 |
Lluny
tot es torna fàcil
com quan convertíem
els iogurts en telèfons
amb només un fil.
Lluny
mai hi ha un blau al cel
tan intens
com on tot comença.
Carla Fajardo. Forats. 2018
|
14 de setembre 2018
Copenhaguen
13 de setembre 2018
Densitats
Fa espessir el temps,
la part de desig
que l'amor conserva
sens resoldre.
Però, com a mecanisme de la natura,
el temps troba
justa retribució a la injustícia
en la besada.
Territori on tot allò que d'ella s'amara,
es dilueix.
(Inèdit)
p. 111
Emili Sánchez-Rubio, dins,
la part de desig
que l'amor conserva
sens resoldre.
Però, com a mecanisme de la natura,
el temps troba
justa retribució a la injustícia
en la besada.
Territori on tot allò que d'ella s'amara,
es dilueix.
(Inèdit)
p. 111
Emili Sánchez-Rubio, dins,
Ha florit la primera magnòlia
Ha florit la primera magnòlia
com a tots ens floreix un amor,
o una joia profunda o petita,
o un moment de tendresa o repòs.
Cadascú té el seu propi brancatge
ple de copes de seda i perfum,
de magnòlies que el temps esbatana
i que duren tan sols un minut.
I també tot sovint, tal com l'arbre
que tot l'any és d'un verd lluminós,
cadascú porta al llarg de la vida
molts capolls de magnòlia al seu cor.
Cadascú que recordi l'ofrena
d'una bona paraula adient,
d'unes hores de pau i gaubança,
d'un amor abnegat i fidel,
com a flors de magnòlia esfullades
que pertanyen als dies absents,
esperant que de noves se'n badin
ni que siguin , com sempre, tan breus.
Cadascú visqui el goig que li atorguin,
amb amor, i els sentits ben desperts,
agraït per les joies que ho foren,
i agraint les que vinguin després.
(Segona i última part)
P. 47
Lina Casanovas. Mel i fel, 1991
com a tots ens floreix un amor,
o una joia profunda o petita,
o un moment de tendresa o repòs.
Cadascú té el seu propi brancatge
ple de copes de seda i perfum,
de magnòlies que el temps esbatana
i que duren tan sols un minut.
I també tot sovint, tal com l'arbre
que tot l'any és d'un verd lluminós,
cadascú porta al llarg de la vida
molts capolls de magnòlia al seu cor.
Cadascú que recordi l'ofrena
d'una bona paraula adient,
d'unes hores de pau i gaubança,
d'un amor abnegat i fidel,
com a flors de magnòlia esfullades
que pertanyen als dies absents,
esperant que de noves se'n badin
ni que siguin , com sempre, tan breus.
Cadascú visqui el goig que li atorguin,
amb amor, i els sentits ben desperts,
agraït per les joies que ho foren,
i agraint les que vinguin després.
(Segona i última part)
P. 47
Lina Casanovas. Mel i fel, 1991
LA MAGNÒLIA
Ha florit la primera magnòlia...
Quina copa de seda i perfum!
Quina blanca, divina presència!
Quina pena que duri un minut!
-Un minut?- em pregunten, incrèduls,
els teus ulls. -Un minut?, tan poc temps?-
Tan poc temps perquè és breu la Bellesa,
perquè el goig i la joia són breus.
Un minut comparat amb els dies
que viurà, jove i ferm, un clavell.
Un minut perquè el vent la sacseja,
un minut perquè el sol estiuenc
fa que es badi, mirant-se'l tot d'una,
aquell calze de seda i de neu.
Dotze pètals (o nou) s'esbatanen,
i els estams, un a un van caient.
Aleshores no és copa ni calze,
és tan sols una flor, simplement.
Però és cert que de lluny, ben badada,
sobre el pròdig fullam d'un verd fosc,
és talment una estrella molt blanca
que tingués aparença de flor.
✲✲✲✲✲
(Primera part)
P. 46
P. 46
Mai no vaig saber
Mai no vaig saber desxifrar endevinalles
de misericòrdia i creixia en la ignorància
d'altres competicions olímpiques.
Síntesi i precisió en joc,
una daga l'aprenentatge que em fita
sempre des del punt de vista de l'escriba.
p. 22
Clara Mir Maristany. La paraula des-habitada. 2015
Pròleg: Francesc Garriga
de misericòrdia i creixia en la ignorància
d'altres competicions olímpiques.
