Visc de bestioles vives
i em penso que no és pecat.
Si us sembla que us he envescat,
m'eixugaré les genives.
Mireu quina cosa fina
amb mon fil he fabricat!
Si us hi heu entortolligat,
no en culpeu la teranyina.
Tota d'or al sol de l'alba
hi deixa reflexos malva
la posta, i la lluna, argent.
Calmeu, senyor, vostra ira.
l'extàtic ull se us regira
i això és contraproduent.
Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008
Alexandria va ser la seua pàtria,
en ella va nàixer i en ella va morir.
Infància i joventut perdudes jauen
dins la boira de Londres.
La parla d'aquella estranya terra
va entendre la primera.
Després tornà, com d'un remot miratge,
a una obscura vida funcionària,
a una ciutat que a penes recordava.
Als llibres aprengué les històries dels grecs
i aquell antic idioma dels poetes
(també nosaltres busquem endins d'antics poemes
ressons d'un bell llenguatge que agonitza).
Uns llibres vells, uns cels, esta petita mar,
certes mirades. En ells se sabé grec
com se sap que s'estima i que la vida es trenca.
Va cantar la lluïssor del zenit i el crepuscle
hel·lenístics, les teles, les estàtues,
les ombres bizantines,
el desig que no es vessa, la carn jove
(de seda i marbre alhora, inassolible)
i els carrerons del port on treballava.
Els versos mesurats dels bells alexandrins.
Amor i intel·ligència l'il·luminen.
De Varia et memorabilia
(València, Diputació, 1984;
2a edició ampliada, València, Gregal, 1988
Enric Sòria. Abans del vespre : antologia poètica. 2019
Pròleg de Sebastià Alzamora
T'han estat injuriant mentre et volien
per mantenir un foc nou amb
papers de diari.
L'amor no és el caprici per un cos,
ni l'ambició de prosperar, ni la
pinya que fem quan tenim por.
I ara t'has fet agnòstic de l'amor, perquè
veus que és com Déu: han prohibit
dir el seu nom vanament.
I si tot és en va, ¿com adorar-lo?
Tanmateix he comprès que que les coses
més simples són també inexplicables.
No m'explico l'amor, ni em puc
explicar l'odi. Només les coses
simples s'expliquen entre elles,
i veig Déu assegut amb més vells
a la plaça, explicant-se a ell mateix i
el perquè d'haver-nos fet complexos.
Gossos de palla, els mots, l'únic vestit
de les idees, l'únic camí per deixar
de tenir-les.
Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006
Il·lustracions: Yves G. Frischmann
T'he dit que avui mateix he trencat aigües:
que m'he parit, com un pa, a mi mateixa.
Aranya tenaç, faig i desfaig trames
i m'enredo, salvatge, com mala herba.
Com full en blanc, com qui emprèn un viatge,
tinc noves veus, esborro la memòria.
Tiro els meus daus, i és com una mà alada
que fes malabarismes en la boira.
T'he dit que a partir d'ara torno a casa
per nous camins —i no sempre de calma—
i que el meu forn és ple de cataclismes
que m'empenyen a abismes sense xarxa.
Amb flaire de llevat desfaig amarres:
solco mars turbulentes i bonances,
vaig on el vent i el cor teixeixen pactes,
on creixo salvatge, on trenco aigües.
Marta Pera Cucurell. La quinta essència de la pols. 2019
Pròleg de Francesc Parcerisas
LIV Premis "Recνll" de Blanes
Premi Benet Ribas de poesia, 2018
Si no fos per tu
saltaria al buit de la ignorància,
del no-res.
Perdria la partida, abatuda,
de dames blanques sobre negres
despietades, goludes.
Dorms petita meva.
Si no fos per tu
tiraria el món a l'oblit
i aquest cop, d'aquest cos que estimo,
al fons —potser sí.
De: Tardor: la força d'una arrel
Laura Dalmau. Solsticis en minúscula. 2010
Pròleg de Joan-Elies Adell
Finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna
Ciutat d'Igualada 2009
Quan vas morir-te
em vaig girar del revés.
Ara tothom em veu les costures
i és difícil endevinar
de quin color tinc la pell per la part de dintre.
A vegades vull empeltar-me
a un cos que trobo bonic
però tots fugen de mi encara que els somrigui.
No deu ser gaire apetitós
besar venes
músculs
artèries budells vísceres.
Sònia Moll. Faci'm oblidar el bosc. 2022
És arbre, l'espai
que abraça entre les fulles
i el brancam.
Trajecte, el clar vial
que, exultant, la vida et brinda
per, finalment,
convidar-te a no seguir-lo.
