Les illes

la mar floria

en roses en magranes en cistelletes verdes

ai com floria

(Fragment de Les Illes, II)

Vicent Andrés Estellés. Antibes (1960-1971). 1976

No hi va haver cap combat

No hi va haver cap combat. La por va vèncer.

Al tard, a cada casa cremaven els seus llibres

i refeien un món a la seva manera.

Van suportar els dies amb canalla a l'entranya,

amb els mobles a dins de la nevera,

amb una corda enroscada a la gola

que ennegrís la retòrica del temps,

que sufoqués un altre instant de dubte.

Ara són els seus fills qui ens tiren pedres.

Hem decidit tornar-nos-en a casa.

IV

Gabriel Pena i Ballesté. La revolució del bon gust. 2010

És cosa certa

Aquesta història és cosa certa.

La set de veritat del poeta és cosa certa.

Asseguda a les escales de la sinagoga

la meva set de justícia és cosa certa.

A les parets, per ordre alfabètic,

els noms dels tancats a Terezin,

dels ajusticiats als camps d'extermini

són cosa certa.

Cases, jardins que flairaven mimosa

i estables plens de palla fresca restaren buits

quan van marxar com xais amb una maleta a cada mà.

Els fardells s'abocaren sense miraments

a les portes de la mort,

milers de vestits i sabates quedaren per terra.

Mai més no els vestirien ni les calçarien.

És cosa certa.

Teresa Costa-Gramunt. Blau de nit a Praga. 2014
Pròleg: Monika Zgustová

En el silenci de la nit

Bella és la nit
quan a la claror de la lluna
se tanquen los ulls al repòs,
la ment princípia a somiar.
I los somius són bells,
la nitada tranquil·la i serena
la hores se'n volen així
en el silenci de la nit.


Fragment


1989  

Felicina Di Napoli, dins,

Atzur, or, verd i vermell. 2009

Goigs a la Verge de Montgarre

Puix Senyora anomenada

de Montgarre ser voleu,

siau-nos sempre advocada

reina del mont Pirineu.

Fragment extret del llibre:

Verdaguer i els Pirineus: antologia, 2004

Escriure

A Montserrat Abelló que em va ensenyar
                                  a estimar la poesia.

Escriure poesia per a mi és

una eina de desenvolupament

i em permet veure el món

amb una particular perspectiva.

Poesia inèdita.

Teresa Grau Ros

DE "JOUJOU"

                x

El gerani blanc o rosa

és flor simplement gregària ;

però, vermell, es proposa

un to de flor proletària.

Francesc Almela i Vives,

Antologia de la poesia valenciana (1900-1950), 1980

Els Encantats

Li fa veure Boí, eixa flor que es bada

d'un caos de granit en les entranyes,

i d'aqueix bosc de puigs, ombres estranyes,

la Roca dels dos Homes Encantats;

i, dant més brida a les esquerpes daines,

al cim de Neto maleït s'enfila,

com qui, vistos los baixos de la vila,

vol veure-la millor des dels terrats.

Verdaguer i els Pirineus: antologia, 2004

Les roses grogues de Lykthea

Lykthea porta roses damunt de la pell bruna;

de roses que es destaquen prop l'or dels seus joiells.

Porta enfilalls de perles tots blancs com clars de lluna

els braçons bruns i mòrbids ornegen els anells.

Lykthea porta roses dintre dels pits clotades:

són els trofeus esplèndids de sos amors llunyans.

Lykthea encara ostenta la força en les mirades

quan pensa en els idil·lis dels seus darrers amants.

Ara sa casa resta ja tota sossegada.

Lykthea surt al pòrtic al caure la vesprada.

Mes passa el temps ... les roses davallen del seu pit.

Lykthea té en els llavis encar la jovenesa

i encara té el prodigi suprem de sa bellesa.

Mes els amants no tornen... Les roses s'han marcit.