Síntesi i precisió en joc,
una daga l'aprenentatge que em fita
sempre des del punt de vista de l'escriba.
p. 22
Clara Mir Maristany. La paraula des-habitada. 2015
Pròleg: Francesc Garriga
07 de setembre 2018
Quan no cal gaire res
Prenent el sol
entre parets
de maó vermell
tot ple de gent
cremant la pell
però les saltem
i fem l'agost
a cau de lluna
fins que els cactus
fan estralls
a les plantes
dels meus peus
i em treus les punxes.
Que vull desfer-me
del desig
de contar contes
i fer servir
només paraules
que fan forats
quan no signifiquen
i retallar-les
i fer un dibuix
que sigui vostre.
Fragment
Carla Fajardo. Forats. 2018
entre parets
de maó vermell
tot ple de gent
cremant la pell
però les saltem
i fem l'agost
a cau de lluna
fins que els cactus
fan estralls
a les plantes
dels meus peus
i em treus les punxes.
Que vull desfer-me
del desig
de contar contes
i fer servir
només paraules
que fan forats
quan no signifiquen
i retallar-les
i fer un dibuix
que sigui vostre.
Fragment
Carla Fajardo. Forats. 2018
05 de setembre 2018
Podria ser
24
Un cop adormit, les imatges em fan veure com de
vegades un somni esdevé la negació del somni.
Podria ser, és clar, és ben possible,
entra en el territori del factible,
una nit com aquesta, qualsevol,
una tardor com agafada al vol,
sense voler, una cosa de passada,
que tan just és vinguda com anada
i tan just ha arribat com se n'ha anat
sense saber si era o si l'hem vista,
o si era fictícia la pista
que havíem pres com a realitat:
una vida que és viva i és possible,
una vida visible i ben visible,
sense imatges, ni somnis, ni malsons,
ni rimes, ni metàfores, ni sons.
Melcion Mateu i Adrover. Vida evident. 1999
Un cop adormit, les imatges em fan veure com de
vegades un somni esdevé la negació del somni.
Podria ser, és clar, és ben possible,
entra en el territori del factible,
una nit com aquesta, qualsevol,
una tardor com agafada al vol,
sense voler, una cosa de passada,
que tan just és vinguda com anada
i tan just ha arribat com se n'ha anat
sense saber si era o si l'hem vista,
o si era fictícia la pista
que havíem pres com a realitat:
una vida que és viva i és possible,
una vida visible i ben visible,
sense imatges, ni somnis, ni malsons,
ni rimes, ni metàfores, ni sons.
Melcion Mateu i Adrover. Vida evident. 1999
Premi Octavio Paz de Poesia 1998
Per amor
L'edicte de l'emperador cristià així ho manava:
prohibit jugar a daus, explicar les lleis
i ensenyar filosofia. Havia d'emmudir,
d'un cop i per sempre,
l'Escola filosòfica d'Atenes.
Per amor a les idees
Damasci i els seus companys filòsofs
van decidir no renunciar als seus principis.
Per amor a les idees
van acordar exiliar-se.
A Pèrsia. I una petita comitiva
va travessar la xardor dels deserts de Síria,
el fang dels rius mesopotàmics,
les neus dels Zagres.
Per amor a les idees.
Què no fem per amor.
Manuel Forcano. Estàtues sense cap, 2013
prohibit jugar a daus, explicar les lleis
i ensenyar filosofia. Havia d'emmudir,
d'un cop i per sempre,
l'Escola filosòfica d'Atenes.
Per amor a les idees
Damasci i els seus companys filòsofs
van decidir no renunciar als seus principis.
Per amor a les idees
van acordar exiliar-se.
A Pèrsia. I una petita comitiva
va travessar la xardor dels deserts de Síria,
el fang dels rius mesopotàmics,
les neus dels Zagres.
Per amor a les idees.
Què no fem per amor.
Manuel Forcano. Estàtues sense cap, 2013
04 de setembre 2018
L'ofici
"Lo jorn sencer tostemps sospir".
Joan Timoneda
VENIES d'una llarga família de forners
i a tu t'agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l'alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l'ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens l'enyorança.
