Pronòstic

tant que havíem temut una tempesta
un huracà un cicló   vidres trencats
l'aigua del mar vessant-se pel passeig
arbres caiguts   setmanes sense llum
i altres catàstrofes que havien d'arribar
tot just en el moment de fer present
el desig   de final

que ara ens sorprèn el sol   xiulant

Mireia Calafell. Si una emergència. 2024

Epíleg de Pol Guasch

Premi Carles Riba 2023

Píxel a l'espera

Ha aterrat un colibrí al pensament
Dins seu hi jeu un niu de constel·lacions.

Jo voldria ser fusta d'altar
o cera calenta.

Però seré ocell, seré cerimònia.

Sabies que els cabells respiren?
Nota els porus com canten per les fissures.
Mira el bou com arrossega la fam.

Si existeixo
per fer-te homenatge.

Anna Gual. Símbol 47. 2015

Epíleg: Esteve Plantada

El cor

El cor és
un llac de sang.
La carena del vaixell,
la quilla del somni.

Invoco la nit
perquè em parli
i porti, en la claror
flonja de l'alba, el record
despullat d'algues.

Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua. 1995

La caverna

Són altres realitats que s'encenen enllà de les marjals,
del verd vesprada que dorm en la tardor de les palmeres.
Inauguren les llums antigues platges, runes perdudes
a l'abisme del foc de l'ancestral caverna. Són crits,
no tingues por, són ombres que passegen indiscretes
rugositats de pedra, d'aquest caliu de mare que perdura,
d'aquest batec antic de roca grisa. No tingues por,
tots hem dubtat de qui som, de què fem i serem
demà al migdia; si profetitzar la teua terra és de savis
o més aviat és hàbit d'ignorants en terra de tots.

Isabel Garcia i Canet. Claustre. 2007

XXVI Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March, de Beniarjó.

Mar urgent

A l'altra banda del carrer, la casa
de set plantes, colors estridents,
parets escarbotades, xeringues
pressentides als racons.
Un fugaç efecte òptic:
Set llibres apilats, sense títol
ni autor al llom de les finestres.
Històries d'extraradi, il·legibles
de tan gastades, de tan properes.
Algú, des de dalt, espolsa una catifa.
Travesso en vermell.
Vinclo enrere la cintura.
Enlairo els braços.
Entomo la polseguera,
tusso, m'hi ennuvolo.

Hi ha d'haver un mar on s'aboquin les cendres
de les pàgines que han mort d'oblit.

Cèlia Sànchez-Mústich. On no sabem. 2010

Premi de poesia Vicent Andrés Estellés,
de 2010, dins els XXXIX Premis Octubre.

Arbre

El vent i la pluja,
agafats de la mà,
envolten el teu arbre,
sacsegen les teves branques
en aquesta tempesta
que avui marca les hores.

Argiles, llims i petits grans de sorra
emigren pintant l'aigua,
corren seguint la pendent,
deixen nues les arrels
que s'agafen al sòl amb força
perquè no caigui el teu tronc.

Ara, quan tantes fulles
han estat arrancades
i han volat lluny,
quan has perdut part de la teva ombra,
arriba la pedregada
fissurant la teva escorça.

Malgrat tot
cap llamp ha partit
el teu ànim i potser
si esperes amb paciència,
veuràs nous brots, nous brancatges
i noves fulles que donaran
noves il·lusions als teus anys.

Assumpció forcada. Metereologia = Metereología. 2011

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Nit mallorquina

                                   Fem en terra un ample cercle,
                                   per quan tot d'una hi surti al mig la flor
                                   del ser-mirada-intensament

                                                                  JOAN VINYOLI

        Som jo. Camín de vora mar
   amb una retxa de salobre i d'horitzó
escrita a les temples. De tard, m'has dit,
   vendré a cercar-te amb bicicleta,
  per enfilar les avingudes del capvespre
amb el cor buit de secrets. Demà, si plou,
            nedarem dins la mar gran,
            per sentir redundar l'aigua,
            per sentir cantar les algues
         i enganar el neguit dels peixos.
              Segurament serà tranquil,
          maldament tengui algun neguit
com un mac de torrent a les espatles,
 com una ametla que se'm fa amarga
       qualque pic. Som, me dius,
       la polseguera d'altres temps:
          fetes així, de ponentada,
     ben de garbí, de batre a l'era,
           de tela fosca de la nit.
No hi ha misteris. Serem amigues.
      Serem amants. Embullaré
els teus cabells ben bé amb els meus,
       fent una trena fosca i clara:
         serà l'amor. Serà de nit,
   dins la mar gran. Serem felices.