Vicenç Solé de Sojo, dins,

Antologia de la poesia modernista. 1990

Editor: Jordi Castellanos

D'aquesta nit

                                   A la mia estimada neboda Júlia Spanedda,
                               per haver après el cant de la nostra llengua.

D'aquesta nit
m'han quedat
els rastres
saborosos
dels mots i
del raïm
sobre els teus
llavis.
D'aquesta nit
m'ha quedat
la llum del teu
somriure
i el màgic
navegar sobre
les ones
silencioses
del temps.

Rafael Caria. Poesia completa, 2013

Petita oda en dijous

Em sé fer uns peixos de fusta

Panxarruts, no gaire grans ;

Els empleno de llimalla

Tocada amb la pedra imant

I els acoloreixo a l'oli

Perquè siguin fulgurants.

Ensenyo els peixos i explico

Que veurem com nedaran

Tots dos sols dins una bota ;

I, un cop a l'aigua posats,

Demano un bocí de coca

I els el dono amb una mà.

(Però, sens que ningú ho vegi,

Hi barrejo pedra imant

I així sembla, pels qui miren,

Que els peixos venen nadant.)

Damunt l'aigua i sota els núvols

Si hi ha coses per contar!

Milers de llums brillarien

Si la bota fos el mar

I els espectadors que miren

Fos tota la humanitat,

I els peixos que m'engipono

Fossin uns peixos navals

Que llisquessin per les ones

Com ocells per l'aire blau.

Joan Brossa, dins,

Dotze poetes catalans contemporanis. 1, 1979

Ed.: Miquel Desclot

L'oda infinita

Tinc una oda començada

que no puc acabar mai:

dia i nit me l'ha dictada

tot quant canta en la ventada,

tot quant brilla per l'espai.

Va entonar-la ma infantesa

entre ensomnis d'amor pur;

decaiguda i mig malmesa,

joventut me l'ha represa

amb compàs molt més segur.

De seguida amb veu més forta
m'han sigut dictats nous cants;
pro cada any que el temps s'emporta
veig una altra esparsa morta
i perduts els consonants.

Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la pensa esclava
d'una força que s'esbrava
dictant-me-la sens parar.

I així sempre a la ventura,
sens saber si lliga o no,
va enllaçant la mà insegura
crits de goig, planys d'amargura,
himnes d'alta adoració.

Sols desitjo per ma glòria
que, si algú aquesta oda sap,
al moment en què jo mòria,
me la digui de memòria
mot per mot, de cap a cap.

Me la digui a cau d'orella,
esbrinant-me, fil per fil,
de la ignota meravella
que a la vida ens aparella
el teixit ferm i subtil.

I sabré si en lo que penses
-oh poeta extasiat!-
hi ha un ressò de les cadences
de l'ocell d'ales immenses
que nia en l'eternitat.



Joan Maragall. Antologia poètica. 1981

Com el Vallès no hi ha res

¡ Ai casa tan camperola,

Déu me la guardi de mal!

A l'eixida, tota sola,

veig una malva reial.

Al safareig, de basarda,

batega la llum que mor.

Allí plau, caient la tarda,

berenar d'un préssec d'or.

Travessa l'horta de seda

riera de bells destins,

cenyida de pollancreda

i ungida de quatre pins.

De canyes és envoltada

una aigua fent cantussol;

jo veig tota l'estelada

caiguda en el reguerol.

Els cims de la rodalia

es senten amorosits,

si per calitja, de dia,

per celístia, de nits.

En un turonet,  que empolsa

un or envellit i rar,

hi ha rengs d'una vinya, dolça

com si fos vora la mar.

I tot just, en l'ombra estesa,

sona un grill escadusser,

s'enfila la lluna encesa

damunt d'un pal de paller.

Josep Carner,

Dotze poetes catalans contemporanis. 1. 1979

Santa Fe, primaveral

Enllà del prat, l'ermita

que presideix la vall,

tremola de petita.

