Certa influència de l'italià, però
vàlid. Narració original i discreta,
amb força encert en situacions i trama.
Possible premi.
Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988
D'un llibre estès,el gest vermell de sang que esdevé flor, la rosa oferta que aculls com una mà que, generosa, es lliura. Sant Jordi és el soldat de Mitilene, el màrtir de Lydda, l'heroi crescut dins la llegenda que les generacions escriuen amb traços ben diversos, i és un alè incansable que lluita contra el drac i ens n'allibera. Sant Jordi és l'aventura i el destí. Ni el cavaller ni el poble no claudiquen. Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava, 1997 |
la transmutació és fàcil
entre l'odi i l'amor,
quan la teranyina
es balanceja ufana
pel jardí de les passions.
Venia jo tot sol pel camí vell de Roses. Ja les perdius s'ajocaven, i els pocs conills que els caçadors desesmats han deixat lliures em saltaven, sorpresos, per entre les cames. Mirava les vinyes, els olivars i els pins vells i els novells, i els recs, els córrecs i els torrents, com si fos la darrera vegada. Sentia degotar l'aigua d'una sequiola, la fressa d'un ocell que no encerta la branca, les darreres cigales i els primers grills vesprejants. (Fragment, p. 67) J.V. Foix, dins, Dotze poetes catalans contemporanis.1, 1979 |
El meu poble és un tresor petitet, airós, alegre, Aiguafreda té per nom, fins el nom és una festa. Té rius i fonts d'aigua clara té valls, té cims i muntanyes i el que és més important una gent molt ferma i sana. El qui a Aiguafreda arriba i és per primera vegada, avui se sent foraster demà ja se sent de casa. El meu poble és un tresor, qui el coneix no se n'aparta com Aiguafreda, senyors, no en trobareu cap més altre. Carme Parella i Mas |
Així és l'amor com a passió de l'ànima. Plotí, Ennèades, III.5.1 Al límit del no-res, dins el somni en què som i en l'alè transparent que ens uneix a la vida ens mou l'amor a uns ulls, al refugi d'uns llavis on deixem d'estar sols, al desig una pell que besem amb deler, a unes mans que estrenyem amb anhel de repòs. I aquest jo lentament construït, ja oblidats del destí, torna al món, en què tot conflueix. Carles Duarte. El silenci, 2001 |
Arbres, ocells, ulls,més alta.
clouen les parpelles encegades.finestres
les paraules.
De la terra que s'obre, de la tija espiral que s'enlaira, de mans xopes de llum, d'uns ulls lents dins la nit d'una aroma d'onades, es congria el color dins la pedra, una creu, una espurna que esclata en pètals de ceràmica. Entre uns plecs minerals, emergeix una imatge sorgida d'un somni. La matèria es transforma, es desclou una flor. Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava, 1997 |
Si pogués sentir altra vegada aquell amor incandescent, que trenca qualsevol miratge, i fa que tot torni a tenir el seu pristi encant. I estimar-te fos així de senzill, com respirar, vora la mar en calma. Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia, 2010 |
El carrer, que sigui ample -amb senyals sense tatxar-hi les pilotes. L'aigua, corrent -però font avall. La llum, pel dia i, de nit -la lluna. Aprendre a guisar estofats. Saber-se cosir els traus i plantar una tomaquera. Que ningú 'gafi atacs de nervis perquè la taula ens balla. I a les cases, per favor, que hi visqui gent -i no el silenci terrorífic de l'espoli. Ningú no ens representa : poetes emprenyats. 2011 |
Tot poema bo és una mena d'utopia A l'estat poemàtic, s'ha esvaït qualsevol opressió per la rebel·lió de l'art, una és la del mecenatge lliurat pel dictador de l'ofici al proletariat consonàntic i a l'aristocràcia vocàlica. A l'estat poemàtic, les síl·labes viuen confortables dins les llars de les paraules, i l'estret veïnat es fa cada vegada més amical als fàcils carrers de la sintaxi. A l'estat poemàtic, qualsevol govern és perfecte, atorgat, com és, pel poder de la gramàtica als habitants del poema. Bryan Martin Davies, dins, Poesia gal·lesa actual, 1992 |
Els llibres s'han d'haver llegit abans. L'important és la visió directa, la llibertat -intel·ligible fins on sigui possible- de la sensibilitat humana. (Fragment) Josep Pla. Cabotatge mediterrani, 1991 |
A Roser Mateu
Ets blava en el blau del mar i verda enmig de l'arbreda, teranyina matinal i al vespre, llençol de cendra; presonera al cor de tots i dalt de la nau, la vela. A tot arreu et veiem ara que no et podem veure, i la sang se'ns ha tornat quatre vegades vermella. Fes-te gran, fes-te ben gran, que l'esperit ja ens voleia i vivim sols esperant la teva mà ben oberta. Barcelona, gener del 1942 Josep Palau i Fabre. Poemes de l'alquimista, 1997 |
La Viquipèdia en català fa 12 anys |