Rodamón

Perquè crec en les paraules,
viatjo cada nit
al món del silenci.

Rosa Maria Arrazola. Rai. 2014

Pròleg de Maria Antònia Massanet.

Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera, 2014.

Cançó de la calma

Es desfulla la roba
en batalla ferotge dels sentits.
A fora viu la nit
i s'endanya la calma
esquiva i freda.
Puc sentir com voreges
amb els dits el perfil
de tots els somnis.
Ets estança de versos
que guareixen la sang.
Totes les hores es poblen de tu.

Carme Cruelles. Caldrà la pluja. 2025

Pròleg d'Albert Gavaldà.

42è Premi Jacint Verdaguer de Calldetenes, 2021

Pot no dur títol

Heu-me aquí, asseguda sota un arbre,
a la vora d'un riu,
en un matí assolellat.
És un fet ben sotil
i no passarà pas a la història.
No és cap batalla ni cap pacte
els motius dels quals s'estudien,
ni la mort de cap tirà, digna de recordança.

I, tanmateix, és un fet que sec a la vora del riu.
I, ja que soc aquí,
he hagut de venir d'algun lloc,
i d'haver estat abans
en un seguit d'altres llocs,
exactament igual que els conquistadors de països
abans de saltar a la coberta del vaixell.

Fins un instant passatger té un passat ufanós,
el seu divendres abans del dissabte,
el seu maig abans del juny.
Té els seus horitzons, no menys autèntics
que en l'ullera dels generals.

Aquest arbre és un àlber, arrelat que en fa d'anys.
El riu és el Raba, i si en fa de temps que corre.
El senderol no ha estat obert
abans d'ahir entre els matolls.
Per dispersar els núvols el vent
els ha hagut de portar abans.

I encara que aquí a prop no passi res d'important,
el món no és per això més migrat en detalls,
no està pitjor justificat ni més pobrament definit

que quan se n'emparaven els èxodes dels pobles.

No sols les intrigues secretes, les acompanya el silenci.
No sols les coronacions, una cort de motius.
Aconsegueixen de ser rodons no sols els anys de les revoltes:
també els palets gastats del riu.

És dens i enrevessat el brodat de circumstàncies:
les formigues, punt de creu sobre l'herba;
l'herba, repuntada a la terra;
l'ona enfilada per un bastó, un model de brodadora.

El fat ha volgut que jo sigui aquí i ho vegi.
Damunt meu, una papallona blanca fa bellugar l'aire,
amb unes ales que sols a ella li pertanyen,
i em sobrevola la mà la seva ombra:
no pas una altra, sinó la seva pròpia.

Davant d'un espectacle com aquest, m'abandona
                                                [sempre la certesa
que allò que és important
és més important que el que no ho és.

del recull Final i començament (1993)

Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra : antologia poètica. 1997. P. 185-187

Traducció de Josep M. de Sagarra.

Hi ha mots

Hi ha mots que saben d'esgrima,
i mirades, de deveses blanques.
Cal bussejar les ànimes
per aprendre a saber qui som.


Sota la pinassa, sempre hi ha canals
de terra molla,
rius de vida silent,
batecs de llum.

Àngela Ribas i Lacasa. El bram dels dies. 2018

Pròleg de Vicenç Villatoro.

LIII Premis "Recvll" de Blanes,
Premi Benet Ribas de poesia, 2017.

Fer el temps

Quan a l'albada la llum obrirà
els finestrals on dorm la teva ment,
sabràs que res del que veuràs
no es deixarà a l'atzar.
Des dels xiscles de dolor del planeta
al record, dolç encara, dels orgasmes
que fan de la nit una simfonia humana,
tothom formarà part de tu,
com tu de tot.
Mai no podràs dir jo sense nosaltres,
no podràs dibuixar en els dies
un gest aliè a tu.
El temps et fa
perquè tu fas el temps.
És el vincle pel qual la roda gira
i el cercle tanca el cicle de la vida.
Deixa't ser i sigues allò que és.
Cap altre secret no et serà tan gran
com, més enllà de posseir,
formar part de les hores
i de les seves criatures.

