Matí al bar

S'han vist sovint al bar,
a les hores del sol del migdia,
quan l'enrenou del carrer
desafia la piuladissa dels ocells,
i es fiten només amb un somrís
que creua l'abisme de les taules.
Ah!, si els acostessin ara,
enderrocades les barreres que els separen!
Quin goig dels cossos, quin delit!
Però tot són cabòries.
No hi ha hagut mai res.
Mai no han creuat una paraula.
I encara seguiran així dies i dies,
tot observant-se de lluny, indecisos,
canviant només la timidesa del somrís
per aquesta felicitat de la distància:
un fil a punt de trencar-se.



Francesc Parcerisas. L'edat d'or. 1983

Potser, ma pregona afició a la poesia

Potser, ma pregona afició a la poesia
em fa adorar la realitat i, fins i tot,
de la seva amargor,
en trec una mica de bellesa.




(Fragment de lletra a Gonçal López Nadal, Arxiu personal, 1972)



Guillem Nadal i Blanes

En el llibre: 

Antologia de poesia russa : homenatge a Guillem Nadal, traductor i poeta. 2006

Edició a cura de Gerard Adrover.

Nota sobre el traductor per Gonçal López Nadal.

Fornalutx

(record jovenívol de Mallorca)


Entre muntanyes blaves i morades,
i quan ja minven claredat i so,
arran de fumaroles encantades
s'acluca Fornalutx com una flor.

Un rierol se'n va per fondalades
sense temença ni posat de plor.
Veieu sovint, dessota les brancades
present del cel, de la taronja el do.

Amistoses, amb feines entre mans,
les comares s'asseuen als replans;
hi ha olor de flors, murmuri de pregàries.

Prop d'un viure suau i beneït,
per ci per lla protegirà la nit
els ulls de foc de sitges solitàries.



Josep Carner. El tomb de l'any. 1966

Pròleg d'Albert Manent.

Bellesa del món

Hi ha tantes coses belles! Una posta

de sol al Belvedere de Florència,

la pluja al Ganges, i la indiferència

de l'aigua retinguda en una almosta.

Els amants i l'Acròpoli de Fídias,

el present que ens regala la memòria,

el combat de la vida transitòria

que ens va deixar Kavafis, les orquídies.

I tanmateix la nit ens acompanya,

i a sota veu també te'n meravelles.

Travessa la foscor una claror estranya

que et besa els ulls i et posa a les parpelles

un breu instant de somnis que s'afanya

a brillar sobre el món amb les estrelles.

Israel Clarà. Una mena de màgia. 2009

L’amor és un costum ben educat

L'amor és un costum ben educat

com rentar-se les dents cada matí

que necessari ens han, i ens hem, creat

i venç la solitud en pronunciar-se.

D’això, però, que un cert públic correcte

entén en dir amor

n’és fàcil despullar-se i n’és higiènic

si hom té a l’abast l’estoig

d’un record sense fons, de maquillatges,

i l’esguard ben atent

davant una finestra qualsevol.

Viure ofert a la vida

no pas nugat a un arbre com vençut.

Josep Piera, dins.

Jordi Balcells, Albert Roig. L’escriptor de poesia. 1991

Pintar aquí

Els meus quadres solen estar per terra,
sovint sense bastidor, per economia de transport
però també per aprofitar la resistència
del sòl quan hi pinto al damunt.

Quan moc una de les meves teles fixades
amb pedres grosses, hi ha una formidable agitació
d'insectes que estan instal·lats a sota:
tèrmits, centpeus, escorpins... Jo, treballo
des de dalt; ells, des de sota.

...

M'entesto, malgrat tot, a pintar aquí des
de fa més de deu anys, com m'entesto ara a
escriure amb les sacsejades del cotxe en marxa.

(fragment) Gogolí 29.11.00


Miquel Barceló. Quaderns d'Àfrica, 2004

Marcats pel sol

El nostre element era l'aigua.
Vam coincidir breument a la platja
per compartir els nostres sentiments pel mar.

Però ell era un surfista
i jo una bucejadora.
La nostra història no va poder ser.



