Amb els ocells de pas
migrar cap al sud
On el sol
ens estima
on les palmeres
obren les seves palmes
on els rius
són de plata
on som rebuts
amablement
Quan arribi el dia
De deixar de ser pell
Em vull invisible
Com l'alè d'un pardal,
No molestar a qui dormi
En flassada tova
I tenir temps per endreçar
El batec del calidoscopi
Que em naixerà, insubmís
Anna Campillo. Trencadissa. 2022
Pròleg de Míriam Cano
Amb bast pinzell, bàrbar pintor
d'un geni el quadre va ennegrir,
i damunt d'ell sense raó
deixà el seu propi traç il·lícit.
El temps, però, feu que el postís
color caigués com vella escata;
l'obra del geni davant nostre
amb l'esplendor d'abans sortí.
Així mateix tots els errors
s'esborren al meu cor retut,
i en ell sorgeix la visió
dels primigenis dies purs.
(1819)
Aleksandr S. Puixkin. Mentre visqui un sol poeta : antologia poètica. 2005
Pròleg, tria i versió de Jaume Creus
Em queden quatre hores i vuit dòlars
de ser a l'illa.
La meva curiositat és satisfeta.
Des del diamant clavat al centre d'Avalon
parteixen tots els camins i els rius.
Escriure un breu poema, bo o dolent, no
costa cap diner.
Faig instantànies amb els ulls i
si alguna cosa bella m'és plaent a la mirada
penso en tu.
Si alguna cosa ofèn la meva ànima
per reiterada o per injusta,
també em fa pensar en tu.
I és quan no miro enlloc que veig una
arracada, sola, al costat dels meus peus
com l'enfilall de mandarines que els camperols
venien als vianants: travessat el seu centre.
Com ho són tots els centres.
Penso en aquells que m'ho van donar tot
però el sac era trencat i jo ho vaig perdre.
Torno a mirar la plaça i veig el coix que
demana una almoina amb les tres cames.
L'agraïment em duu per un camí marcat per l'astrolabi,
però el desig, sense lògica, m'obliga a contradir
la gravetat.
Al cel hi ha rutes per a tothom quan volar és
l'única opció possible.
Anna Aguilar-Amat. L'efecte Morgana : (trenta missives des d'Avalon i un col avís de recepció). 2020
Ell li besa les galtes de préssec.
Ella no té l'edat,
flor granada,
ni té por de la mort
que obre la boca
com un oracle a les parets velles.
No hi ha sol ni serena
per a aquests vells amants
que foragiten la tenebra.
El sol de mitjanit es filtra
en l'aigua dels quatre rius
que els retorna
a l'immortal jardí de les acàcies.
Teresa Costa-Gramunt. Blau de nit a Praga. 2014
Pròleg de Monika Zgustova
més feliç que els uns i els altres és el qui encara
no ha nascut.
ECLESIASTÈS, 4.2
Aquell qui encara no ha nascut
no ha viscut ni el dolor ni la paraula,
ni el creixement ni el cansament dels dies,
ni l'ha colpit l'avidesa dels cossos
o el llambrec de la llum damunt les mans,
i no coneix l'agilitat del puma
ni els colors vistents del guacamai;
no ha sofert tampoc cap fred inhòspit
ni la humitat feixuga
que alenteix les hores,
no s'ha emprovat el vell vestit del mar
ni ha tocat els arbres ni les roques,
ni ha caminat la mort.
Potser és feliç
el qui encara no ha nascut,
però no duu ni a la pell ni a la memòria
el tast dels anys,
i la textura del vent
no n'habita la sang,
ni ha fruitat als seus llavis
el crit de la tendresa.
Potser és felíç
sense l'olor del te
i el gust de la taronja.
Jo no podria ser-ho.
Carles Duarte i Montserrat. Tríptic hebreu. 2002
Perquè dir res sobre allò que ja coneixem o sobre afanys quimèrics?
