II, Sucre

T'has tornat últimament medul·la òssia dels meus somnis. A través teu
com una anemone de mar que s'obre. A través teu com un cant que es
desplega per damunt del fang. A través teu com un mercat que es desperta,
com una boira que s'aixeca. Sé que duus a l'esquena senyals de cops.
Sé que el teu somriure ve d'una tisora constant i que la teva llum neix
d'un temporal fosc i salvatge. T'han negat l'alè, t'han reduït, tan donat
corda com una joguina per divertir. Però ara ets la millor rosa, la més
radiant i la més trista. Vull esclatar, irrompre, encendre les flors del
vertigen dins teu. Gresol daurat, copa, enramada del cel. Molta gent
et busca com busquen les músiques amables o les benediccions 
incondicionals dels sants. Portes a les mans la llum d'un estel favorable.
Regales als altres tots els colors de l'espectre. El blau del perdó, el
verd de la innocència, el carabassa de la tendresa, el roig de la sinceritat.



Raimon Àvila. Litúrgia del fang. Premi flor natural dels jocs florals de Barcelona 1999, dins,
Jocs florals de Barcelona, any CXLI de la seva restauració, vol. 1999

Rodona, transparent, cristall de roca

              XXI

Rodona, transparent, cristall de roca,
es va desprendre dels teus ulls
l'última llàgrima.
La teva faç, abans oval perfecte,
anava adoptant, d'hora en hora
d'aquella setmana última, l'aspecte
d'au.

Un dia molt llunyà
dins el llac del teu ventre
nou mesos em gronxaves.
El pare, amb la mà damunt
la teva sensual bellesa
de càntir, percebia,
tàctil, els meus moviments
de peix.



Rosa Fabregat. Cartes descloses, 1998

La felicitat

Costa reconéixer-la: no té forma,

però si apareix, ho dilata tot!

Gràcia Jiménez. Quadern del vent. 2006

Portlligat

Mudes aigües del port petit del somni,
sempre que us penso, cau la nit damunt.
Éreu el reflex de la calma perenne.
Els cors cansats de l'alta mar tornaven,
i, en retrobar-vos, un estel lluïa.

La calma, pare, d'aquell port petit
et vetlla sempre, encara.
I aquell estel que a l'alba tu trobaves,
el fito cada jorn per retenir-te.


                                     DTS


Quima Jaume. Misterioses fruites. 2004

Edició: Rosa Ardid i Neus Aguado.

Has restat oculta

Has restat oculta
sota la pols de tants segles
en terra germana
mentre tos fills eren àvids
de la teva Saviesa.


A la Verge dels Bons Llibres,
de València



Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011

Camí

En aquest món enfeinat
on tothom va atrafegat,
entre el garbuix i les presses

i l'esvalot de la gent,

anaven un xic perduts
els tres Reis de l'Orient.
Sort que, a dalt del cel,
  brillant com un glop de mel,
il·lumina amb eficàcia

la lluentor de l'estel.

i els reis exclamen rient:

Gràcies, bon amic!

                       Gràcies, company fidel!

Lola Casas. Poemes per a un bon Nadal. 2009

Il·lustracions: Mercè Galí

El teu mar de sempre

                          A Anna Maria Dalí

Cap mar t'atrau com aquest mar de sempre,

espill de somnis dels teus ulls tan clars.

Hi vas arribar un jorn a trenc d'albada

i en vares fer aixopluc per sempre més.

D'ell en digué el poeta* que era etern,

perquè  el feia reviure a través teu.

Aquella veu tan càlida morí

sota la fúria encesa dels mesells.

A dintre teu hi resta la tendresa

i el gest submís dels còdols bells, polits

pel bres del mar que un dia va cridar-te,

per ofrenar-te la immensitat.

Res morirà en tu si un jorn t'allunyes.

A l'horitzó hi restaran empremtes

de cada cosa bella que has mirat.

