Estius de llangardaixos. Descobrir
el tacte del fang, la pell bruna com
la terra. Davallar pel groc del blat.
Evocar bells perfils sargits a l'aire.
Montserrat Rodés. La set de l'aigua. 1991
12 de juliol 2012
Estimo la tendresa
Estimo la tendresa
que mou les coses i que em mou,
el canvi tebi, llangorós,
que em torna un altre.
Un dia clar de sol,
uns ulls, un gest,
i esclata com ametller florit
al cor de les gelades.
Òscar Samsó. Poesies : assaig d'una primera tria. 1998
que mou les coses i que em mou,
el canvi tebi, llangorós,
que em torna un altre.
Un dia clar de sol,
uns ulls, un gest,
i esclata com ametller florit
al cor de les gelades.
Òscar Samsó. Poesies : assaig d'una primera tria. 1998
10 de juliol 2012
Cel d'horabaixa
Sota el cel d'horabaixa que l'empara
natura tota se condorm en pau,
només mon cor és dolçament esclau
d'un remoreig que no s'apaga encara;
d'un remoreig que vol tornar cançó
i és prop i és lluny, i és calma i passió.
Maria Antònia Salvà. Poemas = Poemes. 2006
natura tota se condorm en pau,
només mon cor és dolçament esclau
d'un remoreig que no s'apaga encara;
d'un remoreig que vol tornar cançó
i és prop i és lluny, i és calma i passió.
Maria Antònia Salvà. Poemas = Poemes. 2006
Preguntes d'un treballador que llegeix
 |
| Qui va construir Tebes, la ciutat de set portes?
Als llibres hi ha noms de reis.
Van arrossegar els reis els blocs de pedra?
I Babilònia, tantes vegades destruïda...
Qui la va reconstruir tantes vegades? En quines cases
De la daurada Lima vivien els constructors?
On anaven el vespre, allí on quedava llesta la muralla xinesa,
Els paletes? La gran Roma
És plena d'arcs de triomf. Qui els va alçar? Sobre qui
Vam triomfar els Cèsars? Tenia la tan cantada Bizanci
Només palaus per als qui l'habitaven? Fins i tot a la
llegendària Atlàntida,
La nit en què el mar la va engolir, aquells que s'ofegaven
Cridaven els seus esclaus.
El jove Alexandre va conquerir l'Índia.
Ell tot sol?
Cèsar va colpir els gals.
No tenia almenys un cuiner al costat seu?
Felip d'Espanya va plorar quan es va perdre
La seva flota. No va plorar ningú més?
Frederic II va vèncer la Guerra dels Set Anys.
Qui més la va vèncer?
Cada pàgina, una victòria.
Qui en va coure el festí?
Cada deu anys, un gran home.
Qui va pagar les despeses?
Tantes històries.
Tantes preguntes.
Bertolt Brecht. Poemes i cançons. 1998 Tr.: Feliu Formosa |
09 de juliol 2012
La merla d'aigua
Un capbussó, al mig del corrent:
aturo la mirada en un
ocell robust de blanc pitet
sobre ventre de color bru,
i negre dors, que des d'un roc
quequeja el seu propi reflex.
Tot de sobte s'esmuny a sota
l'aigua -prodigi que camina
pel llit del rierol fent esses
de pedra a pedra- pellucant
cuquets fins que el llotim del fons
es desclou en un núvol fosc.
Ferma en un còdol on la força
bat i regira, ella es capbussa
al fons: allà on el curs de l'aigua
alça la veu sense parar,
a cavall del trenat corrent
fuig de la vista en un moment
cap als seus enfonyalls secrets:
gronxadisses arrels dels salzes
on clapoteja el sol; foscors
sota els saücs; baixos clarosos;
rere el sallent, i millor encara,
les pregoneses del seu niu.
Anna Crowe, dins,
L'Ànima del teixidor : Seminari de Traducció Poètica de Farrera, I. 2000
aturo la mirada en un
ocell robust de blanc pitet
sobre ventre de color bru,
i negre dors, que des d'un roc
quequeja el seu propi reflex.
Tot de sobte s'esmuny a sota
l'aigua -prodigi que camina
pel llit del rierol fent esses
de pedra a pedra- pellucant
cuquets fins que el llotim del fons
es desclou en un núvol fosc.
