Si no sabíem el que és,
i el que no és; si només
ateníem certs motius
i certs colors; si les arrels
de l'existir es trobaven en una
altra vida; si l'esperança era
poca i mal dibuixada i si
la paraula no era un acte,
tampoc aquestes ratlles no
serien un poema.
Joan Brossa, dins,
Nova antologia de la poesia catalana. 1973
Edició: Joan Triadú
descobrir l'olor de l'arbre
que impregna
el teu matí
descobrir que el teu matí
fa olor
d'arbre
arbre que s'alça
a l'endins
cos desplegat en paisatge
arbre d'espirals
laberints i clarianes
arbre ànima
Laia Llobera. Boscana. 2018
Pr.: Lluís Calvo
Epíleg; David Fernàndez
escolte el pas d'aquella que camina
sobre els meus passos.
entre la flama i la fusta,
entre l'ara i el sempre o mai,
soc una altra als ulls
d'aquella que em mira
i en mi canta i plora i aguaita,
mirada fosca que des del fons alena
i es recorda flama i fusta
d'un bosc cremat.
Anna Montero. On els camins s'esborren. 2018
La mateixa aigua
no pot ésser beguda
per dues boques.
Només la set és nostra,
és una i ens iguala.
De Enfilall de tankes
Joana Raspall. Ales i camins. 1991
És un arbre, la morera,
que a l'hivern està pelat
i quan ve la primavera
mil fulletes treu pel cap;
quan les veu el cuc de seda,
diu: "Les fulles, nyam-nyam-nyam,
són com un bon plat de bledes
o una plata d'enciam."
Ricard Bonmatí. Patapam, pim-pam. 2017
Il.: Roser Rius
sempre neixen parets damunt del fil
i dalles dins de l'ombra. Cada veu
d'aigua va disfressada, no sabeu
si la infantesa us torna. De perfil,
direu mentides, cent vegades, mil.
Retardareu els mots amb el correu,
fareu les ratlles tortes i el conreu
del cos cada vegada més subtil.
Les tempestes a dins dels quatre murs
amb un vaivé de pèndol desfaran
batecs incerts, ordinadors segurs.
Boira de neu sobre cabells madurs
us podrà dir, potser, que una hora és gran
i que la sorra és feta de futurs.
Goteja la font,
cada gota un soroll sord.
Terra mullada.
Reguera de bosc
aigua pels animalons.
Natura solvent.
Botes al bassal
del vailet enjogassat.
Fang sec al matí.
Sopa fumejant,
caliu a la llar i baf
a les rajoles.
Mònica Huix-Mas. Paraules senzilles. 2012
Esborrau-me del quadre,
que vull ser l'alzina del paisatge,
o la grívia que s'hi colga,
o la molsa que li guarda l'aigua.
Antonina Canyelles. D'estructura circular. 2007
ESTIMO ELS arbres generosos del bosc quiet
després del lent batec dels dies fràgils,
quan hem perdut cabanes i fogueres.
En núvols de ningú m'he construït
l'espai tan reduït de les quimeres
i els arbres de la ment em xiuxiuegen,
branques al vent de totes les mancances.
Els vells somnis, ocells que se m'escapen
dels arbres despullats quan ve l'hivern.
M'he emmirallat en versos poderosos,
altres indrets m'han modelat paisatges:
mil alfabets a canvi d'una imatge.
Soc solitària com el xiprer
que guarda casa i terra en el silenci,
vinclant-se en la negror de la nit quieta.
Com ell emmarco els camps madurs d'estiu
i amago vells secrets
entre les fulles negres.
Mireia Lleó i Bertran. Miradas de agua = Mirades d'aigua. 2019
Tr. al castellano: Rodolfo Häsler
Era un nen, i ho recordo: aquella finestra,
d'on sovint m'abocava a mirar el corraló
abocant-m'hi com a una pedrera,
sota els arbres d'un migdia fosc.
Voravia, pedrís, i l'esglèsia a mà esquerra
amb les cúpules altes, portals soterrats,
i els pollancs ben tofuts, d'ombra espessa,
protegint el muret des del cap al xamfrà.
I darrere la tanca els camins que es perdien,
que semblaven anar a l'abandó d'uns jardins.
I aquell lloc era tot un enigma
quan s'omplia d'un món femení.
Al capvespre, una colla de gent coneguda
visitava les noies, tota una munió,
i els lilàs ja florits, amb les fulles,
pinzellaven els seus finestrons.
I les dones més grans, excessives, bramaven
indignades, furioses: i anaven entrant
palplantant-se a les portes, com arbres
dels vorals dels parterres urbans.
De vegades calia alçar celles esquerpes
i aguantar un piupiueig de flagells, però més tard
veure com la passió és una ciència,
com l'elogi és la gesta més gran.
Totes elles, les sento, presències fugaces
que han trobat l'altra riba ─que poc les conec;
tot passat, vull donar-los les gràcies,
sí, i a totes, per tot el que els dec.
