Un dels poders màgics de l'art
és la seva capacitat de fondre l'isolament
tot transformant les nostres emocions de futilitat i desesperació.
————
One of the magical powers of art
is its capacity to melt isolation
by transmuting our emotions of futility and despair.
Carolyn Mary Kleefeld. Soul seeds : revelations & drawings = Llavors de l'ànima : revelacions i dibuixos. 2020
Pròlegs de Laura Archera Huxley i Teresa Costa-Gramunt
Traducció d'August Bover
Brava ortiga, virtut tens que salva,
així com la malva
que és tota bondat;
quin bo fan en concòrdia amiga
la malva i l'ortiga
costat per costat!
De Lloança de les flors camperoles
Maria Antònia Salvà
Poesia catalana per als nens i les nenes : antologia. 2001
Il·lustracions de Montse Ginesta
no seran pedres
sinó lloses
pels passos
i entre les lloses
unes plantes medicinals
elles també de les vostres muntanyes
país de fronteres
on anar perquè la terra
no sigui de plom
no gemegui més sota els passos
la neu tan lleugera?
una casa de país
per als que no tenen país
—————————————
Mémorial à Silbertal
ce ne seront pas des pierres
mais des dalles
pour les pas
et entre les dalles
des simples
eux aussi de vos montagnes
pays des frontières
où aller pour que la terre
ne soit pas de plomb
ne gémisse plus sous les pas
la niege si légère?
une maison de pays
pour ceux qui n'ont pas de pays
Mireille Gansel. La llàntia de l'espera : antologia poètica. 2021
Edició i traducció: Antoni Clapés
Prefaci: Dolors Udina
Digueu-me qui fa
el límit o el pas
qui pot mesurar
on és la ratlla?
per poder saber
quin és el moment
en què es passa
o no arriba
el seu intel·lecte.
Qui posa el menyspreu
d'aquesta mesura?
per poder saber
fins on és la censura
que fa menysprear
al qui pugui passar
de curt o de llarg
de tan fina ratlla?
No són els colors
del blanc fins al fosc
que passant pels grocs
els blaus i els rosats
fins els més vermells
els liles o els verds
de variats colors
amb tons i matisos?
Per què els humans
posem tants paranys
per classificar
cada ésser humà?
potser en mesurar
deixem de copsar
l'escletxa que hi ha
per percebre l'ànima.
M. Roser Llopart i Trias, dins,
Autisme : trenquem el silenci amb la poesia. 2014
A cura de Miquel Àngel Lladó Ribas, Eduard Miró i Saladrigas,
Víctor Panicello, Gabriel M. Pérez Fuster i Marta Pérez i Sierra
Avancen al galop blancs
vermells
negres
grocs tots els cavalls.
Antònia Vicens. Tots els cavalls. 2017
Premio Nacional de Poesía 2018
Prenc ara un compromís amb la tendresa:
Sabeu? la farina i l'aigua en comunió
converteixen en pa la matèria.
Assaonaré el que prenc pels ulls
per les oïdes el tacte o la intuïció.
Semblant a com les abelles preparen la mel
elabore calma dolçor llum
i en faig la meua energia, el meu motor
també el meu residu.
Tot el que he de deixar
que siga bell.
Prenc ara
un compromís amb la tendresa.
Alba Camarasa. Llet de glacera. 2021
46è Premi Vila de Martorell 2021 - Premi Categoria Oberta de Poesia
Confosos els seus cabells amb els cabells
del vent, tenen el cos feliç de ser tan seu i
tan dens en plena llibertat.
Llancen els braços a la platja i la blancor
dels seus canells penetra les escumes.
Passen aus d'ales agudes i la corba del seus
ulls prolonga l'interminable rastre al cel blanc.
Amb la boca enganxada a l'horitzó aspiren llargament
la virginitat d'un món que ha nascut.
La punta dels seus dits toca el cim de
delícia i vertigen on l'aire acaba i comença
I a les seves espatlles s'enganxa una alga, feliç de
ser tan verda.
Sophia de Mello Breyner Andresen, dins,
Reduccions: revista de poesia. Novembre de 2003. Núm. 78. P. 63
Traducció d'Albert Mestres.
T'he après només del color de la teva pell al sol.
Damunt nostre, tones de llum. I t'acarono
com aquella nau que ara travessa lenta
la badia.
I sé que aquest record
resistirà l'hivern. Com un llac congelat.
Hi caminaré fort, hi clavaré els ganivets
de patinar. No s'esberlarà.
Mira l'estiu sota el gel.
Manuel Forcano, dins,
Reduccions: revista de poesia. Gener de 2002. Núm 75. P. 39
De l'amor a la vellesa,
creada amb síl·labes aquoses,
de la remor subtil
que discorre sota els raigs
de les ones i entra en l'extensió
del silenci i l'esglai.
S'enlaira el cos flotant de la mar de Bretanya,
com arbre lluminós
dempeus en aquest blau sobrenatural
on l'èxtasi esclata.
Esther Aure. Tralla per als penitents. 2002
Pròleg de Màrius Sampere i Passarell
Vagarós en un bosc de paraules,
es troba a la butxaca
ーcom qui diu per sorpresaー
un lleu instint de rebel·lia
que, ignorat tant de temps,
li costa reconèixer,
i se sent impel·lit a improvisar
l'esborrany d'un somriure.
