La mare era sempre llunyana amb el pensament:
no era mai on jo era. Retornava
en un altre temps, a la vella casa
de les altes finestres, florentina.
Allí quan era nena
mirava el cel −el recordava
turquesa, lleuger. Aquell color
pastel havia romàs en el seu cor
amb una altra imatge de llavors,
−la seva− en un anunci de Nestlé.
L'any potser era el mil nou-cents tres.
Un muntatge: ella mateixa sanglotava
sense la xocolata que l'altra
nena sortosa
menjava tot embrutant-se la cara.
en un altre temps, a la vella casa
de les altes finestres, florentina.
Allí quan era nena
mirava el cel −el recordava
turquesa, lleuger. Aquell color
pastel havia romàs en el seu cor
amb una altra imatge de llavors,
−la seva− en un anunci de Nestlé.
L'any potser era el mil nou-cents tres.
Un muntatge: ella mateixa sanglotava
sense la xocolata que l'altra
nena sortosa
menjava tot embrutant-se la cara.
Anunci del malastre! I certament ella
sense plorar més, va tenir la sort
de ser sempre on no volia,
de no tenir allò que cercava
llevat del cel pintat a la ment,
turquesa, lleuger, aquell cel de sempre.
sense plorar més, va tenir la sort
de ser sempre on no volia,
de no tenir allò que cercava
llevat del cel pintat a la ment,
turquesa, lleuger, aquell cel de sempre.
Bianca Tarozzi. Prima e dopo. 2000 ; tr.: Enric Bou
dins Reduccions : revista de poesia, núm. 91
