Núvols

Les ovelles són núvols:
volen lluny quan dormim.
S'escapen dels teus somnis
quan descanses al llit.

De: Poemes rugents

Leire Bilbao. Bèsties, poemes i altres bitxos. 2021

Poemes adaptats per Jaume Subirana.

Il·lustracions de Maite Mutuberria.

Una pedra que es llança a l'aigua no té por del fred

Davant del City Hotel a Kumasi
arriben al capvespre dos caragols banyuts
per menjar-se una serp tacada d'un peu de llarg
morta sobre d'un mur d'un mur vespertí
en una sobtada i violenta tempesta.
Les seves formes blanques i esteses
beuen delicadament
xuclen la dolçor del cos engarrotat
mentre la foscor els embolcalla.

A ROCK THROWN INTO THE WATER DOES NOT FEAR THE COLD

In front of the City Hotel in Kumasi
two horned snails come at twilight
to eat the foot-long speckled snake
dead on an evening wall
from sudden violent storm.
Their white extended bodies
gently sucking
take sweetness from the stiffening shape
as darkness overtakes overtaken them.

Audre Lorde. L'unicorn negre. 2024

Traducció: Maruxa Relaño i Caterina Riba.

Pròleg: Marta Puxan Oliva.

Quin color?

Quin color té l'alegria?
Jo diria,
el de taronja madura,
el de ginesta florida,
el de rosella del blat...
amb olor fresca d'espígol,
d'aufàbrega i clavells dobles...
i gust, com de ceba tendra,
de raïm, de brot de menta
i rom amb sucre cremat. 

De: Sentiments

Bon dia, Poesia! 2013

Text de Joana Raspall.
Il·lustracions de Montse Ginesta.

Duet

Inventem-nos un cant.

No són vàlids

els compassos que marquen els altres.

Inventem un nou ritme

amb paraules

que, sortides del llavi que es besa,

són poemes d'un llenguatge nou.

Inventem-nos un cant

on les hores tinguin tons purpuris,

on s'encantin les pauses

en un èxtasi de pura delícia,

de suprema bondat.

Que s'acordin les veus en perfecta harmonia

com la gamma perfecta

de verdors en el prat,

de blavors en el cel

i rojors en la flama...

Inventem-nos un cant

i cantem-lo.

I deixem-nos lliscar amor enllà.

De: Propòsit

Joana Raspall. Llum i gira-sols. 1994

També es troba en el llibre:

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021. P. 92

Pròleg de Carles Duarte.

Cor de les pedres

Nosaltres, les pedres,
quan algú ens alça,
enlaira temps remots...
Quan algú ens alça,
enlaira el jardí de l'Edèn...
Quan algú ens alça,
enlaira el coneixement d'Adam i Eva
i la temptació de la serp menjadora de pols.

Quan algú ens alça,
alça bilions de records amb la seva mà
que no es dissolen dins la sang
com la tarda.
Perquè som pedres commemoratives
que donen cabuda a tot allò que és mortal.

Som una motxilla plena de vida viscuda.
Qui ens alça, alça els sepulcres endurits de la terra.
A vosaltres, testes de Jacob,
us mantenim ocultes les arrels dels somnis,
deixem que les escales orejades dels àngels
brotin com circells d'un bancal de corretjoles.

Quan algú ens toca,
toca un mur de lamentacions.

Com el diamant, talla el vostre lament la nostra duresa
fins que es desfà i es torna un cor tendre...
mentre vosaltres us petrifiqueu.
Quan algú ens toca,
toca l'encreuament de camins de la mitjanit
on vida i mort ressonen.

Quan algú ens llança...,
llança el jardí de l'Edèn...
el vi de les estrelles...
els ulls dels amants i tota traïció...

Quan algú ens llança amb ràbia,
llança eons de cors trencats
i de sedoses papallones.

Guardeu-vos, guardeu-vos
de llançar amb ira una pedra...
La nostra és una amalgama traspassada d'alè.
Es va anar endurint en secret,
però es pot despertar amb una besada.

De: Cors després de mitjanit.

Nelly Sachs. Als estatges de la mort = In den Wohnungen des Todes. 2021

Traducció de Feliu Formosa.
Epíleg de Heike van Lawick.