Desconcertat caçat en fals,
com l'alumne escomès a la impensada
per la pregunta de l'examinador,
agafa alè, s'escura la gola
i amolla un pensament agosarat:
El fred ja va de baixa.
Miquel-Lluís Muntané. Qualitats de la fusta. 2016
Pròleg d'Eduard Sanahuja
Em sentia batre el cor
com les ales d'aquell ocell.
Va començar a ploure
i no vam veure més la lluna.
Havia pujat al vagó amb un bitllet a la butxaca,
la màquina l'acabava d'imprimir.
El vaig guardar entre les pàgines del llibre
com qui guarda una flor premsada entre dos fulls.
A vegades collia una flor,
una fulla de terra,
i la desava al llibre que estava llegint.
Quan el reobria,
s'il·luminava el record de plegar la flor,
revivia l'instant de l'epifania.
Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions. 2006
Finalista al premi Vila de Martorell 2004
Però per a tu no són fosques les tenebres,
la nit t'és tan clara com el dia,
llum o fosca et són igual.
Salms 139;12
La llum és avara, mandrosa:
es lleva tard i estalvia.
En l'espera del dia,
no t'ho expliques;
i et preguntes per què l'error,
vell, repetit: una banal avaria?
Sabies del perill de la gasiveria:
arrecerant-te en la llengua anglesa,
de sou a soul hi ha una passa,
i hipoteques inconfessables.
La fe t'abandona i ni Ciceró
pot donar-li metgia.
La foscor et fa conviure
amb un estoic escepticisme.
S'entelen un poc els vidres,
fred per al té, a la tassa.
Qui ha dit que no existeix
l'ànima de totes les coses?
El silenci et recorda
que res no perdura,
per més que l'esperança de la llum
et recomana l'oblit de tota traïdoria.
En un matí d'hivern,
la llum és avara, mandrosa:
es lleva tard i estalvia.
(De Variacions, work-in-progress)
Marta Pessarrodona, dins,
Festival d'Estiu de Caldes d'Estrac (Caldetes). Programa de mà.
Del 27 de juny al 27 de juliol de 2008
Poesia i +
Nit de poetes amb Teresa Colom, Marta Pessarrodona i
Jaume Subirana
Pèrgola de Can Muntanyà
Caldes d'Estrac, 18 de juliol de 2008
El company me digué
mostrant-me la florida:
Meravellosament
ha nat avui el dia.
I era ver. De la nit
va néixer la celístia.
Se tancaren els ulls
a l'esplendor divina.
Paradoxa galant
jo t'he vista i sentida!
La gran blancor de neu
de sobte s'ennegria.
Angèlica, dels arbres
la figura sorgia.
Passàreu somrient
entre negres espines,
tot era fosc i vos,
fada de l'Harmonia.
Meravellosament
me somrigué la vida.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 2009
A cura de Salvador Espriu
La claror verda de la tarda
m'atura al límit del neguit
com una música de flauta
per les agulles dels sentits.
La ratlla fina de les notes
m'adorm l'angoixa de la nit
com el batec de sota terra
que et va dur al món amb el meu crit.
Núria Albó. L'encenedor verd. 1980
Marqueu dues columnes
per a les pèrdues del dia
i per als guanys.
Els significats profunds,
els pensaments brillants, les lectures,
les passades severes
d'una línia a l'altra,
a l'inventari dels guanys apunteu-les.
Les quimeres
i els seus petits abismes,
els salts fàcils de la vostra fantasia,
per a tots aquests artificis de l'avorriment,
no ho sé, no us afanyeu,
potser us caldrà la columna dels beneficis futurs.
Però el dia sencer que fuig,
no us enganyeu, no oblideu
d'anotar-lo
a la columna de les pèrdues més grans.
Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020
Traducció i pròleg de Quim Gestí. Edició bilingüe.
L'arc de les celles, que tot just es formen, dibuixa una bella cúpula
a l'aire. La sosté el borrissol dels àngels que guarden l'accés al
llenguatge. Sols hi rivalitza la destresa d'una ballarina muda. Verbs
imperfectius: com una neu verda que per primer cop ara mires.
Mentre cobreix els cims que has travessat en un instant. Com un
cometa que espurneja d'un cos a un altre. Les teves mans, insegures,
abracen ja tot el planeta. Poses un interrogant al misteri de la lluna.
Desconeguda per als vianants, ets do immortal per a mi: del contacte
de dues llengües creix la teva voluntat. A tot el que ve respons
amb tendresa, com un viaducte que gosa estendre's de mare a filla.
Converteixes agnòstics, car ho reconeixen: el cel, cosit de llampecs,
és més bell que un camp de fajols. A mi també m'ha colpit. Acabada
de rentar, te'm vas revelar: com una paraula que roman. Ho confesso
t'agraeixo que em guiïs, segura, per les contraccions i dolors del part.
Callar. Romandre
estranyament entre seqüències
com si la llum no fos dels ulls
aquesta nit.
L'impuls salvífic recorre
l'esquerda dels dies.
La corba infinita dels vincles.
Montserrat Garcia Ribas. Platja Fonda. 2021
Epíleg de Carles Camps Mundó
