Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

05 d’octubre 2013

Discretament

Discretament...
perquè el teu bes
no m'esborri dels llavis
el gust del teu cos.


Joana Lladó. El ball. 1994

Tretze que canten

El fet que siguin casualment tretze em fa pensar
en una expressió molt bonica i alliçonadora de
la llengua euskera: ez dok amairu. Significa:
no hi ha tretze. És a dir, no ens excusem mai
amb la pega i la fatalitat. Tot depèn de nosaltres,
de la nostra voluntat. Als catalans, la cançó
ens ho ha demostrat ben clarament.



Fragment del pròleg.


Josep Maria Espinàs, dins,

Joan Ramon Mainat. Tretze que canten. 1982

L'estada a la Gran Bretanya

Cardiff Bay Xmas Day
                              ...
A la Universitat, la meva agradabilíssima
feina d'explicar història i literatura
catalanes, em permet observar professors
i alumnes i veure la varietat, la unitat i
la independència que s'hi respira.
A cadascú se li concedeix un marge
de confiança i no se'l destorba;
se l'estimula.



(Fragment)


Joan Triadú, dins,

Agustí Pons. Joan Triadú, l'impuls obstinat, 1993

02 d’octubre 2013

Amistat

Del silenci profund dels grans llacs
vinc i porto una cosa divina:
d'invisibles i amables no res
el seu ample contorn es perfila.
Quan davallo pel riu displicent,
concordances perfectes s'afinen.
Si sortia del riu com d'un bany,
l'alba cosa a les mans em lluïa.
No l'estimo per lenta i brogent,
ans per forta, per bella i activa.
Tota jo maldaré sempre més
-ni peresa ni mà em frenarien-
per servar dolçament l'amistat,
que és així com la cosa nomia.


           Viladrau, 2 setembre 1933



Clementina Arderiu. Jo era en el cant. 2012

Edició de D Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba

29 de setembre 2013

De meduses, no en vull ni veure

Si fos planta, de ben segur que seria una buguenvíl·lia
                                         i, si fos de la mar, una xarxa.
                                    De meduses no en vull ni veure.




Marta Bertran Perelló. Metamorfosi de colors. 2010

XII Premi de Poesia Vila de Lloseta (2010).

Aula prerafaelita

                   A en Jaume Elias


Estupor il·luminat
dels rostres de color rosa,
alegre ingenuïtat
del límit de cada cosa.

L'anècdota, que no gosa
creure en tal simplicitat,
crea un corser que s'oposa
a anar pel camí fressat.

¿Com, si el pintor no els sabia,
el genet sabrà els camins?
On anirà, bosc endins?

Fent-li llum i companyia
deixa passar un raig de mel
un àngel ros, des del cel.

         
               Florència, 1933



Màrius Torres. Poesies. 1977

El present

El present, doncs, vol dir la vida quotidiana d'una
cultura, i amb ella d'una empresa col·lectiva, amb
més de quatre compromesos i alguna cosa solemne,
flotant (com tantes coses solemnes) del tipus de
l'exigència històrica. Però el quotidià és tant més
concret! Li manca, en canvi, perspectiva, és a dir
informació. Voldríem veure ara, i cal veure-ho,
alguna cosa d'allò que els altres veuran un altre dia.

Per això quan parlem de l'esdevenidor de la nostra
cultura, pensem això: el present és el futur posat al
dia; si, doncs, volem futur hem de posar-nos al dia
sense parar, i de pressa.



(Fragment)

Triadú, Joan. "El present". Serra d'or. [Barcelona] (15 juliol
1969] any XI, núm. 118, p. 35 (499)



28 de setembre 2013

Aire

No invoco els espectres,
només vull deixar l'aire tacat de tendresa,
perquè demà s'enverinin
tots aquells que vinguin a respirar-lo.