Vicenç Llorca

De: Calendari d'instints. 2014

També es troba en el llibre:

Vicenç Llorca. Cent poemes : antologia poètica (1984-2023). 2023

Pròleg: Poesia, un cant a la vida,  de Montserrat Rubinat.

Introducció: Invitació a la lectura de Vicenç Llorca.

Bibliografia creativa essencial.

Llampaies

Llampaies, llogarret
amb camps, veïnats i riera,
masos a l'entorn de l'era,
hort menut, carreró estret.

Finestra, ràfec, llindar,
pilastra, porxo i entrada,
l'escut a la portalada
i la creu al campanar.

De: Alt Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

Solidesa

Pedres a la butxaca ens menaran al fons.
Hi ha un silenci d'algues en moviment,
una crida que tot ho emplena. És possible no respirar?
Fulles desfetes ens precinten la cara
com motlles tous de màscares o cúpules de benes.
Podem aturar aquest riu, la seva pressa.
Tenim un cos impermeable i fonaments
en algun sot que vàrem excavar quan érem nens.
Som el camí. Per sobre nostre hi han passat
totes les rodes i tots els fems.

Eva Baltasar. Animals d'hivern. 2016

14è Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater.

Sabina

Enigmàticament ens ho diu la lluna:
les manques del massa amor
soles s'atenuen.

Només el desamor
desmembra els espills
mancats de mirades.

Maria Oleart

Es troba en el llibre:

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999. P. 111-112

A cura de Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i Maria-Mercè Marçal.

Sobre la meva mare

Sobre la meva mare no sabria dir res
- com quan em repetia, et sabrà greu
quan jo ja no hi sigui, i jo no creia
ni en "ja" ni tampoc "no hi sigui",
com m'agradava mirar-la llegint una novel·la de moda,
anant directament al darrer capítol,
com, a la cuina, pensant que no era el lloc
adient per a ella, feia el cafè el diumenge,
o encara pitjor, un filet de bacallà,
com esperava que vinguessin els convidats i es mirava al
                 mirall,
i feia aquelles cares que la protegien amb eficàcia
de veure's tal com era realment (sembla
que jo ho he agafat d'ella, com també altres febleses),
com, després, parlava amb desimboltura de  coses
que no eren el seu fort, i com jo li feia la guitza
estúpidament com aleshores quan ella
es comparava a Beethoven, per la sordesa,
i jo li vaig contestar, cruelment, però ell
tenia talent, saps? i com m'ho perdonava tot
i com ho recordo, i com vaig volar de Houston
al seu funeral, i com no vaig saber dir res,
i segueixo sense saber-ho.

D'Asymetria (Asimetria),2014

Traducció de Xavier Farré.

Adam Zagajewski

Es troba en el llibret:

XXXIV Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2018. P. 83

Ets l'aigua

Ets l'aigua que el sol evapora,
vapor dins dels núvols
corrent amb el vent.

Ets la pluja de veu melodiosa,
regalims d'aigua
als vidres del temps.

Ets la cortina d'aigua,
la tempesta, el tro
que no sempre vol emmudir.

Ets la neu glaçada
que cobreix la teulada
i la muntanya a l'hivern.

Ets el rierol que canta
polint les pedres
a l'hora del desglaç.

Ets l'aigua subterrània
que absorbeix la textura
porosa de la pell.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.

Pròleg de M. Àngels Anglada.

Tots Sants

I després dels esclafits de l'estiu, com si s'hagués
de deixar anar del calze  una rosa es vincla sobre
un fons negre  una tarda inclement de novembre.
La pell encara rosada i groga dels pètals és plena
de taques i  un perfum endolcit, com de vellut, es
desprèn discretament de la corol·la mentre el fred
ha començat a rostir-ne les vores. Diu que s'acosta
un altre hivern  i ara el pare ja no hi és. Batega en
silenci al cor del temps. Són llargues  les nits i ja
fosqueja.

De: Els traus infinits

Ricard Garcia. Les hores ferides. 2025

Epíleg de Ramon Moix Camps.
XXVI Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, 2024.

M'agradaria

M'agradaria ser com tu,
que ens estimes
sense condicions,
que aculls dolor i alegria
en els teus braços,
i que vius els nostres projectes
com si fossin
el més important del món.