*el poeta fa referència a Federico García Lorca

Quima Jaume. Misterioses fruites. 2004

Edició: Rosa Ardid i Neus Aguado.

M'agrada aquesta forma d'estar a pler

M'agrada aquesta forma d'estar a pler
amagada sota les flassades.
Escolt el silenci i et record.
Tot records que em fan pessigolles.
Imatges, sensacions, mots.
Tu i nosaltres. I un altre cop tu.
Més imatges i altres sensacions. I mots.
I una altra vegada tu. I nosaltres.
Descabdell un fil inesgotable
que oscil·la entre l'ara i l'adés
i un somriure m'escapa
quan me n'adon que tot, de qualque manera,
és innocent i inevitable.



Joana Lladó. El ball, 1994

No parlarem

No parlarem de mars quan la nit ens aguaita.
No parlarem de res.
Només ens deixarem embolcallar
per la llum que es desprén
d'una lluna marassa
que vol jugar a bressolar-nos
des del reflex ambigu
sobre l'aigua tan fosca.

No direm res més ara.
Respectarem el joc de la lluna i l'onada.


Gràcia Jiménez. Platges. 2002

Pròleg d'Antoni Prats

Hi ha dues menes de poetes

Hi ha dues menes de poetes: els qui consideren la poesia 
com una evasió de la vida pròpia i com un moment a part
de la llur activitat moral, i els qui consideren la poesia
inherent a la vida i a l'activitat moral i que fan de la poesia
llur treball i llur ofici i en ella saben veure una grandesa 
i una servitud.

Jo em penso que soc dels darrers. En la poesia he vist la meva
servitud d'obrer de la meva pròpia llengua, esforçant-me per
vèncer-la, per conquistar-la, per fer meus els seus secrets i
les seves possibilitats. I això ha requerit treball de molts
anys i esforç inajornable.

En la poesia he vist també tota la grandesa a la qual jo pugui
aspirar. I no és altra que haver col·laborat amb una aportació
personal al monument d'una llengua i d'una cultura.




Fragment del pròleg.




Josep Maria de Sagarra. Obres completes. poesia. 1972

31 de desembre

Avui arriba l'home dels nassos!
Avui arriba l'home dels nassos!
Apa, ja hi tornem:

mentides a cabassos!

Pensen que cada any
cauré al mateix parany?
Com que tinc molta paciència

(que, com tothom sap,
és la mare de la ciència),

he confegit amb cartró
un munt de nassos,

un reguitzell, un piló!

Lola Casas. Poemes per a un bon Nadal, 2009

Sextina

Aquesta nit de foc només la casa

aquieta pensaments com dolça onada

i gronxa el temps fugint i ens dóna ombra,

respir i jaç segur. També l'alzina

ha fet de vell guardià contra la roca

que persisteix, cuirassa sense petja.

He rastrejat de nit la teva petja

que es perd quan et confons amb mur i casa,

som minerals de la mateixa roca

que en sorra transmutem, batec d'onada.

Rel nerviüda de la vella alzina;

capçada d'arbre quiet, m'aculls com l'ombra.

Company desdibuixat si arriba l'ombra

i es fon el bell crepuscle, ni la petja

perdura. Tu podries ser l'alzina

que el temps ha modelat com una casa,

o com els còdols clars tocats d'onada.

Ets el batec, impuls contra la roca.

Cap aigua m'és distant, beso la roca

silent i humil que sempre empara l'ombra.

Per l'horitzó llunyà arriba l'onada

creuant migdies càlids. Som la petja

perenne i consistent d'aquesta casa

bastida soca endins la negra alzina.

He respirat l'estiu sota una alzina

d'aquell camí esculpit en plena roca

fins arribar a la cala on una casa

s'adorm closa del tot damunt l'ombra.

Hem travessat les dunes, fonda petja;

per dolça recompensa, clara onada.

L'estiu s'ha capbussat trencant l'onada

i ha festejat devora fosca alzina.

Per la mateixa illa, antiga petja

d'un temps difunt, presència de roca.