Una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t'agrada, d'on et venen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves els feixos de pinassa en el forn.
Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles. 1979Joan Timoneda
VENIES d'una llarga família de forners
i a tu t'agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l'alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l'ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens l'enyorança.
Una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t'agrada, d'on et venen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves els feixos de pinassa en el forn.
Tanka
En l'hora baixa
els meus xiprers s'esborren
cap a la fosca.
El fanal groc serà
un dels records del dia.
Montornès, estiu del 1985
Josep Gomà. Cançons de Lleida i altres poemes : obra completa. 2013
els meus xiprers s'esborren
cap a la fosca.
El fanal groc serà
un dels records del dia.
Montornès, estiu del 1985
Josep Gomà. Cançons de Lleida i altres poemes : obra completa. 2013
Politesse
Diré: fa un dia maco,
estels llunyants que brillen,
vestit color de rosa,
engrunes de memòria,
llarga tarda tranquil·la.
Podent dir frases neutres
el que no diré mai
és la veritat sencera
que esgarrinxa la pell
i sagna i fa molèstia.
Josefa Contijoch. Ales intactes. 1996 estels llunyants que brillen,
vestit color de rosa,
engrunes de memòria,
llarga tarda tranquil·la.
Podent dir frases neutres
el que no diré mai
és la veritat sencera
que esgarrinxa la pell
i sagna i fa molèstia.
Pr.: Maria Mercè Marçal
01 de setembre 2018
Alpinista
Núvols i vents em fan complir el desig
de veure el món des dels indrets més alts.
De tots els cims, me'n sento més que en sé,
desitjo el que em podrà costar molt car
i temo els jorns d'enyor si no hi puc ser.
Si mai voleu sentir un immens plaer
creant camins que pugen cap al cel,
amb molt de gust us hi acompanyaré.
Tomàs Lluc. Llibre dels oficis : 44 retrats 44 (per anar pensant... 2013de veure el món des dels indrets més alts.
De tots els cims, me'n sento més que en sé,
desitjo el que em podrà costar molt car
i temo els jorns d'enyor si no hi puc ser.
Si mai voleu sentir un immens plaer
creant camins que pugen cap al cel,
amb molt de gust us hi acompanyaré.
Il·lustracions de Cristina Losantos
28 d’agost 2018
Record de Taüll
La vall us ho diria. Dies clars
feien més verds els prats i les muntanyes.
Taüll en el record i dues flames
feien present els segles i les pedres,
i eren llum els camins i un clam de joia
l'Estany dels Cavallers i la cascada.
Érem lliures com déus; espais d'amor
sense fronteres. Esventàvem folls
la paperassa que encadena els homes,
i des del pic més alt dèiem amors
i tremolaven amorosament
els animals, els rius i les arbredes.
Després vingué la nit, i era molt clara.
Santa Maria, Sant Climent i Erill,
Cardet i Barruera us ho dirien:
a mitja nit les pedres s'encenien.
Josep Grau i Jofre. El llac. 1989
Pròleg: Pere Farrés
feien més verds els prats i les muntanyes.
Taüll en el record i dues flames
feien present els segles i les pedres,
i eren llum els camins i un clam de joia
l'Estany dels Cavallers i la cascada.
Érem lliures com déus; espais d'amor
sense fronteres. Esventàvem folls
la paperassa que encadena els homes,
i des del pic més alt dèiem amors
i tremolaven amorosament
els animals, els rius i les arbredes.
Després vingué la nit, i era molt clara.
Santa Maria, Sant Climent i Erill,
Cardet i Barruera us ho dirien:
a mitja nit les pedres s'encenien.
Josep Grau i Jofre. El llac. 1989
Pròleg: Pere Farrés
La natura
...
El llibre obert de la Natura, amb fulls
vivents i fascinants, si hom hi repara,
ens porta de la mà, com una mare,
i ens obre, internament, uns altres ulls:
uns ulls que reflecteixen la bellesa
d'aquesta universal Naturalesa.
Fragment.
Lina Casanovas. Mel i fel. 1991. P. 50
26 d’agost 2018
Llegir
venen d'aquesta terra i d'aquest aire
Walt Whitman
Llegir,
escriure.
Verbs contingents
tan necessaris.
Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003. P. 100
Pròleg de Francesc Pané.
25 d’agost 2018
mirall d'encís
Mirall d'encís als ulls
amics: l'anhel del riu
fou escrit amb terra i sol
al cor etern de la vila.
p. 29
Joan Graell i Piqué. Aiguafoc, 2016
Il.: Ramon Berga
amics: l'anhel del riu
fou escrit amb terra i sol
al cor etern de la vila.
p. 29
Joan Graell i Piqué. Aiguafoc, 2016
Il.: Ramon Berga
23 d’agost 2018
Paciència
PACIÈNCIA
no significa
lentitud,
sinó exactitud
en l'encaix final
d'allò que és
amb allò que desitjàvem que fos:
el lloc on la plomada
retroba
el llinatge vertical
dels avantpassats,
s'atura
la vibració
i la terra ens demana
sense més dilacions
d'alçar-hi casa i futur.
Gemma Gorga. Diafragma. 2012
no significa
lentitud,
sinó exactitud
en l'encaix final
d'allò que és
amb allò que desitjàvem que fos:
el lloc on la plomada
retroba
el llinatge vertical
dels avantpassats,
s'atura
la vibració
i la terra ens demana
sense més dilacions
d'alçar-hi casa i futur.
Gemma Gorga. Diafragma. 2012
Fotografies de Joan Ramell
TU I EL MAR
Com que sé que el mar t'agrada
canto al mar, i en poesia;
tu el dus sempre a la mirada
i és d'un blau que m'extasia.
Perquè el mar, la mar, canvia
de color amb la nuvolada,
i de gris passa a morada
si el mal temps la desafia.
El teu mar, en canvi, no,
mai no muda de color:
blau intens de cel o gemma,
viu, formós i rutilant
com la vida d'un infant,
o la gràcia d'un poema.
És un mar que duu a les nines
els estels de dos en dos,
ni tempestes ni boirines
no el fan gris ni revoltós.
No té perles ni gavines,
ni peixets de mil colors,
però té les perles fines
de l'Amor, que són millors.
És el mar que més m'agrada
perquè el dus a la mirada
i m'hi veig en contemplar-te;
és el sol que em recomforta,
i és la força que em fa forta
per la glòria d'estimar-te!
p. 44
Lina Casanovas. Mel i fel, 1991
canto al mar, i en poesia;
tu el dus sempre a la mirada
i és d'un blau que m'extasia.
Perquè el mar, la mar, canvia
de color amb la nuvolada,
i de gris passa a morada
si el mal temps la desafia.
El teu mar, en canvi, no,
mai no muda de color:
blau intens de cel o gemma,
viu, formós i rutilant
com la vida d'un infant,
o la gràcia d'un poema.
És un mar que duu a les nines
els estels de dos en dos,
ni tempestes ni boirines
no el fan gris ni revoltós.
No té perles ni gavines,
ni peixets de mil colors,
però té les perles fines
de l'Amor, que són millors.
És el mar que més m'agrada
perquè el dus a la mirada
i m'hi veig en contemplar-te;
és el sol que em recomforta,
i és la força que em fa forta
per la glòria d'estimar-te!
p. 44
Lina Casanovas. Mel i fel, 1991
22 d’agost 2018
Epíleg a les vies
Lectura en clau vitalista
per a qui un dia ballava
amb mi sense sabates.
Sec a l'estació del viure
a les vies el pas de les hores
el ferro roent a les venes
tan fàcil
i un raig de sol
resseguint l'esperança.
Maria Cabrera i Callís. Jonàs. 2004
per a qui un dia ballava
amb mi sense sabates.
Sec a l'estació del viure
a les vies el pas de les hores
el ferro roent a les venes
tan fàcil
i un raig de sol
resseguint l'esperança.
Maria Cabrera i Callís. Jonàs. 2004
En els objectes quotidians
En els objectes quotidians
et saludo, i en les feines
humils de la casa, també.
Quantes vegades, mentre faig el dinar,
o rego les plantes, o passejo, em visita
el primer vers d'un poema!
p. 81
et saludo, i en les feines
humils de la casa, també.
Quantes vegades, mentre faig el dinar,
o rego les plantes, o passejo, em visita
el primer vers d'un poema!
p. 81
Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003
Pròleg de Francesc Pané.
