Presagis de Nadal

Tu que en dolç bressol
ets adormideta,
que tens blanc llençol
i fina robeta,
no saps que hi havia
un pobret infant
que llit no tenia
ni braçalet blanc?

Dona-li robeta,
dona-li coixí,
fes-li a ta voreta
lloc per a dormir.

Sa mareta és bella
com un pom de flors
i us darà una estrella
per jugar tots dos.



Joana Raspall. Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'Any. 2013

Il.: Ignasi Blanch
Pr.: Carles Duarte
Ed.: Mercè Ubach

Les ciutats

He llegit que Morosini,
general, ambaixador
de Venècia, volgué
endur-se les escultures
del frontó del Partenó.

Va fer muntar una bastida,
hi va fer grimpar els esclaus
i, en el moment més difícil,
algun puntal va fallar.
Caigueren homes i estàtues.

Decebut, el general
va abandonar el seu projecte.
Ell les volia senceres.
Els trossos allà escampats
varen servir per fer cases.

Molts savis han meditat
sobre el sorprenent misteri
de poder crear bellesa
a partir d'un bloc de marbre.
Pocs sobre el camí contrari:

treure un carreu escairat
del tors d'algun déu antic,
convertir en grava una Venus,
poder trepitjar llambordes
fetes de membres sagrats...

Així s'han fet les ciutats:
construïdes lentament
amb perdres que ahir van ser
vides humanes: amors,
sofriments que ningú no recorda.



Narcís Comadira. Les ciutats, 1976

Les paraules

Les paraules
se m'entortolliguen
a les mans. Em costa
de desprendre-me'n.
Se m'amoroseixen
entre els dits, i
es tornen dolces.
Hi servo la tebior
de moltes mans, de
cossos; la tremolor
de llavis entreoberts
i el tacte de la pell,
espessa de desig,
suavitat
de parpelles closes,
trèmules
damunt d'ulls que endevino
plens de guspires.

Soc amb vosaltres
a través de la pell
d'aquest cos que estimo.



Montserrat Abelló. Paraules no dites. 1981

Pròleg de Marta Pessarrodona

Ara ets sensible al ritme del poema

Ara ets sensible al ritme del poema,
al sobtat canvi d'un traç de color,
al dolor d'una absència incomprensible,
al raig de llum lliscant entre una pedra,
al foc de dins que lluita per sortir.
Vindrà el temps i voldrà fe-te com ell.
Vigila, doncs. Tu em vas dir:
                                              "Les paraules,
cal desxifrar-les o desafiar-les?"
No obrirà mai el nostre cos l'enigma.
Vindrà el temps i voldrà fer-te com ell:
indiferent al ritme de la vida.



Jaume Bosquet. Triacant, 2009

Infants

Quan bastiran llurs cases

llurs mans tindran l'amor

amb què pastaven fang.

Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I : 1924-1933. 1995

Ed.: Rosa Sayós

Ara que és tard

ARA QUE és tard, i en el recer d'hivern

escalfa poc el sol,

en l'horitzó dibuixes, sempre damunt del mar,

la imatge deliciosa d'abundosos oratges.

Ara que és tard, és hora d'inventari.

Quin gruix, el llibre de la vida!

Del rellotge de sol l'ombra aturada,

no en sents la més petita angoixa.

Cap recança: estava previst.

Tots els reductes

de fosca són llum dels teus actes.

Quima Jaume. Poesia completa. 1993

Pròleg: Maria Àngels Anglada

Fa molt fred

On és? Fa molt fred.

Diríeu que glaça.

Una dona passa

per un caminet.

Una recolzada

l'engoleix, enllà.

Potser la ratxada

del cerç la tombà.

La neu ja no es fon,

la penya es fa musca,

i l'última busca

no corre pel món.

En el rec contort

és tota aturada

l'aigua envidriada

com un ull de mort.

Els camps són transits.

Diu l'arbre en la via:

- Mireu ma agonia -.

I eixampla sos dits.

Josep Carner, dins,

Les quatre estacions. 1996, 2a ed.