Text en alemany i català.

Navata

A la paret de pedra hi ha un altar
de roca foradada, com un cor
obert completament, d'aquesta casa.
Que gran que se'ns ha fet quan hi hem deixat
uns trossos de records que no són nostres.
Que petit tanmateix quan hem volgut
deixar-hi en ple desordre
                                         el blat tan verd
i entre espigues
                            roselles,
                                                 entre pètals
meravellosos éssers que brunzeixen.

Ens ha estat impossible venerar
el present com a ofrena: massa gros.
Entra el matí entre els vidres com el mar
si les onades lliures es trenquessin
per les parets vellíssimes de la casa.
La poesia de l'aigua mai no cessa.
El present incendiat no ens cap enlloc.

Estudis III. La llum de la plana.

Clara Ballart. La llum igual. 2025

Epíleg de Maria Josep Escrivà.

LX Premis Recvll de Blanes, Premi Benet Ribas de Poesia 2024.

Llegir

Fa un dia rúfol, avui.

La petita es neguiteja,
es belluga, es remou,
massa hores engabiada.
«Juga un xic», li diu el pare.

Se'n va cap a la cuineta
sense ni mica de ganes
de fer sopes per a la nina,
i encara menys de banyar-la.

Tombada sobre l'estora
amb la pluja per companya,
entre un escampall de llibres,
tria aquell que més li agrada.

Treu de sobte el caparró
per preguntar-li a la mare
si llegir també és un joc.
Què li diríeu, canalla?

Surts a jugar?. 2018

Text de Núria Freixa Domènech.

Il·lustracions de Sofía Lana Martín.

Pròleg d'Isabel Ortega Rion.

Tot allò que puc fer

Tot allò que puc fer amb imatgesᅳ

Mira, he sortit.
He sortit: amb imatges.

Amb paraules m'has demanat que em quedi.
No m'he quedat, he sortit.
He fet passar un corrent per entre les paraules.

Ja no soc dins.
Tu no hauries de ser dins.
Què ens hi queda, dins?

Fora, enllà
un enllà sempre més enllà

travessem-lo

16

Glòria Coll Domingo. A través. 2022

Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2022.

L'endemà de Vandellós

«Aquesta mar havia estat blava,
innocent la seva escuma
cavalcada d'infants riallers.

Olives de soques antigues
oferien crineres de seda
verd i plata a la pinta del vent.

Ocells blancs arribats abans d'hora
s'avançaven a la primavera
els jardins d'ametllers ja florens.

Quina olor se sentia a les vinyes
els capvespres daurats de veremes,
pau i treva signada amb l'hivern!

Aquesta pàtria havia estat bella.
Ho era tant, que la veia petita
un poeta amb el nom d'un vell rei.»

El silenci va cloure aquí els llavis
no escoltats, l'endemà de l'incendi.
L'endemà, el dia abans del no-res.

Maria Àngels Anglada

Es troba en el llibre:

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999

A cura de Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i Maria-Mercè Marçal.

Úter

T'estàs fent mentre et vas fent la casa
com si les dues fóssiu igual de valuoses,
el teu resguard i tu,
a dins d'altres resguards:
la mare que avui ha vist martinets blancs
i s'endormisca al sofà de dins de casa.
¿Com els va, als martinets blancs?

I un dia clar de somnis i de foc
ens tornarà aquí on vares començar
gratant un foradet per arrelar
en aquesta cavitat de la roca mare
entre corrents d'aigua.
A les arrels aviat les cobriran
capes de molsa vermella.

I un dia clar de somnis i de foc
ens tornarà aquí on continues construint:
hi ha part de tu que es va fent casa,
un sac prim com una pell estranya,
l'estatge primitiu on dorms, arronsada:
no cal cau gaire gros per créixer
entre aigües que un dia es trencaran.
La mare va sentint regar per dins
aquest fruit saborós que muda madurant:
llavor de rosella, pèsol, nabiu, gerdó
llima, préssec, papaia, carbassa que creix cap enfora
síndria que pesa.

Abans t'has dividit i dividit i dividit
com ho faràs després al món quan seràs
una
i alhora
tantes altres dones.

