Arbreda d'hores

Ves al fons de les coses amb antena

muntanyenca. Balcó a l'inconegut!

Que peti la bellesa que ens ha dut

colors i resplendors de tota mena.

Remou amb el molí sol i serena;

en doina els grans puntals del contingut;

assaja un devessall, que, si el bull put,

penja una bola més a la cadena.

Penetra al fons de les coses, inclús

sense comprendre-les. Alça't i encara

que no coneguis el ponent de cara

traspassa l'enfilall i busca el nus;

escura el fruit, sonet, del cant que em dus,

branda enlaire l'instant, que en res no es para.

Joan Brossa. Els ulls de l'òliba. 1996

Pintura

Pintura
com a força,
pintura
com a expressió,
esperant que surti
l'interior
del pintor...

Pintura sense entrebancs,
pintura amb títols estranys,
esperant que surti
la inspiració
del meu jo...

Pintura,
força i expressió,
pintura
al servei del pintor,
esperant que surti
una explosió
de color...

Pintura
com a força,
pintura
com a expressió.



Joan Barceló i Cullerés. Esbrinem les flors de la terra : poesia completa, 1998

Himne del centenari del cant coral

Ja en fa cent anys
la gent de Tremp
vivint, cantem!

Cent anys en fa
Que el nostre anhel
és el cantar!

La història ens conta amb harmonia
que els trempolins
amb cants rebem
el fill de Tremp
que a casa torna amb alegria

I els qui són fills d'altres contrades,
amb cor obert,
la veu al vent,
ben constantment,
són ben rebuts amb abraçades.

D'avantpassats la veu timbrada
n'hem heretat
i els nostres fills
siguin espills
de l'aire pur de terra aimada.

I madurats amb jovenesa,
a tot el món
cridem ben fort
amb tot el cor:
Som trempolins d'ànima encesa!


Joan Subirana : en Tremp versat : antologia. 2006

Notes d'un home sorprés

                 *

A migdia quan res no mor

més d'una fulla

se superposa a la seua ombra

Jo estic extraviat en aquest llarg paisatge

nascut de la llum dels meus ulls.

(Fragment)

Jean Tardieu. Una veu sense ningú. 1989

Traducció d'Eduard J. Verger.

Des dels murs

Des dels murs et contemplen amb tendresa

tèbies buguenvíl·lees de sang

de les hores foscants que s'encenien

per tot el cel com un senyal d'alivi.

El poema que escriu la teva vida

és sols un vers molt breu a un altre càntic:

et resta solament un horitzó

al que fas cap guiat per les paraules,

finestres de la nit sobre la mar.

Joan Margarit. Cants d'Hekatònim de Tifundis. 1982

Premi Miquel de Palol 1981

aquesta glòria teva

            ...aquesta glòria teva
prompte serà reduïda; mai més
ja no abusaràs dels gentils amb ton oracle;
d'ara endavant s'han acabat
els oracles, i ja mai més amb pompa
i sacrifici seràs preguntat
a Delfos o a cap altre lloc, ni vanament,
perquè et trobaran mut.

(Fragment)


John Milton. El paradís retrobat, 1994

Vida

L'aigua m'arrossega
car ja m'arrossegà una vegada.
La foscor m'adorm:
Ja m'adormí una vegada a la foscúria.

Abans, però, de la meua primera nit
ones de càlams grocs
abans del primer bany
l'aigua blanca a la vall!

Verd i blanc
el prat, bosc amunt
l'aigua, sender avall
Ja vaig ser-hi una vegada.

Ja vaig ser-hi moltes vegades
Per això estic tranquil
per això lluu el sol
Avui no es farà fosc.



Erich Fried. Al bosc. 1988

Traducció: Andrea Sarah Steinbök

Edició bilingüe: alemany-català

Hi ha una mena de fum

Hi ha una mena de fum en l'aire de primavera,

un fum que omple els parcs, les petites estàtues

de rosa, com si una tendresa es desvetllés,

una tendresa que no cansa, una cosa que cura.

(Fragment)

Sylvia Plath. Tres dones : un poema per a tres veus, 1993
Tr.: Montserrat Abelló

Dafne mezéreum

Deu baies són suficients per emmetzinar una persona.

El rossinyol s'hi aixopluga, les picoteja, se les empassa i,

oh prodigi!, no n'emmaleix. Enigmes inextricables del

món misteriós del verí.