Voldria ser com tu,
que ens ajudes
en tot el que calgui,
remous cel i terra
per fer possibles
les nostres fites
i, per nosaltres,
no tens mai un no.

                    Per als meus pares

De: Tornar : Barceloneta i Barcelona, gener - setembre de 2017

Noemí Morral. Tornar : d'Essaouira a la Barceloneta. 2018

la insubmissió

la insubmissió: amb el coll indicar
un no ampli i ferm
després cercar entre els mots una escletxa
rosa que roda amb furor en cada pètal

ulls de bisó i d'infant en sortir de la ciutat

l'insoumission : du cou faire signe
d'un non ample et ferme
depuis cherchant parmi les mots une brèche
rose qui roule avec fureur en chaque pétale

yeux de bison et d'enfant au sortir de la cité

De: Figura de l'esclau  (Carnació) = Figure de l'esclave (Carnation), 6.

Nicole Brossard. Museu de l'os i de l'aigua. 2013

Traducció d'Antoni Clapés.

El vestit vermell rovellat

La saba de color rovellat
cobreix els fils del meu vestit:
així que porto el color d'una fulla de tardor.

Hi ha molts milers de fils en un vestit
i comptar-los: cada fil
cansa, com el rovell de tres i sis mesos d'espera.

Que cansada que deu estar la roba
teixida amb fils de cansament:
com un arbre a la tardor. Com el meu cos.

Quan em poso el vestit vermell rovellat
soc un castanyer cansat al mes d'octubre,
al mes de novembre.

Devora Vogel. Figures geomètriques : antologia poètica. 2024

Introducció i traducció al català: Golda van der Meer.

Edició bilingüe.

Fila quatre

Si ens diguessin segur
        que serem oblidades
i haguéssim de triar
        un epígraf mediocre
que ens resumís a mitges
        que no fos pretensiós
diria que tu i jo
        desperts amb coca-cola
som experts fidelíssims
        d'acrobàcies a l'aire
els primers a aplaudir
        dins el circ en silenci
els darrers a callar
        quan s'apaguen els llums
els que tornen segur.

Que es digui de nosaltres
        que vam persistir sempre
en la credulitat,
        en l'audàcia ferotge,
en l'alegria ingènua.
        O que no es digui res.
Ja aplaudirem nosaltres.

D' Estudis II. La llum dels marges.

Clara Ballart. La llum igual. 2025

Epíleg de Maria Josep Escrivà.

LX Premis Recvll de Blanes, Premi Benet Ribas de Poesia 2024.

Son (Valls dÀneu)

Veient tot de sobte
algunes congestes al lluny
arrapades al bac d'una carena

i brillant amb una claror
que sembla venir de dins,
uns quants sabem què pot ser un poema:
allò que resta d'un instant,
d'un dia, d'una vida
- tal vegada d'una mort -,

una taca de llum
que res no pot fondre del tot.

D'Angles morts (2007)

Àlex Susanna. Dits tacats : antologia 1978-2018. 2019. p. 117

La frase immutable

Potser arribaves al Kaystros quan la vas pensar,
i ara és el riu un sediment de pedres.
Potser miraves la badia d'Efes quan la vas dir,
i ara és la terra que va arruïnar una ciutat.
Tot el canvi del món en un frase immutable.
I ningú no pot escriure la vida
dues vegades en la mateixa paraula.

Vicenç Llorca

De: Atles d'aigua. 1995

Premi Vicent Andrés Estellés, XXIV Premis Octubre.

També es troba en el llibre:

Vicenç Llorca. Cent poemes : antologia poètica (1984-2023). 2023

Pròleg: Poesia, un cant a la vida,  de Montserrat Rubinat.

Introducció: Invitació a la lectura de Vicenç Llorca.