                     Girona, Sant Narcís i 2011

Maria Cabrera Callís. La Ciutat cansada. 2017

Premi Carles Riba 2016

Creixent

Impulsa un batec,
esclata, entén que vol créixer,
brollar, trobar potser un dia,
qui sap si llunyà o no,
allò que anomenen plenitud.
I es desplega, s'estira, es mostra,
aprèn a distingir l'ombra
que duu enganxada a l'esquena.
Badalla, sospira, s'eixampla,
fabrica teixits de somnis
i els enllaça als cabells i als dits.
Dansa, juga, s'enfada, riu.
I somriu, perquè se sap viva.

Fe Ferré i Ferraté. En clau de lluna. 2014

Quan estic sola

Quan estic sola,
em sento acompanyada
de tantes coses!

No hi ha paraules
de vent, de mar, de flaires...
Però les sento.

De: Haikus, III Personals

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

La música

La música és emoció i alegria,
em fa riure i se m'endú les pors.
La música m'alegra els dies
envoltant el món de colors.

Em calma l'ànima
amb notes i melodies.
M'allunya la tristesa
amb acords i simfonies.

La música em fa ser lliure,
em transporta a un altre món.
M'omple el cor de fantasia,
m'omple fins a l'últim racó.

Quan no tinc un bon dia,
escolto sempre una cançó,
i la pena ja no és pena,
sinó un prat a la tardor.

Paúl Martínez Casahuga

Escola municipal Ignasi Iglésias
{3r premi, categoria C, poesia
Pseudònim: Deadpool

Categoria C - POESIA

Jocs Florals Escolars Sant Andreu : recull dels textos guanyadors : curs 2015-2016

Pau

La gent que es lleva
quan encara és de nit
ignora que el món recomença
cada matí
per la seva virtut,
que el sofriment
l'agermana amb milers d'homes
d'arreu del món
i que el seu gest
d'embolicar-se la bufanda,
o bé d'encendre la primera
cigarreta del dia,
forma part d'algun ritu solemníssim
que vivifica la sempre remota
possibilitat d'establir la pau
entre els homes de bona voluntat.

Un gran bosc de paraules : antologia poètica de Miquel Martí i Pol en aforismes. 2007

A cura de Xevi Planas

Il·lustracions de Gemma Guich

Llegat

Sí, vas excavant amb ganes
i torna a sortir, es cobreix;
torna a sortir, es cobreix;
torna a sortir, es cobreix;
torna a sortir, esquena corbada,
i ve una allau de pedres,
pedretes, sorra fina i insectes
que torna a tapar el sot.
Quin instint d'obrir escletxes,
tu que en notes tant de fred
i no saps fer anar cap eina!

I torna a plantar els peus.
Clava la mà ben avall.
Descobreix què va sortint
de baix i s'amaga,
s'ho empassa la terra.
Desitja'n l'esclat
com un guèiser humà.
No et sentis de res:
el teu llegat és buscar
el que raja de dins.

Raquel Estrada Roig. Natació. 2021

S'abat la lluna

S'abat la lluna
damunt la mar.
De puntetes camina
giravoltant,
talment una baiadera,
sobre l'esplanada
de la tendresa
que la bressola.

La mar li canta una nana
perquè li vingui la son.

Teresa Surroca. Petita estança. 2018

Benirràs

Llauràreu camps de conreu
els piconàreu
i en diguéreu progrés.

Mirau aquest estiu:
les feixes més fèrtils són aparcaments.

Jèssica Ferrer Escandell. Som aquí. 2022

7è Premi Francesc Garriga

Prec intemporal

El vell que ha hagut de recordar
els seus amics que mai no van tornar dels camps,
és el pare. Ha plorat als meus braços
amb llàgrimes de sang. Li he promès un poema.

He rebutjat el dol habitual,
he deixat que el meu dolor desconsolat vagaregés entre els llibres

i he demanat als àngels efímers
que giressin cua cap a la via làctia.

Aquest vell ha lluitat per recuperar
el títol de propietat d'un tros de terra envaït
de cards a Transsilvània,
un bancal erm de pedruscall,
com si ens hi anés la vida,
el meu vell supervivent de diverses guerres
que cantava quan no es trobava bé,
cantava sol a la nit,
assegut al peu de la noguera,
el pare, inclús mort,
em sent, aleshores, escolta,
et demano que t'agafis als llimbs,
com cada any,
no et moris,
ara no,
no en aquest món on fins i tot els nostres morts
estan en perill.