Maria Grech Ganado, dins,

El mar a la mirada : antologia de textos poètics de la Mediterrània, 2008

Platja del món

              A Octavio Paz

La llum dels tarongers.

Tot univers és arbre

cau en el somni del teu cos,

s'adorm

en les parpelles de l'aigua.

En la nit dels teus ulls

s'enfilaven les barques;

el taronger penjava

cel endins

ones daurades de la tarda.

Somni dels tarongers

vora del temps incert,

neixen i creixen, viuen,

arbre de llum, les platges.

El món és saviesa en el camí

dels grocs eterns, enamorats de l'aire.

Ramon Xirau. Les platges. 1974

Miralls

No poden els propis ulls
mirar-se. Tan sols des de fora
hom pot arribar endins. És per això
que ens cerquem en la mirada
de l'altre.

Per poder-nos reconèixer.



Christelle Enguix (El cor del minotaure, 2009)

Em guanyo

Em guanyo, a miques,
per la vida d'un altre,

els dies verges

dels anys que no vivia

sinó, al meu compte, un altre.

Miquel Desclot. Com si de sempre. 1994

Mar matinal

Que aquí m'aturi. I que, una mica, també jo vegi la natura.
D'una mar matinal i d'un cel sense núvols
blaus resplendents, i riba groga, tot
bell i amplament il·luminat.

Que aquí m'aturi. I que m'enganyi pensant-me què és això que veig
(ho he vist de veres un instant, en deturar-me),
i no pas, també aquí, les meves fantasies,
els meus records, les figures del goig.



C.P. Kavafis, dins,

El mar a la mirada : antologia de textos poètics de la Mediterrània. 2008

Paisatge estimat

Cala dins aquestes imatges

i et faràs sabedora de noms

de persones i paisatges

que tant estimo.

En un intuïtiu silenci.

Teresa Grau Ros

Domini màgic

Despunten crits de fulles en els arbres,
esquinça un vol de grius el capaltard
i la muntanya, amb blau recolliment
crepuscular, porta a la falda humil
un davantal de blats encara tendres.
M'allunyo dels embruixos del ponent,
esvento les recances i les cendres
i de l'antiga troca tallo el fil.
Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;

domini màgic, regne sublunar.



Joan Vinyoli. Obra poètica completa, 2001

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen,
han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl·lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.




Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol : 1977-1979. 2006
Ed.: Mercè Otero Vidal

QUATRE MIL DAMES SUFRAGISTES D'ÒPTIMA QUALITAT I RESIDENCIAL OBREN, DE NOU, EL TRÀFEC DAMUNT LES VIES FÈRRIES

Reclamen vacances nàutiques i postoperatòries,
i estacions termals a l'estil dels bons temps,
amb personal marbrejant i emmitonat. Demanen
també, per escrit i per oral, autors -novel·listes
o poetes- plegables, masticables i capicuats,
com a xofers, i autors enquadernats i fàcilment
transportables amb còmodes dilacions de pagament.
No volen saber res de cap creuer turístic -en
quatre volums pòstums malcairats- pel Bòsfor
domesticat, amb símies i papagais mimètics
i vagons llit sangglaçats i comunicants.



J.V. Foix. No pesquis mai amb els ormeigs d'un altre, 2009
Ed.: Ramon Salvo Torres

Poema

La teva amistat
fa la meva felicitat.

Per la dreta entra LA TEVA,
recorre un passadís i se'n va per l'esquerra.

Pausa.

Entra AMISTAT per l'esquerra
i se'n va per la dreta.

Pausa.

S'obre la porta del fons, apareix
estranyament maquillada FA LA MEVA
i se'n torna.

Pausa.

Entra FELICITAT amb un nas de cera
per la dreta i surt per l'esquerra.



Joan Brossa. Poemes civils. 1989

La terra que tu estimes

Compromís

Jo vull una terra assolellada,

amb muntanyes, illes i un blau mar,

petita, però privilegiada:

bressol d’amor, de cultura i d’art.

Jo vull una pàtria comprensiva

vessant humanitats arreu-arreu,

amant del treball, no d’ell captiva,

senzilla i capaç de vot i veu.