Però ara que ets absent abraço l'ombra

de tu, dels nostres anys. Et faig de casa.

Records d'aquesta casa i de l'onada

buscant recer dins l'ombra de l'alzina

que austera com la roca fon la petja.

Mireia Lleó Bertran, dins,

La Catalana de Lletres 2003 : primer premi de poesia..., 2003

Si poguéssim

Si poguéssim guardar físicament a la memòria el que hem vist,

un cop seques, aquestes vistes, esmicolades, polvoritzades,

foren uns pigments extraordinaris.

Perejaume. Obreda. 2003

Quan les paraules ballen

Quan les paraules ballen
vol dir que el món balla i quan el món balla vol dir
tantes coses que només alguns poetes poden expressar.
Per això la poesia exerceix aquesta fascinació de
goteig que ha fet que durés fins ara i que farà que
duri fins sempre si és que sempre vol dir alguna cosa.

Monterroso es revela contra la imatge de la vaca mansa
de muuu i llet. Hi ha una vaca que de cop també salta
i balla i que potser té la vel·leïtat d'embestir alguna paret.
Poetesa immensa perquè ho farà a la seva manera sabent,
a la seva manera també, que la paret que embestirà en el
fons no és més que una altra construcció dels homes i
les dones, miratge de maó i ciment o, si voleu, pedra o,
si en voleu més encara, de idees i opinions.

Fragment del pròleg


Albert Vinyoli, dins, 11 poetes a la vaqueria. 1999

La serra

     «Copeo, copeo, copeo traïdor:   
             roseta encarnada,
               si t’he agraviada
               jo et deman perdó...»
 

Qui me duu l’estrofa, plena de perfums,
abella brunzenta de la soledat?...
Quan de ma finestra, a encesa de llums,
estenc la mirada per damunt ciutat,
i l’ànima mia s’enfonsa, llunyana,
               dins la serra immensa
que l’illa travessa, que l’illa defensa
               de la tramuntana,
llavors de la serra surt una cançó,
surt una harmonia que es torna visió:
«Jo vénc a parlar-te d’una vida d’or,
de la vida lliure que enyora ton cor;
som la camperola que presents te du,
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»
 
Oh flor de muntanya, fina morenor,
oh la pageseta que és una pintura
               i té la cintura
               com un gerricó!
 
L’aviram la volta amb gran volateig,
quan de matinada crida son estol;
amb capell de pauma se guarda del sol,
quan rega els bellveures vora el safareig.
Per servir als pobres fumants escudelles;
confitar codonyes, adobar gonelles
o guarir les nafres, no hi ha millors dits;

               canta codolades

               i sap contarelles

               d’alicorns i fades

               i poals florits.

Al fons de la cambra porta a la padrina
el vas ple d’escuma de la llet que muny;
               encara és fadrina,
mes serà madona d’un terme de lluny.
La nit del dissabte se posa a escoltar
i el cor d’alegria li bat en secret,
quan dins la salvatge negror de l’estret
on la coma acaba, sent un eguinar
               que ella coneix bé.
És l’euga ensellada del pubill qui ve.
Arriba a la clastra, bota de la sella;
escomet els amos, escomet la filla,
               s’asseu devora ella;
               i encara no brilla
               l’estel del matí,
reprèn la tornada pel mateix camí.
 
I llavors la fosca de la nit, que minva,
i tots els paratges, ecos i llumets,
els torrents qui bramen al peu de la timba,
el matí que esclata en mil saluets,
els galls que desperta, les penyes que daura,
els bous que pasturen, el parell que llaura,
les viles disperses en la vall sublim,
el boc que corona la roca del cim,
               el gorg que no es mou
               dins la penya brava,
               com gota de rou
               dins una flor blava,
les dones que renten i la que entrecava,
olivars, pollancres, vinyes, sementeres,
molins i masies i castells roquers,
pel jove qui passa, plena de dolçor
de la festejada l’ànima xalesta,
               tot és una festa
               que canta d’amor.
 