Montse Gort. Anem camí de casa. 2021
Jo soc la filla de la poeta,
jo soc la germana de la poeta,
jo soc la mare de la poeta,
jo soc l'àvia de la poeta,
i la besàvia, i la rebesàvia
i la seva rerebesàvia,
jo soc l'amiga de la poeta,
jo soc l'amant de la poeta.
Jo no soc la poeta,
jo soc el subjecte del poema.
Jo soc la no-poeta,
jo no escric.
Jo tinc un destí més alt:
jo soc l'esquelet del poema.
Anna Gual. Les ocultacions. 2022
Premi Miquel de Palol 2022
Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel
Tenies set o nou anys i esmorzàvem;
trobe que era un dia d'excursió,
aquells viatges d'estiu en família
que no recordaràs, en acabant.
Havies estudiat la semàfora,
afirmares, i posares exemples:
—Imagina-t'ho: el cel és el món
i cada núvol és una finestra...
De quin color els veus? (Eren d'un gris
que amenaçava ja amb tempesta forta;
jo vaig mostrar el gest i el color obvi
quan tu vas contestar:) —Jo els veig color
verd o roig o blau mar: si plou, seran
diamants blaus i els llamps, carcasses grans.
Vaig riure amb ganes, fluix, perquè rimaves
i et vaig abraçar fort, amb mil colors.
Josep Lluís Roig. La fam tendra. 2023
Premi Maria Beneyto
XL Premis Literaris Ciutat de València
Un dia vam decidir
que no en teníem prou
morint.
Per això escrivim.
Per deixar una part
de nosaltres, aquí.
Per això llegim.
Per viure les vides
dels altres.
i multiplicar
els nostres destins.
Cesc Freixas. Alè de taronja sencera. 2016
Una nit d'hivern
farem acampada
mantes i coixins
i alguna flassada.
Durem les llanternes,
contes i algun joc.
No importa si neva
o plou molt o poc.
Cuques i bestioles
ja no ens feu cap por!
Amb neu acampem
al mig del saló!
Poemes de fred i manta. 2018
Poemes: Núria Albertí Martínez de Velasco
Il·lustracions: Mercè Galí Sanarau
Com el vi d'anyada*,
així van ser els començaments
d'aquell feminisme protagonitzat per unes dones
que volíem trencar cadenes.
On són les companyes de viatge ?
Algunes han tastat el poder
deixant passar el cavall de Troia
dintre dels avenços aconseguits.
No vull aquestes religions sectàries
que sotmeten la dona
a un estadi inferior.
En nom de la història feminista
collim el millor fruit
perquè torni a revifar l'anyada
com a símbol del treball que hem fet
i condemnem el feminicidi en tot el planeta.
* Vi d'anyada: dit del vi tranquil o escumós
que s'ha elaborat a partir d'una collita excepcional.
Es considera que un vi d'anyada és únic.
Fina R. Palau. Sinergia = Sinergia. 2009
Llengua, notació o alfabet: Text en català i castellà
Pròleg: Lidia Falcón
Traducció al castellà: Assumpció Forcada i Àngeles de la Concha
Il·lustració de la coberta: Gudmundur Karl Asbjörnsson
La dermis regenera
el record de Sant-Maloù.
Pell oblidada que crema
fruit del sol bretó,
que bull gelós
de llavis irlandesos
que ensucren l'Atlàntic
i atrapen la llum.
Hug Casals Rotllant. Un cos que bull. 2023
Premi Amadeu Oller 2023
Donem les gràcies
a totes les aigües del món
per sadollar-nos la set
i enfortir-nos.
L'aigua és vida.
El seu poder es mostra
en múltiples formes:
cascades i pluja,
boires i rierols,
rius i oceans.
Amb una sola ment,
enviem salutacions
i donem les gràcies
a l'esperit de l'aigua.
Ara les nostre ments són una.
Vanina Starkoff. Gràcies, Mare Terra! 2022
Traducció: Inês Castel-Branco
Nota: 40 pàgines no numerades plegades : principalment il·lustracions en color.
Desplegable de 3 metres
Come varia il colore
delle stagioni
cosí gli umori e i pensieri degli uomini.
Vincenzo Cardarelli
Quan tornes, al novembre,
al poble on has viscut un bell estiu,
et sorprèn la quietud dels carrers,
el parc mancat d'infants i la plaça deserta,
els porticons barrats,
i l'olor de la llenya que crema;
i cada indret que recordaves
encès de sol sota el migdia ardent
o perfumat de menta i de glicina
en les nits temperades,
ara et sembla mirat en el clixé
d'una fotografia antiga.
I és que tornar al novembre
al poble on has viscut un bell estiu,
és com trobar, al fons d'un calaix,
el paper rebregat on vas escriure
els dígits d'un telèfon que et sabies de cor,
absurd i desplaçat i, tanmateix,
només tu ets fora de lloc;
les coses són com sempre.
