 |
| L'enciclopèdia del bosc pertany a un període anterior de la vida de Llull, en relació a l'enciclopèdia de l'escala. Fou escrita durant la tardor i l'hivern de l'any 1295, quan Llull era a Roma mirant d'interessar el papa Bonifaci VIII, sense aconseguir-ho, en els seus plans missionals i de croada que incloïen, com a punt principal, la propagació de la seva gran art. Fragment. Frances A. Yates. Assaigs sobre Ramon Llull. 1985 Traducció de Daniel Vivern |
 |
| Dins de la UE, el català té l'estatus de llengua regional, tot i ser coneguda per onze milions d'europeus en territoris de tres Estats membres (Espanya, França i Itàlia), com també al Principat d'Andorra, on és llengua oficial. El català és la desena llengua més parlada a la UE. Tanmateix, en aquesta organització no gaudeix de l'estatus de llengua oficial, tot i tenir la consideració d'oficialitat en tres regions europees amb poder legislatiu. (fragment) Montserrat Guibernau. Per un catalanisme cosmopolita, 2009 |
| Sota l'esvelt campanar poligonal, a la ciutat del nostre extrem llevant, sentim encara, ben arran de la mar, bellament als llavis dels homes de la mar, la clara llengua que ens uneix a tots, de l'extens palmerar al blanquinós estany, des de l'indret on sóc fins a aquells cims, a l'ample i llarg llindar de l'aridesa. Aquesta llengua esdevinguda a poc a poc el just i dur suport de la meva ira, de la nostra freda, obstinada, invencible passió. Desperta't, desperta't, mare, mare l'abella, i deixa'm el teu agut fibló perquè pugui servir-te sempre en l'honor i el redreçament de la veritat. I tu, que mories jove i saps així somriure, alliberat del temps, en el fons del record, fes resplendir en la nit les paraules que ens calen per atacar i ferir, per rompre i traspassar, perquè el meu poble, alçat, de nou torni al camí. Salvador Espriu. Obres completes : anys d'aprenentatge, II, poesia, 2, 1987 |
 |
| Vui esguardar la flama ponentina, vui odorar les pàl·lides sentors; i cantaré l'anyada que declina ara que estic alliberat d'amors. Que'm plau anar sentint com amanyaga una aura fina mon dalè retut, i el comiat de l'hora que s'apaga acondolent-se de mon goig perdut. Perquè fins ara la natura bella estava en tu, qui havies per mon dol l'orgull del cim, la gràcia de l'estrella, la pau dels arbres i la llum del sol. Creguí que l'estelada brunzidora bategava amb el ritme de ta sang; la llum del dia m'he pensat que fora l'ombra d'aquella que nasqué en ton flanc. Tu agabellaves totes les riqueses, quan els meus ulls marcíes amb el plò; mes ja les miro poc a poc despreses, ara ja es lliure l'univers -com jo. Sobre ma vida, per ton pas damnada, sento la prometença de l'oblit i en tota la planura abandonada se fan suaus les vies de la Nit. Vui esguardar la flama ponentina, vui odorar les pàl·lides sentors; i cantaré l'anyada que declina ara que estic alliberat d'amors. Josep Carner, dins, Jordi Cornudella. Les bones companyies : poetes i poemes. 2010 |
 |
| I si la Barcelona d'avui és reconeguda arreu com a ciutat oberta, ho és també pel treball de les seves associacions, que han aconseguit crear xarxes entre nombrosos ciutadans i ciutadanes, així com amb altres organitzacions de tot el món. (fragment) Jordi Hereu 14a Mostra d'Associacions de Barcelona 2009 : catàleg, 2009 |
 | |
 |
| Afortunadament, se'ns ha conservat bona part de la poesia llatina, igual que de la grega, amb els seus versos i, cosa més important, amb els seus textos. (...) Gràcies a elles s'ha desenvolupat durant segles la literatura occidental, i pel seu mestratge encara podem escriure amb una certa dignitat; per tant, és bo que ens iniciem en el seu estudi i les anem coneixent en detalls tan íntims com el que ara ens ocupa: l'art de construir versos. (Fragments) Jordi Parramon i Blasco. Ritmes clàssics, 1999 |
 |
| Passen tres noies, totes de blanc, sota una pluja de sol batent, mans enllaçades, galtes rosades i cabelleres volant al vent. Inconegudes ja de llurs mares van deleroses qui sap a on: sembla que estrenin el goig de l'herba i que refacin el cor del món. Oh nova glòria, ben tost memòria! Ulls que llampeguen i boca ardent, mans enllaçades, galtes rosades i cabelleres volant al vent! Josep Carner. Poesies escollides, 1979 |
 | ||
| En els teus inicis hi va haver tendresa, amor, alegria i veritat. Ara tens, qualitat, amor, bellesa, saviesa i veritat. Et desitjo vincles de confiança i una vida llarga de veritat. Teresa Grau Ros |
 |
| Mes jo que vinc al bosc a apendre i millorar-me; que hi só matriculat, crec jo, de naixement, no temis veure'm pas un punt endormiscar-me, distreure'm un moment. Oh, no! -I ara, callem; no em contis cap follia, ni em parlis de ciutat ni entonis cap cançó. Callem, ja ha obert el bosc la classe de poesia: Comença la lliçó. (Fragment) Apel·les Mestres Liliana : el món fantàstic d'Apel·les Mestres, 2005 |
 |
| La pressa dels tàvecs aflama el palpís de les magranes. Ara la veu de l'alabatre, ara la veu dels maxil·lars ganuts, trasmuden de desig la por d'un tros de mà o d'un tros de grana massa dolç. Marc Romera. La pau del cranc, 2002 |
 |
| -Mare, tu el veus, el perfum? -li demanava. -El perfum se sent -m'explicava ella. -I qui el porta? -L'aire, el vent. Un altre misteri era que cada planteta tenia el seu perfum particular, diferent dels altres. Al racó, sota la finestra, hi havia alfàbrega, amb la seva flaire inconfusible, intensa. La mare en collia per preparar salses i guisats, juntament amb les fulles de sàlvia i de romaní. Les fulles de color gris verdós de la sàlvia tenien la superfície aspra i un perfum estrany; la mare m'havia ensenyat que es feien servir per rentar-se les dents i m'havia mostrat com es feia: de dins a fora, amunt i avall. Cada dia, la meva pasta de dents eren aquelles fulles, que premia amb els dits contra les dents i em deixaven una sensació de netedat. (Fragment) Mario Lodi. El cel que es mou, 1998 |