David Escamilla. Les edats del fred. 2005

Pròleg: Joan Margarit

Epíleg: Jordi Gabarró

Premi de Poesia Goleta i Bergantí del Masnou 2005

Lo pus bell catalanesc del món

Lentes alzines, maternals figueres,
pollancres cristal·lins, dring de font viva,
esclarissades ombres de l'oliva,
armat esvalot mut de romegueres,
el pomerar pintat, fresques pereres,
arrodonida eufòrbia, pleta freda,
amb flors l'albó com d'engruixada seda,
roques llises, capblaus, esparregueres,
pedra amb un liquen, groc com la moneda
del temps que calla entre les caderneres,

blaus, espigats espígols, llentrisqueres

mates enceses, escanya-rossins,
fua aturada dels cabridencs pins
que s'enfilen amb xiulo a les voreres
d'arran de mar, esmusses carritxeres,
escambuixades penyes, vent gregal,
mar: esperit escènic, fonda sal,
roques brescades, conques salineres...
Ran de rel com llengua romanial
pateix flor el romaní de les caeres.


Blai Bonet. El jove, 1987


24 de setembre 2013

Canvi de lluna

No oblidis mai qui porta la pluja
des de llunyanes mars, en sacs de pell de cabra bruns:
és la Lluna, quan canvia i repara
els danys de la llarga sequera i de la insolació.

No comptis mai amb la pluja, no la prediguis,
perquè cap poder no pot portar-la,
excepte la Lluna canviant; i qui pot governar-la?

És propensa a endarrerir els aiguats necessaris
-no fos cas que el regal es convertís en deure-
un, dos, tres mesos; i aleshores, de sobte,
no per compassió, sinó per caprici,
conjurarà, potser, d'un oest sense núvols,
una única gota per sobtar amb esperança
cada cara ullerosa girada cap enlaire.

Si fos la Lluna un Sol, comptaríem amb ella
per portar, quan canviés, oportunament, pluja;
però a ningú se li acut agrair al Sol constant
que a l'estiu brilli fer, i suau a l'hivern...
per què hauria, la Lluna, d'escarrassar-se així?

Però si una nit, en canviar, ens porta
una pluja tendra, contínua, fins i tot copiosa,
que no fa mal a cap fulla ni flor, ans cau dolça,
hora rere hora, amarant les fondes arrels,
i la terra, xopa, exhala a l'alba
un gran sospir perfumat de pura gratitud,
aquesta pluja -la primera, sembla, a la nostra vida,
ni pronosticada, ni amoixada, ni esperada-
és el do d'una dona quan estima.



Robert Graves. El país que he escollit : antologia poètica. 2009

23 de setembre 2013

Hom prediu

Hom prediu la fi del món,
de Calcuta fins a Atlanta.
Aquells pobles disposats
passaran d'un bot el tràngol,
i a la Vall de Josafat,
trobaran coster amb alzines...
Fugir en massa cap al bosc,
si volguéssim, bé podríem.



144



Miquel Bauçà. El crepuscle encén estels. 1992

Som hereus d'una existència

Som hereus d'una existència
que ens ha fet creure en déus desemparats
i monstres que no existeixen.




Clara Fontanet Abrines, dins,
Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008

22 de setembre 2013

Del raig de llum

Del raig de llum
d'un gran instant
treure poemes

Sentir el metall
que al cor batega



Rose Ausländer. Compto els estels dels meus mots. 1997

Medalló montserratí

Montserrat
Quin altar enmig del jardí
els àngels us van bastir!
-És esvelt i assolellat-.
Té per cúpula el cel blau,
l'ambient d'excelsa pau,
i l'amor del Principat.

14 març 1981



Climent Peix. Poesia completa : 1928-1992, 1995


El roig averany

Un gran arbre vermell és damunt la comella
al bell cim del camí. La divina tardor
l'ha tot ell inflamat de la seva encesor
perquè ran d'una fi conegués meravella.
Era tard. Al pendís ressonava una esquella,
s'aplegava el ramat, cantussava el pastor.
Jo de l'herba del camp en la nua frisor
seia sol, pelegrí i decebut de ma estrella.
Arbre, tu més sortós que ma vida esblaimada,
amb son cant el pastor recollí l'ovellada:
no cap somni perdut sentiria mon crit.
I el vell arbre que diu:-L'hora teva s'acosta,
oh lassat viador! Com el sol en la posta
flamareja l'amor al caient de la nit.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

A Roser Bru i a tots els amics i familiars de Xile

Via Catalana - 11 de setembre a Barcelona per Teresa Grau Ros
...
Però encara floreixen geranis i
hi ha ocells que volen a
mig aire!

Avui, onze de setembre,
sols la mar ens separa.


