Un home reparteix...

La plaça, tant pels edificis com
per l'animació que hi donen els veïns,
és un dels centres de la ciutat.

Un home reparteix fulls clandestins.

Al Parc hi ha una Muntanya suïssa,
un Laberint, un Pavelló xinès i un Temple grec.

Un home reparteix fulls clandestins.

El carrer és tortuós i estret,
té un teatre, dos cabarets i trenta cafès.

Un home reparteix fulls clandestins.

Aquest edifici està destinat
a les oficines de la fàbrica
amb magatzem i taller.

Un home reparteix fulls clandestins.

Hi ha obrers i estudiants tancats
i abandonats en un calabós.

Un home reparteix fulls clandestins.

Per a anar a veure els Ministres, Caps
d'Administració i persones de categoria i distinció
cal demanar-los per escrit una audiència.

Un home reparteix fulls clandestins.

L'església, malgrat no tenir torre,
sobresurt dels edificis del carrer.

Un home reparteix fulls clandestins.

Entren els criats per anunciar
que el banquet està servit.

Un home reparteix fulls clandestins.

Gent sense casa ni sabates
viuen en coves, als suburbis.

Un home reparteix fulls clandestins.

En una comissaria un senyor amb
abric i barret denuncia que

un home reparteix fulls clandestins.

Joan Brossa. La piedra abierta : antología poética. 2003

Liminar: Pere Gimferrer

Prólogo y selección: Manuel Guerrero

Traducciones: Alfonso Alegre Heitzmann [et al.]

Al fons del pati

Al fons del pati, a la casa dels avis, vora el pou,
ran de la finestra, cada estiu les flors envaeixen l'espai,
perfumen els ulls, la pell.
Es fan llegenda.
Des de l'indret més llunyà, més aliè,
l'olor del gessamí em trasllada,
ara,
a la vora del pou, de la finestra,
de l'infant que vaig ser.

Zoraida Burgos. Absolc el temps. 2013

Llegir

Llegir també és una manera de suportar el desfici de no escriure.

Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

trobo a faltar

trobo a faltar els dies en què els meus amics
sabien tots els detalls trivials de la meva vida
i jo sabia tots els detalls trivials de la seva
l'edat adulta m'ha pres aquesta coherència
aquest nosaltres
les passejades al voltant de l'illa
les llargues converses quan estàvem
tan perduts en el moment que ens era igual l'hora
quan guanyàvem i ho celebràvem
quan perdíem i ho celebràvem encara més
quan només érem criatures
ara tenim les nostres feines importantíssimes
que ens omplen l'agenda ocupadíssima
comparem calendaris només per quedar per fer el cafè
que al final algú acaba cancel·lant
perquè ser adult és estar massa esgotat
per sortir de casa la majoria de dies
trobo a faltar saber que abans pertanyia
a un grup de gent més gran que jo
pertànyer-hi em feia la vida més fàcil de viure

- nostàlgia de l'amistat

Rupi Kaur. Tot el que em cal ja ho duc a dins. 2021

Traducció: Bel Olid

Llavors

 "If you're looking for love, honey, I'm tougher than the rest"
                                 Bruce Springsteen

Llavors devia tenir dotze anys,
un dia i set mesos quan
el futur era una porteria
de futbol i el món
acabava al 28 baixos
del carrer de l'Alzina,
on fèiem la innocentada
de trucar i arrencar a córrer.
Llavors, no m'imaginava
ni el gust dels teus llavis
ni el color dels teus ulls,
i l'única música que coneixia
era la de Duncan Dhu.

Daniel Ruiz-Trillo. Suaus. 2019

La pluja que cau

La pluja que cau
va mullant les roses,
mentre vora el foc
veig cremar les hores.
Les hores que van
fonent-se com volves
quan la pluja cau
a sobre les roses.
En els brancs més alts
dormen les aloses
mentre sobre els camps
rellisquen les ombres
i en el prat del cel
les estrelles ploren.

Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

Presentació de Joan Ferrerós

És la tardor

És la tardor:
un núvol se m'acosta,
blanc i esponjós,
sense doblecs ni arestes. 