Ferma en un còdol on la força
bat i regira, ella es capbussa
al fons: allà on el curs de l'aigua
alça la veu sense parar,
a cavall del trenat corrent
fuig de la vista en un moment
cap als seus enfonyalls secrets:
gronxadisses arrels dels salzes
on clapoteja el sol; foscors
sota els saücs; baixos clarosos;
rere el sallent, i millor encara,
les pregoneses del seu niu.
Anna Crowe, dins,
L'Ànima del teixidor : Seminari de Traducció Poètica de Farrera, I. 2000
Traducció d'Anna Montero
Pau Casals, a Prada
Pel juliol de 1961, vaig assistir, amb uns amics, a uns
concerts del Festival Musical de Prada (Conflent).
Tenen un renom universal. Hi ha, primer, la presència
de Pau Casals, cada vegada més gloriosa, amb l'entrada
del violoncel·lista en l'ancianitat. Hi ha, després, la
qualitat dels programes; la de la música que s'hi exhala,
com la dels executants. I, després, hi ha el marc dels concerts,
que és únic i totalment inhabitual. Aquest any, Casals ha tocat
amb el violinista rus Oistrakh, que és considerat, com a
violinista, el primer del món actual.
Fragment
Josep Pla. Retrats de passaport : una tria. 1991
concerts del Festival Musical de Prada (Conflent).
Tenen un renom universal. Hi ha, primer, la presència
de Pau Casals, cada vegada més gloriosa, amb l'entrada
del violoncel·lista en l'ancianitat. Hi ha, després, la
qualitat dels programes; la de la música que s'hi exhala,
com la dels executants. I, després, hi ha el marc dels concerts,
que és únic i totalment inhabitual. Aquest any, Casals ha tocat
amb el violinista rus Oistrakh, que és considerat, com a
violinista, el primer del món actual.
Fragment
Josep Pla. Retrats de passaport : una tria. 1991
08 de juliol 2012
Carles Riba
El 1919 publicà el seu primer recull poètic. Primer llibre d'Estances,
que va desvetllar un gran interès. El bagatge cultural de Riba, juntament
amb la seva forta sensibilitat i les seves vivències, donen com a resultat
l'originalitat i la gran puixança de la seva poesia. I la seva profunda
autenticitat, ja que per Riba la poesia és, essencialment, creació, i
el poeta es fa a si mateix tot creant.
Fragment.
Joaquim Molas, dins,
Clàssics i moderns / Carles Riba. 1979
que va desvetllar un gran interès. El bagatge cultural de Riba, juntament
amb la seva forta sensibilitat i les seves vivències, donen com a resultat
l'originalitat i la gran puixança de la seva poesia. I la seva profunda
autenticitat, ja que per Riba la poesia és, essencialment, creació, i
el poeta es fa a si mateix tot creant.
Fragment.
Joaquim Molas, dins,
Clàssics i moderns / Carles Riba. 1979
30 de juny 2012
Gavarra
Has enganxat la gavarra amb la grua
i la deixes caure solta sobre l'aigua
amb la càrrega de bales de paper
destinades a Madrid, a la Casa
de la Moneda. El remolcador
eixiria a per ella amb els dos hòmens
que l'havien de conduir al port.
Un d'ells, amic teu i amic meu, m'ho conta,
pare, el dia del teu enterrament.
Avui el llevant ha trencat les amarres
i les barques se sotmeten al vent,
les ones envesteixen la gavarra
que transporta les restes de les últimes
paraules: pailebot, xarxa, babord,
salobre, port, rastrell, arrastre, nansa...
les veig sotsobrar damunt la coberta,
agarrar-se als caps fràgils dels records
i detindre per uns moments la força
de l'aigua contra les últimes cordes.
Teresa Pascual, dins,
i la deixes caure solta sobre l'aigua
amb la càrrega de bales de paper
destinades a Madrid, a la Casa
de la Moneda. El remolcador
eixiria a per ella amb els dos hòmens
que l'havien de conduir al port.
Un d'ells, amic teu i amic meu, m'ho conta,
pare, el dia del teu enterrament.
Avui el llevant ha trencat les amarres
i les barques se sotmeten al vent,
les ones envesteixen la gavarra
que transporta les restes de les últimes
paraules: pailebot, xarxa, babord,
salobre, port, rastrell, arrastre, nansa...
les veig sotsobrar damunt la coberta,
agarrar-se als caps fràgils dels records
i detindre per uns moments la força
de l'aigua contra les últimes cordes.
