abismes

Omplo els dies de futur

i perspectiva,

de vertigen conreat

al caire de l'abisme dels teus ulls.

No deixis mai de mirar-me,

                                             vida.

Anna Garcia Garay. Els mots encreuats. 2012

Flors matineres

Les flors s'han despertat abans que jo;

ja s'han vestit i s'han rentat la cara.

Estan mirant el cel

i ben segur, si no tinguessin rel,

que cap al sol prendrien la volada.

Si ho fessin algun dia...

Si jo em llevés i no quedessin flors,

ai!, quina pena més gran sentiria!

Joana Raspall. Olor de maduixa : arbres, plantes, flors i fruits. 2016

A cura de Josep Maria Aloy

Il·lustracions d'Anna Clariana

Pròleg de Laura Borràs

Ghazals

A The Blue Ghazals,
Adrienne Rich va escriure que
l'instant en què un sentiment penetra el cos,
és polític.

No has pensat mai en la bellesa
del gest d'obrir una ampolla?
Treure'ns dues copes és polític.
Celebrar trobar-nos és polític.
Explicar-ho en un poema també.




Àngels Gregori, dins,



Llibertat! 50 poemes de revolta. 2015

Edició: Jaume Subirana

Pròleg: David Fernàndez

Cap somriure foll

Cap somriure foll
no trencarà la quietud
d'aquest somni dolç,
teixit de silencis.

Brots d'herba
lentament esquerden
la terra
eixorca i dura, on
potser un dia neixi
la paraula perfecta.



Montserrat Abelló. Foc a les mans. 1990

Pròleg: Maria Mercè Marçal

Ens neva

           A Lluís i Joan, els meus germans.

           
Ens neva i brillen
matins confusos, màgics.
La infància que retorna
darrera els vidres gèlids.
Nens d'aigua clara.





De Divertiments, XVI

Primavera de 1995 - gener de 1997



Mireia Lleó i Bertran. Amb terra al pensament. 1999
Il.: Joan Lleó
Pr.: Marta Gallart i Alzina

Cartes als Reis

Jo llegia les cartes als Reis,
dels infants d'una escola,
i amb els ulls entelats, no he pogut
acabar de llegir-me-les totes.

Quina viva confiança posaven
en els Reis, demanant,
barrejat amb joguines, que curin
la germana petita, o el pare,
o el dolor de genolls d'aquell avi
que no pot caminar...
Quant d'amor i d'esperança duien,
escrits per ells, els mots «salut» i «pau»!

Com es pot, des del Cel, desoir-los?
De tan pura i sincera, esborrona,
la tendresa de cor dels infants.



Joana Raspall. Jardí vivent, 2010
Il.: Lluïsa Cauhé

Niagara-on-the-lake

Vora el llac, sento Txèkhov, Bernard Shaw,
Bertold Brecht i Elmer Rice. Les seves veus
s'ajacen a la sorra, omplen els còdols
grisos, els vidres blaus i verds que dormen
i tracen cercles a l'aigua encalmada.
Al captard, sotgen el cel amb tendresa:
ni un sol alè de vent no ha torbat l'aigua,
i amb el jaqué de festa, els guants, l'armilla
blanca, fan córrer les barques de vela
a través del silenci. Amb els peus molls
salten, s'esquitxen, riuen. Ara són
infants cansats de jugar amb les paraules.



M. Rosa Font i Massot. Com ombres vives. 1996

Pròleg de J.N. Santaeulàlia.

Rosella

Com se t'ha arrugat,

rosella vermella,

el vestit mudat

tot just estrenat?

Potser ha estat el blat,

rosella vermella,

o el vent que, esverat,

te l'ha rebregat.

Núria Albó, dins,

Plouen poemes!. 2017

Il·lustracions: Morad Abselam

Gelosia

La teva gelosia ha entrat dins la meva
ratera i s'ha escanyat.
El menjar del gos atreu els ratolins
i els ratolins les trampes i les trampes,
la gelosia.
Aquell qui diu «amor» , «amor», només en demana.
El nadó viatja en metro sempre massa
abrigat, i és una forma d'odi. De l'amor
fresc se'n desprenen uns líquids que,
si no es renten, de totes mangueres ↿, puden.
L'aiguamoll d'un mercat al carrer del
darrere i tota forma d'odi és gelosia.
El pus et put i el mal et torna cec.
Deixa'm la soledat, et dic, i retorna't
la vida.
Jo no tinc res del que et pugui ser pres.