Quan, del migrat batall,

en el cloquer mesquí

ressona el primer toc,

un núvol de setí

com un insecte groc,

peona, extasiat,

de la blavor del cel

per l'ònix laborat.

Pausat, respon un bel,

agulla en el vellut

d'aquella quietud.

Guerau de Liost, dins,

Dotze poetes catalans contemporanis. 1. 1979

Soleiada

En una casa de pagès hi havia

una donzella que tenia

els disset anys d'amor; i era tan bella,

que la gent d'aquell vol

deien: És una noia com un sol.

Fragment.

Joan Maragall

Dotze poetes catalans contemporanis. 1982

Salutació

Cap an el Nord s'aixeca el mont:

els carboners hi fan la sitja,

i dins l'espai sense calitja

veuen la costa de l'enfront.

De banda a banda de la mar

les terres baixes no es coneixen;

però si els pics no es descobreixen,

ja se veuran en dia clar.

Vent de llevant boires empreny,

oh trobadors de Catalunya!

Damunt la mar que los allunya

el Puig-Major veu el Montseny.

Mallorca veu el Montserrat,

i si de nit no se colombra,

ulls de claror donem a l'ombra,

posem-hi focs de germandat.

Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics, 1981

L'àngel decapitat

Àngel decapitat, patró de poetes.

Llum de crepuscle a la ciutat.

Joc de mil cometes.

Núria López Garcia. Estacions de trànsit. 1992

Pròleg de Màrius Sampere.

Postals de Florència

Biblioteca Nazionale Centrale

Rosers al Giardino delle Rose

Università degli Studi di Firenze

Biblioteca Medicea Laurenziana

Escultura i font al Giardino delle Rose

L'Arno a Florència

Vista privilegiada

L'acte de conviure té essència,

substància pròpia, diversitat,

qualitat i, avui, 

em ballava en l'ull

des d'un indret elevat.

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Lectura

Al llarg dels segles ocupà el cim:

amatents a escoltar totes les faules,

sentir-nos dins el so de les paraules,

omplir jornada d'un fet ben sublim.

Càlam va provocar lent regalim

que pouà meravelles de retaules,

colzes joves i vells van gastar taules

fins que de cop escau de mirar prim.

Posar de nou ex-libris a la lectura

i fer-ho de manera natural,

fer capir que llegir és aventura

que engrandeix l'ànim i al cor no fa mal;

la humanitat en sentirà fretura

si ella no viu a planta principal.

Valentí Gómez i Oliver. XLIX sonets d'amor... 1997

Prop de Catalunya

La dolça remor del mar a l'esquena

i el crit amargant de la pistola al davant;

les ales de bronze dels avions i el sol

que ens acompanya tot cremat. Ací ens ferim

els peus amb els fragments de metall de les bombes,

de l'espasa desenterrada i de la terra emmetzinada.

Ací dempeus; ací estesos; ací hem de veure

el que podem trobar de potent i de bo per posar-ho

entre el Feixista i el mar d'intensa blavor.

Si tinguéssim totxos per poder fer una paret, els faríem servir,

però els totxos es trenquen amb les bombes;

si tinguéssim ferro faríem una paret,

però el ferro ressona i s'esqueixa amb les bombes

i les ales van pel cel i per sobre la paret,

i si féssim una barrera amb la nostra terra

ells matarien la terra amb el verí Feixista,

però ningú no ens donarà ferro per a la paret.

Només tenim els cossos dels homes per arreplegar

la carn que s'estremeix, el mànec blanc i pelat de la forca,

que es trenca fàcil, que fàcilment emmalalteix,

espantada de dolor i espatllada pel diabòlic temps;

només tenim el més fràgil de totes les coses, l'home

i el cor, la cosa més fèrria i admirable de totes,

i ajuntant tot això farem una paret.