Gemma Casamajó i Solé. Domèstica maragda. 2022

Toponímia domèstica i Endreces de Gemma Casamajó i Solé.

En la fornal de la vida

Posa les paraules
en la fornal de la vida,
escalfa-les amb la calor
del carbó de la passió,
posa-les en l'enclusa
del teu temps,
aplana-les amb el mall
i doblega-les fins que donin
forma a les idees,
a l'orfebreria d'un poema,
d'aquell magma que va deixar
un cràter profund
en els teus records.

En la fragua de la vida

Pon las palabras
en la fragua de la vida,
caliéntalas con la calor
del carbón de la pasión,
ponlas en el yunque
de tu tiempo,
allánalas con el mazo
y dóblalas hasta que den
forma a las ideas,
a la orfebrería de un poema,
de aquel magma que dejó
un cràter profundo
en tus recuerdos.

Assumpció Forcada. Tecnologia = Tecnología. 2013

Pintura de la portada: Gudmundur Karl Asbjörsson.

mira't el cos

mira't el cos
xiuxiueja
no hi ha cap casa com tu

ーgràcies

De: florir

Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2018

Il·lustracions de Rupi Kaur.

Traducció de Bel Olid.

A la plaça de les dones del 36

Trenta-sis em fa pensar en combat.
Avui que no em sé dir, vinc a la plaça.
Trontollo i soc sense sintaxi.

Veig arbres amb fulles Marçal,
cases amb finestres Fuster,
aigua Raspall que brolla de la font.

I així, començo a respirar.

Rosa Maria Arrazola. Rai. 2014

Pròleg de Maria Antònia Massanet.

Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera, 2014.

Cadascú ha de tenir

                   A Virginia Woolf

Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.

Més enllà del sol
viurà el desig
i la recança
de la primera paraula.

I el somriure
que s'ha perdut
i ja no es recupera.

Suau serà, però,
l'ombra de la tarda,
darrera els núvols,
allargada, com un lliri.

Montserrat Abelló. Vida diària ; Paraules no dites. 1981

Pròleg de Marta Pessarrodona.

Germà meu

Tota la nit esperi l'alba,
i el cel no veig emblanqueir.
Ah, si volgués el vent que passa
portar-me aquí el teu sospir!

Del teu castell tot blau de lluna,
quina alba dolça veus lluir?
Si per mi l'alba és de fe pura,
el dolor m'obre el seu camí...

7

Simona Gay

Es troba en el llibre:

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999

A cura de Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i Maria-Mercè Marçal.

Sense música

Quan tu deies «amor»
un ocell s'encenia a cada branca.
Prenia foc l'hora exacta,
la que calla,
la que el pecat el viu
però no l'aguaita
perquè cap ocell no prenia el vol
quan tu deies «amor»
o «el nostre amor»,
per un bec,
per cap ala,
«aquest amor».
Arran d'aire
l'hauríem pogut albirar
com un tronc,
un niu
o un fet de marbre,
perquè quan tu em deies «amor»
l'incendi s'escampava,
sagnava una glera
de memòria
i jo com l'ocell,
muda i encesa,
m'esfumava.

De: #retorn

Josep M. Llompart. Mai no et deturis : homenatges de Llompart. 2018

Epíleg: #Breu notícia sobre els poemes, de Cèlia Riba.

Nota: a #retorn, hi trobareu deu poesies de deu poetes que,
amb la seva veu poètica, han retut homenatge a Llompart.

Que m'ompli de llengües

Que m'ompli de llengües el teu mot,
que un cant teu canta més que dir que més.
Quin cos teu més teu-meu que és el cos meu.
Un forat per on redir-m'hi és el teu nom.
Tots et volem, totes endins. Agafa'm!
Correm junts darrere teu, correm amics, correm gruant-te!
Obre l'estrella, oh tu, obre l'estella i du-m'hi dins!
Farem nit, covarem l'ou, serem feliços!
El teu amor em posa dos pins a la cuixa i se'n va.
Per això s'enamoren. Per això Salomons i Sulamites.

Soc blanca, gitana, soc mora, jueva, amerindia, soc negra!
Soc ombra i desert, costella rompuda, soc pols que s'agleva.
Soc roda, rodera, rodona, la ruca que rauca, la roca que rasca
i del tot al revés de fer fora les pors: soc qui les peix i les cria
-qui, com paparra volguda, es regala, content, una trampa.

