Vent

Vent que mous branques
unglejades pel sol
mai no t'he vist.

Maig lluminós,
oliverar de plata
i els brots dels ceps!

Eudald Puig, dins,

Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018

A cura de D. Sam Abrams

Zülpicher Platz

                aquesta és la nit que les llunes es giren

                              Anna DODAS

Passejaré, encara èbria per la metzina del somni
per l'avinguda de les dones de cabells llargs,
on tracem el ritme, on el tramvia travessa
artèries i rems d'una ciutat forana.
I roseguen i arrosseguen les llunes còncaves
el revers del cel escrit aplegat a la llengua.
i els  braços plagats d'estrelles grogues.

Retallaré els contorns sobrers de la nit
per dur-los al bosc trenat de llàgrimes,
i estendré sobre aquest cos
una lluna còncava,
un raig de venes
i el sol sagnarà
entremig de ta parpella.

Mireia Casanyes Dalmau. L'ombra forana. 2021

Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2021

Il·lustracions de Mireia Casanyes Dalmau

Cinc poetes

Hölderlin
combatent per la justícia
amic dels déus

Trakl
la seva tardoral malenconia

Rilke
que crea Déu

El desesperat
Celan

Li-Tai-Po
que alegre

canta

Rose Ausländer. No resideixo, visc : antologia. 2022

Traducció de Feliu Formosa

Pròleg de Heike van Lawick

Text bilingüe català-alemany

Pare

Tinc por que el teu rostre
s'apoderi de mi, que es torni meva
aquesta pell gruixuda
de dinosaure que no plora.
Per què l'èxit és un mur?
Recordo el trepig de les rodes
damunt la grava, i el motor cansat
del cotxe a mitjanit.
Pronuncio el teu nom contra
el mirall: aquella barba
de molsa antiga em cobreix ara
les paraules. Mireu, ja m'he fet gran:
soc l'hereu, i tinc terrenys
llaurats de silenci.
Qui vol casar-se amb mi?

Reduccions : revista de poesia. Febrer de 2019. Núm. 112. P. 39

Un tren

Quan he despertat, he vist el mar,
una mar llisa, suau, tacada per la boira.
T'he mirat i dormies, el cap damunt meu,
amb la penyora d'una nit al nord,
fugaços, tots dos, com en un somni pàl·lid
que es nega a desaparèixer en la vigília.
He vist un llac fumejant, alzines altíssimes
i la grogor d'un paisatge que espera la neu.
Abans d'adormir-te m'has demanat
si podríem viure al bosc, tu i jo.
I hem rigut perquè és impossible
pensar en els dies que seran, les nits
que hem de conèixer, la sang frisosa.
T'has despertat al final del trajecte
amb els ulls cap a mi, els llavis oberts.
Hem fet tot el que volíem fer?,
et deman. I tu dius: hem tingut sort
d'agafar aquest tren, no fem tard.

Reduccions : revista de poesia. Febrer de 2019. Núm. 112. P 35

El cavall

Elegant, fort, fi, poderós,
camina, corre, vola, balla.
Negre, blanc, canyella, marró,
talla l'alè per allà on passa
amb bell pas, al trot o a galop.

Marc Granell. El ball de la lluna. 2003

Il·lustracions: Manel Granell

Sota el calaix

Sota el calaix
les paraules s'aturen.
Tant se val.
Ja es posen
de camí.

Fina Cardona. Pessigolles de palmera. 1981

Pròleg de Maria del Mar Bonet

Si el seu rostre

Si el seu rostre estimaves com un jardí
on creix el narcís flairós i la rosa rogenca,
amb més i millor passió l'estimaràs, ara
que amb el borrissol li han eixit violetes.

Ibn Aixa, dins,

Josep Piera. El jardí llunyà. 2000

Principi

    Llavors va caminar i va beure una rara gota:
    El mar.
    I els peixos —
    Es reuniran els peixos amb ell?
                                         PAUL CELAN

Plores valent.