Que el seny guiés la seva vida

I fos la llibertat el seu estel,

espargint sa veu com una crida

que omplís de llum i d’ideals son cel...

Així és la pàtria que vols tu?

Desperta’t, no deixis que s’esmunya

de tes mans la sort, cec més que ningú.

La tens eixa pàtria: Catalunya!

Sols cal que dels seus greuges l’alliberis,

intel·ligent, compromès i valent

i el mal de l’enveja no toleris,

sempre fidel i sempre conscient.

Ta pàtria té parla, té bandera.

Compresa, té raó la teva terra:

Digne, pren la teva senyera

I venç, ansiant pau, la teva guerra!

Miquel Cabanas Alibau. El llibre blau, 1995

Dits exigents del vent

Dits exigents del vent
que cullen la sorra blava.

Dins la cistella daurada
nia el silenci bullent.

La serp soterrada espera
les tempestes de la llum.

A la branca encinglerada
el polsim brusc del verdum.



Lluís Solà. Entre bellesa i dolor, 2010

En la badia de Pollença

Sé una rústica badia
solitària dia i nit;
sembla el sojorn escollit
de la pau i l'harmonia.

Sols la barca pescadora
la solca, vinclant l'antena,
o s'ajau damunt l'arena
de la cala protectora.

Mes de tant en tant avança
familiarment una flota
que du l'or i la puixança
de metròpoli remota.

Fondeja, i en l'aigua bruna
brolls d'escuma fa saltar

llençant totes a la una
les àncores a la mar.

En branques de llum encesa,
brilla com un tros de món,
sobre l'abisme pregon,
perfumat de rustiquesa.

Ulls vermells i esmaragdins
damunt l'aigua se dispersen,
ulls pipellejant conversen
des dels màstils gegantins.

I la flota sobirana
dins la solitud del freu,
com un magnat qui s'asseu
al portal d'una cabana

fa pensar en la senzilla
vivenda del jornaler,
on s'hi veu des del carrer
feinejar la tendra filla.

I un gran senyor s'hi atura
sovint a passar l'estona,
i és garrida la minyona,
i el veïnatge murmura.

¿Així, la flota de guerra,
que festeja dintre l'aire
pagesívol de la serra?
¿Quina olor d'anyella flaira
el lleopard d'Anglaterra?


Joan Alcover. Poesies completes, 1948

Acord

Si retorneu

la joguina,

espatllada,

ens en farem

una de nova.

I la volem oberta,

lleugera i densa

com un eBook.

Al nostre gust,

perquè ens uneix,

tenim talent,

i, senzillament,

ens l’estimem.

Així, tot creant,

assumim la fecunditat

de les peces menudes.

Teresa Grau Ros

Venim del nord, venim del sud

Venim del nord,

venim del sud,

de terra endins,

de mar enllà,

i no creiem en les fronteres

si darrera hi ha un company

amb les seves mans esteses

a un pervindre alliberat.

I caminem per poder ser

i volem ser per caminar.

Venim del nord,

venim del sud,

de terra endins,

de mar enllà,

i no ens mena cap bandera

que no es digui llibertat,

la llibertat de vida plena

que és llibertat dels meus companys.

I volem ser per caminar

i caminar per poder ser.

Venim del nord,

venim del sud,

de terra endins,

de mar enllà,

i no sabem himnes triomfals

ni marcar el pas del vencedor,

que si la lluita és sagnant

serà amb vergonya de la sang.

I caminem per poder ser

i volem ser per caminar.

Venim del nord,

venim del sud,

de terra endins,

de mar enllà,

seran inútils les cadenes

d'un poder sempre esclavitzant,

quan és la vida mateixa

que ens obliga a cada pas.

I caminem per poder ser

i volem ser per caminar.

Lluís Llach

El poble

El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafogosa tarda d'estiu,
és un parapet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d'enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d'habitants, etc., etc.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petitat mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d'altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l'amor i l'odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.



Miquel Martí i Pol. Amb els ulls oberts. 2000

Una mica encara

Una mica encara
i veurem els ametllers com floreixen
els marbres com lluen al sol
la mar com oneja

Una mica encara
per arribar una mica més amunt.