Maria Maïlat. Abri-Redós: poèmes = poemes. 2023

Traducció d'Anna-Maria Corredor

Pròleg de Carles Duarte

Text en català i francès

He somiat un poema bellíssim

He somiat un poema bellíssim, però no el recorde.
Sé que deia que l'amor com l'aigua d'un rierol que baixa.
Deia el dol, precís i mesurat, enfora sense dagues.
Em deia a mi, extreta de mil capes
mostrant una nuesa anímica
quasi pictòrica. I els altres,
els altres sedimentats als espais entre les línies,
on rau l'universal.

Era un poema més brodat que escrit,
i tenia l'olor d'haver plogut sobre pols vella.
En algun racó, una coral de poetes àrabs
entonaven síl·labes que no entenia,
però estimava.

L'esquelet del poema, fet de flors,
com el meu esquelet:
manifest de la tendresa
com la força més robusta de totes.

En despertar, al record
—que és com un regust de l'ànima—
n'ha quedat l'estela.
N'ha quedat la nostàlgia infantil
amb la qual he obert els ulls,
quan he notat el poema,
fent lliscar els meus cabells
dòcilment entre els seus dits.

Alba Camarasa. Llet de glacera. 2021

46è Premi Vila de Martorell 2021 - Premis Categoria Oberta de Poesia

Triomf del present

Després de tants d'anys, de tant de temps,
han tornat a cercar-se en aquesta ciutat
plena de records gairebé oblidats.
Han tornat a cercar-se sense saber per què,
delerosos de reviure la joia
d'uns anys fatalment perduts.
I en aquesta cambra, vulgar en tot,
d'antuvi amb reserva, meravellats després,
han tornat a descobrir allò
que creien ofegat pel seny impúdic.
Ja res no els importa.
Han romàs tancats, closes les persianes,
vivint a deshora, menjant de nits,
com si, de debò, s'acabessin de conèixer.
I mentre riuen i s'estimen
van gravant, amb el foc de l'amor
que de nou els ha lligat, cegament,
a despit del curs fatal del temps
—a despit de la por i de l'experiència—
aquest triomf exuberant del present,
un goig que ja mai més no podrà exhaurir-se.

Francesc Parcerisas. L'edat d'or. 1983

Capbussons

       A les roques,
        sota l'aigua,
     hi ha un mollet,
        ric del moll
          menudet,
           rodonet,
   amb bigotis de xinet.
Ara em fa una reverència
   i va de cap a l'arena
per veure si hi troba un cuc,
   prim, curtet i ballaruc.

Olga Xirinacs, dins el llibre:

Sonidos y palabras : poemas en castellano = Sons i paraules : poemes en català. 2006

Textos en castellà, català, basc i gallec

A Pompeu Fabra

Ell és qui el geni català demana
i servirà ses glòries a l'extrem;
sortós qui l'ha trobat i s'hi encomana;
salvarà el que li cal, res del que tem.

                                    Abril 1968

Josep Carner, al llibre:

A Pompeu Fabra : l'epístola de Faraudo i 69 poemes més. 2023. P. 37

A cura d'August Bover i Jordi Mir.

Pròleg de Maria Teresa Cabré.

Dermatologia

Quanta pell
que ens envolta
com una sutura
delimitant
el nostre espai
de dins:

   una bassa
on s'esquitxa
de vermell la calma
i glops de sang
brollant amb pressa
del cor.

  Si és la pell
qui ens limita.

Helga Simon i Molas. A la vora. 2017 

Il·lustració de la coberta de Marc Rios

Premi Amadeu Oller 2017

He pujat i baixat

He pujat i baixat
milers d'escales
sense escalons
ni replans:
prodigis de la música.

Antonina Canyelles. Bistecs de pantera. 2023

Escriure

Escriure:
misericòrdia en la distància
que mantenim,

poètica de l'espai.

Teresa Pascual. València nord. 2014

Nota sobre l'autora: Ricard Garcia

Fotografia: Josep Martínez

Terra que acull

Terra que acull i que crida a la terra,
impune finalment la voluntat,
absoltos bruscament els sentiments;
saba de sang que segueix a l'arrel,
travessat el capvespre dels camins,
definit el llindar de les ciutats.
Terra de vida que la vida obri i tanca
entre la llum i la cambra del dia,
vent afligit que s'escampa en la terra,
cedit al temps la nostra realitat.

Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002

Elefant

                               A Antoine de Saint Exupéry

La meva silueta
deu ser extravagant
si em confonen
amb una muntanya,
una boa tipa
o un barret gegant.

Montse Homs. Faules poètiques. 2022

Il·lustracions de Laia Domènech

Vingueres de molt lluny

  Vingueres  de  molt  lluny.

  La  teva  faç, com  la  del  sol,  refulgia  tot  mirant  a
Orient.

  Jo  només  tenia  la  certesa  de  la  meva  perfectible
naturalesa humana: argila forjada pel vent i pels núvols,
somiava  tastar,  potser  massa  tard,  el gust plaent  dels
fruits  prohibits.