Definitiu, el tall, vessa principi:

escriure de nit i escriure malmès i escriure de cos que ara estira,
vol sang, que ara estripa, vol cel, l'aucella mare, el cant sever, la
trena solta.

I escriure expulsat.

I escriure cor clus i amb la llengua girada.

I escriure amb la neu i amb la rosa que es perd i amb la que ens
treuen.

I escriure en els pols fins que la fosca es faci clara i la claror,
sempre estrangera, tingui tots els colors del color negre.

Plores valent.

Li portes els peixos.

Blanca Llum Vidal. Amor a la brega. 2018

Postfaci de Mercè Ibarz

argoat

cando chegues á casa protexida na rocha
e saibas do crepúsculo todo o que sorriu a alba
acéname para que che cante
e che traia nun cesto caricias do día.

pero que ela che amose o rosa do granito
e che diga coma min rombada polo mar:

serei louca libre a máis quererte, Argoat.

Olga Novo. Nós nus. 1997

Ilustración da cuberta: Xosé Freixanes

Premio Losada Diéguez 1997

gos

Tant si és petit
com de grossa mida,
un gos eixerit
t'alegra la vida.
Ningú és més fidel,
perquè ho és de mena;
la cua remena
i té els ulls de mel.

Josep Vallverdú. Bestiolari. 2010

Dibuixos de Manuel Cusachs

Pròleg de Pep Coll

La lluna

La lluna em farà miliciana,
prodigi de llum,
per combatre les sàdiques
presons de l'aire
amb
vísceres
atzar,
i ràbia.

Joan Tomàs Martínez Grimalt. Els Jorns. 2008

I Premi Miquel Costa i Llobera per a Poetes Inèdits 2008

Carbó

Jo,
el negre absolut que la terra
expressa des de les entranyes.
Hi ha moltes maneres de descloure.
Un diamant que esdevé nus de flames
un so que esdevé paraula, tenyida per
qui paga què per parlar.

Algunes paraules són obertes
com un diamant que sobre finestres de vidre
canta en l'esclat del sol passatger.
Hi ha paraules com bitllets d'apostes
grapats en un quadern perforat —comprar firmar arrencar—
i més enllà del que dicti la sort
quedarà el resguard,
una dent de caires vius, mal arrencada.
Algunes paraules viuen en la meva gorja
i es reprodueixen com escurçons. Altres saben el sol
i com gitanos sobre la meva llengua
malden per explotar-me els llavis
com esbotza la closca de l'ou el jove pardal.
Algunes paraules
m'importunen.

Amor és paraula i és descloure—
com un diamant que esdevé nus de flames.
Soc negra perquè vinc d'endins de la terra.
Pren-me la paraula, joiell de la teva llum desclosa.

 Audre Lorde

Traducció de Maruxa Relaño i Caterina Riba

Reduccions : revista de poesia. Febrer de 2019, núm 112. P. 61

L'àlber

Com una sageta platejada
que apunta al cel,
com el xiprer altiu
com el llamp i la fe;
concretant a cops de vent la seva força,
acaronant la llum que l'acompanya,
l'àlber es fa presència
exacta
dins les hores buides del meu temps.

Neus Corominas i Vilardell. L'àlber i els camins; el meu llac, El meu poble; Roses negres. 1977

Els núvols

Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d'aquest matins
passen sense l'angúnia de cap ànima a dins...

Matins de març, on sembla que la vida comenci
i nosaltres tornem, verges en el silenci,

a l'esperança del primer dia del món!
Els núvols fan el cel més blau i més pregon.

Somnis de l'aigua! Entorn de la seva peresa,
l'aire els dona una forma gairebé per sorpresa,

un límit en l'atzur. Fàcil com la cançó
del flabiol als llavis, plens de sol, del pastor,

la seva ombra camina sobre l'aigua captiva
dels rius, dels llacs i de les mars. I jo, a la riba,

penso, en veure'ls passar, per quin caprici els déus
fan i desfan per sempre meravelles tan breus...