I

Fragment.

Blanca Llum Vidal. Aquest amor que no és u = Este amor que no es uno. 2018

Traducción de Berta García Faet.

Text en català i castellà.

Se'n va l'oreneta

Quan per la tardor,
se'n va l'oreneta
no li dic: Adeu!
Li dic: A reveure!

Ferran Agulló

De: 34 poesies per aprendre i recitar. 2n cicle educació infantil (I3)

Es troba en el llibre:

La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023

Autores: Cristina Correro i Núria Vilà.

Pròleg: Teresa Colomer.

Tardor

Muntanya avall
grocs i vermells encenen
roures i alzines
i els xops s'acomiaden
de les darreres fulles.

Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011

[amb aquarel·les de l'autora]

Imatge de la coberta: dibuix de Llorenç Brell basat en una fotografia de Pau Gavaldà.

Contagi del blanc

I el mar, emmirallar-se
en la blancor de l'aire.

I abolir la frontera
ᅳque era això, l'horitzó.

I respirar les boires
en l'onada del cos.

Unir el fora i el dintre.

I abolir-la,

la pell.

Laura López Granell. Coratge. 2020

Tardíssim

Algun vespre, tardíssim,
penso què pensaran
els fills dels nostres fills
allà a sota del mar
sobre el canvi climàtic.

Roc Casagran. L'abraçada que. 2022

Rodamón

Perquè crec en les paraules,
viatjo cada nit
al món del silenci.

Rosa Maria Arrazola. Rai. 2014

Pròleg de Maria Antònia Massanet.

Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera, 2014.

Cançó de la calma

Es desfulla la roba
en batalla ferotge dels sentits.
A fora viu la nit
i s'endanya la calma
esquiva i freda.
Puc sentir com voreges
amb els dits el perfil
de tots els somnis.
Ets estança de versos
que guareixen la sang.
Totes les hores es poblen de tu.

De: Asils d'ocells

Carme Cruelles. Caldrà la pluja. 2025. P. 95

Pròleg d'Albert Gavaldà.

42è Premi Jacint Verdaguer de Calldetenes, 2021

Pot no dur títol

Heu-me aquí, asseguda sota un arbre,
a la vora d'un riu,
en un matí assolellat.
És un fet ben sotil
i no passarà pas a la història.
No és cap batalla ni cap pacte
els motius dels quals s'estudien,
ni la mort de cap tirà, digna de recordança.

I, tanmateix, és un fet que sec a la vora del riu.
I, ja que soc aquí,
he hagut de venir d'algun lloc,
i d'haver estat abans
en un seguit d'altres llocs,
exactament igual que els conquistadors de països
abans de saltar a la coberta del vaixell.

Fins un instant passatger té un passat ufanós,
el seu divendres abans del dissabte,
el seu maig abans del juny.
Té els seus horitzons, no menys autèntics
que en l'ullera dels generals.

Aquest arbre és un àlber, arrelat que en fa d'anys.
El riu és el Raba, i si en fa de temps que corre.
El senderol no ha estat obert
abans d'ahir entre els matolls.
Per dispersar els núvols el vent
els ha hagut de portar abans.

I encara que aquí a prop no passi res d'important,
el món no és per això més migrat en detalls,
no està pitjor justificat ni més pobrament definit

que quan se n'emparaven els èxodes dels pobles.

No sols les intrigues secretes, les acompanya el silenci.
No sols les coronacions, una cort de motius.
Aconsegueixen de ser rodons no sols els anys de les revoltes:
també els palets gastats del riu.

És dens i enrevessat el brodat de circumstàncies:
les formigues, punt de creu sobre l'herba;
l'herba, repuntada a la terra;
l'ona enfilada per un bastó, un model de brodadora.

El fat ha volgut que jo sigui aquí i ho vegi.
Damunt meu, una papallona blanca fa bellugar l'aire,
amb unes ales que sols a ella li pertanyen,
i em sobrevola la mà la seva ombra:
no pas una altra, sinó la seva pròpia.