Omplo la pàgina 

d'interrogants. 

Com un joc, em plau 

la corbatura dels signes. 

Potser ara, quan sigui en ple 

hivern, n'arribi a trobar 

la resposta. 

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002

Il.: Roser Bru

Les tres fonts

En l'estepa del món, dolguda i infinita,
misteriosament tres fonts varen sorgir:
la de la joventut, font ràpida i rebel,
borbolla i raja fent remor i mirallejant.
Amb inspirat fluir, la font dita Castàlia
en el desert del món abeura els desterrats.
I és la darrera font la freda de l'oblit,
més dolçament que cap, calma l'ardor del cor.

(1827)

Aleksandr S. Puixkin. Mentre visqui un sol poeta : antologia poètica. 2005

Pròleg, tria i versió de Jaume Creus

La platja a dins les sabatilles

           Als meus avis

Escombraré el balcó
i us portaré la sorra
a dins les sabatilles
que us dormen sota el llit.

Així, quan us lleveu,
trepitjareu la platja
que ja mai més veureu.

Sílvia Bel. L'esbós. 2010

Il·lustracions: Alicia Billon
Pròleg: Maria Àngels Cabré

La vall de Sant Daniel

Intimitat de la tarda.
L'ocellada hi canta amb zel
i el rierol amanyaga
la vall de Sant Daniel.

Aquí reneix l'alegria
i es sotmet el cor rebel
a la pau i li dona aire
la vall de Sant Daniel.

Canten les benedictines,
cor obert i sense vel,
i recull el càntic verge
la vall de Sant Daniel.

Es va condormint la terra,
i jo, sota el cobricel
de l'estelada, respiro
la vall de Sant Daniel.

Els sentits, corpresos, veuen
com apunta el primer estel.

Capvespre de la lloança,

la vall de Sant Daniel.

Quina frescor de paisatge!

L'Esperit hi posa rel

i li dona carn i arbre
la vall de Sant Daniel.

Arborat de l'espectacle

la boca se'm torna mel

i em fa transparent el rostre

la vall de Sant Daniel.

Pere Ribot, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Edició: Narcís-Jordi Aragó

Il·lustracions.: Mercè Huerta

Cirerer de claustre

Soc a dins d'una presó
i m'agrada tanta reixa:
visc del cant del brollador,
que escoltant-lo em sento créixer.

Quan arriba el mes d'abril
ni les oques són tan blanques;
sóc un cirerer tranquil
sense frisaments de branques.

El que ara és tan blanc
després serà sang
que allarga la vida.

Potser els escolans
se n'omplen les mans
botant d'alegria,
o algun pinsà vell
se'n guarda per ell
un gra cada dia...

Cirerer petit,
cirerer florit
que fas arracades,
digues quina mà
te les ve a cercar
quan les tens granades.

Joan Maria Guasch, dins,

Els arbres de la poesia catalana. 2007

Ed.: Maria Victòria Solina i Jordi Bigues

Pedra roseta

         A Lourdes Ortiz

De les coves a les pedres,
del jeroglífic al papir,
de la ploma al paper,
de la impremta a la impressora
hem fet combinacions de les lletres
fins a convertir-les en paraules,
en idees portadores de la màgia,
de la litúrgia del pensament.

Les hem creat del silenci
i els hem donat totes les facetes
de la tolerància i de la llibertat.

Hem tremolat en pronunciar-les
i hem sentit el seu dolor
quan han estat dilapidades
per les conveniències, per la injustícia,
presoneres perquè buscaven la veritat.

Però en les coves, en els jeroglífics,
en les presons i en els dubtes,
les paraules segueixen vives
estimulant la nostra consciència,
gravades en la pedra roseta dels sentiments.



Assumpció Forcada. Evolutio. 2000

Pr.: David Jou i Mirabent

Exili interior

Posa't damunt els ulls
un ram d'orquídies blanques
i pensa el món
de dins del teu exili,
fins que percebis com s'obren nenúfars de promeses
i camins de lava entre les roques.