20 d’agost 2018
Planer i subtil
Planer i subtil aquest
teu camí que sovint vagarejo,
amanyagador i delitós
aquest teu cel que regales.
I de tan agradós es torna bes
aquest pronunciar en els teus llavis,
i de tan tendre, acaronador
qualsevol moviment del teu cos.
p. 37
Mònica Gratacòs. Fueteig de la memòria. 1989
Il·lustracions: Ricard Jordà
teu camí que sovint vagarejo,
amanyagador i delitós
aquest teu cel que regales.
I de tan agradós es torna bes
aquest pronunciar en els teus llavis,
i de tan tendre, acaronador
qualsevol moviment del teu cos.
p. 37
Mònica Gratacòs. Fueteig de la memòria. 1989
Il·lustracions: Ricard Jordà
Jardí blau
Van repintant les plantes del jardí
els teus ulls blaus i l'aigua cristal·lina
amb el pinzell del cor, ple d'un florir
vingut del cel ーblavor que ens il·lumina.
El lliri blau és com una campana
i el seu dit groc oneja fet batall
mirant el cel. I la claror llunyana,
pluja de llum, és un blavís mirall.
Totes les flors que pel jardí blavegen,
nades un maig de primavera inflat,
amb perfums blaus el verd intens oregen,
i omplen el cor d'un gran somriure alat.
Els teus ulls blaus, que pinten el jardí
ーtalment, del cel, dues brillants estrellesー,
porten la llum a l'ombra del destí
i són esclat d'il·lusions novelles.
I si era gris el son de l'abandó....
Ara em duu el goig un somni de blavor!
p. 50
Marina Grau i Augé. Veus del meu jo. 1994
Pr.: Josep Colet i Giralt
els teus ulls blaus i l'aigua cristal·lina
amb el pinzell del cor, ple d'un florir
vingut del cel ーblavor que ens il·lumina.
El lliri blau és com una campana
i el seu dit groc oneja fet batall
mirant el cel. I la claror llunyana,
pluja de llum, és un blavís mirall.
Totes les flors que pel jardí blavegen,
nades un maig de primavera inflat,
amb perfums blaus el verd intens oregen,
i omplen el cor d'un gran somriure alat.
Els teus ulls blaus, que pinten el jardí
ーtalment, del cel, dues brillants estrellesー,
porten la llum a l'ombra del destí
i són esclat d'il·lusions novelles.
I si era gris el son de l'abandó....
Ara em duu el goig un somni de blavor!
p. 50
Marina Grau i Augé. Veus del meu jo. 1994
Pr.: Josep Colet i Giralt
Llegeix i aprofita
 |
Llegeix i aprofita, observa i imita,
reflexiona i treballa, i ocupa't
del bé: conrea el teu tros d'existència
suant per als altres: fes-ho amb el seny!
Per tu hi ha llavor que arrela en la terra,
fruiter que remunta els marges del sol,
serena que arrauja el pit i l'esquena
i omple la vista amb miratges blavencs.
Anònim miracle encercla la vida:
calma sencera de viure sencer!
De: Noli me tangere, III, p. 32 Miquel Figueras i Vallès. L'escaire d'or. 1992
Pròleg: Pere Sànchez i Ferré
|
El matí s'ha llevat amb gust de tu
El matí s'ha llevat amb gust de tu.
Jo m'empasso la set a batzegades,
dono forma al MATÍS del teu perfil,
m'abrasa el tast indecís dels teus ulls.
Se m'ha clavat la teva veu d'abril
més enllà dels confins de les entranyes,
jo en degusto el ressò de menta i mel
i en dibuixo els colors amb notes mudes,
Quan enyoro la veu del teu perfum,
jo m'abraço a l'olor de les teves paraules.
Lluís S Bosch, poema XVII, p. 54-55
Jo m'empasso la set a batzegades,
dono forma al MATÍS del teu perfil,
m'abrasa el tast indecís dels teus ulls.
Se m'ha clavat la teva veu d'abril
més enllà dels confins de les entranyes,
jo en degusto el ressò de menta i mel
i en dibuixo els colors amb notes mudes,
Quan enyoro la veu del teu perfum,
jo m'abraço a l'olor de les teves paraules.
