S'estimen

Caminen plegats per terres llunyanes.

Els somriures nedant dins la mirada.

Confonen matins amb capvespres i, 

diuen, thanks, t'estimo, je suis heureux, 

yo también, คุณหิว?

lý do tại sao bạn là đẹp!, 

delicadament.

Idò, ja saps, és senzill estimar,

riu avall, entre penyals altíssims,

ran de la mar, en una platja gran.

Caminen plegats per terres llunyanes.

Els sentiments surant dins la mirada.

Teresa Grau Ros

(Amb l'ajuda d'un traductor automàtic)

El mirall mostra el teu encant

El mirall mostra el teu encant desprès,
i el rellotge, el preciós minut que et fons;
rebrà el full blanc el que la ment t'ha imprès
i el llibre et donarà aquestes lliçons:

l'arruga que, sincer, el mirall et troba
recordarà la tomba bocaoberta;
ombra i sigil, l'agulla et diu que roba
el temps i cap al temps etern deserta;

tot el que la memòria et destria
lliura-ho al buit d'aquests fulls blancs, conscient
que amb els fills que el cervell entrega i cria
coneixeràs millor la teva ment.

Si observes els oficis que jo et dic,
tu en treus profit i el teu llibre és més ric.



William Shakespeare. Sonets, 2010 

Tr.: Txema Martínez

Destil·lació

                    Something is rotten in the State.
                               Hamlet, W. Shakespeare



No del grup que perseguí la glòria,
a genollons,
entaforats fins al coll
en el fang de la petulància.

Tampoc dels que perseguiren un poder ridícul
i l'obtingueren,
no cal dir a quin preu.

Sinó d'aquells que s'engorgaren
en un simulacre de batalla
per l'honor i la fidelitat.
D'aquest bàndol
                          en formes part.

Acceptat, doncs, el risc,
no t'arronsis ni et planyis
i, sobretot,
no abandonis l'hàbit de recordar.

No cal, és clar, l'innecessari orgull
sinó un punt de desafecció;
la clarividència, la fosforescència,
la destil·lació.

I en els dies ensopits
no et refiïs de ningú,
car ningú no et consolarà.
En soledat, repeteix-te la salmòdia
i acontenta't.

Tossuda fins al final,
redreçat, vinga, no siguis flasca,
mira la línia de l'horitzó,
la teva fita, l'horitzó lluent,
au, vinga, ves-hi, fidel a tu mateixa,
vinga, la gran fidelitat,
sigues-te fidel. Ves.



Josefa Contijoch. Ganiveta : antologia poètica 1964-2011. 2012

Edició: Montserrat Rodés

Pròleg: Dolors Miquel

T'eixugarem desig

T'eixugarem desig
i llàgrimes
a cops d'amor.



Sara Guasteví, dins,

Tots els éssers : poetes de Menorca pels drets humans, 2007

A la reina

Quin aplec de flors que has fet
aquest any, sent reina d'elles!
Tu les trobes totes belles,
fins la més humil que es bada,
perquè les d'eixa vegada
tenem un aroma estrany...
No en veuràs cap de marcida:
són més que flors de tot l'any,
són flors de tota la vida.



Nota: En l'àlbum de què feren present a Na Maria
Oller i Rabassa, Reina dels Jocs Florals de
Barcelona, els poetes premiats aquell any, 1897.




Joan Maragall. Obra poética : versión bilingüe. 1984. Vol. II

Petita història familiar

Homenatge a Pompeu Fabra

...                            Però fa estona
molta estona, d'això; i a més no té
potser cap importància. A vegades,
dins el sarró de vagabund em sobta
un bocí del mirall que va trencar-se'm.
I no res més. Camino
camins de rodamón (amb una certa
por que l'avi m'empaiti) i les paraules
han madurat dins mi com una fruita.
Ara soc d'elles i potser dels homes.
Perquè els mots que altre temps jo no sabia
m'han abocat al poble,
als difícils carrers de la ventada,
als indrets ablamats on he de viure
i qui sap si morir.