Teresa Pascual, dins,
Viarany
Per a Montserrat Abelló
És aquest el viarany.
Fa temps que l'observo.
M'he entossudit a resseguir-lo.
No sé dir-te per què,
però sé que aquestes pedres
són els meus ulls i el meu cor.
Per sort, m'acompanyes.
I
Laia Noguera
Laia Noguera
Es troba en el llibre:
29 de juny 2012
Quan el nostre poble es retrobarà
Quan dits d'alba trauran estranys vels del seu rostre, estols
de mots nous naixeran. Per cingleres de llavis les síl·labes
trescaran com els ràpids isards.
Vell jardí tant de temps emmurat entre tanques,
a milers els penjolls d'unes noves, vermelles cireres
dringaran tot just nades i sé que les mans
que s'hi allarguin mai més no seran decebudes.
No em pregunteu si ho veurem, ans amb mi celebreu-ho
per endavant. Us ho dic amb frisança
i alabatre de vol que m'espolsa
aquest pòsit d'antiga tristesa a les ales.
Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009
de mots nous naixeran. Per cingleres de llavis les síl·labes
trescaran com els ràpids isards.
Vell jardí tant de temps emmurat entre tanques,
a milers els penjolls d'unes noves, vermelles cireres
dringaran tot just nades i sé que les mans
que s'hi allarguin mai més no seran decebudes.
No em pregunteu si ho veurem, ans amb mi celebreu-ho
per endavant. Us ho dic amb frisança
i alabatre de vol que m'espolsa
aquest pòsit d'antiga tristesa a les ales.
Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009
27 de juny 2012
Vora l'illa roja
Els records s'esmicolen
i ens abandonen.
Nua i sola avança la memòria
amb esquitxos de llum
i flors vermelles
mentre sostenim la paraula.
i ens abandonen.
Nua i sola avança la memòria
amb esquitxos de llum
i flors vermelles
mentre sostenim la paraula.
Pròleg: Carme Riera
Seguit de les vistes al mar
Tot ho torno a trobar: una per una
les barques en son lloc, i els pescadors;
la platja, al vespre, igual, plena d'olors,
i la mar revolcant-se al clar de lluna.
Joan Maragall. Seqüències. 1911
les barques en son lloc, i els pescadors;
la platja, al vespre, igual, plena d'olors,
i la mar revolcant-se al clar de lluna.
Joan Maragall. Seqüències. 1911
26 de juny 2012
Com estimular altres tipus de lectura?
Com, en definitiva, entendre aquella concretesa del moment
des d'altres codis d'interpretació que ens permetin reflexionar
sobre les obres sense haver de fer un seguiment lineal i
organitzat d'allò que significa l'espectacle?
O, dit d'una altra manera, la finalitat no és trobar un què
definitiu sinó crear una atmosfera suggestiva que ens permeti
fer sorgir les connexions, impressions, idees i sentiments
diversos quan estam veient l'obra.
(Fragment)
Maria Antònia Bibiloni Dávila. Poetes : un diàleg actiu entre poesia i dansa, dins,
Poètiques de ruptura, 2008
des d'altres codis d'interpretació que ens permetin reflexionar
sobre les obres sense haver de fer un seguiment lineal i
organitzat d'allò que significa l'espectacle?
O, dit d'una altra manera, la finalitat no és trobar un què
definitiu sinó crear una atmosfera suggestiva que ens permeti
fer sorgir les connexions, impressions, idees i sentiments
diversos quan estam veient l'obra.
(Fragment)
Maria Antònia Bibiloni Dávila. Poetes : un diàleg actiu entre poesia i dansa, dins,
Poètiques de ruptura, 2008
25 de juny 2012
La ginesta
La ginesta altra vegada!
la ginesta amb tanta olor!
És la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta 's regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
l'estisora va en renou
desflorant tanta ermosura,
fins que'l cor me n'ha dit prou.
Amb un vímet que creixia
ignoscent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar, de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a corre' avall.
Joan Maragall. Seqüències. 1911
la ginesta amb tanta olor!
És la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta 's regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
l'estisora va en renou
desflorant tanta ermosura,
fins que'l cor me n'ha dit prou.
Amb un vímet que creixia
ignoscent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar, de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a corre' avall.
Joan Maragall. Seqüències. 1911
24 de juny 2012
Ara
Ara ja hi és tot
el meu seny es plau,
ja m'ha fet avís
la letal follia,
sobreeixint salut,
alegrança i pau
ho veig tot fulgent,
flameja un nou dia.