Bibliografia creativa essencial.

gairebé havia oblidat

gairebé havia oblidat
que de petites ho feien sovint
havent dinat a les celebracions
i després amb les amigues

gairebé havia oblidat
que de joveneta se les aprenia de memòria
en gaudia als concerts
o en la intimitat de la seva habitació

ara hi té una nova cita
un cop al mes, dissabte al migdia

gairebé havia oblidat fins a quin punt ho necessitava
gairebé havia oblidat que és filla d'un poble cantaire

ia ahaztua zuen

ia ahaztua zuen
txikitan halaxe egin ohi zutela
ospakizunetako bazkarien ostean
eta geroago lagunartekoetan

ia ahaztua zuen
gaztetan buruz ikasi ohi zituela
haren gelako intimitatean gozatu
kontzertuetan partekatu

hitzordu berria du orain
hilean behin, larunbat eguerdian

ia ahaztua zuen noraino zuen behar
ia ahaztua zuen herri kantari baten alaba zela

De: Aro berrirako ariketak = exercicis per a una nova època.

Mari Luz Esteban. Reformes carnals = Haragizko erreformak. 2024

Traducció: Ainhoa Aranburu Puente i Ferriol Masip Bonet.

Text en català i basc.

Traducció al català de la cita inicial:

   Reformes corporals:

Formes d'accions col·lectives
que reorganitzen els usos del cos,
que modifiquen les relacions
entre els individus i els processos socials
i generen nous subjectes històrics

Jean i John Comaroff

No hi ha Fragata com un Llibre

No hi ha Fragata com un Llibre

per dur-nos a Terres llunyanes
ni Corser com una Pàgina
de juganera Poesia -
Aquest Viatge admet el més pobre
sense el pes del Peatge -
Que frugal que és el Cotxe
que du l'Ànima Humana!

Amb mans invisibles : una antologia d'Emily Dickinson. 2023

Traducció i pròleg de Carme Manuel.
Il·lustracions d'Ada Sinache.

Obrir la finestra

Obrir la finestra i que volin:
la pestanya d'un desig,
la sorra de la mirada,
la música apagada.

Obrir la finestra
i que el poema les pugui atrapar totes.

Àngela Ribas i Lacasa. El bram dels dies. 2018

Pròleg de Vicenç Villatoro.

LIII Premis "Recvll" de Blanes,
Premi Benet Ribas de poesia, 2017.

Els barrufets

Ensumava jo un bolet
perquè feia bona olor,
quan vaig veure un barrufet
que venia amb un bastó:

«Fuig d'aquí, gegant malaire!,
casa meva no és per' tu!;
que jo soc el Rondinaire
i no puc sofrir ningú!»

Porta el barrufet Bromista
una capsa de regal;
me la dona i es despista,
i fa un pet fenomenal!

Ara arriba el Pocatraça
amb pintura d'avions;
ara fa una mala passa
i em tenyeix els pantalons!

Veig el barrufet Poeta
que fa versos sens parar;
li demano una ajudeta,
i em barrufa un cop de mà.

El Golafre, amb panxa inflada,
duu castanyes i pinyons;
ja fem una castanyada
i amb el Músic fem cançons.

Ricard Bonmatí. L'any tirurany. 2003

Il·lustrat per Roser Rius.

Des de la plana

Des de la plana somric als turons
perquè deturen, un poc, el temps innoble.
Sé que allà hi fondeja de bon grat:
s'hi sadolla i hi creix.
                     D'amagat, però,
ens llença una migrada xarxa de pressa.
Tot escasseja a terra baixa!
A punt d'albada, arriba i ja ens encalça.

Àngela Ribas i Lacasa. El temps innoble. 2002

Premi Betúlia de Poesia 2002 de Badalona.

Pròleg de Joan Argenté.

Cauen les fulles

Cauen les fulles,
els ocells marxen,
mengem castanyes
a la tardor.
Obre el paraigua
que ve la pluja.
El fred arriba.
Adeu calor.

Alumnes de l'Escola Sant Josep de Vilafranca del Penedès.

De: 35 poesies per aprendre i recitar. 2n cicle educació infantil (I4)

Es troba en el llibre:

La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023

Autores: Cristina Correro i Núria Vilà.

Pròleg: Teresa Colomer.

Roure centenari

     El santuari  damunt  el capriciós turó  té els senyals del
temps gravats a la pedra. Lloc aquietat, el camí és una serp
silenciosa i  brillant.  Darrere  el petit  absis, un  roure vell,
majestuós, protegeix l'arquitectura de les inclemències i dels
desconeguts. Miro les branques més altes i em pregunto quin
és el lloc sagrat, si el recolliment interior de l'ermita reduïda
o la presència generosa  i sòlida del  roure protector. Horitzó
vegetal dibuixant l'aire.