Fragment

memòries i confessions d'un adolescent de casa bona

Josep M. Llompart. La cançó en la nit : 50 poemes. 1993

A cura de Pere Rosselló Bover

El goig de caminar

Jo no sé per qui tocava
la campana del meu cor:
per la terra fonda i blava
i a la posta, que era d'or;

per la olor de la ginesta,
i el cel dolç i cristal·lí.
Bo i tenia aire de festa
cada herbeta del camí.

I jo duia el cor als llavis
i es tornava una cançó.
Feia riure els arbres savis
i l'ocell festejador.

El meu dol ja no em feria
i tenia un gust de pa.
Queia la malinconia
amb el goig de caminar.

I l'amor era l'estrella
tota blanca, què s'encén.
L'olivera, de tan vella,
m'endolcia el pensament.

Si la fosca era arribada
tot el cel feia claror,
i naixia l'estelada
com la veu de la cançó.

El dia 22 (4 gener1924):4
BC ms.4396, f. 1, text mecanografiat

Anna Maria de Saavedra.
Obra poètica, 1919-1929, 2001

Neva a la Patagònia

Per exemple tu i jo,
passejant en silenci
el passat mentre encara
som a temps de mirar-nos
i veure les branques dels àlbers
com ens parlen de l'aire.

Ressonen trets, molt lluny,
i veus de glaç.
Neva a la Patagònia.
Ara fa sol.
Els àlbers no es cansen mai de ballar.
¿Diuen adéu?
Potser volen saber
per què els mirem així,
en lloc de créixer i arrelar.



Xavier Macià. Amb el temps a favor. 2003

El país del cor

El país del cor
on jo respiro
és un inacabable domini
d'ombres eternes.



Josep A. Soldevila i Torrella.
Les paraules que no has après a dir, 1985
Il.: Francesc Anglès

Tremol altre cop i veig en la nit

Tremol altre cop i veig en la nit

tot allò que al dia li manca, després,

neguitosa m'he aixecada del llit

i totes les coses semblen coses:

els llibres tenen, encara,

paraules i la música sona música.

Però la fosca ja no esdevé fosca.

El dia comença a incendiar la ciutat.

Clara Fontanet Abrines, dins,

Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans. 2008

A un amic

Onsevulla que et trobis aquest dia,
guanyant el freu o davallant pel riu
o pellucant, devora la masia,
un raïm d'or, deixalla de l'estiu,
que et pugui haver la meva recordança
i em faci encara a ton costat present,
com oferint-te en l'ombra que s'atansa
serena fresca i tremolor de vent,
i, tan subtil que a penes te n'adonguis,
vagi lliscant-te al fons de l'esperit;
mon esperit amb tu mateix confongui's
sense que mai ho sàpiga el sentit.
I quan la vall se t'enfosqueixi, passa
pel camí tot d'un cop desavesat,
i sent com dos trepigs en la pinassa
i un so murmuriós al teu costat.
I quan arribis al teu lloc, avia
el llebrer i aquell brot de romaní;
cerca dels teus fressosa companyia
i seu en l'ombra, tot feixuc de mi.



Josep Carner. Poesies escollides, 1979

Els llibreters

Els antics llibreters no es dedicaven com avui a la venda
de llibres. Feien llibretes de paper blanc destinades a copiar
llibres manuscrits, o sia tal com es feien els llibres abans
de la descoberta de la impremta. Com a record que
venien llibretes encara són anomenats llibreters, i no
llibrers, com lògicament hauria d'ésser. Eren establerts
al carrer de la Llibreteria, on abans hi havia els herbolaris
i apotecaris.



(Fragment)


Joan Amades. Arts i oficis, 2004

No hi ha demà

No hi ha demà,
ni l'imaginen.
Ara mateix se'ls multiplica tot
el temps que creixen junts
en l'abraçada.




Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007

Inscripció frontal per a una biblioteca

Tots sou rostres cansats: empal·lidíreu
al lleu ventet polsós de molts infolis.
Oh Fausts de celobert, quantes quimeres
encara us trairan? Què hi ha en els llibres
que us pugui compensar d'aquestes hores
robades a un anhel, a un plor, a un somni?
Infeliços ignars! Tantes paraules
en fileres semblants per dir les coses
afrosament semblants!... Deixeu que dormin
els llibres fatigats. Que els ulls aprenguin
a llegir cap endins, que els mots us siguin
per la gràcia atorgats, que ells us ensenyin
a confegir de nou la vostra vida.


Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010

El "Canigó", poema ideològic

Sens dubte, el Canigó és una prodigiosa maquinària poètica de
precisió, que assoleix els seus moments més brillants en els
cants centrals, però, a la vegada, és una autèntica maquinària
ideològica, que culmina en els dos darrers i l'epíleg.



Fragment


Joaquim Molas, dins,

Jocs florals de Barcelona :  
any CXXVIII de la seva restauració. DL 1987

Record de Solsona

Fa una lluna clara i una nit serena.
Jo m'estic a la plaça de Sant Joan;
damunt les finestres cau la lluna plena,
cau damunt la pica que la fa brillant.
Aquesta plaça és tota recollida,
tan aquietadora i tan suau,
que sembla un replanet d'una altra vida
on s'anés a abeurar-hi un glop de pau.
Jo no sé pas per què jo aquí voldria
estar-hi llarga estona quietament,
amb una noia sols per companyia
sens besar-la ni dir-li cap lament.
Veure el tresol que d'aquí estant s'albira
sense esflorar-li el seu cabell gentil,
sols sentir-la a la vora com respira...
I respirar aquest aire tan tranquil.


Josep M. de Sagarra. Antologia poètica, 1994

Endreça

Sigueu propicis,

ametllers de Siurana,

a qui recordi

les vostres vestes pures

com heralds d'esperança.

(tannka)

Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010

Visquem feliços, doncs, mentre és possible,

Visquem feliços, doncs, mentre és possible,

la passió que compartim: prou llarg

no ho és mai cap amor, per temps que tingui.

(Fragment)

Properci, dins,

Jordi Cornudella. Les bones companyies : poetes i poemes,  2010

La ginesta

Floriu, floriu, ginesteres,
dalt dels monts, davant del mar,
enceneu-vos com fogueres
al sagrat de cada llar.

Les fogueres catalanes
ja flamegen dalt del cim:
són les flames sobiranes
d'aquell foc que tots tenim.

Per la costa, a grans esteses,
tot el ginestar fa llum:
les candeles són enceses,
totes flaire i sense fum;

Una llum que llença flaire
des dels monts avall del mar,
i de l'aire en fa el nostre aire
que és tan bo de respirar.

En la flor de la ginesta
Catalunya m'ha parlat;
m'ha parlat de la gran festa
de la nostra llibertat.



Joan Maragall, "La ginesta",  Ilustració Catalana, 29.05.1904

AIGUA-MARINA

Voldria, ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala,
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra,
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem,
i en la fusta de l'escàlem.

I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles,
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment,
i aquesta mica de vent,
i el teu amor, transparent
com una aigua-marina.



Àncores i estrelles (1936), dins,

Josep M. de Sagarra. Antologia poètica. 1994

Edició: M. Rosa Font i Massot

50è aniversari

Quan arribes als 50

no ets vell ni ets jove,

no ets antic ni ets modern,

no ets dèbil ni ets fort,

no encetes la vida

ni ets a l'ocàs dels teus dies.

Però ets més vell

i l'edat et fa venerable,

ets més savi

i la saviesa t'empara,

ets més assenyat

i el seny governa la nau.

L'esdevenidor no compta,

roman parell,

lliure d'esperit com ets,

roman alegre i jovial

i per ventura Déu et beneirà.

Tsoltrim N. Shakabpa. Records d'un tibetà : recull de poemes. 2002

Traducció de Caterina Roma
Pròleg de S.S. Dalai-Lama

Asserenada amor

Asserenada amor, ja caminable

aigua petita i ocellada, tèbia

de nieró, de pit, de terra flonja.

Que lluny, amor, que lluny el crit o l'alga,

que lluny el blau turment, les cabelleres

d'oratges vellutats, pluges de ferro!

Que lluny l'impietós camí de l'ombra!