Les presons no resisteixen un poema.

Júlia Ferrer. Atmosferes. 1989

Premi Amadeu Oller 1989

i també dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999
Ed.: Vinyet Panyella

Aigua alpina

Felicitat de cantar com tu, torrent;
felicitat de riure
sentint-me a la boca les dents
blanques com la teva llera;
felicitat d'haver nascut
tot just un matí de sol
entre les violes
d'un camp de pastura;
d'haver oblidat la nit
i la fuetada del glaç.

Antonia Pozzi. Espaiosa tardor. 2021

Tria, traducció i pròleg de Marta Nin.

Vent

Com un llop és el vent
Que baixa dels munts al pla,
Als camps vincla el gra
Per on passa corprèn.

Xiula en els matins clars
Il·luminant cases i horitzons,
Encrespa l'aigua a les fonts
Mena la gent a resguard.

Després, cansat s'adorm i un estupor
Pren les coses, com després de l'amor.

Attilio Bertolucci. Porta'm amb tu = Portami con te. 2021

Selecció i traducció: Marta Vilardaga i Josep Porcar

Tardor

Torna, amic, mon amic, a mon cor,
que l'hora de l'amor
ja és quasibé passada.
Torna, amic, mon amic, a mon cor;

s'esfulla la flor
que em va dar l'aimada...
Torna, amic, mon amic, a mon cor!

Lo Juliol roent va dur-me besos
d'uns breus llavis encesos
que em van fer oblidar de l'amistat;
mes sadolles de besos i abraçades
les ànimes, llassades,
paeixen la ventura que ha passat.

Avui, al fons dels ulls d'aquella amiga
hi jau allargassat l'avorriment;

que reposada estiga
fins que torni a vení'l desvetllament!

Entretant, torna, amic, a la pau dolça
de mon constant i veritable amor;
torna, amic, a l'afecte d'algun dia,
que t'ho demana, humiliat, mon cor.

L'amistat és lo port de la bonança
on s'aplaca l'embat de la maró';
hi corre, vela estesa, l'esperança,
quan nàufraga s'escapa dels mars de la passió.

Víctor Català. Llibre blanc - Policromi - Tríptic. 2018

A cura d'Enric Casasses

Somni

Tot fou, al cor de la planúria,
el somni d'una nit d'estiu.
La dona, l'àlber, la cantúria
de l'ocellada que hi fa niu...

Només sentia un lleu trepig,
i ara la crido i no em respon.
És l'aigua oculta d'una font,
no l'alimara del desig.

Tota adormida, al peu del mur
que el temps llarguíssim esmicola,
sembla una fulla que tremola,
nua, a la branca del futur.

Jordi Pàmias. Incerta vida: antologia. 2010

Ed.: Txema Martínez
Pòrtic: Sebastià Alzamora

Fruita estranya

Als arbres del sud hi ha una fruita estranya,
sang a les fulles i sang a les arrels,
cossos negres es gronxen a la brisa del sud,
una fruita estranya penja dels àlbers.

Escena pastoral del sud galant,
els ulls botits i la boca desencaixada,
aroma de magnòlies, dolç i fresc,
i de cop l'olor de carn cremada.

Heus ací una fruita perquè els corbs la piquin,
perquè la pluja la culli, perquè el vent la xucli,
perquè el sol la podreixi, per caure dels arbres,
heus ací una collita estranya i amarga.

Abel Meeropol, dins,

Llibertat! 50 poemes de revolta. 2015

Edició i traducció de la poesia: Jaume Subirana

Pr.: David Fernàndez

Com un jardí de l'abandó

La teva pell
com un jardí de l'abandó
amb moltes flors a dins.

Dius: ㅡM'agraden els teus cabells llargsㅡ

A la conca de la teva mà
la clau d'una casa desconeguda;
la dels teus avantpassats.

Dius que els porticons han perdut el color,
com les velles tortugues que atapeeixen el mar.

Has despullat els teus ulls
a la meva espatlla.

A l'hora de la pregària,
hem dibuixat ocells
amb l'ombra de les mans.