Maridès Soler. Tomb fadat per l'arbrat, 1999

L'equivalent

L'equivalent de què?
                                  Tot, sempre,
té el seu equivalent:
                                 la nit una pissarra plena
d'estels de guix, el dia un cavall blanc
vora la mar, l'hivern un vell decrèpit
i farfallós, la primavera un crit,
l'estiu incendis, crepitar de boscos,
la tardor vent d'aram, pàmpols morats,
vermells de posta.
                             Jo, si per atzar algú crida el meu nom,
diré Joan carregat de foscúries.


Joan Vinyoli. Els millors poemes, 1998

Pàtria

Pàtria, et donà ses ales la victòria;

com un sol d'or ton astre es va llevant;

llança a ponent lo carro de ta glòria;

puix Déu t'empeny, oh Catalunya!, avant.

Avant: per monts, per terra i mars no et pares,

ja t'és petit per trono el Pirineu,

per ésser gran avui te despertares

a l'ombra de la Creu.

Jacint Verdaguer. Canigó, 1967

He d'agafar els pinzells

He d'agafar els pinzells,
barrejar colors
i aquarel·lar l'instant
d'aquesta papallona.
Rosella capriciosa
que se m'escapa.

III



Teresa Roses Sanz, dins,

Urc : monografies literàries de Ponent. Poesia a Lleida: 1993-2003, núm. 18, nov. 2003, p. 127

La palabra de junco

...

La palabra de junco, la palabra,
flexible y discernida,
que no podrán romper y que tampoco
golpea nunca a nadie;
que el viento no la arrastra ni la encumbra,
ha de llegar a ser puerto y estrella,
la única que fluya de mis labios.



(Fragment)



Cristina Lacasa Begué, dins,

Urc : monografies literàries de Ponent. Poesia a Lleida: 1993-2003, núm. 18, nov. 2003, p. 92

Dones (in)visibles

                         2

Com l'alè dels deserts segrega miratges
o el guix cal·ligrafia a la pissarra
murmuri d'ales blanques,
així la singladura d'unes mans:
dues barques que passen
i escruixen dos clavills en l'horitzó.
Rumbs cardinals entre escumes florides.



De: 7 instantànies



Maria Josep Escrivà, dins,


Reduccions : revista de poesia. Juliol 2010. Núm. 97. P. 31

La nena que camina sota els arbres

La nena que camina sota els arbres
no té res més que,
el pes de la seva trena,
un fil de cançó a la gorja.
Canta sola
i salta pel carrer; no sap encara
que mai un bé més gran no el tindrà pas
que aquell xic d'or vivent damunt l'esquena,
que aquell goig a la gorja.

A nosaltres, que no tenim cap més
felicitat fora de les paraules,
i no aquell foc encès, i no la molta
esperança que fa gran el seu cor,
si no és demanar massa, arrabasseu-nos
primer la vida que aquell únic bé.


Camillo Sbarbaro

Traducció de Maria Àngels Anglada.



Reduccions : revista de poesia. juliol 2010, núm. 97, p.55

L'índex de benestar emocional o de felicitat

La felicitat és un sentiment, un estat d'ànim

caracteritzat per emocions de satisfacció, 

grat i plaer. Som feliços quan ens sentim bé

amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn.

Fragment

Ferran Salmurri, dins,

Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia. 2013. P. 32

Ja no visc en una casa

Ja no visc en una casa:

dormo al ras com un mamut.

Enric Virgili. Mamut, 2004

Com salten les maragdes

Com salten les maragdes

del ventre de la terra,

així, dona, present

diví, l'esclat del riure

saltà, s'envolà ocell

de l'hort clos del teu ventre.

Carles Miralles. La mà de l'arquer. 1990

In memoriam

                                               A Vicenç Burgas

Com ho sabies, amic, que cada hora
era una fulla daurada, tan sols
un miralleig de la fràgil claror,
que tot és vulnerable com les roses
llevat del vent de sempre, el que s'enduu
cada hora i cada fulla i ens despulla,
ens deixa com els arbres a l'hivern
a la teva devesa, com la barca
varada sense els nois. Com ho sabies,
amic, com en deixaves, amatent,
un rastre d'or vivaç en els teus versos...

                                                16 de febrer de 1993

Maria Àngels Anglada. Arietta, 1996
      

t'adorms amb la lluna

t'adorms amb la lluna
et despertes amb el sol
i l'amor sempre hi és





Ramon Farrés. El present constant. 2009

Arietta

                                       A la meva neta Núria
              (Adagio molto, semplice e cantabile)

Només tres notes:
amor, temps-mort, bellesa.
Natural i cantable, escriu Ludwig
a qui pugui seguir-lo amb mans alades.

Els mots són més feixucs
i són lents els meus dits.
Potser un fresseig de fulles mig daurades
puc, mentre caminem, fer-vos sentir
a l'alba o al capvespre.