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Oh la visió pura que ve d’allà endins,
               flor de rustiquesa
que em duu l’enyorança de la jovenesa!
Si per amoixar-li la cua penjanta
m’inclín a la jove, ella se decanta...
     «Copeo, copeo, copeo traïdor:
               roseta encarnada,
               si t’he agraviada
               jo et deman perdó...»
Ella se decanta i desapareix;
i mentres s’allunya i se converteix
en llum solitari lo que era visió,
en llum solitari dins la majestat
               de la serralada,
tota silenciosa i tota nimbada
               de serenitat...
               encara ressona
               la veu argentina
               d’aquella fadrina
               que serà madona:
«Jo som la pagesa que presents te du;
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»
 
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Ginebrons balsàmics, estepes i pins;
sitges que negregen sota l’auzinar;
soleiada ardenta que besa el pinar;
ombra esmaradigna del fullatge espès;
càntics de revetla que arriben al mar,
de l’església oberta com un ull encès;
               mules trotadores
               que cascavellegen
               per la carretera
               del coll en avall;
               falles que flamegen,
               seguint la primera
               de les balladores
               en la nit del ball;
               soledat feresta
               on sembla que udola
d’obscur fratricidi la gòtica gesta;
trilleig de campanes que el vilatge endola;
endolats que resen i de dos en dos
cap al cementiri segueixen la caixa;
garrovers que freguen amb la branca baixa
les veles dels carros que van an el cós;
tonada del batre, cadència moresca;
mèl·leres que boten per dins la verdesca;
famílies que volten la font de salut,
i fruites que es fonen dins la boca fresca
plena de rialles de la joventut;
musa cançonera, vella rondallaire;
               sanitosa flaire
               de la pagesia;
               llumeneret blau
               que l’ànima atrau
               de la minyonia...
sou l’exquisitesa, sou l’encantament
               on l’ànima hi sent
               de la pàtria mia.



Joan Alcover i Maspons. Poesia completa. 2006 
Ed.: Maria Antònia Perelló Femenia

Coríntica

Si jo parlés totes les llengües dels homes i dels
àngels, però no tingués amor... (Corintis, 1.13 ;1)


Ara, que ja no parles la nostra llengua,
vull creure que els teus mots tenen el do
de qui sap llengües per nosaltres desconegudes.

Ara, que lectors teus, d'ahir i de sempre,
són encara una assemblea plorosa,
de campanes que toquen i címbals que dringuen.

Ara, que ja tens el do de la profecia,
i saps tots els misteris i tota la ciència
perquè, abans, vas tenir amor en la vida.

Ara, que ja has ofert, a desgrat,
el teu cos i ha servit d'alguna cosa,
pensem, per l'amor que vas conrear en vida.

Ara, quan tampoc nosaltres ens alegrem
en la injustícia, ans gaudim en la veritat,
per al nostre aprenentatge d'amor, en vida.

Ara, amb tu creiem que l'amor
no caducarà mai, mentre esdevindran inútils
tantes quotidianes profecies.

Ara, quan encara ens cal l'aixopluc
de ciències parcials, tal volta de llengües,
tal volta de mots profanats cada dia.

Ara, veiem a través del teu mirall,
en enigma, en visió gens parcial, ni mesquina.
I, com per tu, l'amor serà la qualitat, la vida.


A Maria-Mercè Marçal en homenatge




Marta Pessarrodona, dins,

  11 poetes a la vaqueria. 1999

Oh! Que bonic!

Places i carrers

són una gran festa.

Tothom va badant!

La nit s'il·lumina...

en un sol instant!

Fanalets de llums

(espurnes d'estel!),

han obert els ulls

omplint tot el cel.

Sortim a passeig

contents i abrigats.

L'espai

de Nadal

comença a lluir..

És un moment màgic,

el vols compartir?

