Vilamacolum

  A Maria Àngels Anglada

És a Vilamacolum
on s'alça l'esglesiola
que desfà garbes de llum
i entremig dels camps s'isola.

Pedra en pedra, l'alè
dels passats, la construïa
amb la força de la fe
que si minva no es desnia.

Prop d'ella arrenca el camí
que mena el cor de les closes,
leitmotiv que feu sorgir
de Maria Àngels les glosses.

Els xiprers, arrenglerats,
vetllen vessana a vessana
la mar verda dels sembrats
i la ufanor de la plana.

Quan la llaures, camperol,
en obrir els solcs, enllamines,
després d'imantar-ne el vol,
l'estol blanc de les gavines.

Gavines, closes, perfum
d'herba morta a fil de dalla,
goig de Vilamacolum
que l'adorm i l'embolcalla.

De: Alt Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz

Un carrer sense fi

              Un carrer sense fi,
amb quin pas l'emprendria?
Em doldria
no aturar-me en cap portal,
ni veure mai quin destí
m'esperava al tram final.

             Un carrer sense fi
mataria l'esperança,
perquè quan el peu es cansa
ja no li és bo cap camí,

Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Il·lustracions: Lluïsa Cauhé.

Estimar la terra

Estimar la terra
i amb ella tot allò
que l'anomena.
Defensar-la
i, si cal, lluitar-la
amb la força dels que ja no hi són
i l'esperança dels que han de venir.

Esther Serra

En el llibre:

Versos per la llengua : trenta-cinc veus poètiques d'Eivissa i Formentera. 2013

Pròleg d'Isidor Marí.

Digues

DIGUES EL NOM DEL MAR
i toca el sol com un piano.
No t'aturis fins que
la posta et cremi els dits.
Aniré marxant, jo,
perquè comencis
a mesurar (el mal que fa)
la paraula LLUNY.

Meritxell Cucurella-Jorba. Sempre encara. 2023

Llanço

LLANÇO una pedreta a l'aigua, i l'aigua aprèn la
paraula naufragi.

Passo la mà sobre el paper, i el paper aprèn la
paraula carícia.

Entro en el mar, i les onades aprenen a dir el
meu nom.

34

Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006

Premi Miquel de Palol 2006.

Xilòfon

Ser atacat de sorpresa per brises, colors i aromes.

Quan l'aire està ple de so, respirem música
(si algú esternuda, potser per al·lèrgia, potser
per contagi). I és tanta la confusió de sensacions
que difícilment distingim ulls, nas i oïdes. 

Un arbre creix i no li preguntem per què.

Text de Eugénio Roda.

Il·lustracions de Cecilia Alfonso Esteves.

Traducció de Laura Borràs Dalmau.

El rellotge

A la taula hi érem tots,
però la casa estava buida,
només s'escoltava el ning-ning
de les culleres picant els plats
quan es sumien dins el brou,
tan sols el tic-tac de la pèndola
gosava a fer-se sentir.

Ningú s'adonava que el migdia
el picava amb tretze campanades,
era el so dissonant de la casa,
rebel·lia que mai ningú
va aconseguir domar,
d'ell vaig aprendre a viure
les hores d'esperança,
les que ningú em pot robar.

De: Intimitats

Pompilio Piris Seguí. Tretze campanades i altres sons. 2022

La Terra

I si ens hi abandonàvem
El gorg respira espases;
als rius, s'obren ferides de carn blanca,
la nit destria espines sobre els arbres.

No hi haurà, per a l'ànima, cap llera?
Ni còdols que n'amaguin l'ombra oberta?
S'emparen els teixons
dels túnels de l'instint:
sigues arrel dels salzes, quan els colpegi l'aire.

Susanna Rafart. La llum constant. 2013

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2012

Gràcies...!

Als meus noranta anys, he anat un dia
a l'Escola dels Padres a uns petits infants
de tres o quatre anys... - que més no en tenien -
a explicar-los contes i també algun cant!
Fou una passada de goig i alegria,
que paladejava fent l'explicació!
Que bé es portaren... Que bé responien!
posant al meu conte, col·laboració.
Aquesta vivència -cinquanta nenes i nens-
em va fer reviure joia ja passada...
I també alegria en aquells moments;
mestres que ensenyen amb pauta d'alçada.

Assaborint encara aquesta trobada,
he rebut dues cartes d'agraïment...
escrites amb ses manetes...i adornades
amb dos dibuixos i faltes coherents...
Us envio a tots una abraçada...
perquè ajudeu a "créixer" aquests infants,
continueu Mestres l'obra començada,
i ensenyeu-los homes i dones a ésser grans!
Conduïu-los amb el so de cada dia,
a estimar Déu i també als companys...
que hi hagi comprensió i harmonia...
que sàpiguen estimar-se com a germans!