Miquel-Lluís Muntané. El tomb de les batalles. 2009
Pròleg de Vicenç Llorca
Il·lustracions d'Enric M. Piera
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte
Cançons de paper fi
m'omplen la sàrria
i em foraden el fons
de la butxaca.
Mireu quin caramull
de llunes blanques!
Duc llunes i cançons
per arracades.
12
Cau de llunes, 1977
Maria-Mercè Marçal. Petits poemes. 2022
Il·lustracions de Mercè Galí
Edició a cura de Judith Barnés
La pau és un espai tendríssim
que es guanya, prou que ho saps, en solitari,
i es frueix amb el món per companyia.
Miquel Martí i Pol. Pensaments. 2007
Edició a cura de Xevi Planas
L'aigua que s'atura es mor.
Com ho fan els records
que s'arraïmen en grapats de despulles,
i es deixen caure damunt les roques
i, en silenci,
bateguen
com quan encara tenien vida.
Tània Soler. Escames. 2023
Pròleg d'Àngels Marzo
13è Premi Nit de Poesia al carrer, 2022
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar
Verd bressat amb escorça sobre el camp itinerant
del teu xiprer que et fa de riba.
-teu en l'oneig-
que et fa d'espiga
de casalot i de més brasa espectral
que és nau i que t'és cresta:
mira't i mira.
Roger Costa-Pau. Ara en veure-hi. 2018
Epíleg de Montserrat Garcia Ribas
Titil·la l'aire roig entre les branques.
Misericordiós
ha fet entrar la llum
dins de ma casa.
Miramar, abril de 2022
Maria Josep Escrivà. La casa sota la lluna : antologia (1992-2022). 2023
Il·lustracions de Marta R. Gustems
Epíleg d'Olívia Gassol i Bellet
La blanca lluna passeja
pel cel obscur del meu hort.
En un racó veu la pedra
que dona forma a una font:
—Ompli'm un canteret d'aigua
—li demana per favor—.
I tu, bonica xiqueta,
em voldries fer l'honor
de tallar la rosa roja
que faça més bona olor?
Entre les branques d'un arbre
sent el cant del rossinyol:
—Corre, lluna, corre; amaga't;
prompte, lluna, que ix el sol!
Lluïsa March. Poemes de sol i de lluna. 2004
Il·lustracions d'Esperança Martínez
Coneixeràs l'autèntica tendresa
encara que no digui cap paraula.
Anna Akhmàtova
Com la mata de grèvol
arrapada a la terra,
al llit de la canal;
com el raig d'aigua pura
que fa néixer el torrent
des de la balma fosca;
com la pedra d'argent
que el minaire desvela
amb perill de la vida;
com el vol de l'alosa,
que desafia els cànons
de la geometria;
així neix la tendresa,
del replec més profund
de l'ànima dels homes.
Miquel-Lluís Muntané. El tomb de les batalles. 2009
Pròleg de Vicenç Llorca
Il·lustracions d'Enric M. Piera
... and thou no breath at all?
Thou'lt come no more,
Never, never, never, never, never!
W. SHAKESPEARE
Ens mires ara,
des del tel dels teus ulls
—tu mateix lluny de tu—,
qui sap si per donar-nos
encara un argument,
una ombra de consol
amb què puguem entendre
que el teu alè ja és u amb el vent,
que mai no tornaràs,
mai més, mai més,
i les parets, els gestos,
ressonen tots de tu.
Josep Maria Fulquet. Natura d'infinit. 2016
(en suport a les dones maltractades i en record
de les assassinades pels seus homes)
Carme, del llatí carmina, poema, cançó; i de l'àrab, jardí.
Carme, poema, dona d'aigua. Dones com
bolets amb el cap ajupit, demanant. Dones
fosques vestides amb color de terra molla,
amb camisa de fang, suplicant. Carme. Carme, no!
Un poema és lliure, i un pet de llop es rebenta
amb un pal, com es fa, des de lluny, amb tots
els fongs estranys. He caigut a l'escala del metro
i he dit una mentida a un vianant: que no m'havia
fet mal. Carme, poema. ¿Per què fallen les cames?
Les idees tenen cames, Carme, i també les cames
tenen idees. Els braços no, perquè no et fan caure.
El mal als braços ja es veu que te l'han fet els altres,
Carme, els hematomes, Carme, les ungles negres
del mossec de les portes. Carme, rosari, salva'm,
salve Maria. Maria no. Mare de Déu no. Verge
no. Carme, poema, cançó. Bolet. Concepció no.
Ascensió no, Purificació no. Maria Dolors no.
Àfrica no. Carme, carme, karma, poema.
Rita, marededéu dels impossibles, marededéu
de l'angoixa, verge de l'alegria. I prou!
Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006