De: Fulles d'acant, V

Mireia Lleó i Bertran. Entre els ulls i el dir. 2019

Pròleg de Carles Duarte i Montserrat.

Versos banyats

Aigua gelada en els pols;
aigua que brolla als ullals;
aigua dolça a les llacunes;
aigua salada a la mar;
llàgrimes d'aigua a les galtes,
aigua de pluja als bassals.

Sense aigua el món seria
un lloc desert, inhumà.

He volgut que aquests versos
d'aigua estiguen amerats.
Per això, pots comprovar-ho:
m'han eixit versos banyats.

Fina Girbés. Versos banyats. 2017

Il·lustracions de Jorge del Corral.

L'espera de la paraula

Tota paraula espera
i arriba als ulls de l'ànsia
si escoltes com el vent
impulsa cels d'edats estranyes.
Alça't, com el xiprer,
i capta la veu del que, no essent tu,
vol viure en tu.

Vicenç Llorca. Ciutats del vers. 2005

Premi Benvingut Oliver 2004.

També es troba en el llibre:

Cent poemes : antologia poètica (1984-2023). 2023

Pels camins del Maresme

                    quan la Momerota,
               amb cap de cartró negre
                      i vellut granatós
             d'antiga cortina de teatre,
                   baixa dels turons
         d'entre horts, canyes i rieres,
            sota l'esguard de Burriac
              i l'horitzó blau del mar.

           Marinada d'una tarda d'estiu
amb els grups d'animació Barrila i Tramvia,
                       pujant la riera
     amb xanques, cuques, música i ninots.

Heribert Masana i Soler. Sota pampallugues. 2016

La nostra casa és sempre un equipatge

La nostra casa és sempre un equipatge;
el nostre gest, un repetit adeu;
el nostre afer un llarg pelegrinatge
per la ruta del sol o de la neu,

vora la mitja lluna d'una platja
o allà on l'herbei té un sospirar més lleu:
a qualsevol indret trobem estatge
i del poble que ens rep, diem: «És meu».

Som gent de pas, nissaga viatgera
teixint camins sense mirar endarrere
als quatre vents del nostre clar país:

garbí, ponent, xaloc i tramuntana,
aires del bosc, del mar o de la plana,
companys d'exili enllà del paradís.

Sonet IX

De: Vint-i-cinc sonets i un dia.

Carme Guasch. Poesia completa. 2005

En una nit a cel obert

"Com ella se veu allargada dins aquella caixa,
dins una cambra tan magnífica,
davant el Rei, mirà i mirà, i quedà com
astorada.
- ¿Que somii o estic desperta?"
                                        de Na Magraneta

En una nit a cel obert,
als ulls d'un moix
dins d'una nit a cel obert.
La mirada estripada
torna viva del segrest.
Creix l'herba,
creix la carn,
es divisa un cor,
gemega l'entrecuix.
D'un en un
els porus, les pigues
de la pell.
El recompte de la vida
es desperta
aferradís.

El cor és cant
del sexe,
quan el sexe
puja als llavis
demanant lleialtat:
que la llum
sigui calor,
que la fosca
abraci el nus.

Lucia Pietrelli. Ortigues. 2015

Il·lustracions de Miquel Jaume.
Epíleg de Toni Gomila.

De # text, el meu cos. Aprofito les fissures, o a vegades me les invento.

Entre la rondalla de Na Magraneta i el conte de Blancaneus dels germans Grimm, entre
semblances i divergències, he volgut sembrar-hi ortigues. (fragment)
 Lucia Pietrelli
 Calonge, juliol de 2015

Osteòpata

Tres crecs al sacre i torno a caure
-de la moto              de la bici           de la mare.
Caic perquè freno
perquè m'han ensenyat a no saltar-me semàfors en vermell
a no tastar-li la pell sense una casa que sigui nostra
a no besar-la en places a la intempèrie
a no dir el seu nom si no és endins
si no és fluixet
si no és callant.
Tres crecs a l'os exacte
i l'infinit als peus
com una promesa falsa.

De: Com una pedra negra.

Sònia Moll. Faci'm oblidar el bosc. 2021