Immediacions

13

Torno a emprendre amb Telèmac el més bell dels viatges.

25

O aquests velams de Klee. Quin consol en el blau!

52

Les xarxes a la sorra: passeig amb esperança.

79

Al peu del xiprer, una àmfora amb ecos d'un vell himne.

117

Ulls verds al fons del bar: la llum d'un far llunyà.

122

Els anys van refermant-me en la tasca d'intèrpret.



Feliu Formosa. Immediacions, 2000

Ocell

On és, el pur coneixement,
la lliure gràcia del vol?
Sota el cel vast de juliol,
l'ànima un altre Món pressent.

Cristall de l'hora resplendent.

Fresca alegria, al bat del sol.
Ocells innúmers, en estol,
aletejaven en el vent.

L'ànima sap que tot és U:
la terra muda, la innocent
vitalitat del cos, ben nu,

i l'espill trèmul de la ment...
I en el terrat, on el sol lluu,
naixia el cant d'Orfeu, silent.



Jordi Pàmias. El camí de ponent. 1990

Imatge

Llegir Atxaga davall l'ombra plena d'un pi
assaborint un cafè amb gel
tot contemplant com ella, esplèndida,
jeu sobre la tovallola envejada,
i aixeca el cap i em demana que si vaig amb ella a nedar.
Quina actitud se'm pot demanar que adopti?

A la mar, el sol ja feble.
Em besa i riu.


Joel Bagur i Mellinas, dins,
Trànsit poètic. 2001

Recull dels guanyadors del 2n Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors.

Dia X, hora 0 i l'aeroport de qualsevol indret

Benvinguda la percepció de les
coses apreses i la presència de
l'objecte inconegut..."
Sorellmar, Miralls

És bo conèixer el món i noves rutes,
menjar pels ulls la idea que esperona
a viure cada instant gelosament
perquè l'instant és sempre irrepetible.
I, embarco avui. Un dia fred i clar.
Un dia que destil·la arpegis d'aire,
un fals aplec de veus amb gust de pols.
L'aeroport és una taca humana,
cromàtica patum a flor de pell,
ombra i colors d'imatges ja perdudes,
cossos ignots petjant el marbre gris.
El vol porta un retard de dues hores.
Qui atura els improperis de la gent?
La bilis negra o verda sura lliure
i es pot aprendre el tast solcant els mots!

La boira es menja el sol, rogent i mític.
El vent udola foll, misteriós,
viola l'equilibri de les coses
i plora entre l'escuma dels adeus.

Un hemistiqui es gronxa als fils de l'aire
sota el mannà tan dolç que espolsa el glaç.
I l'aigua de la pluja esquitxa els versos
que em mullen mentre pujo a l'avió...



Maria S. Farell. A nou mil metres d'altura. 1997

Horaciana

Hi vas gaudir del goig de tenir una casa,
amors ocasionals,
de mirar els llargs capvespres d'autumne,
transparents i extensos,
damunt una ciutat i un camp que t'estimaves,
cossiols d'alfàbegues a la terrassa
des de Santa Àgueda a Sant Andreu,
llimoners i palmeres.

Hi vas gaudir en fer projectes de viatges solitaris,
en trobar amistats
incidentals i fugisseres,
amants que vas voler profundament,
l'immens plaer de sentir per un instant
que et posseïa intensament la vida.




Gaspar Jaén. Del temps present. 1998

Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés 1997, Ajuntament de Burjassot.

Descans

La miro, menuda com és, entre els meus dits,
rodona i blanca com les llunes que pintava
a escola quan no sabia que el dolor pren
forma esfèrica i sempre torna a començar.
Ara és la llengua qui la mira, la interroga
en la foscor humida de la boca, la deixa
finalment passar, creuar boscos de saliva
que la duran al país de la por. Però
ella coneix els camins sense haver-hi estat
mai, ella, menuda com és, rodona i aspra,
sap en quina direcció queda la vena
que pateix, com adormir lentament el cor,
com empolsimar els capil·lars, com desteixir
els teixits. On ha après el pacient ofici
de la misericòrdia? Ella, menuda,
rodona i lenta com les llunes que pintava
a escola quan no sabia que el descans pren
forma esfèrica i sempre torna a començar.



Gemma Gorga. El desordre de les mans. 2003

Pròleg de Francesc Parcerisas.

Al pont

El meu cervell era unes golfes.
Raymond Carver


Anant de la feina a casa m'he aturat al pont
a mirar l'autopista que passa per sota.

El cel està ennuvolat i l'aire és suau,
són suaus les mans de la pluja.

Tinc tot d'embulls al cap, a les golfes dels anys,
dels enuigs, d'aquests neguits de sempre:

intentar donar forma al caos,
portar l'ésser humà a la mida del món.



Kirmen Uribe. Mentrestant agafa'm la mà, 2010 
Trad.: Elordi i Laia Noguera