(Fragment p. 194)




Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002


21 de setembre 2013

QUALSEVOL HONESTA MESTRESSA DE CASA

Qualsevol honesta mestressa de casa els distingiria:
tenen nas per al peix, ull per a les pomes.
Hi ha cap misteri en quins són els sans
i quins els podrits? Cap, segons ella.

Qualsevol honesta mestressa de casa que, per desgràcia,
hagués contractat una dròpola per fregar,
podria a l'instant distingir entre els criats
els ganduls, els mentiders, els pispes.

Vol dir que hi ha un sisè sentit especial
propi de les mestresses de casa per a les seves vestals tasques?
O bé es tracta d'un fracàs dels altres cinc
en tots aquells que escriuen imprudentment del tema?




Robert Graves. El país que he escollit : antologia poètica, 2009
Ed.: Josep M. Jaumà
Pr.: Lucía Graves

La terra

La terra
em fa
un senyal secret
i diu adeu

Jo li responc
a reveure



Rose Ausländer. Compto els estels dels meus mots. 1997

Als infants

Carrer Ample (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Al bressolet del cor gronxeu il·lusions;
que cap remor cruel no els trenqui la dormida;
vetlleu llurs somnis blaus pletòrics de cançons,
mentre passa silent, de puntetes, la Vida.

Climent Peix. Poesia completa : 1928-1992, 1995

Desig

Llibres/Lliures - Silvia Japkin
És temps de revolta i de somni,
de mirar-nos al fons dels ulls 
sense tenir por de res, 
temps d'àngels confonent-se pels carrers 
i de núvols i finestres blanques,
i de roses sense espines,
i de fermes conviccions
sense jutges ni botxins.
Cada vegada que el món proclama
la irreversible mort del desig
sento que em buido per dins,
que em torno l'esgotat peregrí de mi mateix.
Però cada vegada que tornes a creure
en la llum dels nostres dies,
el meu sever instint de vida
torna a renovar la confiança en la bellesa.



David Escamilla. Les edats del fred, 2005


15 de setembre 2013

Corbata de ball

Només es compon de dos plecs laterals;
però han d'abraçar el coll doblement i
fixar-se al davant mitjançant una agulla.
També s'ha de tenir cura que la seva
mida permeti que se subjecti a cadascun
dels costats dels elàstics, fent que tingui
dues o tres voltes. D'aquesta manera, ni
violenta els moviments del cap ni els
de les espatlles, i, per bé que fixa, es
presta molt bé a totes les variacions i
positures que ha de fer necessàriament
un individu que dansa o que valseja.



Joan Perucho. Monstruari fantàstic, 1984

14 de setembre 2013

So i sentit en l'obra de Joan Vinyoli

De fet, en tot poema s'hi contenen dues experiències
musicals diferents. La memòria del so i el so que encara
no ha entrat a la memòria, a la historicitat. A través
de la música oïda apareix la música no oïda. Es tracta
d'una operació delicada. Les autèntiques descàrregues
de sentit emergeixen a l'interior de l'oïda, on el so
ressona amb els sons, on la memòria ressona amb l'ara.
Com podria ser altrament?


(Fragment)



Lluís Solà. La paraula i el món. 2013

09 de setembre 2013

Arbor scientae

L'enciclopèdia del bosc pertany a un període anterior
de la vida de Llull, en relació a l'enciclopèdia de l'escala.
Fou escrita durant la tardor i l'hivern de l'any 1295, quan
Llull era a Roma mirant d'interessar el papa Bonifaci VIII,
sense aconseguir-ho, en els seus plans missionals i de
croada que incloïen, com a punt principal, la propagació
de la seva gran art.


Fragment.

Frances A. Yates. Assaigs sobre Ramon Llull. 1985

Traducció de Daniel Vivern

05 de setembre 2013

Catalunya a la Unió Europea

Dins de la UE, el català té l'estatus de llengua regional,
tot i ser coneguda per onze milions d'europeus en territoris
de tres Estats membres (Espanya, França i Itàlia), com
també al Principat d'Andorra, on és llengua oficial. El
català és la desena llengua més parlada a la UE.
Tanmateix, en aquesta organització no gaudeix
de l'estatus de llengua oficial, tot i tenir la consideració
d'oficialitat en tres regions europees amb poder legislatiu.