A la fronda dels bedolls, vora el riu, m'he aturat a escoltar el silenci.
I he sentit parlar el silenci.
El laberint del cal·lígraf, VI
Antoni Clapés. No cal repetir aquest instant : (obra reunida II, 1982-1997). 2022
Pròleg de D. Sam Abrams
Lola Casas. Mirant al mar. 2022
Il·lustracions: Gibet Ramon
No podràs acabar-te mai tant paisatge. El verd surera
que ara sents el duràs sempre més inalterable en aquesta
petitesa de mans amb què et vals i guardes.
Cristina Casas. Al mig de les coses. 2013
IV Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2012
DEIXA'M SER ATZAVARA
i viure oberta
a la timba de l'oceà
que tot ho calla
els trasbalsos। les misèries। la devastació
l'atreviment de ser extremadament lliure.
Meritxell Cucurella-Jorba. Sempre encara. 2023
Orient i occident
són drecera i laberint.
Sens camins per descobrir
ni ciutats per conquistar,
la terra ara és més que mai
un ermàs desconegut
amb un cert regust de pols.
Ni amb les urpes no podem
urpar les soles del cel.
Joan Tomàs Martínez Grimalt. Epigramari. 2021
No en tindrem prou amb una mort
per copsar l'ànsia del faisà
que haurem fet créixer en captiveri
quan mira el cel entre les reixes.
No en tindrem prou amb una mort
i no podrem morir dues vegades.
Com explicar, si no, que algú llegeixi
cal salpebrar les ales i lligar-les
per evitar que s'obrin dins del forn
i no senti com trona aquí a la cuina,
com poder entendre el gest
de qui pinça les potes i no enyora
un cel més clar, clar com aquell
que va acollir, en el seu moment,
l'embranzida de l'au. I amb la de l'au,
la seva.
Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020
Premi Mallorca de Poesia
(Premis Mallorca de Creació Literària 2019)
Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018
A cura de D. Sam Abrams
Ha tornat, el xut
al meu ampit.
En redó ens mirem a manera de compenetració.
És el mateix que a l'encalç de l'oreneta
fueteja el fullatge del xiprer.
Tot un estol fugint-ne en estampida.
Que innocentment
la vida s'obre camí amb la mort
i viceversa.
M. Dolors Coll Magrí. De mineral. 2022
Il·lustracions: Wara de Ormaechea
Textos en català i castellà
Els meus cabells elèctrics
el meu cos crepitant
com un arbre
Anna DODAS
A la vora de la meva boca trista
els pobles esbalçaven la carn
que no sabien dir: les cases
enfonsades, llibres cremats
i en un pou,
cabells sense nom,
veus escapçades i fosca,
l'arna primavera.
La veu de l'arna, IX
Mireia Casanyes Dalmau. L'ombra forana. 2021
Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2021
Il·lustracions de Mireia Casanyes Dalmau
El gest parla en baixa veu, fregant, amb les puntes dels dits, el silenci
de les paraules.
Una escriptura immaterial, que en desvela la bellesa oculta.
Marinada que ondeja bladars, cap al tard.
El laberint del cal·lígraf, XVI
Antoni Clapés. No cal repetir aquest instant : (obra reunida II, 1982-1997). 2022
Pròleg de D. Sam Abrams
Sobre el garbuix dels dies
estens un sòlid vel de concordança,
aplegues sols i llunes,
calius i esperances,
quelcom asserenant i inabastable.
No podria expressar-ho,
brunz només un murmuri a frec de llavi,
dedins cau la cascada,
passió fora mida
i goluda, encesa delectança.
Aplegues, fetillera,
tot allò valuós i cobejable:
esborres les fronteres,
acostes les estrelles,
i recompons els meus fragments esparsos.
Josep Vallverdú. Atresorat silenci. 2022
Pròleg d'Isidor Marí
Pardals immòbils,
notes d'un pentagrama
als fils elèctrics
Vola que vola
l'ocell i en cada volta
perd una ploma
Aquell banc de la plaça, en l'hora extàtica,
que acull els pensaments quan ha emmudit
la ciutat, i una pau quasi eleàtica,
hi arriba perennal, sense brogit.
