Fraternitat de l'ànima,
millor que la de sang uneix les vides:
és harmonia ingènita
més forta en voluntat, com res la imposa.
D'amor té noble l'índole,
però sens febre del sentit ni lluites,
sense turments ni llàgrimes
de gelosia o borrascós desfici...
En calma sereníssima
escalfa els escollits que s'hi agombolen,
com a l'ardor benèfica
de la volguda llar on riu la flama.
És foc sagrat. Donaren-li
altar solemne les virtuts, i dura
nodrit de rames íntimes
que, com més velles són, més bé el renoven.
Què hi fa si es tornen àrides,
amic, les il·lusions que compartírem?
Fent-se records, més pròpies
són per nodrir el foc, com rama seca.
Com una vestal càndida
nostra amistat sa flama n'alimenti
i gravi amb mà fermíssima
nostres dos noms units, al peu de l'ara.
Miquel Costa i Llobera. Poesia completa. 2004