Edició: Eulàlia Valeri

Il·lustracions: Àngels Tomàs

Monestir de Cellers

Art poètica

(versió lliure de Berta Piñán)


Traço al paper els pocs signes
que em surten bé: noms de l'amor,
el de la mort.
Compto les síl·labes primeres
i dic casa, dic riu
i els seus secrets.
Amb compte també apamo
el pas dels anys, les cendres
que van ser roses i misteri
i plenitud de vida.
Així passo i celebro
amb poca traça els dies:
l'enigma és donar forma
a l'aigua, a la paraula.



Jaume Subirana, dins,

Caldes d'Estrac : programa de mà, 2008

Nit de poetes amb Teresa Colom, Marta Pessarrodona i Jaume Subirana

Poesia

Poesia: fer que l'entendre emocioni i que l'emoció faci entendre.

Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

Flor

  Flor   flor     flor     flor      flor

       flor     flor     flor     flor

             flor    flor      flor

                   flor    flor

                        flor
       Vas de terrissa de forma  
       cilíndrica i sense nanses.



Joan Brossa. El dia a dia : 1988-1922, 2007
Pr.: Glòria Bordons

A l'aigua que neix al riu

Salta la pedra, aigua del riu:

besa la pedra fosca,

i mica en mica, desfés-la.

Fes el calze profund:

sorra de la roca, barreja!

Amb arena blanca i roja,

sense pressa, construeix castells.

No t'aturis, sigues aigua fresca!

Sigues corrent del riu gran,

portador de moltes aigües.

Ves del principi al final,

salant la teva aigua dolça

i mira lluny, a l'horitzó,

quan ja siguis dins del mar!

Ets part de l'oceà!

Mireia Esteva Saló. Capbussades = Zambullidas, 2014

Tr.: Guillén Orlando

Pr.: Andreu Subirats

Aparteu la foscor

De nit, mon pare arrossega els peus d'una habitació a l'altra,

en una obscura missió a través del passadís.

Ajudeu-me, esperits, a ficar-me en el seu somni

i calmar la seva travessia inquieta.

Aparteu la foscor a un viatjant de comerç

que sabia encaterinar tothom menys les ombres,

un immigrant aturat al llindar

d'una vasta nit

sense caminadors ni bastons

que no aconsegueix recordar què volia dir,

tot i que té el braç dret alçat, com en profecia,

i l'esquerre li tremola inútilment en advertència.

De nit, quan mon pare arrossega els peus d'una habitació

a l'altra, deixa de ser un pare o un marit o un fill

i és un nen aturat al límit d'un bosc

atent a la crida llunyana dels llops,

als gossos salvatges,

als aletejos primitius fimbrant a les capçades.

Edward Hirsch. Història parcial de la meva estupidesa i altres poemes. 2017

Selecció i traducció d'Ernest Farrés i Gemma Gorga

Haiku

El vent no s'ha endut

      el sol damunt 

          les fulles.

Adherència perfecta.

Haikú irregular

Ester Fenoll García. Esmorzar perfecte. 2007

Pr.: Teresa Colom

Percaço el mot

PERCAÇO el mot des de la nit a l'alba,

i d'ell en faig una balma perenne.

Hi tanco dins l'ungit cel de tardor,

el temps que fuig o el gust d'un instant tendre.

Per paranys de contraris t'endinses tu, poema,

vius el somni del cor dins de l'insomni,

fas un conjur en les fortes tempestes,

ets incentiu ardent en les bonances,

ets la sàvia harmonia dels contraris.

Quima Jaume. Poesia completa. 1993

Pròleg: Maria Àngels Anglada

Un cel ras

Un cel ras

com un espill sense cares,

com una pissarra neta

on escriure-hi paraules.

Un cel ras

com el cos que descansa,

com una casa oberta,

com la força d'una veu clara,

com una plaça sense fronteres,

com la font que raja,

com una pissarra neta

on escriure-hi poemes.

Cinta Mulet. Aigua dolça :  poesia per a xiquets, 2008

Il.: Laura Gual

simfonia

                                                  a mónica.

                                                                              a guillem.

                                                 a la música que compartim.

aquest conglomerat de partícules,

de llums, de focs i de forces,

aquesta massa de cèl·lules

que pateixen fred, deleroses,

porugues, afamades, que criden,

que ploren, que riuen, que estimen

i odien, que trenquen la llum,

que vegeten a l'ombra, que viuen,

que sobreviuen, que moren,

aquest embull de líquids,

de minerals, aquesta barreja

d'humors, de dolors, de plaers,

aquest petit món que anomene jo

un dia es desfarà, s'escamparà

i esdevindrà llum, s'endinsarà

en la terra i serà terra,

crearà mons, esdevindrà peix,

esdevindrà escata o voltor,

serà aigua o brànquia, serà fulla

o saba, serà núvol i pluja,

pedra i volcà. galàxia avui que dansa,

planeta o sol al centre de l'univers,

primera onada d'un oceà primer

que romp contra la meua platja,

als acords d'aquesta música

on el món comença

un cop més.