Em parlaves d'arbres
que obren les fulles
al clar de lluna.

Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017

Traducció i pròleg: Albert Mestres

A favor del futur

Quan tots dos serem vells i grisos i ensonyats,
no tindrem foc on arrupir-nos, car els focs
van apagant-se en l'aire tebi, sense agror.
Viurem en cases com les d'ara, joves
més que nosaltres, amb replans llisos i oberts,
com un palmell de negre. Les recances,
gotes greus de mercuri, lliscaran
irreprensibles, per a perdre's en esquitxos
escala avall. I tu, no trobaràs
mai prou nit en les ombres, prou records
en la llum d'oli blanc, mai no estremida.
Del no passat, del no volgut, d'aquestes
coses deixades a mig fer, què podràs fer-ne?
El crit alt de reclam, l'assumpció
del deute que no es paga, però es viu
del somni d'ésser ric per a pagar-lo,
no fan per tu ni fan per mi. Viurem
entre quatre parets, sense sortides
al passadís antic, a la cultura
de la compleció sempre possible.
Hi haurà tan pocs possibles en nosaltres,
hi haurà tan poc que no hagi estat, que no podem
perdre més temps, que no vull que te'm perdis
ni perdre'm de ser teu. Vine i abraça'm.

Poesia de Gabriel Ferrater, 

a l'entrada de la Biblioteca Mira-sol Marta Pessarrodona

Se'n va l'estiu

Se'n va l'estiu. El vent ja bufa tant
que dius: no pas l'estiu, se'n va la vida.
I tremoleja, i accelera el pas,
i arronsa les espatlles, fredolica.

Per l'aigua, pels terrossos, per la neu.
L'hivern no hi ha manera que li agradi.
La seva casa, on és? Pertot arreu!
I sobretot, al blau dels transatlàntics.

Se'n va la llum. Se'n va la vida. Calla,
escolta aquesta nit: se'n va l'amor,
i deixa la tardor com una carta
on ha posat les últimes raons.

Se'n va la musa. Rere seu s'enlairen
libèl·lules i fulles dels aurons...
Se'n van les dones, apressant les passes,
a punt de córrer, i avançant-se als plors.

Aleksander Kúixner. És tot el que tenim : antologia poètica. 2013

Pròleg, selecció i traducció: Xènia Dyakonova

Quan el somni calla

Quan el somni calla
el son escolta la nit,
còmplice de la bellesa.

一一一一一一一一一一

Quand le rêve se tait
Le sommeil entend la nuit
Complice de la beauté.

43)

Jad Hatem, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 107, p. 51

Tr.: Lourdes Godoy

Vora la mar, els pins

Muntanya avall, vora la mar, els pins

davallen fins la sorra
tan desitjosos d'entrar mar endins,
que en ells veiem el moviment de córrer;
i oïm la veu de llur desig ardent
com una torrentada,
muntanya avall cridant sobre el pendent

que s'esllangueix on se desfà l'onada.

Josep Maria López-Picó, dins,

Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues.

Al meu jardí

Al meu jardí hi ha un gran pi
que fa pinyes de pinyons.
Hi dorm algun estornell
que menja oliva arbequina,
de la fina.
L'oliveta té un pinyol
petitet:
pinyes, pinyons,pinyolets,
quan dormo sota del pi
cauen pinyes i pinyons
i pinyols d'aquells rodons.

Olga Xirinacs, dins,

Poesies amb suc : antologia de poesia per a infants. 2007
Ed.: Miquel Desclot
Il.: Mercè Galí

Conte sard

Amb motiu de la presentació del llibre Su terlazu de Oro de
Serafinu Spiggia i Manuela Marchesàn, el 7 de gener de 2004
a la Biblioteca Comunale de Orgòsolo

Es diria que Borges ha vingut amb
els seus ulls tan plens i alhora buits
a aquesta biblioteca entre muntanyes.

Hi ha un centenar de nens que, mentre esperen,
fan un soroll de fulles bellugades pel vent,
tal cop ales d'ocell, gavines, sobre
el mar d'una llengua que brum i parla
en somnis.