↿. Del castellà «de todas mangueras» per «de todas maneras» .



Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color. 2011

Pròleg: Cèlia Sànchez-Mústich

De cambra

Tres sonates per a violí i piano

Dues per a violoncel i piano

Dues per a clavicèmbal i piano

Tres trios amb piano

Un per a piano, violoncel i trompa

Un per a piano, clarinet i violoncel

Tres quartets de corda

Dos quartets per a corda

Un quintet per a piano

I un altre per a clarinet i quartet de corda.

Joan Brossa. El dia a dia : 1988-1992. 2007

Pròleg: Glòria Bordons

Sonet VIII

                                    Feliçment, jo soc una dona.

                                         M. AURÈLIA CAPMANY

Voldria ser pluja per tornar-me de vidre,

voldria ser de lluna per vestir-me de nit,

voldria ser de pedra per sentir-me en la terra

i tramuntana o boira per venir de molt lluny.

Voldria ser paraula per estimar el silenci,

voldria ser pollancre per poder abraçar el vent,

voldria ser gavina per no conèixer límits

i mirar-me les coses des dels ulls d'un infant.

Només soc una dona, per sort soc una dona,

i tot el que desitjo ho trobo dintre meu:

jo també soc de pluja, jo també soc de terra

i dono, com un arbre, un fruit no madurat;

soc com la nit, obscura, llunyana com un astre,

com un ocell que emigra, com un infant perdut.

Carme Guasch. Poesia completa, 2005

Dorm princesa

Dorm princesa dorm, non, non,

que la bruixa escombri el plor,

anirem on viu la son

amb la barca i la cançó.

Amb la rosa del roser

fem la vela del veler,

travessant el mar del drac

trobarem el cel calmat.

El sol s'ha menjat la nit

la princesa s'ha adormit,

tanca els ulls al seu joier,

les estrelles a recer.

Josep Casadesús, dins,

Plouen poemes!. 2017

Edició: Vanessa Amat, M. Carme Bernal i

Isabel Muntañá

Il·lustracions: Morad Abselam

Lluna de pau

Lluna de pau, germana dels estels,

viatgera tranquil·la dels espais infinits,

tu que has obert la porta dels abismes,

mirall nocturn de la llum fosca del sol.

Lluna de pau, de la casa de cendres

enmig del cel, enmig de l'univers,

que saps parlar el llenguatge dels astres,

que fas el cant del silenci absolut.

Lluna de pau, coloma d'ales negres,

si et crido lluny, acudeixes a mi

enmig de l'ombra, amb les crineres blanques

a cavall sempre de la llum i del vent.

Lluna de pau, vestida d'oliveres,

en quart creixent, enmig dels tarongers,

la que es condorm a l'entrecuix de les dunes

i reneix a la platja, entre pins i xiprers.

Lluna de pau, aparta'ns de la ira,

de la desesperança, que no les trobem mai,

del desamor, de l'última venjança.

Lluna de pau, fes peu a casa nostra,

no ens abandonis mai.

Maria del Mar Bonet. Quadern de viatge. 1998

Pr.: Biel Mesquida

Mireu

- Mireu aquells ocells en aquells arbres.

- Voleu dir aquells pardals, més enllà de les pruneres.

Joan Brossa. El dia a dia : 1988-1992. 2007

Pr.: Glòria Bordons

Un dolç món

Si la mimosa em donés

una branqueta florida,

i perfum, el llessamí,

i un cel d'ulls, la margarida...

me'n faria un món tan dolç

que cap altre no en voldria:

sense punxes,

tot vellut,

tot aroma i alegria,

sense cap color violent

ni flors de figura altiva.

Joana Raspall. Olor de maduixa : arbres, plantes, flors i fruits. 2016

A cura de Josep Maria Aloy

Il·lustracions d'Anna Clariana

Pròleg de Laura Borràs

misteri

potser ara tot podria ser.

i potser tant seria

anar-se'n o restar

a l'aguait entre les ombres.

hi ha un jardí que amaga

sota les fulles daurades

l'humus profund on naix la vida.

hi ha una tardor que perdura

i el fruit que al fons espera

amaga la saba i la llavor

i en plenitud esclata.