Anna Montero. Teranyines. 2010

L'olivera

Olivera en roca eixuta

i tronc vençut.

Del teu fruit petit i pinyolat

quant d'oli en surt!

Mireia Esteva Saló. Capbussades = Zambullidas. 2014

Traducció: Orlando Guillén
Pròleg: Andreu Subirats

Nabí

I en àrid lloc

vaig dormir-me sota un sol de foc;

després, amb la parpella encar no ben desclosa,

vaig veure que una planta hi havia al meu costat,

una de branc tot argentat

que al bat del sol oposa

un cobricel d'estels de verda fosquedat,

cada un gronxat

dalt d'una tija rosa.

Goig del món, el branc i les fulles!

Donen casa a tothom que va i ve;

paren jaç les verdes despulles

mentre les fulles vives el somni fan lleuger.

Fragment

Josep Carner. Nabí. 1971

Pròleg: Gabriel Ferrater

Dimarts / verd de mar / amb verd de / lluna

Desembre fosc

estreny els punys

arbre tallat

pedra callada

floreix argent

la tramuntana.

Albert Ràfols Casamada, dins,

Les quatre estacions, 1996. 2a ed.

Ed.: Eulàlia Valeri

Il.:   Àngels Tomàs

abismes

Omplo els dies de futur

i perspectiva,

de vertigen conreat

al caire de l'abisme dels teus ulls.

No deixis mai de mirar-me,

                                             vida.

Anna Garcia Garay. Els mots encreuats. 2012

Flors matineres

Les flors s'han despertat abans que jo;

ja s'han vestit i s'han rentat la cara.

Estan mirant el cel

i ben segur, si no tinguessin rel,

que cap al sol prendrien la volada.

Si ho fessin algun dia...

Si jo em llevés i no quedessin flors,

ai!, quina pena més gran sentiria!

Joana Raspall. Olor de maduixa : arbres, plantes, flors i fruits. 2016

A cura de Josep Maria Aloy

Il·lustracions d'Anna Clariana

Pròleg de Laura Borràs

Ghazals

A The Blue Ghazals,
Adrienne Rich va escriure que
l'instant en què un sentiment penetra el cos,
és polític.

No has pensat mai en la bellesa
del gest d'obrir una ampolla?
Treure'ns dues copes és polític.
Celebrar trobar-nos és polític.
Explicar-ho en un poema també.




Àngels Gregori, dins,



Llibertat! 50 poemes de revolta. 2015

Edició: Jaume Subirana

Pròleg: David Fernàndez

Cap somriure foll

Cap somriure foll
no trencarà la quietud
d'aquest somni dolç,
teixit de silencis.

Brots d'herba
lentament esquerden
la terra
eixorca i dura, on
potser un dia neixi
la paraula perfecta.



Montserrat Abelló. Foc a les mans. 1990

Pròleg: Maria Mercè Marçal

Ens neva

           A Lluís i Joan, els meus germans.

           
Ens neva i brillen
matins confusos, màgics.
La infància que retorna
darrera els vidres gèlids.
Nens d'aigua clara.





De Divertiments, XVI

Primavera de 1995 - gener de 1997



Mireia Lleó i Bertran. Amb terra al pensament. 1999
Il.: Joan Lleó
Pr.: Marta Gallart i Alzina

Cartes als Reis

Jo llegia les cartes als Reis,
dels infants d'una escola,
i amb els ulls entelats, no he pogut
acabar de llegir-me-les totes.

Quina viva confiança posaven
en els Reis, demanant,
barrejat amb joguines, que curin
la germana petita, o el pare,
o el dolor de genolls d'aquell avi
que no pot caminar...
Quant d'amor i d'esperança duien,
escrits per ells, els mots «salut» i «pau»!

Com es pot, des del Cel, desoir-los?
De tan pura i sincera, esborrona,
la tendresa de cor dels infants.