1938

————————————————————

Clouds

White over blue, the clouds through the sky these days
passing without the unease of an inner soul...

March mornings, when life seems to start again
and we return, untainted in the silence,

to the hope of the first day in the world!
The clouds make the sky deeper and more blue.

Water dreams! Around their indolence,
air crafts them into shapes almost by surprise,

an edge to azure. As effortless as the sound
of a flute from shepherd lips in the sunshine,

their shadows walk upon the captive waters
of rivers, lakes, and seas. And I, from the shore,

think as I see them pass, by what godly whim
do they make and unmake marvels so brief...

1938

Màrius Torres. Paralel rivers : selected poems 1935-1942. 2020

Text bilingüe català i anglès.

Chosen and translated by D. Sam Abrams

Fotografies: Màrius Torres Collection / Universitat de Lleida

Deixeu-vos posseir lentament per la joia

Deixeu-vos posseir lentament per la joia,
com la nit per l'esforç ignorat de la llum,
i descobrireu la bellesa inicial de les coses.
Car allò més insignificant de la nostra existència
Té importància vital si ens hi donem de cor,
amb els ulls ben oberts
i amb les mans fresques de l'aigua recent.

Tot consisteix a estimar finalment les coses petites,

esforçant-nos a lliurar els desencerts
del pes angoixós de la fatalitat.
Viure per damunt dels objectes
i estimar-los amb quietud infantil,
sense temor al fracàs.

Llavors descobrirem la nostra verdadera finalitat.

Miquel Martí i Pol. Veu incessant: poemes. 2013

Edició: Roger Canadell i Montse Caralt

L'estirar-se boca aigua

A trenc d'alba ve l'aurella
orfe de mapes, revinclada
i embaumada de terraprims,
a estirar-se en sol silenci
per l'aigua blanca de l'estany.

Dempeus travertins i xalions
van aglevant les dotze deus
per sotafer el fet de càntics i lloances.
Acosteu-vos i estireu-vos boca aigua,
que sentireu lleu l'esperit del vent,
l'ànima d'aquest primer matí.

Jordi Colomer. L'estany utòpic. 2008

XXVIII Premis Literaris de Calldetenes,
Premi Jacint Verdaguer, 2008

Conté una cita de J.N. Santaeulàlia:

    Tota la tarda,
el cel, sobre l'estany,
    s'emprova núvols.

Casa d'infantesa

La soledat és una casa
on vas viure de petita
i ara
quan hi tornes
tot et sembla minúscul

i tu no hi caps.

Sònia Moll. Faci'm oblidar el bosc. 2021

Aquí

Aquí es separen els camins:
un planeja damunt del llac,
l'altre s'endinsa bosc amunt;
un transita a plena llum,
l'altre pel buit de la penombra;
un escolta el brunzir de l'aura,
l'altre un immòbil silenci.
Oh, si pogués desdoblar-me
i caminar per l'un i l'altre.

56

Remo Fasani. Novenaris. 2020

Traducció d'Antoni Clapés
Epíleg de Maria Pertile

Text en català i italià

La nostra pluja

         Per dissimular les llàgrimes que li queien
       galtes avall va tancar el paraigua i va rebre
                                                 la pluja a la cara.

                                                  JOAN BROSSA

La solitud que s'incrusta a la tarda
es fa més ampla, més crua, més fosca,
el cel rovellat, espès com la mel,
vessa sobre la terra i plou i plou.
Quants dies continguts com una pluja,
com bassals sota les teves parpelles;
intento retenir-te en un costum
o dins la copa d'aquell bar de Sants.
I quan arribi l'assalt de l'hivern
i quan les gotes ressonin al món,
et buscaré en el timbal de la nit
on l'ardència bat evocada i nua,
on el plor s'encén furiós i perenne.
Les meves llàgrimes, la nostra pluja.