30 de març de 2004

Angelina Montells i Vilar. Esclat de pensaments :  Antologia poètica. 2007

És bogeria de tothom

És bogeria de tothom, l'estiu, tràfec
d'obres en la ciutat abandonada. Cadascú
és la fase terminal, cadascú és l'estiu, aquest
estiu viscut en una síl·laba, en un estremiment
de la substància, en una escala mecànica,
en un fil de mans. Cadascú demana on és
la vena, de pressa, la vena.

——————————————————

È follia di tutti, l'estate, traffico
di cantieri, nella città lasciata. Ognuno
è lo stadio terminale, ognuno è l'estate, questa
estate vissuta in una sillaba, in un tremito
della sostanza, in una scala mobile,
in uno filo di mani. Ognuno chiede dov'è
la vena, presto, la vena.

De III. Trobar la vena.

Milo de Angelis. Tema de l'adéu. 2016

Traducció de Joan-Elies Adell.

Al jardí plou

Al jardí plou.
L'herba és dreta:
petites agulles erectes,
antenes de la terra,
esponja negra.

I jo romanc callada,
profundament retreta,
amb els fils invisibles
de tot de vides tendres entre mans.

Dona, necessària com la pedra,
sempre endinsada en la terra!

De: Vida diària (1963).

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules : obra poètica 1963-2002. 2002

Edició i pròleg a cura d'Oriol Izquierdo.

Dibuixos de Roser Bru.
Disseny de la coberta: Miquel Puig.

La saviesa de la pedra

La saviesa de la pedra,
de conèixer la finitat
en el seu son il·limitat.

Bejan Matur. Al seu desert. 2012

Versió d'Albert Roig.

Text "Viatge cap a Bejan Matur" de Xavier Lloveras.

La Marina juga al sol

La Marina juga al sol
amb la closca d'un cargol;
s'ha volgut tombar d'esquena
i troba un cranc a l'arena.
El cranc és petit,
li puja pel dit,
li passa pel nas,
li baixa pel braç,
el cranc s'ha espantat
i ja s'ha amagat.

Olga Xirinacs

Es troba en el llibre:

La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023

Autores: Cristina Correro i Núria Vilà

Pròleg: Teresa Colomer

Continuïtat estepària

Soc un assoliment.
Travessar el riu pel lloc exacte on no hi ha el pont.
Les muntanyes no fan un horitzó
sinó promeses joves i inexpertes, més enllà.
Crec en mi, en la meva extensió,
en l'herba tendra que em cobreix com un recel.
Podria cobrar-vos una entrada
però he deixat de centrar-me en els bitllets
i en els seus rostres amargants.
Un munt de petites senyoretes
em dicten paraules fins ara inútils,
amb els seus llapissets recollits a la nuca
i uns blocs de paper de gel o de seda.
Desitjo com a estil de vida
i m'incrimino com la policia bona.
El meu propi uniforme em sedueix
i amb una sola mà m'arrenco plaers  i me'ls expulso.
Un assoliment? Potser hi ha una poeta que em traeix.
Per damunt de tot, el que ara soc,
és un espectacle natural.

Eva Baltasar. Poemes d'una embarassada. 2011

III Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2011

Lectura

Planto un grapat de lletres
com si fossin llavors.
I quan en surti un llibre
el llegirem tots dos.

Salvador Comelles

Es troba en el llibre:

La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023

Autores: Cristina Correro i Núria Vilà

Pròleg: Teresa Colomer

Agullana

          A Maria Perxés

Agullana la blanca, Agullana la forta,
dels llaurats i les vinyes, dels olivets i l'horta;

de les pairals vençudes, de fonts i de suredes
amb camps i prats que estenen velluts i mouen sedes;

de l'antiga necròpolis hallstàttica colgada
sota la terra dura que respecta l'arada;

dels menhirs i dels dòlmens, del temple que accentua
el romànic que exalta la pedra casta i nua;

dels xiprers que s'afinen, del camí que acompanya
des de la plana extensa a l'aspriva muntanya.

Agullana sotmesa, Agullana captiva
de la llum que l'envolta, de l'amor que la liba.

Qui la vista no oblida que es manté oberta i franca.
«Nom de Dama»: Agullana la blanca.

De: Alt Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz

Savina olorosa

                 Soporta la ira del cierzo
                 igual que un barco a la mar.
                 J. A. Labordeta, La savina

Amb el vent que esmola les muntanyes
i quasi arrenca pedres a l'ampla vall de l'Ebre,
resisteixen gelades les savines
i les sequeres perquè són més seques
que la mateixa sequedat de la solana trista.

Tal com romanins i arçots, no moren les savines
a causa de la força genètica del consum,
força transmesa
pels gàlbuls rosats que guarneixen el verd cendrós de les fulles.