Anna Montero. Teranyines. 2010

Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia XLVIII (2010).

Miro la tela en blanc

Miro la tela en blanc,
no hi ha punt més exacte al meu planeta:
per ell han envellit sextants i brúixoles,
rutes i llocs, les formes del relat
en llavis molt antics forçats a viure;
anemones i algues, la matèria
tantes tardes creada des del foc.
L'ofici de mirar-lo em sacrifica,
ocupo el seu present, m'acosto al mite




Susanna Rafart. Retrat en blanc. 2004

Pròleg de Manuel Forcano

SÓLLER-EXPRÉS

Cada dia com una llançadora

de ciutat a ciutat corre l'exprés.

L'una li riu damunt la mar sonora,

l'altra dins una vall de tarongers.

Deixant la plana d'hortes i ametllers

ràpida puja la locomotora,

i la muntanya d'ignorats recers

travessa com espasa colpidora.

Comença a davallar, des de l'abrupte

penyal, damunt els arcs del viaducte,

fins arribar a la ciutat florida.

A sos peus canta l'aigua del torrent,

al front, el Puig Major fosforescent

i, al lluny, la mar plena d'amor la crida.

Miquel Forteza Pinya. L'íntim recer, 1946. 2a ed.

Ciutadans

Els ciutadans
també som paisatge
de la ciutat.

Vós, tu i jo
som un, som dos, som tres.
Som un poble, sabeu?



Gil Cabestany, dins,

Recull de poemes per a petits i grans, 1995. 2a ed.

Ed.: Maria Antònia Pujol, Tina Roig

Il.: Nöelle Granger

La Serra, I

Amb les lleus passes del record

Ara camino en la nit closa

Sota aquells roures sempre verds

Salvats d'un temps de glaç i boira.

Trec el branquell que reté el cant

I la font clara dringa sota

Dels marronyers mai desflorits

Mentre bereno a la seva ombra

Mel sumptuosa del passat

Que omple a vessar les llesques rosses.

Amb els ulls clucs veig el Boixar

On puja l'heura envaïdora

Amb braços foscos com l'oblit

Que escanyaria brancs i soques.

Després m'aturo al porxo blanc.

Aviat ja cauran les ombres,

Pugen suaus pel Sot del Forn,

Des del Serrat grills les invoquen.

Encara et puc dir adéu, amic

Montseny de clines amoroses.

La pollancreda de la font

Ara roman silenciosa.

Filen falenes de record

Un vol de seda somniosa

Camí de l'alba que vindrà

Amb molt lleugers passos de rosa.

M. Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic ... 1990

Viu cristall

Viu cristall

Mínima llum platejada

endins dels espills

netament viscuts

en àtoms brillants

d'ull pur i continu

Viu cristall

Moviment en el fons

de la mateixa transparència

ahir avui demà

Cristall obert i nítid

en els ulls ondulats del temps

De: Llibre de l'aigua

Miguel Anxo Fernán-Vello. Llibre dels paisatges vius. 1995

Mots preliminars: Basilio Losada

Traducció: Ramon Dachs

La neu cobreix el circ dels segles

La neu cobreix el circ dels segles.

Els nans fa temps que es mengen les paraules

i els tigres van morir d'assalts ardents.

Només les fulles guarden foc

als bancs deserts.

Espero encara el braç del trapezista,

blanc de la pols de les victòries.

Cadmis i mangres han fos els seus velluts

però jo, tot i tenir els ulls tan plens de sorra,

i els ors circumstanciats de vespres vells,

camino en direcció a la vela,

assaboreixo pors sense fluències,

m'admira el cor obert de tant confeti.

Susanna Rafart. Retrat en blanc. 2004

Pròleg: Manuel Forcano

70

Prenc el meu bastó i lentament faig el camí
fins a la cabana on vaig passar tants anys.
Les parets són mig caigudes i s'hi aixopluguen conills i guineus.
El pou vora el bosquet de bambú s'ha assecat,
i espesses teranyines tapen la finestra, on jo tant havia llegit
                                                                        a la llum de la lluna.


Els esglaons són envaïts de males herbes,
i en el fred glacial canta un grill solitari.
Deambulo per allà, incapaç d'apartar-me'n
mentre el sol es pon amb tristesa.



