 |
| Dins magnòlies ens vam perdre, sota mil constel·lacions rèiem. Gràcies a això mai ningú ens prendrà el que vam ser. Maria Coma |
 |
| Els éssers humans ens hem fabricat una imatge de nosaltres mateixos i del conjunt de la natura molt equivocada. Ens pensem que som una espècie del cim de l'evolució, i que aquest és un procés més o menys lineal que consisteix en l'aparició d'organismes cada vegada més complexos, entenent per "complexitat" "intel·ligència". I que aquesta intel·ligència que suposadament ens caracteritza és un punt i a part. (Fragment) Toni Gisbert. El mico destronat, 2008 |
 | ||
| "La biblioteca és la més democràtica de les institucions, perquè ningú en absolut pot dir-nos què llegir, ni quan, ni com" Doris Lessing |
 |
Hi ha educadors amb estil educatiu assertiu que tenen
una perspectiva evolutiva del seu alumnat, i això fa
que entenguin que l'aprenentatge es desenvolupa
amb temps i que l'error és necessari per aprendre.
Amb aquest enfocament l'educador reconeix i
felicita els seus alumnes pels esforços que realitzen
per aprendre, i només reprova els comportaments
especialment greus, prenent una actitud de paciència
i tolerància. Aquests educadors tenen una visió
evolutiva del seu alumnat i confien en la capacitat
d'aprenentatge d'aquest. Els alumnes educats per
persones amb estil assertiu desenvolupen un
autoconcepte positiu, interès per aprendre i
confiança en la pròpia capacitat d'aprenentatge.
(Fragment) |
 |
| Torna l'enyorament d'aquella terra de pomeres i prats, oliveres al flanc de blanes comes i d'altes claredats en la blancor del cim. La cançó dolça del curs lent de la Tet i l'argentina veu de la campana venint de Codalet... Oh terra de Conflent, com vares prendre'm! D'un meu amor bressol, fet del perfum tenaç dels teus camps pulcres i del benigne sol que savi va pintant les teves gràcies amb un pinzell tan fi. Fet de cançó de riu i d'hores calmes per un ample camí... Torna l'enyorament... Amb passa lenta m'endinso pel record tan dolç i tan punyent com una rosa que em reposés al cor. I veig a dintre meu altra vegada aquell rostre estimat, i et veig a tu, país, com un bell somni perdut en ser abastat. Rosa Leveroni. Presència i record, 1952 |
 |
Sovint m’enfado amb el teu món
Petit, tancat, humit I sense retorn Sí, m’entristeix el teu món Jo que sóc Princesa de Colors Jo que em capbusso fins al fons Sí, M’he perdut a l’horitzó Sí, He vist l’albada plorar Aquí i enllà Com un cargol sense mar He sentit tants cops el teu crit Donant voltes sobre el meu pit Jo que sóc Princesa de Colors Jo que em capbusso fins al fons Joana Serrat |
 | |
| Esdeveníem esguard orbat pel ferro roent del vespre. Ara començo a davallar pel somni. Una sobtada hostilitat de proes me'l van rompent a trossos. Despullat, l'aire s'adorm al llit amplíssim d'un sol de posta. Se'm fa més clara, quan en nit m'empresono, la resplendor de l'alba del vinent dia. Escolto el serè càntic que vol alliberar-me. Regalimosos salts de dofins plategen la llunyania. Els rems s'endinsen per quietuds de l'aigua. Nauxer, governa pors abissals que sotgen, enemic batre d'ales. Salvat, acull-te a l'alta llum d'uns versos que tant estimo. a cura d'Olívia Gassol |
 |
La sinceritat o veracitat és un valor social
perquè fa possible la convivència; encara més,
la convivència es fonamenta en la presumpció
de la veracitat. Si no creguéssim en la sinceritat
de les persones, no seria possible la convivència.
Encara que sapiguem que ens poden enganyar,
la vida social només és possible si suposem que
ens diuen la veritat.
(Fragment)
|
 |
Pels espais lluminosos s'estenen mes mirades
sense que entorn obiren més que lo cel i el mar:
lo cel amb sa grandesa serena i majestuosa,
lo mar amb sa infinita superba majestat.
Les ones van i vénen amb son plomall d'escuma:
ja s'alcen bullidores, ja cauen gemegant,
ja en rims de perles brillen a la claror dels astres,
ja estenen per la platja son transparent cristall.
Les ones van i vénen per sobre la mar blava:
si llestes se'n van totes, més llestes tornaran.
No és això lo que passa pels mars en què navego,
on les ones que fugen se'n van per no tornar.
Víctor Balaguer, dins,
|
 |
| El bou pesant, veient la gent que tantes coses oferia, diu que volia fer un present al dolç Infant de l'establia. I quan minvà una mica el fred i l'Infantó ja no plorava, sortí amb pas lent, dins l'aire net, sota la nit florida i blava. Va caminar per fondes valls i resseguia la carena. Sent el clarí de tots els galls, però ja du la rica ofrena. Saltant de goig i bruelant, el bou baixà de la muntanya, i s'oferia al dolç Infant amb una estrella a cada banya. Marià Manent, dins, |
 |
| ...la poesia, així que és comunicada, ja és dels altres -i pobra poesia la que no pot ser dels altres-, que la completen i hi troben sentits, relacions noves, moviments inesperats. (OCC3:287). Carles Riba, dins, Reduccions, núm. 100, p.215 |
 |
| IX La flor del taronger ja no la colliré, que ve l'hivern. Rosa Leveroni. Presència i record, 2013 |
 |
Encara que ens importin molt els grans ideals,
els projectes a llarg termini..., aquests només causen
alegria quan s'aconsegueixen, si s'aconsegueixen.
Per això, cal que parcel·lem els plans ambiciosos
en esglaons assequibles tant pel que fa a les
possibilitats com al temps. D'aquesta manera,
la felicitat i l'alegria seran sempre presents en
les nostres vides.
(Fragment)
Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència, 2003
|
 |
| Què li darem al Noiet de la Mare? Què li darem que li pugui agradar? L'ovella diu: -Esquileu-me la llana, que un matalàs ben tovet se'n farà. Diu el vell pi: -Recolliu-me les branques i enceneu foc per donar-li escalfor. -Muuuuunyiu-me bé -diu la vaca calmosa- i de la llet deu-li un bon petricó. -Jo faré mel -diu l'abella feinera- que el llavi tendre li pugui endolcir. -Jo -diu el vent- arracono les boires perquè l'Estel il·lumini el camí. -Si tingués veu -diu la flor-, jo voldria fer-li cantades bressant-lo en el llit. El seu desig ple d'amor fa el prodigi. Sense cantar-li, l'Infant s'ha adormit. Joana Raspall, dins, 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira, 2008 |