Joana Raspall. Jardí vivent, 2010
Il.: Lluïsa Cauhé

Niagara-on-the-lake

Vora el llac, sento Txèkhov, Bernard Shaw,
Bertold Brecht i Elmer Rice. Les seves veus
s'ajacen a la sorra, omplen els còdols
grisos, els vidres blaus i verds que dormen
i tracen cercles a l'aigua encalmada.
Al captard, sotgen el cel amb tendresa:
ni un sol alè de vent no ha torbat l'aigua,
i amb el jaqué de festa, els guants, l'armilla
blanca, fan córrer les barques de vela
a través del silenci. Amb els peus molls
salten, s'esquitxen, riuen. Ara són
infants cansats de jugar amb les paraules.



M. Rosa Font i Massot. Com ombres vives. 1996

Pròleg de J.N. Santaeulàlia.

Rosella

Com se t'ha arrugat,

rosella vermella,

el vestit mudat

tot just estrenat?

Potser ha estat el blat,

rosella vermella,

o el vent que, esverat,

te l'ha rebregat.

Núria Albó, dins,

Plouen poemes!. 2017

Il·lustracions: Morad Abselam

Gelosia

La teva gelosia ha entrat dins la meva
ratera i s'ha escanyat.
El menjar del gos atreu els ratolins
i els ratolins les trampes i les trampes,
la gelosia.
Aquell qui diu «amor» , «amor», només en demana.
El nadó viatja en metro sempre massa
abrigat, i és una forma d'odi. De l'amor
fresc se'n desprenen uns líquids que,
si no es renten, de totes mangueres ↿, puden.
L'aiguamoll d'un mercat al carrer del
darrere i tota forma d'odi és gelosia.
El pus et put i el mal et torna cec.
Deixa'm la soledat, et dic, i retorna't
la vida.
Jo no tinc res del que et pugui ser pres.


↿. Del castellà «de todas mangueras» per «de todas maneras» .



Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color. 2011

Pròleg: Cèlia Sànchez-Mústich

De cambra

Tres sonates per a violí i piano

Dues per a violoncel i piano

Dues per a clavicèmbal i piano

Tres trios amb piano

Un per a piano, violoncel i trompa

Un per a piano, clarinet i violoncel

Tres quartets de corda

Dos quartets per a corda

Un quintet per a piano

I un altre per a clarinet i quartet de corda.

Joan Brossa. El dia a dia : 1988-1992, 2007

Pr.: Glòria Bordons

Sonet VIII

                                    Feliçment, jo soc una dona.

                                         M. AURÈLIA CAPMANY

Voldria ser pluja per tornar-me de vidre,

voldria ser de lluna per vestir-me de nit,

voldria ser de pedra per sentir-me en la terra

i tramuntana o boira per venir de molt lluny.

Voldria ser paraula per estimar el silenci,

voldria ser pollancre per poder abraçar el vent,

voldria ser gavina per no conèixer límits

i mirar-me les coses des dels ulls d'un infant.

Només soc una dona, per sort soc una dona,

i tot el que desitjo ho trobo dintre meu:

jo també soc de pluja, jo també soc de terra

i dono, com un arbre, un fruit no madurat;

soc com la nit, obscura, llunyana com un astre,

com un ocell que emigra, com un infant perdut.

Carme Guasch. Poesia completa, 2005

Dorm princesa

Dorm princesa dorm, non, non,

que la bruixa escombri el plor,

anirem on viu la son

amb la barca i la cançó.

Amb la rosa del roser

fem la vela del veler,

travessant el mar del drac

trobarem el cel calmat.

El sol s'ha menjat la nit

la princesa s'ha adormit,

tanca els ulls al seu joier,

les estrelles a recer.

Josep Casadesús, dins,

Plouen poemes!. 2017

Edició: Vanessa Amat, M. Carme Bernal i

Isabel Muntañá

Il·lustracions: Morad Abselam

Lluna de pau

Lluna de pau, germana dels estels,

viatgera tranquil·la dels espais infinits,

tu que has obert la porta dels abismes,

mirall nocturn de la llum fosca del sol.

Lluna de pau, de la casa de cendres

enmig del cel, enmig de l'univers,

que saps parlar el llenguatge dels astres,

que fas el cant del silenci absolut.