(fragment)

Montserrat Guibernau. Per un catalanisme cosmopolita, 2009


31 d’agost 2013

Quin sentit té la consciència?

Ens fa véncer la por
                               aprofundeix
ens fa lliures per decidir
                                corregeix
ens fa triar l'alegria i la vida
ens fa persones
                         afavoreix
ens fa éssers agraïts
                                         aclareix
ens fa VEURE el millor de tot plegat
                                                         ennobleix


Teresa Grau Ros

Discurs pronunciat a l'ONU el 1971

Deixeu-me que us digui una cosa. Soc català. 
Avui, una província d'Espanya. 
Però, què va ser Catalunya?
Catalunya va ser la nació més gran del món. 
Us diré el perquè. Catalunya va tenir el primer 
parlament molt abans que Anglaterra. 
Catalunya va acollir els inicis de les Nacions 
Unides. Totes les autoritats de Catalunya 
al segle XI, es van trobar en una ciutat
de França, Toluges  que aleshores era 
catalana per parlar de pau. Al segle XI.  
Pau en el món i en contra de les guerres. 
La inhumanitat de les guerres.
Això era Catalunya. 
Estic tan content, tan emocionat
de ser aquí amb vosaltres...



Pau CasalsDiscurs pronunciat a l'ONU el 1971 a YouTube

Per a una "suite" algueresa

Sota l'esvelt campanar poligonal,
a la ciutat del nostre extrem llevant,
sentim encara, ben arran de la mar,
bellament als llavis dels homes de la mar,
la clara llengua que ens uneix a tots,
de l'extens palmerar al blanquinós estany,
des de l'indret on sóc fins a aquells cims,
a l'ample i llarg llindar de l'aridesa.
Aquesta llengua esdevinguda a poc a poc
el just i dur suport de la meva ira,
de la nostra freda, obstinada, invencible passió.
Desperta't, desperta't, mare, mare l'abella, i deixa'm
el teu agut fibló perquè pugui servir-te
sempre en l'honor i el redreçament de la veritat.
I tu, que mories jove i saps així somriure,
alliberat del temps, en el fons del record,
fes resplendir en la nit les paraules que ens calen
per atacar i ferir, per rompre i traspassar,
perquè el meu poble, alçat, de nou torni al camí.



Salvador Espriu. Obres completes : anys d'aprenentatge, II, poesia, 2, 1987

Com si al davant hi tinguessis un mirall

Penso que, en certa manera, la pel·lícula és la història d'una amistat.

I, potser, l'únic que he tret en clar del que, en principi, era confús és
que en la solidaritat, no s'ocupa sempre el mateix cantó: qui la
practica i qui la rep s'intercanvien els papers segons les circumstàncies.
Que un dia tu ets el feble i després potser ets el fort, o a la inversa.
I això sí que ho explica la pel·lícula.



Fragment del text.



Maria Barbal, dins el llibre:


Serenor


Biblioteca de Catalunya per Teresa Grau Ros
Vui esguardar la flama ponentina,
vui odorar les pàl·lides sentors;
i cantaré l'anyada que declina
ara que estic alliberat d'amors.
Que'm plau anar sentint com amanyaga
una aura fina mon dalè retut,
i el comiat de l'hora que s'apaga
acondolent-se de mon goig perdut.
Perquè fins ara la natura bella
estava en tu, qui havies per mon dol
l'orgull del cim, la gràcia de l'estrella,
la pau dels arbres i la llum del sol.
Creguí que l'estelada brunzidora
bategava amb el ritme de ta sang;
la llum del dia m'he pensat que fora
l'ombra d'aquella que nasqué en ton flanc.
Tu agabellaves totes les riqueses,
quan els meus ulls marcíes amb el plò;
mes ja les miro poc a poc despreses,
ara ja es lliure l'univers -com jo.
Sobre ma vida, per ton pas damnada,
sento la prometença de l'oblit
i en tota la planura abandonada
se fan suaus les vies de la Nit.
Vui esguardar la flama ponentina,
vui odorar les pàl·lides sentors;
i cantaré l'anyada que declina
ara que estic alliberat d'amors.



Josep Carner, dins,

Jordi Cornudella. Les bones companyies : poetes i poemes. 2010