Aquell banc on s'asseu sovint el sol
i la calma reposa arrecerada
sota les fulles d'acant, talment un vol
de claror vegetal petrificada.
Com m'atrau aquest banc de soledats
on apòstols absents fan companyia,
santuari secret de llibertats,
presoner de tants precs de melangia...
Refugi improvisat i confident
com falda maternal, viva i present!
Margarita Colom. Girona... es deia Girona. 1998
Pròleg de Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions de diversos artistes
Avui recordava a En Puig de la Lletera que, quan jo feia
el segon curs de batxillerat, i d'anada a l'Ibèric del carrer
Gran de Gràcia, vaig topar una vella encorbida, amb
fardells feixucs a les mans. Em va aturar, i em va dir si
la volia ajudar. Em va donar una senalla amb menges,
draps, llaunotes, cordills i jo què sé. D'arribada al cantó
del carrer d'En Brusi, va dir que ella tirava avall. Vaig
tornar-li el fardot. Tot mirant-me amb ulls clars i
somrients, va dir: —Gràcies, noi; no te'n penediràs:
soc la Mare de Déu. No li va plaure la cara que jo feia
de minyó incrèdul i tibat, i va afegir: —Quan sentiràs
que les campanes dels Josepets tocaran a morts amb un
repic diferent, com si fossin les campanes de Pasqua,
serà per mi. Pensa que jo em recordaré de tu. Va seguir,
rancallosa, carrer avall, es va girar, i em va dir amb veu
alta i jove: —Digues pertot i a tothom que allò que canten
i conten del meu home, no és pas veritat.
J. V. Foix. L'estrella d'en Perris. 1992
Edició de Jaume Vallcorba
Mirava, allunyant-me,
un orient de coníferes.
ÓSSIP MANDELSTAM
Mirava, apropant-me, un barranc d'oliveres
proper a l'aigua amb branques blau-fum.
La lluna ja enlairada engiponava al voltant de la muntanya
una pellissa de boira.
Samos, espellota'm, escup-me damunt la sorra
amb un fons de vidre.
Neteja la meva escorça, ressuscita només allò que està viu.
Descompon-me d'àtoms, deixa'm travessar per les llums.
Antonella Anedda. Historiae. 2022
Traducció i pròleg de Joan-Elies Adell
Edició en català i italià
Viure no és fàcil,
home o dona, tant se val.
Sol, humil i senzill.
Jo, dona, comparec davant
la humanitat que m'acompanya
sadollada de llibres
que m'han donat la força,
perquè res desgavelli els anys viscuts;
jocs de paraules, versos i poemes
em va ensenyar la mare.
Us parlo d'un temps suspès
en els remots rius dels més íntims secrets
i tot ho escric en el mur més lluminós del pensament.
Retrobo el gest perdut
en la fonda ombra de la terra,
alegre i silent vaig fent viatge.
Tot ho recordo a través
del minso flascó dels anys,
que vessa lent.
Montse Gibert. Planeta terra. 2001
Pròleg d'Eugeni Perea i Simón
Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau
La vida és l'única manera
de cobrir-se de fulles,
agafar aire a la sorra,
elevar-se amb les ales;
ser un gos,
o acariciar-ne la càlida pell;
diferenciar el dolor
de tot allò que no ho és;
cabre dins dels esdeveniments,
vagarejar per les vistes,
cercar el més mínim dels errors.
És una ocasió excepcional
per recordar una estona
allò de què s'ha parlat
quan el llum no estava encès;
i per ensopegar amb una pedra,
ni que sigui només una vegada,
quedar xop en alguna pluja,
perdre claus a la gespa;
i seguir una espurna amb la mirada;
i desconèixer incessantment
alguna cosa important.
XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»