Lluís S Bosch, poema XVII, p. 54-55
Trobar-se al mig del matí
Trobar-se al mig del matí
dividint l'alè de l'aire
amb les síl·labes dels ulls...
Aus de migdia
que contemplo,
signes que escruto
enllà de l'aire
amb tots els iris
de l'espai
Miguel Anxo Fernán-Vello. Llibre dels paisatges vius. 1995
dividint l'alè de l'aire
amb les síl·labes dels ulls...
Aus de migdia
que contemplo,
signes que escruto
enllà de l'aire
amb tots els iris
de l'espai
Miguel Anxo Fernán-Vello. Llibre dels paisatges vius. 1995
Mots preliminars: Basilio Losada
Traducció: Ramon Dachs
16 d’agost 2018
La canalla juga sola
La canalla juga sola,
la mare els vigila des del terrat;
no hi ha massa cases,
tampoc no hi ha cotxes:
el poble és encara a mig dibuixar,
ens coneixem tots...
L'estiu és molt llarg i tenim molt de temps
per seguir el camí que mena a la riera,
i buscar sargantanes,
per després fugir corrents, espantats,
i riolers alhora.
Cada dia és festa, l'escola és tancada,
passem entre els camps saludant els pagesos,
que ens deixen tastar una maduixa,
o ens diuen: "colliu les
prunes
que cauen de l'arbre sucoses, madures,
si no les mengeu vindran les abelles..."
XXXIV, p. 78
Elena Serra, dins,
Tordera : paisatges emocionals. 2006
Il·lustracions: Colomer Camarasa
la mare els vigila des del terrat;
no hi ha massa cases,
tampoc no hi ha cotxes:
el poble és encara a mig dibuixar,
ens coneixem tots...
L'estiu és molt llarg i tenim molt de temps
per seguir el camí que mena a la riera,
i buscar sargantanes,
per després fugir corrents, espantats,
i riolers alhora.
Cada dia és festa, l'escola és tancada,
passem entre els camps saludant els pagesos,
que ens deixen tastar una maduixa,
o ens diuen: "colliu les
prunes
que cauen de l'arbre sucoses, madures,
si no les mengeu vindran les abelles..."
XXXIV, p. 78
Elena Serra, dins,
Tordera : paisatges emocionals. 2006
Il·lustracions: Colomer Camarasa
La vida com a poema
A ca nostra
érem pobres
però no ens faltaren mai
els llibres.
Ni el menjar.
Biel Mesquida, dins,
L'edició d'aquest llibret de poesia compta amb
un original d'Albert Ràfols Casamada, a qui
agraïm la presència, i l'obra constant de pintor
i de poeta.
érem pobres
però no ens faltaren mai
els llibres.
Ni el menjar.
Biel Mesquida, dins,
Palafolls paraules prenyades. 2008
Edició a cura de Pitu Hernàndez i Selvaggi
L'edició d'aquest llibret de poesia compta amb
un original d'Albert Ràfols Casamada, a qui
agraïm la presència, i l'obra constant de pintor
i de poeta.
15 d’agost 2018
Bodegó de lletres
Alfabètic univers
en vas que vessa:
mots o mons entrellaçats
com rimes d'un poema,
o com sols en galàxies
de xinglots de raïm.
Com plàtera d'anguiles
damunt la taula:
natura viva,
orgànic alfabet,
celler de lletres
efervescents.
Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016
Comentari: Manuel Forcano
en vas que vessa:
mots o mons entrellaçats
com rimes d'un poema,
o com sols en galàxies
de xinglots de raïm.
Com plàtera d'anguiles
damunt la taula:
natura viva,
orgànic alfabet,
celler de lletres
efervescents.
Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016
Comentari: Manuel Forcano
14 d’agost 2018
Així són
Els teus ulls,
incrèduls, esmolats, busca-raons
i amb cuirassa de sarcasme.
També defectuosos:
sovint, pateixen fuites,
sobtades, de tendresa.
Cèlia Sànchez-Mústich. Temperatura humana. 1994
Pròleg de Maria-Mercè Marçal.
incrèduls, esmolats, busca-raons
i amb cuirassa de sarcasme.
També defectuosos:
sovint, pateixen fuites,
sobtades, de tendresa.
Cèlia Sànchez-Mústich. Temperatura humana. 1994
Pròleg de Maria-Mercè Marçal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)