Aina Torres Rexach. Dos hiverns i un incendi. 2014

Pròleg de David Castillo
Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2013

De joveneta

De joveneta volia ser   amazona
la culpa   un anunci de Martini
en què una dona amb vestit de tul
recorria la retxa infinita de la mar
muntada en una euga
blanca   es va dir té càncer no
sobreviurà l'estiu  llavors vaig voler
ser un cavall  alat
galopant a la sella  de la Mort.

Antònia Vicens. Tots els cavalls. 2017

Premio Nacional de Poesía 2018

La fotògrafa

Refusà mostrar
els cent mil negatius
que tenia amagats.

Poques de les imatges
van ser positivades.

No sentia la necessitat de dir
qui era, què sentia, per a qui vivia.

Amb les cames fluixes per l'edat,
va caure al carrer
i es colpejà el cap.

A l'hospital va negar-se a explicar
què li havia passat
-estava fent una fotografia, la darrera-
i va exigir l'alta.

Mancada de forces
-i de família i d'amics-,
la internaren a una residència.

Es va resistir a parlar i a menjar.
Va morir,
escollint aquest final.

Passaven els anys
i creixia verdet als pots de metall
plens de cel·luloide.

Tot el que era important
havia passat pel seu objectiu
i, tanmateix, aquell assaig
de cristologia trigaria a despertar.

Ella ho sabia:
hi ha certes coses
que s'han d'amagar;
les altres també.

Anna Gual. Les ocultacions. 2022

Premi Miquel de Palol 2022

Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel

Sol i núvols

Sol i núvols
terra i aigua,
mar i cel,
com tu i com jo,
contradictoris
buscant la llum
d'una tempesta,
en tantes hores apagades
que posen ombres
i un cel gris.

La pàtina de les roques,
aquarel·la feta de pluja,
té l'enyorança com a contorn.
Només el pont dels somnis,
amb els seus colors,
pot posar calma
en aquest paisatge.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Pròleg de M. Àngels Anglada

Amb exemples músicals
Llengua, notació o alfabet: text bilingüe català-castellà

Preludi

             Homenatge a Josep M. Llompart.

Camina i pensa
un sol que no s'apagui
amb tots nosaltres.
Tanca els ulls, al parterre
s'han marcit els narcisos.

Antoni Vidal Ferrando. El batec de les pedres. 1996

Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 1995

Aquarel·la de Grantchester Meadows

Allà, les ovelles nounades s'apilen a la cleda. En l'aire
immòbil, platejat com l'aigua dins d'un vas,
res no és gran o llunyà.
Es pot sentir la petita musaranya que xiscla
dins de l'espessor de l'herba.
Cada ocell de la mida d'un polze
voleteja amb les ales lleugeres entre matolls, i de bells colors.

Restes de núvols i salzes foradats de mussols s'inclinen
sobre el plàcid Granta, que duplica el seu món
blanc i verd sota l'aigua cristal·lina,
i ancora en el corrent la seva imatge del revés.
El barquer enfonsa la perxa.
A Byron's Pool
s'obren les bogues per on entren els cignes mansos.

És un paisatge en el plat d'un infant.
Vaques amb taques remouen les boques i pasturen
trèvols vermells o roseguen remolatxa,
panxes plenes en un nimbus de ranuncles esmaltats pel sol.
A la vora d'aquests prats d'una verdor
arcàdica i benigna,
l'arç blanc de fruit vermell amaga les espines amb el blanc.

——————————————

Watercolour of Grantchester Meadows

There, spring lambs jam the sheepfold. In air
Stilled, silvered as water in a glass
Nothing is big or far.
The small shrew chitters from its wilderness
Of grassheads and is heard.
Each thumb-size bird
Flits nimble-winged in thickets, and of good colour.

Cloudrack and owl-howolled willows slanting over
The bland Granta double their white and green
World under the sheer water
And ride that flux at anchor, upside down.
The punter sinks his pole.
In Byron's pool
Cat-tails part where the tame cygnets steer.