Iorgos Seferis, dins

El mar a la mirada : antologia de textos poètics de la Mediterrània.
Ed.: Manuel Forcano i Marta Dahó

Retall concís, magrana opaca,

Retall concís, magrana opaca,
danso en l'espai i lluito
lluito pel menjar que m'enduc a la boca
i parlo
parlo de la lluita diària i així l'afermo
i lluito encara més.
I ja no paro la mà (tremolosa) sota els vestits,
ara faig i creo des de la rereguarda,
premo ànimes i escampo el malva
i encara a vegades, com un bell present
arran de terra,
et sorprenc suau a frec de cara
com alè damunt una mar vasta,
en la remor de somnis entre esqueixos,
fils de paraules intercanviades com fulles,
però encara retingudes, de la nit passada.



Clara Escoda dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 93/94.

Et dono la mà

Et dono la mà
i recullo els teus dits.
Et dono els meus dits
i em condueixes.

Guillem Viladot. Poesia completa. 1991. Vol. 3

Calma

No se sent ni una onada

a la platja deserta:

que dorm el mar diries

als braços de la terra.

Dionisios Solomós, dins,

El mar a la mirada : antologia de textos poètics de la Mediterrània. 2008

Edició a càrrec de Manuel Forcano i Marta Dahó

Pobra gent de la Mediterrània

Pobra gent de la Mediterrània
a qui manca el mot "desgel de migdia"!
D'altra banda, tenen llimones,
no han de jeure malalts com nosaltres
quan llangueixen els dies
i les llunyanes nits no arriben.


Werner Aspenström. Poetes suecs del segle XX, 1995
Tr.: Lluís Solanes

Nova Cançó

El risc d'obrir camins,

el so de trencar esquemes.

Un munt d'actes de cor,

intèrprets d'una terra,

inspiració i romanços.

Peces fornides i suaus

bastint la raó del poble,

d'escollir raimon capacitat

serrat uc entesos llach

notable sisa creativitat

rossell progrés traginada

brillants bonets al tall

ovidi toti dignitat majoral

motta feliu tete espinàs i

xesco, lladó i veus vitals.

Que no us sàpiga greu,

algú ho havia de dir

la democràtica revolució

continua.

Teresa Grau Ros

Les paraules inconscients

Les paraules inconscients
que una tendresa et va dictar,
on són? De vegades les dius,
i les dius amb malenconia.
Vares crear una família.
Tenies un desig de pàtria,
no era sols el desig d'un cos.
Una voluntat fundadora,
una intensa civilitat
instaurares en el principi:
un veïnat, un pis humil,
la taula a punt, el llit a punt.
Ara veus com creixen els fills,
i se t'imposa una consciència,
la paraula greu i precisa,
sentiment de comunitat.
Aquest no és un text didàctic:
és, més bé, un poema d'amor,
el poema del teu amor,
el poema de tot l'amor.
El veïnat i la ciutat
i la casa i els fills que creixen,
el jornal diari que et guanyes.
No cantes, ara. No cal; no cal.
Des de la terrassa, contemples
les avingudes, la ciutat,
el curs lent, prestigiós, del riu.
A l'altra banda veus la mar.


Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles. 1979

Si un dia soc terra

Si un dia soc terra,
si un dia soc pols,
que sigui d'aquesta
que han trepitjat molts.

I l'ànima, l'aire
que passa pels pins,
que fa aquesta flaire,
que avui porto a dins.

Si un dia soc terra,
que ho sigui, en secret,
d'aquesta que els segles
han fet i han desfet.

D'aquesta que és nostra,
amb pluges i amb fang,
amb sol que fa crostes
i amb plor que fa sang.

Que ningú no m'endevini,
que només un gra de blat
creixi fort i s'il·lumini
del no-res que hauré donat.

Si un dia soc terra,
si un dia soc pols,
que sigui d'aquesta
que han trepitjat molts.

D'aquesta que encara
puc prendre i besar.
Si un dia m'empara
més meva serà.



Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993