Maria Carme Martínez i Martorell, dins,
Vint-i-vuit poetes i un homenatge. 1998
el meu seny es plau,
ja m'ha fet avís
la letal follia,
sobreeixint salut,
alegrança i pau
ho veig tot fulgent,
flameja un nou dia.
Maria Carme Martínez i Martorell, dins,
Vint-i-vuit poetes i un homenatge. 1998
23 de juny 2012
La gent
 |
Els veïns de la casa de pisos on vivim em diuen coses
quan em troben, sóc l'única criatura de l'escala perquè
el Ramon és gran, em porta quatre anys. Més que enraonar,
em miren. Hi ha la parella sense fills que a mi em semblen
vells però que deuen tenir al voltant dels quaranta. Ell treballa
d'escombriaire. Tu els anomenes "els Joans" i jo passaré temps
pensant que són germans. Els veig semblants. Em pregunten
sempre el mateix, qui m'ha pentinat les trenes, penso que ja fa
estona que ho haurien de saber, qui m'ha posat el vestit, sempre
és "aquest vestit tan bonic", tant si és el de cada dia com
el dels diumenges. On vaig amb la senalla o la pilota. Tots dos
són grassos i fan l'efecte d'una mica fofos, però ella té la pell
de la cara més blanca i més llisa, i una veu fina, el pare diu
"de soprano" i tu et gires cap a ell amb els ulls il·luminats.
(Fragment)
Maria Barbal. País íntim, 2005
|
22 de juny 2012
Record de dona
Al sac dels anys que fugen,
or entre tanta desferra,
marxen estima i tendresa.
L'estima em folrava l'esguard,
el meu esguard en la mirada teva,
la tendresa em folrava la mà,
la meva mà agafada a la teva.
Ara t'estimaré en el record
de tantes trobades tendres
i en l'evocació del teu cos
de jonc, ivori i heura.
Toni Sitges i Serra. Amor roig. 1997
or entre tanta desferra,
marxen estima i tendresa.
L'estima em folrava l'esguard,
el meu esguard en la mirada teva,
la tendresa em folrava la mà,
la meva mà agafada a la teva.
Ara t'estimaré en el record
de tantes trobades tendres
i en l'evocació del teu cos
de jonc, ivori i heura.
Toni Sitges i Serra. Amor roig. 1997
A una gentil mallorquina
Un bell estiu banyares ton cos immaculat
en una ombrosa cala, sovintejada a penes;
i veies passar nombres d'ondulacions serenes
que vorejaven, tímides, ta gerda venustat.
I encar, si et decantaves damunt la claredat
de l'aigua, descobries, com màgiques ofrenes,
serpents de llum daurada fins prop de les arenes,
del gronxament nascudes del mar assolellat.
Tu, cobejosa d'una, vas fer la meravella,
a penes inclinada, d'atènyer-ne centella i
la il·lusió llisquívola que ens mena o ens consum.
I ara en ton cor d'incipient enamorada
es gronxa encar, d'ençà d'aquella migdiada,
una espiral recòndita de moviment de llum.
Josep Carner. El tomb de l'any, 1966
en una ombrosa cala, sovintejada a penes;
i veies passar nombres d'ondulacions serenes
que vorejaven, tímides, ta gerda venustat.
I encar, si et decantaves damunt la claredat
de l'aigua, descobries, com màgiques ofrenes,
serpents de llum daurada fins prop de les arenes,
del gronxament nascudes del mar assolellat.
Tu, cobejosa d'una, vas fer la meravella,
a penes inclinada, d'atènyer-ne centella i
la il·lusió llisquívola que ens mena o ens consum.
I ara en ton cor d'incipient enamorada
es gronxa encar, d'ençà d'aquella migdiada,
una espiral recòndita de moviment de llum.
Josep Carner. El tomb de l'any, 1966
Balada de la poesia
He bastit estructures d'edificis.
Estructures de ferro
que la gelada torna perilloses.
La vida ha anat quedant-se sota el fred
dels hiverns a les obres,
i jo m'he anat fent vell veient el sol
sortir a cops de martell rere les bigues.
Avui el veig sortir rere una altra estructura
que s'alça esvelta i nua, com si fos una dona
que he estimat sempre. Quan la toco,
gelada, em crema mentre continuo
el que mai no s'acaba: construir.