It is a country on a nursery plate.
Spotted cows revolve their jaws and crop
Red clover or gnaw beetroot
Bellied on a nimbus of sun-glazed buttercup.
Hedging meadows of benign
Arcadian green
The blood-berried hawthorn hides its spines with white.

Sylvia Plath. El colós. 2019

Traducció de Núria Busquet Molist
Pròleg de D. Sam Abrams

XV Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia

El Conflent de maig

Al maig el Conflent és un mar tot verd.
És un mar fet d'herba i de rama nova;
cada any, en poc temps, el pla n'és cobert
i després l'onada assalta la roca.

En el regadiu la flor del pomer
mou del cap dels dits una airosa escuma,
quan ja, més avall, lluu el cirerer
el corall del fruit a sota la fulla.

El vaixell tot blanc del gran Canigó,
tota vela estesa, a punt de partença,
sembla esperar al port que el vent sigui bo
per trencar l'amarra i assajar la dansa.

Damunt d'aquell mar l'aire és tan lleuger,
que li cal uns prats per donar-li forma;
passejant-se mans al llarg de l'herbei,
s'ajau amb delícia en un clot de coma.

El Conflent de maig em fa el somni verd,
de capoll florit i de fulla tendra;
de la primavera hi duu tants secrets,
que només un faune el podria entendre.

Francesc Català. Poesia completa. 1989

Pròleg de Jordi Pere Cerdà

Onada

No ploris pus.

Ta mare
s'ha llançat al riu
per veure si els peixos
tenen ombra
dins les profunditats
de la mar.

No ploris.

Ta mare
s'ha llançat al riu
per veure si hi ha ulls
que ens pertanyen
dins la foscor.

No ploris.

Ta mare
ha anat al riu
a cercar records.

No et trobarà.

De: Tríptic de l'infant

Lucia Pietrelli, dins,

Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern 2022. Núm. 118. P. 16

Diumenge

Arriba diumenge
i ens ve a visitar
un parent del pare
que lluny va marxar.

La mare prepara,
per fer un bon dinar,
un gall dindi al forn
que de tan gros que és,
potser no hi cabrà.

De postres fa crema,
mmm, quin goig que fa!
Vull posar-hi el dit.
Ai! Que em renyarà.

Al voltant de la taula
tots la fem petar:
el pare recita,
la mare vol cantar,
l'avi diu un acudit
i a tots junts alhora
una rialla ens fa esclatar.

Ja s'acaba el dia
i m'he de preparar
els llibres i els deures,
que demà és dilluns.
Una altra setmana
torna a començar.

De set en 7. 2022

Text dels poemes: Montse Assens i Anna Rispau
Il·lustracions: Marga Cruz

Arriben

Arriben. Arriben poemes
durant aquest incert, sofert
estiu. Sempre, cada matí
n'escric un parell; jo, sorprès
del seu i del meu naixement.
Venen junts amb l'estació
o en contra? Una i altra cosa.
Perquè una i altra cosa són sempre
la sort mateixa del poeta.

24

Remo Fasani. Novenaris. 2020

Traducció d'Antoni Clapés
Epíleg de Maria Pertile

Text en català i italià

La corda d'un violí

La corda d'un violí és de tripa,
era de tripa i ara és de metall
que és fred i mort però mai desafina,
gris i perfecte com un hospital.
Llavors, la corda de tu era viva
plena de tares i trets de passat.
Feréstega, cantava amb la carícia
i se'm trencava amb el frec d'un dubtar.

No t'estremeixo més contra la fusta
quan per fer-te sonar et trec de l'estoig;
i ara ets de seda, i ets so i no crit rústec.
I et voldria tocar, però em fa por
que, si altre cop et sento, et vulgui mut.
Eres la corda que dorm al taüt.

                                     Abril del 2020

Eloi Creus, dins,

Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern 2022. Núm. 118. P. 21