1958
Borís Pasternak. Quan escampi. 1984
Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala
Per llargs camins de ferro, ruïnosos, damnats,
vaig sol pel nord d'Itàlia, viatger que es fa vell.
I recorde com era aquell poble on vaig créixer
des d'una ciutat clara on sempre he de tornar,
la ciutat de cent torres, bella com tardors d'or,
en espere setembres que no em cremen els ulls
i on mire uns jardins plens de florides d'estiu,
uns arbres centenaris, fulles seques per l'herba.
Tinc amb mi la presència dels remots onze anys
on un estiu trobava el temps i la nostàlgia
com una agulla d'or que en el sentit es clava.
Pare l'orella en terra, sent el nou pols del temps
i el batec del passat, sense esforç, s'obri pas.
La cambra d'un hotel m'arrecera i em parla.
Gaspar Jaén Urban, dins,
Reduccions : revista de poesia. Setembre 2008. Núm. 91. P. 11
Passà la joia exquisida
del bell temps de ta florida
i avui regales un plor
d'emmelada fruita d'or;
i la merla llaminera
canta tes glòries, primera.
Maria Antònia Salvà, dins,
Els arbres de la poesia catalana. 2007
Drac ciclòpic, banyut, d'escata pètria.
De nit peixa el ramat en camp llustrós.
Les lluminoses flors salten per l'herba:
són pàl·lides o grogues, verd o roig.
Alguna que s'envola, ho fa amb un tro
i es perd enllà dels núvols i foscors.
Un silenci d'esquelles crida el somni...
No ve el somni... Ve la son.
I navego per mar de llargues ones
entre ramells d'illots.
Les veus són conegudes, dolces...
I un rostre, que no és la lluna, Lluminós!
(Ciutat de Mallorca, agost 1980)
Ventura Ametller. Antologia d'emergència. 2016
Ed.: Joan Carles González Pujalte i Marta Puigventós Pons
M'estimo l'impalpable:
l'aire blau de les pedres,
l'ombra del nen que juga
sense trucs a l'escull,
l'interludi fugaç
on els ulls es fan nobles
o el soroll del silenci
que el mar antic recull.
Deixo que m'erosioni
com sosté la carícia
l'aigua encalmada i neta
damunt els còdols blancs.
I després ho atresoro.
Com tapava a la platja,
sota la tovallola,
aquells mirallets verds
que semblaven malalts.
Borís Pasternak. Quan escampi. 1984
Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala
T'he despertat: tenies
la cara plena
de sol, i tanta
llum sobre la llum closa
dels teus ulls! Jo mirava
les palpitants parpelles
com l'ombra d'una vela
sobre el mar, o com l'ala
d'un ocell entre les roses.
(Part II)
Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores. 1990
Cau la pluja sobre els camps
i sobre la fulla nova
de la primera alzina del bosc,
i truca a la finestra
de la cambra dels nens
adormits amb la música dolça
el suau xiuxiueig
que es desfà pels vidres.
Joana Bel. A la nit, el bosc belluga. 2005
Il·lustracions: Mabel Piérola
Soc la memòria
del climateri
de totes les dones.
Declaro amb humilitat:
cada gest
és la petjada d'elles.
Marta Pérez Sierra. M'he empassat la lluna. 2015
Fotografies d'Enric Macià.
Pròleg de Teresa Forcades.
Epíleg de Sònia Moll.
Obra finalista del IV Premi de Poesia Miquel Arimany 2013
D'aquesta finestra surt la meva Via sacra,
de vint anys ençà cada dia torna a sortir,
carretera que no va a Gènova ni a Brindisi,
canvia cada dia meta i direcció,
a aquesta finestra s'obren les altres
carreteres ––àngels, somnis, íncubes, xalocs––.
Un remorós port de Ripetta
formigueja ––invisible i silenci.
Aquestes muralles de maons-segles
talla esquerp un colom. A l'alè viu
i dens dels fantasmes, el crespinell
sensitiu s'estremeix en el guix d'algun tub.
Maria Luisa Spaziani, dins,
Maria Àngels Anglada. Paisatge amb poetes. 1999
Il·lustracions: Amèlia Arumí
Deia el poeta que els adeus
eren mans esteses cap al mar,
vers els barcos que fugien
amb les cobertes carregades,
cap allà on les ones lluïen
retorçant-se i bramant assolellades.
I que a l'arribar a port
s'estenien de nou
com gavines esvalotades.
L'adeu no és res més
que un fins ara,
és la il·lusió de retrobar-se
cada vegada.
Diguem-nos adeu, si cal,
o diguem-nos un fins ara
perquè cada dia al trencar l'alba,
sigui com una nova arribada.
De Des de vora la mar.
Mercè Ullés Vallhonrat, dins,
Dones poetes de la Maresma. 2021
Ed.: Emília Illamola i Queralt Morros