Molts segles han sofert les savines
l'enemistat de destrals i de serres.
I és paradoxa que els mànecs de fusta de savina
són forts i resistents, idonis per a eines.

Molts segles han sofert les savines
la tallada de boscos per aixecar cases.

Quan s'aterra una casa en un poble,
l'estructura vella de parets malmeses
deixa al descobert, sota la teulada,
vigues de fusta fortes, de savina,
que sense corcs apareixen intactes.

Fins i tot els vaixells volien savines
per perdre batalles amb una bona fusta.

I és que la lenta seguretat de la savina
ha format una fusta més forta que el ferro.

I al camp, la savina recorda
històries de bruixes en el verí i la flaire.

L'ombra de la savina fa patent
la importància dels arbres on no hi ha cap altre arbre.

La sabina olorosa recordarà sempre
que una cosa és el temps i una altra la pressa insaciable.

Josep Ramon Aragó i Gassiot. Temps de ciutat i arbres. 2008

Nota al llibre: Aquest recull, en la seva versió original, va obtenir
el Premi Especial al millor poeta colomenc als Jocs Florals de
Santa Coloma de Gramanet, l'any 2003.

Per què?

La vinya donava maragdes
a la pal·lidesa del mar.
¿Per què es desclou la llum de l'alba
si tu no li'n feies senyal?

El món naufraga en la tendresa
i l'aixopluga un vel rosat.
¿Per què s'allarga la boirina
si tu no aixecaves el braç?

Boira desfeta, alba desclosa,
i la pal·lidesa del mar...
¿Per què s'adormien les aigües
si tu no volies mirall?

De Paradís (1931)

Tomàs Garcés

També es troba al llibre:

Tomàs Garcés. Només els somnis són veritat. 2021

Selecció i pròleg de Josep Pedrals.

Tornaveu

Dins el temps
l'oblit còncau
i les coves
buides de memòria.
El pes dels anys
en trànsit:
al recinte retopen timbals.

Aina Torres Rexach. Faràs créixer el vent del nord. 2024

The silent archer

Nobody has the power to decide
whether the present is dead or is alive.

For now is never and never is the truth
keep all your dreams prevailing and smooth.

The wind of fate bewitches your doorstep
let your soul rattle and hum along the way.

Is there an answer? Can I believe my eyes?
Whose is that voice that lulls the other side?

—————————————————

El arquero silencioso

Nadie tiene en su mano decidir
si el presente es un tiempo vivo o muerto.

Ya que ahora es nunca y nunca es la verdad
mantén tus sueños vigentes y sedosos.

El viento del azar tu puerta hechiza
deja a tu alma cantar y resonar.

¿Hay respuesta? ¿Debo creer lo que veo?
¿De quién es esa voz que calma la otra orilla?

Raquel Lanseros. Matria. 2018

He trencat amb el passat

He trencat amb el passat,
he desat llibres i pensaments.

Ja no existeixen
i han estat matèria:
la percepció de l'ego.

A les lleixes hi resta el coneixement
de la consciència: del que soc.

De Oasi. P. 57

Viqui López-Amo Calatayud. De ser en el cos. 2020

Il·lustracions de Montse Utset.

Postfaci de Roger Costa-Pau.

Cançó de les mans

Hi ha mans que saben ser ocells o núvols,
àngels de neu dansant la nit més cega,
branques que acaronen el cel quan mira
amb ulls desconsolats, tan lluny, la terra.

Hi ha mans que són serps o coltells alçant-se,
verí que es fa riu desbordat i ofega,
muralla que tanca els camins que arriben,
i pesen com l'enyor en el cor pesa.

Hi ha mans, però, cansades de ser mans,
de ser drap o martell, destral o rella
i volen ser l'oblit d'aquest malson
que no s'acaba mai i és fel i és pedra.

Marc Granell. Vesprada d'amor i única : 53 poemes. 2022

Selecció i pròleg de Maria Josep Escrivà.

Cançó

Vaga entre somnis la cançó
amb tremolors
de melangia.
És ressò càlid d'infinit
la melodia.

Vola dins l'aire la cançó
- ala d'ocell
la recollia-:
el ritme fresc de l'oratjol
li duu alegria.

Fosa en els núvols la cançó,
cerca l'amor
per companyia;
a la cruïlla dels confins
mon cor delia.

Dolça és vinguda la cançó
a nodrir el cor
que defallia.
Canta al·leluia l'horitzó;
ja apunta el dia.

                        1944

Josefina Tura de Bertran. Placidesa : recull de poemes escollits. 1991

Selecció a càrrec de Josep Ros i Artigues.

Autora del text: Testimoni d'amistat. 1984 Barcelona: Ascensió Puig.

Nacre

El martinet blanc aprèn a volar
enmig de meandres iridescents,
i és tou, aquell llot on el cabirol
erra amb saltirons, com si es defensés
de l'inconegut, mentre se t'esmuny
per les superfícies del sentit.