Lola Casas. Poemes per un bon Nadal. 2009

Il·lustracions: Mercè Galí

L'aigua florida

Al Maresme s'anomena vent de frau el vent petit i divers que

cada rial enrosa. Generalment durant la nit i la matinada, la rosa

dels vents s'enrama aterralant una tija a cada sot del litoral.

La floració del mar, en canvi, és més manifesta en les hores

centrals del dia, quan bufa el gregal o el garbí i, amb un onatge

una mica picat, els pètals de l'aigua s'entreaixequen. Aleshores,

de la sorra estant, el mar es percep com un element botànic,

com un alzinar dens i asserenat. No debades, els maresmencs

sempre hem pensat que entre la fulla coriàcia de l'alzina i el cop

de pètal de l'aigua del mar hi ha una relació misteriosa però certa.

Perejaume. Obreda. 2003

Montserrat Roig (1946-1991) i el setge de Leningrad

Montserrat Roig no fou la primera escriptora catalana que

visità i escrigué sobre la ciutat de Sant Petersburg. Abans,

Jacint Verdaguer i Josep Pla també s'havien meravellat

enfilant la Perspectiva Nevski avall fins a arribar als jardins

de l'Almirallat. Tres anys després que un atemptat acabés

amb la vida del tsar Alexandre II, pel maig de 1884, Verdaguer

hi arribà amb tren des de Berlín, acompanyant l'industrial

i mecenes Eusebi Güell, que havia viatjat a la ciutat

alemanya a vendre una patent.

Fragment

Pilar Godayol. Viatgeres i escriptores : deu perfils. 2011

Biblioteca

Condemnat un cop rere l'altre
a teixir i desfer camins
per aquesta mar tan deserta,
bastesc la crònica de la desfeta.
Company de navegants exhaustos
després de cada batalla,
assistesc temorós al canvi
de guàrdia. Jo, el covard,
el traïdor, reclòs sempre
entre aquestes parets, qui tots ha volgut ser
i a qui només l'olor de la Biblioteca recorda.
Qui es maleeix sempre per no haver escrit
perfecte, la metàfora
exacta (tot i ser poeta
conserve el sentiment humà
del despit i l'enveja).
Jo, que he fet amagatall
de la trinxera, t'esperaré encara
perquè em dónes un nom i que el meu cos
et siga escandall de ports i de rades.

Iban L. Llop. Batalles de Sardenya, 2010

Capvespre d'hivern a Praga

Fanals esglaonats de llum groguenca i tènue,
enmig del dolç capvespre, em tornen a estremir.
Teulats coberts de neu i un cel tranquil i gris
m'infonen remembrança, enyorança i pena.

L'esperit encisador de la ciutat de Kafka
m'atrau i em galanteja, m'honra amb la bellesa
de l'ombra del seu art. Però tinc al cor l'essència
de l'ànima d'Olot. És tan inoblidable!

Passejo pensarosa, immersa en el capvespre.
Contemplo el riu Moldava; música de fons,
cants llunyans d'infants, panderetes i flabiols;
i un Pare Noël al pont Carles. So de festa!

Però la tendresa m'assetja. Veig el Firal
entre somnis: llums de tots colors i garlandes,
Sant Esteve i les escales, on les veus d'àngels
canten nadales, sota el batec del timbal.

Fanals esglaonats de llum groguenca i tènue,
enmig del dolç capvespre, em tornen a estremir,
pensant en la ciutat que tan bé m'ha acollit,
i que ara sento lluny, tan lluny com els estels.




Carme Ramilo Martínez, dins,
La Catalana de Lletres 2003 : primer premi de poesia La Catalana de Lletres de Catalunya Cultura, 2003

17

Tinc la balança, el plat de l'esperit
i el plat de l'ànim còncaus, l'un de plata,
d'or l'altre, i en la pensa ingrata escata
d'un dubte embruta cor, record, amic.

Deu-me guiatge, consellers sabuts
i plàcids rostres de llums conductores
per selva amena en dretureres vores:
part sou i part no em sou desconeguts.