Joan Margarit
Poesia i càlcul d'estructures : lliçó inaugural del curs acadèmic 2010-2011
Barcelona, 27 de setembre de 2010, Universitat Pompeu Fabra, 2010
Enyor color de mar
Enyor color de mar
em recorre les venes
pensant en el sorral
i en les aigües de l'illa.
Aigües maragda i pell
sota la lluna plena
amaren els meus ulls
i el cos de la memòria.
Enyor color de mar
i aigües maragda en vena
són sorral de les illes
i cos del meu record.
Judith Cobeña i Guàrdia. Arrossegant l'amor. 1982
em recorre les venes
pensant en el sorral
i en les aigües de l'illa.
Aigües maragda i pell
sota la lluna plena
amaren els meus ulls
i el cos de la memòria.
Enyor color de mar
i aigües maragda en vena
són sorral de les illes
i cos del meu record.
Judith Cobeña i Guàrdia. Arrossegant l'amor. 1982
17 de juny 2012
Wabi-Sabi
Wabi-Sabi -diu el cronista d'aquest concepte japonès-
és la bellesa de les coses imperfectes, mudables i per
completar. I afegeix que és la bellesa de les coses modestes
i humils, i de les coses no convencionals.
La simplicitat és l'essència mateixa de les coses Wabi-Sabi.
I és l'expressió d'un temps que s'ha volgut fixar... ¿Potser
es proposa registrar el sol, el vent, la pluja, la nit en els
objectes, o en els versos? ¿Hauré escrit versos no
convencionals, poemes Wabi-Sabi?
El savi cronista m'ajuda. I escriu que el Wabi-Sabi implica
trepitjar el planeta lleument. I saber valorar la petitesa del
moment en què totes les coses es troben ... L'esperit del
Wabi-Sabi suggereix un regne molt subtil que aprecia, de
ben a prop, l'efímera evanescència de la vida.
A vegades el Wabi-Sabi es comunica a través de la poesia
que es vol perfectible, mòbil, humil... Gairebé intangible?
11 de juny 2012
Estalviar maons o mots
Estalviar maons o mots
és la jugada més noble
i austera del constructor
i del versificador.
Aquell, component la casa,
aquest, edificant un poema.
J. V. Foix, dins,
Teresa Costa-Gramunt. Temps, espai, 2002
és la jugada més noble
i austera del constructor
i del versificador.
Aquell, component la casa,
aquest, edificant un poema.
J. V. Foix, dins,
Teresa Costa-Gramunt. Temps, espai, 2002
09 de juny 2012
fa sol
fa sol
un sol sense escalfor
ni ombra ni reflex
un sol abans que el dia
més pur que el brogit de la vida
fa
sol
Ramon Farrés. El present constant, 2009
un sol sense escalfor
ni ombra ni reflex
un sol abans que el dia
més pur que el brogit de la vida
fa
sol
Ramon Farrés. El present constant, 2009
L'avioloncel
hem sentit un gran retruny,
tots hem mirat amunt
i hem vist
un avioloncel
rascant la panxa del cel.
Bum barrum bum bubum bum bum
Bum barrum bum bubum bum bum.
Tots hem dit: miracle! miracle!
Com pot ser que un borinot de plata
voli així per dins la nata?
Com pot ser que un ocell de llautó
faci tanta remó?
Bum barrum bum...
Pau Riba, dins el llibre:
Joan Ramon Mainat. Tretze que canten. 1982
Fotografia: Colita.
Pròleg: Josep Maria Espinàs.
Pròleg: Josep Maria Espinàs.
Sota els aplaudiments vaig imaginar
que el kapamà ens lligava a tots
i una edelweiss ens coronava.
I vaig pensar que trobar correspondències
com aquestes és una trampa en la qual
es cau fàcilment. El poeta
a vegades no es resisteix
sabent tot i així que el plat obtingut
no tindrà gens el sabor
inoblidable
del kapamà de Bansko.
8-VIII-1991
Egito Gonçalves. I tanmateix es belluga..., 1995 ; trad.: Vimala Devi
i una edelweiss ens coronava.
I vaig pensar que trobar correspondències
com aquestes és una trampa en la qual
es cau fàcilment. El poeta
a vegades no es resisteix
sabent tot i així que el plat obtingut
no tindrà gens el sabor
inoblidable
del kapamà de Bansko.