El vol i l'arabesc de l'arietta
guardem per l'alta nit. La seda fosca
amagarà les ferides suaus,
profundes, de la seva resplendor.



Maria Àngels Anglada. Arietta. 1996

Des de dalt

Des de dalt sembla una creu;
pel costat, unes ulleres;
serveix per anar corrents...
si no et trenques les costelles.


Endevinalles per passar l'estona i aguditzar l'enginy, 1994

el maig t'ensenya

el maig t'ensenya

que el món és més verd

com més gris és el cel

Ramon Farrés. El present constant. 2009

Coberta: Atzavara, acrílic sobre tela

original de Pep Dengra

Campanetes de mar

ALBADA

  Recolzat al balcó, per on s'enrosquen
les gentils i florides campaneres,
per on com una verda catarata
pomposament, tota raïms i pàmpols,
se desborda la parra luxuriosa,
rebo el petó del sol ixent.
                                         La brisa
du perfums estivals que el cor penetren;
el cel és blau i rutilant; sonores
al voltant dels raïms brunzen abelles.

  Damunt dels pàmpols, gravement gaudint-se
dels raigs del sol, les zumzidores mosques
se refreguen les mans amb complacència,
com hisendats per qui el nou jorn se lleva
sense temors ni angoixes...
                                          Quina calma,
quin benestar respira el món! Quant bella
se desperta la vida! Quant ditxosos
semblen la terra, el cel, la llum i l'aire!...
   Cert és que l'Home encara dorm, i em trobo
tot sol amb la Natura cara a cara.

p. 127

Apel·les Mestres / a cura de Joaquim Molas

Cançó de maig

Lo taronger floreix,

       tot ell és flaire;

la flor del taronger

       perfuma l'aire.

Amb son preuat perfum

        l'oreig s'adorna,

parteix ben lluny amb ell...

        mai més lo torna.

Abans no el robi tot,

        oh vida mia!,

baixem al jardí junts

         al caure el dia.

Brandant lo taronger,

        al vent s'inclina,

i una ruixada en cau

        de tarongina.

Correm sota el brancall,

        ma companyona,

i et teixirà la flor

       blanca corona.

Correm, que el taronger

       perfuma l'aire!

Correm... que el mes de maig

       no dura gaire!

Apel·les Mestres. 1984

Edició a cura de Joaquim Molas.

Dia blau

Il·lumina el paisatge un sol brillant,

el cel, avui, no tem la tempestat.

Veure com brolla l'aigua és fascinant,

i em captiva el to de l'herba del prat.

Calidoscopi de mil colors,

per als sentits, un fantàstic present.

Poesia i simfonia d'olors,

pau, subtil silenci, repòs d'argent.

Els ulls se m'inunden de bellesa

enmig d'aquesta muda immensitat.

Vull impregnar-me de la puresa

d'aquest dia blau que m'ha extasiat.

Imma Fuster i Tubella. Poemes de capvespre, 2004

MADUIXES

Brases enceses a la gerda prada,
restes d'algun incendi de colors.
Potser sou els joiells que a alguna fada
li han caigut passejant entre clarors.

Però ningú no té la gosadia
d'apagar la dolcesa d'aquest foc,
i fins l'aigua benigna encar atia
les delicades brases com un joc.

Potser són ardents cors d'un vol d'estels
que han caigut a la tèbia terral falda.
I ara s'ancoren amb fines arrels

i s'enrojolen amb l'estival calda.
Un vol d'ocells s'atura als conreus
i als maduixers escalfen els seus peus.


Jordi Gebellí. Retorn a Seor i altres poemes, 1984

Ocells migratoris

Has mort tantes vegades arraulida

a l'alba densa, opaca, de l'amor!

Com ocells migratoris

anem d'ací, d'allà

cercant estances càlides.

T'endinses vers l'enigma de les coses,

t'embriaga el misteri de l'obscur

i perds el gust benèvol de les hores.

I el traç que et porta a omplir

el buit de tants papers

es fon amb la impossible meravella

de trobar la mesura del desig.

Quima Jaume. Pels camins remorosos de la mar. 1989

Al frontispici, fotografia d'Assumpció Forcada.

Pròleg: Maria Aurèlia Capmany.

Cultura d'aigua

Aigua al sol tant és fang al terra
terrissa redimida al foc
fogons templen fòtils de guerra
guerrera història d'estoc
l'estol d'espases entra en joc
en joc entre coure i fer aigües
aiguabarreig en foc trenca aigües
aigua a càntirs i culte al broc.



Ester Xargay, dins, 

Bouesia 2006. 2006