Saps?, si sovint diguessis casa,

ànima, barca, llar, amiga, platja,

Vells mots amb moltes as, perfumadíssims

-esdrúixols si és possible-, et brostaria

un arbrissó de plors a trenc de llavi

i tindries les mans color de somni.

Mira la mar aquí, mira la lluita,

onada rera onada, ja amansida

fita de caminant, oberta porta

per a l'íntim repòs, mar del capvespre

-Odisseu ha tornat-, ja feta terra.

poemes de Mondragó

Josep Maria Llompart. La cançó en la nit : 50 poemes. 1993

A cura de Pere Rosselló Bover.

La meua casa

    A Isabel, intemporalment 

La meua casa és la casa de la música
La música sosté tot el seu firmament
És la rosa i l'espiga i ens agrupa i dispersa
Després constituïm l'estament de la festa

Fem que totes les cases siguen cases de música
Siguen música i biga i cadira i dinar
Agafareu la música com uns grapats d'argila
Bastireu edificis centrals per a la música

Oh vida per parelles Oh vida tota rams
Oh l'estrella amarada que et regalima al front
Et recorre una fúria tota la calavera

Monuments de la música! Torna la moixeranga
El mocador del vals i la sina florida
Ulls esgarrats de música amb una ala al seu fons!



Vicent Andrés Estellés, dins,

Odes temporals ; La casa de la música vora el mar. 1988

abecedaris

Desordenem els sentiments per ordre d'intensitat alfabètica.

L'amor és un caos ben dolç que ens convida a perdre'ns en

algun lloc entre la a i la zeta. Desa/prèn-me.

Anna Garcia Garay. Els mots encreuats, 2012

Joia, I

Oh joia omnipotent! Dur-te callada
dintre dels ulls, només per a mi sola,
gràvid secret, quan fortament voldria
a tots els vents cridar que jo l'estimo.



Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010

Gallaret de juny

Vermell, només el crit

sonava gerd de la corol·la, plàtera

de l'aire rebullit

d'aquesta tarda àptera.

Calitges sobre el lluny

i pols sobre l'espiga

i, al meandre de juny,

la gran pamela roja de l'amiga.

Rosella, parenta dels cascalls

que sonen com els cranis,

els núvols fan badalls

damunt el teu vermell i el dels geranis.

Josep Junyent i Rafart. Herbari i lepidopterologia. 2004

Glorieta del jardí

Glorieta del jardí,
d'esquena a la mar oberta,
d'un camí de cirerers
coronament i ofrena.
En els meus records d'infant
és l'ombra teva tan fresca,
oh dolç recer amorós
en aquelles tardes tèbies!...
Glorieta del jardí,
que ets tan reclosa i tan bella,
enyoro els teus cirerers
en aquesta primavera.



Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010
Ed.: Abraham Mohino i Balet
Epíleg: Vinyet Panyella

Begònies

Baixa l'escalinata cara a nord
seguici de begònies:
cada graó divers de la diversa sort
de sedes i colors i gests i cerimònies,
i cada gest subtil, precís de saviesa,
com acordat a música xinesa.




Josep Junyent i Rafart. Herbari i lepidopterologia. 2004

Per un llenguatge administratiu català

L'aventura


El present llibre aspira a esdevenir una peça
no  sols no menyspreable, sinó útil i eficaç
dins el conjunt dels actuals esforços per
la normalització idiomàtica. I a fe que,
coneguda amb noms diferents, la lluita
per  la normalització ja és vella, entre
nosaltres. Tan vella com la nostra presa
de consciència en tant que poble.

(Fragment)



Antoni M. Badia i Margarit

Badia i Margarit, Antoni M. ; Duarte i Montserrat, Carles.
Formulari administratiu aplicat especialment a la universitat, 1979 

El llenguatge dels cossos

Asseguts en la humitat del crepuscle
somriem cadascú al seu lloc;
la música corprèn llunyanies,
garbellem els gestos quan ja no hi són:
paraules que ens treuen la pols
i ens fan més nosaltres,
vives espelmes acerant la nit,
que ens dirà
si aquest és el camí que cal llaurar
-canyars de verd silenci-
o si cal plegar les canyes
i navegar, navegar...




Isabel Garcia Canet. L'os de la música. 2010