Daigu Ryokan. Gota de rosada en una fulla de lotus, 2001
Ed. i tr.: Natàlia Barenys

Sulzburg

Catifa d'anemones blanques

com un llençol brodat d'estels,

làpides cobertes de líquens

i heures, posen uniforme

a tants sentinelles de pedra.

L'estel de David a la porta,

cap amunt esglaons ens guien,

reviuen un temps on vosaltres

cercàveu argent a les mines

i era la vall un lloc de pau.

Una inscripció més recent

recorda les vides segades

per la intolerància i la por,

les pedres damunt de les tombes

són testimonis d'esperança:

Com còdols del riu de la vida

que acaba en un mateix delta.

Assumpció Forcada. Flora sapiens. 1993

Pròleg de Francesc Parcerisas

La casa

Casa escombrada,

casa endreçada.

Bon treball i bon semblant

fan anar la casa endavant.

La bona casa

la fan els veïns.

Dites populars catalanes, dins,

Recull de poemes per a petits i grans, 1995. 2a ed.

Ed.: Maria Antònia Pujol, Tina Roig

Il.: Nöelle Granger

L'altra porta

Estava tan distant de l'alba com del capvespre.
En un paratge de neu s'havien esborrat
tots els camins: si avançava em perdia,
si retrocedia em repetia. Però ara rai!
Un conflicte, en resoldre's, perd les seves
proporcions d'enigma.



Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988

Mussol

Una vegada hi havia un mussol
que quan volava no feia soroll.
Des de la branca gruixuda d'un om
tot s'ho mirava amb uns ulls ben rodons.

Si no podia dir res a ningú,
es consolava llançant un bon «xut»
i els ocellets que dormien en pau
es despertaven amb un sobresalt.

Quan veia un rèptil o algun ratolí
que es passejaven en lloc de dormir,
obria les ales, baixava en picat
i en un batre d'ulls ja els havia caçat.



Núria Albó. M'ho ha dit el vent, 2009
Il.: Caterina Roca

A cada amic

A cada amic, cisellador d'imatges

I caçador de mots, voldria dir-li:

- Fes-te llavis pel crit d'aquesta terra.

D'un a un els seus sons ara m'arriben

Com alts fills de la nit, diamants de l'insomni:

Fidelitat us serà demanada

I un cant rebel a tota defallença,

Car no hi ha sal per guardar les paraules

Sinó els llavis dels fills i els vostres versos.

Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic, Kyparíssia, Carmina cum fragmentis ;  [1965-1990]. 1990

Poema a la durada

Fa temps que vull escriure sobre la durada,
no un assaig, ni una escena, ni una història:
la durada reclama un poema.
Em vull preguntar amb un poema,
recordar amb un poema,
afirmar i preservar amb un poema
què és la durada.

He experimentat la durada més d'una vegada
a l'inici de la primavera a la Fontaine Sainte-Marie,
en el vent nocturn a la Porte d'Auteuil,
al sol d'estiu del Kras,
de matinada, tornant a casa després d'una unió.

Aquesta durada, què era?
Era un espai de temps?
Una cosa mesurable? Una certesa?
No, la durada era un sentiment,
el més fugisser de tots els sentiments,
sovint més fugaç que un instant,
imprevisible, ingovernable,
intangible, immesurable.
Amb la seva ajuda, però,
hauria pogut riure'm
de qualsevol adversari i desarmar-lo,
hauria canviat la idea
que soc dolent
per la convicció:
«És bo!»,
i si hi hagués un Déu,
seria el seu fill durant el sentiment de durada.


Fragment entre les pàgines 8 i 11


Peter Handke. Poema a la durada. 2015

Traducció: Marta Pera Cucurell

Tardor

Sol de tardor que comences

a esgrogueir tants jardins,

que endolceixes fulla a fulla

tots els recers i els camins,

que omples de melangia

els passadissos del cor

i que duus a cada cosa

tendrament la seva mort,

fes-me entrar a la teva dansa,

sol de tardor complaent,

ves mirant sense recança

els poders que té la ment,

apilona'ls amb les fulles

que cansades del seu vol,

amb un esclat incendies

i es perden en fumerol.

Narcís Comadira, dins,

Recull de poemes per a petits i grans. 1995. 2a ed.

Ed.: Maria Antònia Pujol, Tina Roig

Il.: Nöelle Granger