Dins una conquilla suscites mons,
miralls, veritats que són destronades
per la tendra follia del color.

Elm Puig Mir. Planeta latent. 2022

Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021

Moc els sentits

Moc els sentits d'acord amb les paraules.
El sol es pon en una gruta mentre
la lluna creix des d'una selva;
m'agradaria acompanyar aquests versos
amb una pantomima. Veig com la vegetació
es renova i tot torna a retrobar-se;
també hi ha coses que retornen a trossos
i mai més no podran ser retratades.
Però les estacions van succeint-se
regularment i les constel·lacions tenen,
si fa no fa, un nombre fix d'estrelles.
I allò que ha estat, ha estat,
i el bosc, que vagi creixent!
Enmig del fang mudo de fesomia.
En ple carrer veig engrandir el meu nom.
Això sí, el càntir a la font no hi va tot sol
i els pensaments s'aturen al límit del viatge.

V

Joan Brossa. Suite tràmpol o el compte enrera. 1994

Inici

Ben sovint les paraules passen de llarg, subtils;
sense deixar a penes res del seu sentit
inabastable i nu. La veritat que amaguen
esdevé dia a dia una mentida,
una maldestra còpia del món
que intentem abastar amb un encís
de música indolent.
Però parlar-ne així, amb acritud,
traspua la impotència i el cinisme d'un buit
que es vanta inútilment de si mateix.
Llavors, com una pluja d'aigua encesa,
com l'aleteig d'ocells en l'alba absent,
momentani i fugaç,
tan sols resta el silenci en estat pur:
la solitud, la vida sense nom,
l'inici impercebut d'aquest poema.

Lluís Calvo. La llunyania. 1993

III Premi de Poesia Mercè Bayona i Codina (Les Planes d'Hostoles, 1992)

La (in)diferència

I dic jo
que si els que han fet el món
s'haguessin donat
per donar vida
no la traurien
tan fàcilment.

Maria Rodó-Zárate. 41 setmanes. 2022

Il·lustracions de Cristina Zafra.

Ramala

a Ramala
els vells juguen a escacs en el cel estrellat
la darrera jugada ignora la llum o la foscor
l'ocell engabiat en un rellotge
salta enfora per dir l'hora

a Ramala
el sol s'enfila al mur com un vellard
travessa les parades del mercat
s'il·lumina a si mateix
en una plata d'aram rovellat

a Ramala
els déus beuen aigua de gerres de fang
l'arc li demana a l'única corda l'adreça
un jove arriba a l'horitzó
per heretar l'oceà

a Ramala
la mort sembra llavors al pic del migdia
floreixen al costat de la meva finestra
l'arbre que resisteix pren la forma
primigènia de l'huracà furient

Bei Dao, dins el llibre:

XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

Traducció de Manel Ollé

Palau de la Música Catalana, 14 de maig de 2013

Text de D. Sam Abrams i Ernest Farrés.

en la part més desesperada

en la part més desesperada de desembre
vam clavar una tija d'ametller a la terra i,

contra tot pronòstic, va agafar.

no li va importar ser més petita que la gebrada,
i arribat el seu temps, va florir.

així tu.

——————————————————

no máis desesperado de decembro
espetamos unha vara de amendoeira na terra e,

contra todo prognóstico, prendeu.

non lle importou ser máis miúda que a xeada,
e chegado o seu tempo, botou flor.

así ti.

María Lado. Ós, mama, sí?. 2024

Traducció de Sònia Moya Villanueva.

Edició bilingüe. Text encarat gallec-català.

Quan tu rius

                                           A Pablo Neruda

M'agrada quan rius perquè estàs com present,
i el teu riure és meu sense haver de tocar-te.
Sembla que els ulls guspiregen de vida
i sembla que un petó tanqués els teus llavis.

Tot el que toques conté la meva ànima,
i el teu cos és ple, allà on toquis, de mi.
Éssers volàtils que ens acosten tots dos
i ets igual que la paraula somriure.

M'agrada quan parles i em mires als ulls,
i estàs rialler, com un nen ple de vida.
I em sents tan a prop i t'abraço amb la veu:
deixa'm que rigui amb les teves rialles.

Deixa'm que et parli amb el perfum del teu goig,
clar com una matinada, senzill com l'amor.
Ets com l'alba, flamejant de la llum del sol.
La teva rialla esclata, plena de mi.

M'agrada quan rius perquè estàs com present,
a prop i feliç, naixent a la vida.
Una paraula meva i el teu riure,
i tots dos sabrem que som immortals.

Isabel-Clara Simó. La mancança. 2020

Pròleg: Xavier Bru de Sala.

També és al llibre:

Isabel-Clara Simó. El desig és foc i és gel : antologia poètica. 2023

Selecció i introducció d'Aina Garcia-Carbó.