Davant d'un espectacle com aquest, m'abandona
                                                [sempre la certesa
que allò que és important
és més important que el que no ho és.

del recull Final i començament (1993)

Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra : antologia poètica. 1997. P. 185-187

Traducció de Josep M. de Sagarra.

Hi ha mots

Hi ha mots que saben d'esgrima,
i mirades, de deveses blanques.
Cal bussejar les ànimes
per aprendre a saber qui som.


Sota la pinassa, sempre hi ha canals
de terra molla,
rius de vida silent,
batecs de llum.

Àngela Ribas i Lacasa. El bram dels dies. 2018

Pròleg de Vicenç Villatoro.

LIII Premis "Recvll" de Blanes,
Premi Benet Ribas de poesia, 2017.

Fer el temps

Quan a l'albada la llum obrirà
els finestrals on dorm la teva ment,
sabràs que res del que veuràs
no es deixarà a l'atzar.
Des dels xiscles de dolor del planeta
al record, dolç encara, dels orgasmes
que fan de la nit una simfonia humana,
tothom formarà part de tu,
com tu de tot.
Mai no podràs dir jo sense nosaltres,
no podràs dibuixar en els dies
un gest aliè a tu.
El temps et fa
perquè tu fas el temps.
És el vincle pel qual la roda gira
i el cercle tanca el cicle de la vida.
Deixa't ser i sigues allò que és.
Cap altre secret no et serà tan gran
com, més enllà de posseir,
formar part de les hores
i de les seves criatures.

Vicenç Llorca

De: Calendari d'instints. 2014

També es troba en el llibre:

Vicenç Llorca. Cent poemes : antologia poètica (1984-2023). 2023

Pròleg: Poesia, un cant a la vida,  de Montserrat Rubinat.

Introducció: Invitació a la lectura de Vicenç Llorca.

Bibliografia creativa essencial.

Llampaies

Llampaies, llogarret
amb camps, veïnats i riera,
masos a l'entorn de l'era,
hort menut, carreró estret.

Finestra, ràfec, llindar,
pilastra, porxo i entrada,
l'escut a la portalada
i la creu al campanar.

De: Alt Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

Solidesa

Pedres a la butxaca ens menaran al fons.
Hi ha un silenci d'algues en moviment,
una crida que tot ho emplena. És possible no respirar?
Fulles desfetes ens precinten la cara
com motlles tous de màscares o cúpules de benes.
Podem aturar aquest riu, la seva pressa.
Tenim un cos impermeable i fonaments
en algun sot que vàrem excavar quan érem nens.
Som el camí. Per sobre nostre hi han passat
totes les rodes i tots els fems.

Eva Baltasar. Animals d'hivern. 2016

14è Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater.

Sabina

Enigmàticament ens ho diu la lluna:
les manques del massa amor
soles s'atenuen.

Només el desamor
desmembra els espills
mancats de mirades.

Maria Oleart

Es troba en el llibre:

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999. P. 111-112

A cura de Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i Maria-Mercè Marçal.

Sobre la meva mare

Sobre la meva mare no sabria dir res
- com quan em repetia, et sabrà greu
quan jo ja no hi sigui, i jo no creia
ni en "ja" ni tampoc "no hi sigui",
com m'agradava mirar-la llegint una novel·la de moda,
anant directament al darrer capítol,
com, a la cuina, pensant que no era el lloc
adient per a ella, feia el cafè el diumenge,
o encara pitjor, un filet de bacallà,
com esperava que vinguessin els convidats i es mirava al
                 mirall,
i feia aquelles cares que la protegien amb eficàcia
de veure's tal com era realment (sembla
que jo ho he agafat d'ella, com també altres febleses),
com, després, parlava amb desimboltura de  coses
que no eren el seu fort, i com jo li feia la guitza
estúpidament com aleshores quan ella
es comparava a Beethoven, per la sordesa,
i jo li vaig contestar, cruelment, però ell
tenia talent, saps? i com m'ho perdonava tot
i com ho recordo, i com vaig volar de Houston
al seu funeral, i com no vaig saber dir res,
i segueixo sense saber-ho.

D'Asymetria (Asimetria),2014

Traducció de Xavier Farré.

Adam Zagajewski

Es troba en el llibret:

XXXIV Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2018. P. 83