  L'ahir  no  havia  estat  res  més  que  esperar.
  L'ahir  és  quan? L'ahir  és  sempre.
  Vora  la  mar  assossegada vaig  gosar  despullar  els
peus.

  Darrere el teu somriure viatjaren, com barques camí
de  l'aigua,  les  meves  sandàlies.

I

De: Primer itinerari
       Camí de la mar: Unai

Teresa Costa i Gramunt. Llibre d'Unai. 1994

Pròleg: Guillem Viladot
Epíleg: Isabel Pijoan

Pastera

Tot és reduït a runes,

Els límits de la misèria
obren la porta als vencedors,
l'escassetat esdevé fera
dins els cossos dels vençuts.
Un clam es pronuncia
ofegat pels trons dels canons.
El silenci m'envaeix el futur
per a protegir els meus fills,
m'amago dins la soledat
que m'ajuda a sobreviure
i prenc la decisió final,
viure o morir,
morir o viure.
Blanc o negre.
No hi ha matisos
que facin trontollar la resposta.
M'enfilo a la nau
i m'encomano a la sort.

Montse Assens

Del llibre: Apartheids, 2018.
41è Premi Marià Manent de Poesia

dins,

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia : Alella 2008-2017. 2019
Edició: Montserrat Serra i Arenas

Utopia

Quan el tren s'aturi, va dir la dona, has d'entrar-hi.
¿Però com sabré, va preguntar la nena, si és el tren
correcte? Serà el tren correcte, va dir la dona, perquè
és el moment correcte. Un tren va acostar-se a
l'estació; núvols de fum grisós sortien de la xemeneia.
Quina por que tinc, pensa la nena, mentre aferra 
les tulipes grogues que donarà a l'àvia. Li han fet
una trena ben tibant perquè li aguanti tot el viatge.
Aleshores, sense dir una paraula, puja al tren,
des d'on arriba un so estrany, en una llengua diferent
de la que parla, una cosa més semblant a un lament
o un crit.

——————————————————————

When the train stops, the woman said, you must get
on it. But how will I know, the child asked, it is the
right train? It will be the right train, said the woman,
because it is the right time. A train approached the
station; clouds of grayish smoke streamed from 
the chimney. How terrified I am, the child thinks,
clutching the yellow tulips she will give to her
grandmother. Her hair has been tightly braided
to withstand the journey. Then, without a word,
she gets on the train, from which a strange sound
comes, not in a language like the one she speaks,
something more like a moan or a cry.

Louise Glück. Nit fidel i virtuosa = Faithful and virtuous night. 2017

Traducció de Núria Busquet Molist

L'òliba

llit d'un riu que fou
i ara és còdol atrinxerat
d'un entretemps incert i precari

ara torneu, obreres del dir,
insuflant-me una melodia
que gosa regar la terra eixuta

deixeu-me que us abraci,
teixidores d'imatges,
amb esperança i sense rancor

com els dos ulls de l'òliba
que aixeca el vol al capvespre
resteu de costat: vers i raó.

                  El Raval, març del 2018

Marta Jorba. La remor, tan salada. 2023

Lluna de llum

AMB EL FRED A L'AFRAU DE FEBRER

Lluna de llum que m'envoltes potent.
Tendre l'arment que vigila el pastor.
Ombra dels arbres, caus entintats,
rodanxa de palla segada a Molló.
Flors adormides, flama de gel,
flama de gel i de tènue foscor.
Cor adurent d'eixa nit que ens abriga,
lluna de llum i de feix de bogor.
Neu estesa, inconsútil, real,
neu estorada de tint irreal,
tocada de lluny, perbocant el seu cor.
Foll paradís, avés fi de risc...
Fet d'acord i secreta gaubança,
silenci submís:
llumdelluna d'amor, de mà en càlida entesa.
I remuga la sort que no dura,
i la pell és d'ocell cantador.
Tot és d'or.

Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015

Quan el sol

Quan el sol vagi a ajocar-se
sobre aquell llit de muntanyes,
jo em preguntaré d'on surten
tantes estrelles,
i voldré que sigui de nit sempre
per viure entre tantes llumetes.

Que sigui de nit sempre
i que s'escolti el silenci,
sota la capa del cel cega
i el món volander dels somnis.

Que no hi hagi mans alçades
ni carrerons per les butxaques,
ni vencedors ni victòries
ni corregudes ermes cap a finals
invisibles: que sigui de nit sempre
per viure entre tantes llumetes.

Aigua dolça : poesies per a xiquets. 2008

Textos: Cinta Mulet
Il·lustracions: Laura Gual

Pròleg: Pilar Caldú Royo