L'estona és ampla: us deixaré parlar
a l'ample de l'estona que obre pia
la tòrtora i marit quan baixarà

la lluna a fer de bondadosa espia
que em vetlla i no aconsella no estimar
qui un dolç moment t'atura en plena via.

Pau Bielsa Mialet. Als foradats catúfols ; Elegies al pare d'occident, 2000

Agraïment

L'arc de les celles, que tot just es formen, dibuixa una bella cúpula

a l'aire. La sosté el borrissol dels àngels que guarden l'accés al

llenguatge. Sols hi rivalitza la destresa d'una ballarina muda. Verbs

imperfectius: com una neu verda que per primer cop ara mires.

Mentre cobreix els cims que has travessat en un instant. Com un

cometa que espurneja d'un cos a un altre. Les teves mans, insegures,

abracen ja tot el planeta. Poses un interrogant al misteri de la lluna.

Desconeguda per als vianants, ets do immortal per a mi: del contacte

de dues llengües creix la teva voluntat. A tot el que ve respons

amb tendresa, com un viaducte que gosa estendre's de mare a filla.

Converteixes agnòstics, car ho reconeixen: el cel, cosit de llampecs,

és més bell que un camp de fajols. A mi també m'ha colpit. Acabada

de rentar, te'm vas revelar: com una paraula que roman. Ho confesso,

t'agraeixo que em guiïs, segura, per les contraccions i dolors del part.

Aleš Debeljak. La ciutat i el nen. 2006

Traducció: Jaume Creus, Xavier Farré, Simona Škrabec.

Plaça redona

Els iaios s'entenen i el temps giravolta,

a la plaça redona algú tomba i escolta

el dring de les seues paraules com cànters

els records que van esborrant-se,

el desig que minva, solatge dels dies.

Són els troncs de vella escorça

que no s'afecten per marxes triomfals

ni per falaços mites de plàstic.

Mentrestant, la pressa de la nova ciutat

fa l'ullet a la vacil·lació dels semàfors

però ells ja no poden dubtar el pas,

s'estimen l'arrel i poca cosa els queda.

Josep Manuel Esteve. Inventari d'exilis. 1998

I amb el somriure, la revolta

M’agrada el riure dels teus ulls,
on el reflex d’una llum
em sembla un far a la marina.

I per la sort d’estar mig foll
jo m’imagino mariner
buscant recer en el teu somriure.

I així navego pel teu cos
deixant estela en el teu pit
amb la saliva dels meus llavis.

Per dir-te:

Amb el somriure, la revolta.
Així t’espero i t’imagino
i en l’horitzó de la mirada
el gest utòpic que et reclama.

I em faré au si tu ets el vent
o seré proa de vaixell
si tu ets la dansa de les ones.

Que per la sort d’estar mig foll
en la tristor i la soledat
vaig dibuixant la teva forma.

I avui navego pel teu cos
deixant estela en el teu pit
amb la saliva dels meus llavis.

Per dir-te:

Amb el somriure, la revolta.
Així t’espero i t’imagino
i en l’horitzó de la mirada
el gest utòpic que et reclama.

Que vull trobar amb tu el camí dels estels
per llançar els somnis contra el temps.
Buscar el coratge perdurant en l’intent.
Així t’espero i així em tens.

I en la bellesa un far per un món més bell,
i en el desig el risc valent.
L’amor un pas per descobrir-me molt més,
així t’espero i així em tens.