Després callen i escolten i aplaudeixen amb
les seves manetes de petxina, perquè a la fi
els han de donar un llibre que parla del seu
poble.

¿Quants de vosaltres parleu sard?
Ningú aixeca la mà. Les mestres diuen
«¡Tots!».

Oh, bellíssima dama que files teixits d'or
per les canyades, dona'm monedes màgiques,
les paraules diverses, ajuda'm a comprendre
el que no entenc.

Jo et donaré la cabra del meu babu*,
i el meu riure.

*En sard, 'pare'.

Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

Claror d'aquàrium

Poses adob a la paraula
que escultures amb argila
de llengua i de paisatge.
Més tard quan confegesquis mots
un aleteig de frases
et dirà si les notes
s'avenen i s'encontren
en concert.

De El llegidor. Llibre segon. V

Biel Mesquida. Carpe momentum. 2021

Tots els ocres

                                          A Girona 

Tots els ocres que tens, ciutat madura,
penetren dins els traus i les clivelles
de les teves parets de pedra humida,
i em retornen a un matí vell d'hivern,
a l'esmolada, esquerpa adolescència
que vaig ésser.
Tots els morats que arranca el teu capvespre
damunt teules de blets i campanars
d'esglesioles i carrers ombrívols
m'esbandeixen els ulls i fan més vius
el brogit del mercat i de les fires,
la humitat que enfilava els meus palpissos
d'adolescent ingènua, l'esclat efímer
dels vilers a l'ombra de les fonts
i el desig contingut al vagó d'aquell tren
que arribava amb retard cada divendres.
Tots els blancs d'aquesta ala de gavina
que passa a frec de l'àngel mentre talla
la calitja borrosa del migdia
s'envolen al teu cos de jardins closos
espurnejant les aigües de tants vidres.
I et contemplo amb els ulls que vas obrir
a la bellesa rara dels teus dies,
un matí de febrer, ciutat madura.

Núria Esponellà, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Edició: Narcís-Jordi Aragó

Il·lustracions: Mercè Huerta

Giverny

ALLÀ on l'aigua es confon amb les flors
per captar l'aparença d'un somni,
o el color de la pensa exposat...
Allà on l'eco destaca l'immòbil
pas de fulles com barques lliscant
cap a ports de riberes lentíssimes...
Allà on taca la vista el pinzell
enfonsat en l'espera tranquil·la
de la forma que ve, com un any...

El llenç pren les arrels dels nenúfars
i la saba d'un riu vegetal.

Vicenç Llorca. Atles d'aigua. 1995

Aquest matí

Aquest matí he obert la finestra,
feia un sol resplendent,
he fet un sospir tan fort
que es deu haver sentit des de França.

Estava contenta, tot anava molt bé.
S'havien acabat les guerres,
tot era pau i felicitat,
la tele portava bones notícies,
els partits polítics s'havien entès,
ja no s'insultaven, ni es criticaven,
tot anava com una bassa d'oli.

Els meus fills eren a l'escola,
el meu home a treballar,
i jo aquí plena de felicitat,
amb tot el goig de viure.

Soc feliç amb tota la bonança
que es respira, tot és tranquil·litat.
Torno a sospirar, tanco els ulls,
tanco la finestra, obro els ulls,
entro a la vida real.

Segueixen les guerres,
les dones maltractades,
nens i no tant nens que passen gana,
drogues, violència.

Dono les gràcies per estar aquí,
espero que passin aviat les guerres,
que s'acabi la fam al món.
Voldria, com quasi tots, que vingui
amb força, la PAU AL MÓN!!

Carme Hostaled Grau. Petit recull de poemes. 2012

L'arada i la terra

L'engany del giny on campa l'artifici
pot ser considerable  ーi respectable.
Però aquí, cada llaurada
vol tenir més que veure amb la terra
que no amb la forma de l'arada.

Bartomeu Fiol. Tot jo és una exageració. 1999

Intr.: Pere Rosselló Bover