Joy Davidman (1938)

Traducció: Marga Llavador (1997)

Homenatge poètic a Pau Casals. 1999

Edició: Eduard Miró i Saladrigas.

Vent del matí

Vent del matí,
el seu buf és visible
en els pèls de l'eruga.

Buson

Marea baixa : haikús de primavera i d'estiu. 1997

Cal·ligrafia japonesa: Harumi Saito

Ed. i traducció: Jordi Pagès i J. N. Santaeulàlia

Un dia vaig escriure

...
I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.



(Fragment del final)



Màrius Sampere. La cançó de la metamorfosi. 1995

Empúries

El cel empal·lideix de tanta llum,
la mar va resseguint la sorra,
rere el verd dels xiprers
la terra bruna
i els vells cims escarits.

La serra desolada
esdevé una illa.

El dia s'alenteix
i el vent del temps amaina.

Carles Duarte. Maríntim, 2008

Muzhifar

Vas sorgir de la nit
 -petita fera espavilada i bella-
talment un carbó encès.
Humil com ell, però capaç com ell
d'il·luminar i d'encendre,
només amb la tendresa,
el solitari orgull
d'un home ja cansat.

Els teus ulls, Muzhifar.
-els ulls més bells que he vist en moltes llunes-
et serveixen a tu
no sols per mirar i veure,
sinó pel fi més bell que uns ulls poden tenir:
ser mendicants d'amor -i a tu te'n falta-
o donadors d'amor -i a tu te'n sobra.




Josepmiquel Servià. La barca encesa. 2002

Pròleg: Pere Gimferrer

Cloqueja el temps

Cloqueja el temps per les canals del record.
Recargolat talismà magnèticament il·luminat
per l'obagor càlida de les hores.

Com una claror malva-daurada
contra el color de mercuris oxidats,
guillant d'aquest món habitual
cap a les jungles més denses del cor:
escriure,
amb l'exquisida cal·ligrafia d'una esponja desarrelada.



Miquel López Crespí. Planisferi de mars i distàncies ; Planures de sorra, 1996

Una serra

Una serra com l'espina dorsal d'un gegant

de terra, com un ball de muntanyes solidàries

que s'agafen de la mà i riuen el contacte.

Un camí elevat. Unes finestres altes.

Mare: vull anar a la muntanya a collir el romaní,

a collir el silenci que creix dels meus llavis.

No cal que parles. Escolta. Escolta l'aire.

12

Vicent Penya. Desig de terra. 1998

Vida guanyada

Tot és ara resposta clara, vida guanyada al nèctar aspre de

l'enyor, segura llum que fon les ombres...  Record i vincle.

Tot és lleuger com l'aurora, lleuger com l'aigua... Tot

transparent i dòcil.

Ara les hores passen sense cap fressa, sense cap nosa. Ja

l'amargura no em dol sedàs endins de la memòria, no em

trenca el cor. Ara ja no.

Si acluc els ulls, la plenitud amara l'aire que m'envolta

d'aromes boscans, i les paraules, en aquest àmbit, reneixen

fresques i netes de tot parany.

El que no es pot veure se'm fa present com un do atorgat

per l'existència. ¿Qui no mereix un descans en remels

protegit del temporal? ¿Qui no esguarda, en procurada

pau, les fites que jalonen el passat?

El qui segueix la senda del retorn, ¿en generosa riba

funda un altre món?

Jean Serra. Des de la quietud. 2002

La pell

En tornar de l'escola per una tarda clara,

el cec raspava les parets de l'ombra

per veure-hi dins de casa. 

Tant de temps ha passat sense poder-ho entendre,

que m'agrada la pell que em recorda la mare.

(Fragments)

Gabriel Pena i Ballesté. La revolució del bon gust, 2009

M'agrada la família que m'ha tocat

Que bé que s'està a casa!

frase extreta de,

Carme Thió de Pol. M'agrada la família que m'ha tocat, 2012