calleu, inútils xerraires!
No dient paraules clares,
parlar per parlar, fa ruc!
Joana Raspall. Com el plomissol : poemes i faules. 1998
Il·lustracions de Glòria Garcia
Com un arc de sant Martí que il·lumina un avís al món
un gran cartell de disrupció que penja sobre els camps
que vol dir guerra potser o tot just una tempesta d'estiu
i tothom deixa la feina i mira amunt i els ramats es neguitegen
——————————————————————————
Like a rainbow shining a warning to the world
A bright banner of disruption hung above the fields
Meaning war perhaps or maybe just a summer storm
So that everyone stops work and looks up and the flocks grow restless
Fragment.
Alice Oswald. Memorial : una excavació de la Ilíada. 2011
Traducció de Jaume Coll Mariné
Setzè Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»
Marc Giró, quan siguis gran
no et creguis ni gens ni mica
de les coses que et diran.
Creu en el que trobis tu,
i veuràs —i cal cridar-ho!—
com l'Emperador va nu.
L'Emperador del mantell,
l'Emperador de l'espasa,
l'Emperador del martell.
Però guarda en el teu cor
l'esperança dels demàs
i dels ahirs, el record.
En un cor sempre d'infant
que aleni un cos fet i dret,
Marc Giró, quan siguis gran.
Lleida, 6 de gener de 1977
Josep Gomà. Cançons de Lleida i altres poemes : obra completa. 2013
En l'aigua res no és mesquí. La fugitiva
s'endinsa en el riu, que la renta de franc;
descabdella pensaments com herba de
seda verda: es mou riu avall
fàcilment com qualsevol criatura d'aigua
neda entre folrades pedres, fosques
frondes, llaunes i botes tot dut pel riu.
Allà dalt xiulen els arbres. En sent l'ombra.
Es veu ella mateixa neta com un peix,
evasiva, solitària, muda. El seu prec:
fer la pau amb la pròpia naturalesa monstruosa.
——————————————————
In water nothing is mean. The fugitive
enters the river, she is washed free;
her thoughts unravel like weeds of
green silk: she moves downstream
as easily as my cold-water creature
can swim between furred stones, brown
fronds, boots, and tins the river holds equally.
The trees hiss overhead. She feels their shadows.
She imagines herself clean as a fish,
evasive, solitary, dumb. Her prayer:
to make peace with her own monstrous nature.
Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. 2010
Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló
Aquesta dècima nova
no ha sorgit pas del no-res.
Cor que en or val el seu pes,
que no cercava i, va, i troba.
Per si en volies la prova,
per tu, que ets dona marina
faig de l'amor flor divina.
Del paradís l'he triat,
i amb flaire d'eternitat
n'hem fet dolça medecina.
Víctor Obiols, dins,
Reduccions : revista de poesia. Març de 2017. Núm. 108. P. 22
L'alegria és una pols màgica
que s'amaga
darrere dels batecs del temps.
Crec que hi ha gent
que no la veu mai.
Crec que n'hi ha d'altra
que no s'atreveix a abraçar-la sovint
— potser per por d'enamorar-se massa
d'una festa tan curta —.
Quan penso en tu,
la primera paraula que em ve
al cap és aquesta:
Alegria
malgrat els dolors,
els desenganys, les lloses,
les penúries i les cicatrius.
Alegria tossuda de qui,
després de tot,
vol viure el seu instant de vida
amb ritme,
amb les finestres obertes,
amb un somriure plàcid
i encomanadís.
Jo mateixa vull aprendre
a aferrar-me,
com tu,
a aquesta pols invisible
que ens fa levitar
amb els nostres monstres.
Jo mateixa vull aprendre
a mirar-me'ls
amb aire sorneguer
com una mare sàvia,
com una vella jove a qui
el que més li agrada
és sentir la carícia dels segons,
dels anys,
sobre una ànima de seda
a prova de bombes.
Eli Sanz. Posidònia. 2022
Ai, quin cel tan blau!,
quina mar tan plana!
Una vela, lluny,
sembla una rialla
i el sol, tan encès,
diríeu que canta!
Petxina, d'on vens?
Conquilla daurada,
quin món has deixat
per venir a la platja?
Deus saber secrets
de les fondes aigües
potser me'ls diràs,
si aprenc a escoltar-te?
Joana Raspall. Com el plomissol : poemes i faules. 1998
Il·lustracions de Glòria Garcia
Mireu, és tan sols un moment. Contempleu
com entra la primavera de sang verda.
Preparo el meu quadern per escriure una estona
sobre aquest fenomen que arriba en silenci.
Potser un vent lleu, potser un mestral
mourà les fulles de les mèlies,
de les moreres i dels avellaners,
portarà el perfum dels jacints a les places,
sobre tombes recents, sobre les oblidades,
i recordarà a vius i morts que en aquest mes de març
hi ha un dia que en diuen dels poetes. De la poesia.
Tolstoi va escriure Resurrecció, la contundent entrada
a la força del viure i a l'ambició dels homes,
tot en una sola pàgina, la primera.
Oh, sí, llegiu-la. Perquè si alguna cosa cal que digui el poeta
és que la vida torna i es fa lloc, i que els homes
lluiten contra tota natura. Contempleu, també,
La primavera, d'Olidon Redon al Museu Puixkin:
la dona rosa i nua sota l'arbre immens,
i no cal dir res més en aquest dia vint-i-u de març.
L'he escrit ja fa mols anys, aquesta primavera,
mentre els llorers creixien i oferien
corones victorioses. Preneu les roses
abans no s'esfullin. Fulles i fulls de llibre
s'abandonen a la fràgil esperança del poeta.
Olga Xirinacs
Dia Mundial de la poesia 2016
Als barcelonins ens encanten les
festes i Barcelona, com a bona ciutat
mediterrània que és, en té una rica
tradició que es va desplegant al llarg
del calendari.
A Barcelona, la festa la construïm,
la vivim amb intensitat, en definitiva,
la gaudim. És el punt més àlgid
d'expressió de la vida ciutadana.
El calendari ens reserva espais per
poder trencar amb les rutines diàries.
Uns espais temporals que ens ofereixen
amb una generositat maternal
el fet de sentir-nos comunitat, veïns
de la gran Barcelona, que, en la festa,
es converteix en propera, abastable,
manyaga, dolça i arrauxada alhora.
Fragment.
Teresa Duran i Armengol
Barcelona : festes = festivals = fiestas. 2016
Text: Teresa Duran Armengol
Fotografies: Pere Vivas, Hans Hansen, Oleguer Farriol,
Biel Puig, Ricard Pla