Lluna de pau, coloma d'ales negres,

si et crido lluny, acudeixes a mi

enmig de l'ombra, amb les crineres blanques

a cavall sempre de la llum i del vent.

Lluna de pau, vestida d'oliveres,

en quart creixent, enmig dels tarongers,

la que es condorm a l'entrecuix de les dunes

i reneix a la platja, entre pins i xiprers.

Lluna de pau, aparta'ns de la ira,

de la desesperança, que no les trobem mai,

del desamor, de l'última venjança.

Lluna de pau, fes peu a casa nostra,

no ens abandonis mai.

Maria del Mar Bonet. Quadern de viatge. 1998

Pr.: Biel Mesquida

Mireu

- Mireu aquells ocells en aquells arbres.

- Voleu dir aquells pardals, més enllà de les pruneres.

Joan Brossa. El dia a dia : 1988-1992. 2007

Pr.: Glòria Bordons

Un dolç món

Si la mimosa em donés

una branqueta florida,

i perfum, el llessamí,

i un cel d'ulls, la margarida...

me'n faria un món tan dolç

que cap altre no en voldria:

sense punxes,

tot vellut,

tot aroma i alegria,

sense cap color violent

ni flors de figura altiva.

Joana Raspall. Olor de maduixa : arbres, plantes, flors i fruits. 2016

A cura de Josep Maria Aloy

Il·lustracions d'Anna Clariana

Pròleg de Laura Borràs

misteri

potser ara tot podria ser.

i potser tant seria

anar-se'n o restar

a l'aguait entre les ombres.

hi ha un jardí que amaga

sota les fulles daurades

l'humus profund on naix la vida.

hi ha una tardor que perdura

i el fruit que al fons espera

amaga la saba i la llavor

i en plenitud esclata.

Anna Montero. Teranyines. 2010

Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia XLVIII (2010).

Miro la tela en blanc

Miro la tela en blanc,
no hi ha punt més exacte al meu planeta:
per ell han envellit sextants i brúixoles,
rutes i llocs, les formes del relat
en llavis molt antics forçats a viure;
anemones i algues, la matèria
tantes tardes creada des del foc.
L'ofici de mirar-lo em sacrifica,
ocupo el seu present, m'acosto al mite




Susanna Rafart. Retrat en blanc. 2004

Pròleg de Manuel Forcano

SÓLLER-EXPRÉS

Cada dia com una llançadora

de ciutat a ciutat corre l'exprés.

L'una li riu damunt la mar sonora,

l'altra dins una vall de tarongers.

Deixant la plana d'hortes i ametllers

ràpida puja la locomotora,

i la muntanya d'ignorats recers

travessa com espasa colpidora.

Comença a davallar, des de l'abrupte

penyal, damunt els arcs del viaducte,

fins arribar a la ciutat florida.

A sos peus canta l'aigua del torrent,

al front, el Puig Major fosforescent

i, al lluny, la mar plena d'amor la crida.

Miquel Forteza Pinya. L'íntim recer, 1946. 2a ed.

Ciutadans

Els ciutadans
també som paisatge
de la ciutat.

Vós, tu i jo
som un, som dos, som tres.
Som un poble, sabeu?



Gil Cabestany, dins,

Recull de poemes per a petits i grans, 1995. 2a ed.

Ed.: Maria Antònia Pujol, Tina Roig

Il.: Nöelle Granger

La Serra, I

Amb les lleus passes del record

Ara camino en la nit closa

Sota aquells roures sempre verds

Salvats d'un temps de glaç i boira.

Trec el branquell que reté el cant

I la font clara dringa sota

Dels marronyers mai desflorits

Mentre bereno a la seva ombra

Mel sumptuosa del passat

Que omple a vessar les llesques rosses.

Amb els ulls clucs veig el Boixar

On puja l'heura envaïdora

Amb braços foscos com l'oblit

Que escanyaria brancs i soques.

Després m'aturo al porxo blanc.

Aviat ja cauran les ombres,

Pugen suaus pel Sot del Forn,

Des del Serrat grills les invoquen.

Encara et puc dir adéu, amic

Montseny de clines amoroses.

La pollancreda de la font

Ara roman silenciosa.

Filen falenes de record

Un vol de seda somniosa

Camí de l'alba que vindrà

Amb molt lleugers passos de rosa.

M. Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic ... 1990