Lluís Llach

Galilea

Vet aquí l'encontrada fèrtil que a penes sap somriure;
té la dolçor dels humils aquest país de l'Evangeli.
Ses planures i valls, ses muntanyes mateixes són de terra bona,
mes pertot arreu s'hi agombolen la quietud i la pobresa.
Ni l'arrogància d'un penyal ni l'atreviment d'un perfil trenca
la monotonia de tals muntanyes:
totes s'encorben indistintament com un aplec de cenobites
sota la regla.
Per damunt aqueixes formes postrades, s'alça tan sols el Tabor,
però, modest i accessible, presideix com una autoritat evangèlica.
De la gran plana d'Esdrelon, de la caverna d'Endor i les
serres de Gèlboe, pugen càntics i remors de guerra ,
però tot se desvaneix i se perd dins una immensa evaporació
de bàlsam.
Cada camí, cada pedra, cada terròs d'aqueix terrer exhala
aromes de la petja divina de Jesús...
Ses paràboles i sermons suren per l'èxtasi d'aquest aire.
El paisatge sense distraccions aquí apar que sempre hi medita:
ja dins la quietud de la solellada, ja a la confidència dels estels,
dins el refrigeri de la nit.
El pastor, seguint un ramat de negríssimes cabres o de
llanudes ovelles, sembla pensar-hi,
els camells de la caravana semblen resseguir-ne memòries
amb lentitud consirosa.
I els estols de cigonyes, a l'hora del sol ponent, prenen
volada:
apar que vagin a escampar-ne records per la blavor de solituds
llunyedanes...



Miquel Costa i Llobera. Poesia completa, 2004

Valentina nas de nap

Perquè el nas recuperi
la mida normal
s'han de seguir les instruccions
que es detallen a continuació:
S'ha de plantar en un test
el nas crescut amb exageració
i tractar-lo com si fos
una planta molt delicada.
S'ha de deixar passar 
una setmana, a fi i efecte
que el nas arreli i s'habituï
a la seva nova condició vegetal.
Passat aquest temps,
s'ha de trencar el nas pel mig
d'un sol cop.
El tros de nas
convertit en planta,
s'ha de regar amb molta cura
i s'ha de compartir amb els amics.


Fragment.


Montse Ginesta. Valentina nas de nap, 2003

En resposta

En resposta...

a l'epigrama que Josep M. López-Picó

envià per any nou de 1914

La flor de l'amistat

en l'ànima es desclou,

per beure com un rou

els rims que heu enviat.

La poesia clara

ragi aquest any en vós,

en doll tan abundós

com ha rajat fins ara.

31 desembre de 1913 - gener 1914

Joan Alcover i Maspons. Poesia completa. 2006

Edició: Maria Antònia Perelló Femenia.

La teva mirada

        Per a l'Antonieta, que ha complert divuit anys.

Tens la mirada blavosa i tranquil·la

com un mar radiant i encalmat.

Tens un esguard graciós que vacil·la:

ensems tímid, serè, enjogassat.

Al mig i dintre de cada pupil·la

dorm un incendi d'amor que vigila

esperant el moment de l'esclat.

Tens un mirar molt amic que afalaga

i et fa el món més bonic del que és,

dolça mirada florida que amaga

les espines cruels dels rosers.

Uns ulls molt grans on batega i traspua

l'esperança d'un cor benaurat,

una animeta puríssima i nua

i un desig amorós sens pecat.

Una mirada on s'aboca la vida

que palpita en ton cos noble i bell,

una vida que ara veig reflectida

en la seda i la sang del clavell

que avui em poses al trau, eixerida,

en aquest teu jardí, a Sabadell.

Tens un esguard jovial que rutila

com un mar radiant i encalmat,

i al mig i dintre de cada pupil·la

tot un incendi adormit que vigila

esperant el moment del combat.

1919

Pere Quart. Obra poètica. 1999

Edició i epíleg: Helena Mesalles

adeu

arrencaré l'espasa
del cor de l'arbre
que ha conegut tots els ocells,
la saba de cent anys contra l'eixuta
perversitat d'un sòl de pedra.

la mà dels dies asclarà paraules
de fusta vella
camí del bosc on les arrels respiren,
encara.

vestiu amb fulles noves
els vells camins els que en sabeu la màgia.
si teniu por
deixeu el temps en blanc.



Francesc Garriga Barata. Temps en blanc. 2003