8-VIII-1991
Egito Gonçalves. I tanmateix es belluga..., 1995 ; trad.: Vimala Devi
05 de juny 2012
T'he dit que com llavors et respondré
T'he dit que com llavors et respondré
quan em convoquis amb aquest nom meu...
Vana promesa! ¿Soc jo la mateixa,
perplexa i contrariada per la vida?
Ja t'he dit que quan abans em cridaven
deixava les flors i parava els jocs
per córrer a respondre amb aquell somriure
de felicitat que m'acompanyava
quan obeïa. Ara, quan responc,
deixo un greu pensament -la solitud-,
però el meu cor corre cap a tu... ¿saps com?
no cap a un sol bé, sinó al bo i millor!
Posa-hi la mà i veuràs que cap nen
no corre mai tant com la meva sang.
Elizabeth Barrett Browning. Sonets del portuguès. 2006
quan em convoquis amb aquest nom meu...
Vana promesa! ¿Soc jo la mateixa,
perplexa i contrariada per la vida?
Ja t'he dit que quan abans em cridaven
deixava les flors i parava els jocs
per córrer a respondre amb aquell somriure
de felicitat que m'acompanyava
quan obeïa. Ara, quan responc,
deixo un greu pensament -la solitud-,
però el meu cor corre cap a tu... ¿saps com?
no cap a un sol bé, sinó al bo i millor!
Posa-hi la mà i veuràs que cap nen
no corre mai tant com la meva sang.
Elizabeth Barrett Browning. Sonets del portuguès. 2006
Traducció de Dolors Udina
03 de juny 2012
Si la intensitat expressiva
Si la intensitat expressiva és diferent en el cas
de l'autor i en el de tot lector, cal atribuir-ho al fet
que la poesia és, sovint, un art de suggestió i suggeriments,
plural i tolerant.
Per això, quan la poesia surt a passejar pel món convida
a la música i a la filosofia. Per això també, la poesia és
afeccionada a jugar i a enyorar l'edat infantil, quan les
comparacions vinculaven elements de proporcions ben
distintes i els fonemes tenien poders màgics o terapèutics.
(Fragment)
Josep Maria Sala-Valldaura. Entre el simi i Plató. 2007
El camí s'estén fins l'horitzó
El camí s'estén fins l'horitzó i enllà dels núvols
blanquinosos
La primavera en el curs d'aigua blavosa
Adesiara els pètals alegrement cauen
El rierol transporta llunyanament llur perfum
Silenciosa, la porta s'obre a un corriol
de muntanya
Els salzes amaguen un pavelló de lectura
Els raigs del sol penetren a través de l'ombra
I dansen joiosament sobre les robes
Liu Shenxu (segle VIII sota la dinastia de Tang)
Estacions : poemes de les dinasties Tang i Song. 2005
blanquinosos
La primavera en el curs d'aigua blavosa
Adesiara els pètals alegrement cauen
El rierol transporta llunyanament llur perfum
Silenciosa, la porta s'obre a un corriol
de muntanya
Els salzes amaguen un pavelló de lectura
Els raigs del sol penetren a través de l'ombra
I dansen joiosament sobre les robes
Liu Shenxu (segle VIII sota la dinastia de Tang)
Estacions : poemes de les dinasties Tang i Song. 2005
Traduïts del xinès per Shi Bo
Amb cal·ligrafies de Shi Bo
Traducció catalana de Núria Periago
bibliopoètiques
A les biblioteques Avançant entre els cingles i unes valls inèdites ànima del meu bé ponts de tendra certesa. Poesia, misteriosa i saludable, les actituds dignes són els cels de primavera. Primavera de 2012 Poesia inèdita. Teresa Grau Ros |
31 de maig 2012
Carrer de Monterols
Hi havia al carrer botigues i rètols
i l'olor de coca d'ou de les tardes cada dia.
I enmig d'aquest paisatge el primer bes -efímer-,
creuar d'aparador a aparador el carrer, un haiku.
Entre vidres lluents i la música de les caixes
registradores, com compàs dels moments,
volíem que no es marcissin els plecs de metall
de les persianes -acordions ventant un rèquiem-
ni s'apagués el neó de les pupil·les
ni minvessin els reclams.
Jo no entenia d'amor ni de comerç,
però sabia que la ciutat mercadera
m'havia ofert allò que no té preu.
Guillem Troté Daroca. Les llars, dins,
Alçar la veu, 2004
Subscriure's a:
Missatges (Atom)