El Tao diu que el savi
ensenya sense paraules;
però jo necessit les paraules.
Tal volta és que, en el fons,
les paraules no són la millor
manera d'ensenyar.
Però... i de viure?
Ramon Bassa i Martín. Poemes del Tao, 2004
|
 |
què vols creure tu
que dius que els molts ulls no són una suma
sinó una resta que t'anul·la
i que ignores el gran clam
entre els trons de la nit dura?
|
 |
El negre i el camí! Sí, só de borra,
Tu, ni bicorne ni groc, qui ho ha dit;
Cuita, pinta't de blau, de rosa un pit,
I enfonsa els peus amb mi en tèbia sorra.
Prou ta germana clama: -És salmorra!
Quin sol! Endinsa't més, dalí, delit;
Ja ens banyarem de lluna si fa nit,
I amb dits d'argent, jugarem a la morra.
Que si un fox, o Mozart? Rècord de braça!
Dóna't tota a la mar, i fes el crol
Mentre un vol de gavines tapa el sol.
Capbussa't; carbonós, passa Neptú
Ple d'estels i flairós, tibat i nu,
Fitora amb flors i una tendra veuassa...
J. V. Foix. Cada poeta és ell : un llibre i un disc... , 2011 |
A Pepe Simón
 |
Saliveges dolçors
que et fan néixer el somriure.
Et sorprèn el menú
que et presenta la vida:
gust de sal en el plor
com la mar del misteri
i el sabor de la mel
en els llavis que estimen.
Sucre i sal, paradoxa
en el teu paladar.
Com el bé, com el mal
del camí temporal.
Jordina Nadal. Victòria in vitro, 1997
|
Fraternitat de l'ànima,
és harmonia ingènita
D'amor té noble l'índole,
sense turments ni llàgrimes
En calma sereníssima
com a l'ardor benèfica
És foc sagrat. Donaren-li
nodrit de rames íntimes
Què hi fa si es tornen àrides,
Fent-se records, més pròpies
Com una vestal càndida
i gravi amb mà fermíssima
La pluja fina ungeix la maquinària del canal.
 |
| Pel bosc tot glaçat un cant s'ha sentit; damunt les muntanyes s'escolta un brogit: Lleveu-vos amics, que el fred ja se'n va, lleveu-vos depressa, l'hivern s'ha acabat! Les flors obren l'ull aixequen el cap, i diuen alegres: Quin dia més clar! Damunt del paller badalla un ocell, estira les plomes i fa un capgirell. Les mosques se'n van darrera del vent, els núvols fan gresca i mullen la gent! Francesc Bofill, dins Les quatre estacions, 2001 |
 |
de vegades ets més llarg que altres vegades
les tíbies no sempre són llargues
de vegades ets més prim que altres vegades
el clot, però el clotet hi és sempre
de vegades ets silenci
de vegades ets un cant en contrapunt que cus vesprades
de vegades ets dos peus en calcetins amb punts de goma que no et deixen
esbarar ni tindre dubtes però de vegades dubtes tant que sembles menys alt i
més flac i els punts de goma estan dormint allà a les golfes
et compraré uns calcetins calents sense puntets i si t'esbares pel parquet no has
de patir
que caure ensenya i jo t'agafe
Muriel Villanueva i Perarnau. Poemes sense punts de goma, 2011
|
 |
Alguna cosa més que el do de síntesi:
veure en la llum el trànsit de la llum.
Pere Gimferrer. Mirall, espai, aparicions, 1981
|
i no recorda l'afrau on, en la fosca, ha nascut:
gra de no-res que ens perfà; tot ha callat per sentir
frases partides d'un text càlidament esgotat.
d'una foguera de glaç? Teva va ser per atzar
illa estimada pels vells; ales de plom t'han lligat
del teu voler apressat; vés i encalça els seus precs.
ja no gravita en l'ofec; tot farà grat el camí:
i en el meu vers alzinat temis l'enyor del teu si.
 |
La primera gràcia de l'Empordà és la franca i noble
i forta gent empordanesa. En la fondària dels seus
ulls s'hi veu un cel clar de tramuntana. En la còrpora
ossuda i musculosa ens mostra el llegat d'una raça
de treballadors de la terra, intrèpida en les artigues,
toçuda i brava en el batre les roques, confiada en la
pròdiga provisió del sol, segura de la voluntat de
triomfar per son lliure albir.
(Fragment)
Pere Coromines. Les gràcies de l'Empordà, 1994
|
