Podrà passar la lluna mentre escric el poema.
Ètica és saber. Coneixement.
Poètica és ser. Revolució.
Són el mateix. Ética i poètica.
Poesia: s'oblida el combat, perdura l'estratègia.
De: Les nits perses
Joan Deusa. Ítaca arrasada. 2025. P. 45
Pròleg de Juma B. Barratxina.
Premi Jocs Florals de Barcelona 2024.
La música que vaig sentir
amb tu era més que música,
i la sang que ens corria
per les artèries era
més que sang,
però el goig que compartíem
era un goig genuí,
i si hi ha algú a qui hauria d'agrair
tot això, ho faig ara,
abans que sigui massa tard
i massa silenciós.
Adam Zagajewski. Elegia elèctrica : antologia. 2024. P. 194-195
Selecció, traducció i pròleg de Xènia Dyakonova.
Edició bilingüe.
Bevent sol corinti,
llegint els marbres,
trescant per mars de vinyes,
apuntant amb la fitora
un exvot de peix que llisca
he trobat les fulles que el salm del sol s'aprèn de cor,
la terra viva que el desig s'alegra
d'obrir.
Bec aigua, cullo fruita,
fico la mà al fullam del vent,
els llimoners reguen el pol·len del bon temps,
els ocells verds m'esquincen els somnis.
Me'n vaig amb una ullada,
ampla ullada en què el món es torna a fer
bonic des del començament i a la mesura del cor.
IV
Odisseas Elitis. Sol primer. 2025. P. 19
Títol original: Ilios o protos.
Traducció i epíleg de Pau Sabaté.
Edició bilingüe.
A Montse Assens
Els cabells deixats anar
per sentir la fugida.
Un floc arrissat, entre les dents.
Era el sol de migdia
a cada una de les pigues.
El riure, en el plec de la faldilla,
on guardaves l'alegria,
com l'àvia que, en els enagos,
hi desava els batecs.
La ciutat t'embulla el pas.
Entre les cames, asfalt i coloms.
A saltirons, avances neta i nua,
fins a l'origen del somni dels fanals.
L'estranya que no s'amaga
per les llambordes sota la lluna,
a punt d'esvanir-se dins
la boca metàl·lica d'un saxo
per recuperar la memòria
de l'interval d'un bes.
De: Un grapat d'imperdibles.
Marta Pérez Sierra. Escrit en un tovalló de bar i altres poemes. 2024. P. 88
Pintures de Montse Assens.
Pròleg d'Emília Illamola i Montse Assens.
De records de ma infantea
una història resta impresa
en los fulls esgrogueïts.
L'enyor corseca tos dies,
mancat l'escalf que senties
de mos ulls embaladits.
De jorns clars i jovenívols
me parlen restes pensívols
que encar guardes d'una flor;
son darrer perfum aurífic
me transporta al món deífic
de pur goig sense dolor.
T'envolta un cant sens paraules,
remembrança d'unes faules
que m'havien encisat.
Lleu com el pas d'una barca
veig en tos marges la marca
que de mos dits t'ha quedat.
Hores blanques, melodioses
com el cant de les aloses,
he viscut damunt ton si,
quan cansada d'estudiar-te
mon front baixava a besar-te
tot semblant-li dolç coixí.
Mes, malgrat tals recordances,
de nou saber sent frisances
ma rosada joventut,
i preludiant nova vida
a tu, ¡oh llibre!, t'oblida
en la trista solitud.
De: Suplement segon. Poemes primerencs
Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2026. P. 315-316
Edició, pròleg i notes de D. Sam Abrams.
Perfil biogràfic de Cèlia Riba.
Sèrie poetes.
com la fruita macada quan tanca el mercat
com la copa de més com l'ullal del neguit
com la cursa d'asfalt que m'ataca la nit
com el seductor de bar comptant diòptries al cul del got
com l'extinció sobtada de la teva llengua en la meva boca
com la mirada més sibil·lina com la serpent més precisa
com enroscar-se en la nit com un pecat de carmí
com mirar-se al mirall i trobar-hi una esfinx
com l'agulla més fina inoculant-me verins
com l'error de pronúncia en les llengües foranes
com el pam de península subjectat a la terra
com la fúria del teclat quan escrius el meu nom
com ser cendra en la fosca i inflamar-se a l'albada
com el serf de la gleva com la terra cremada
com el curt de la classe com l'amor sense casa
com els ulls entelats de la bèstia cansada
com guaret com l'oblit com fer tabula rosa
com el pes dels meus morts quan s'acaba la tarda
com el dubte felí com el nus de la soga
com el centre del món del siamès egoista
com l'error de càlcul del suïcida
com la teva festa i la meva misantropia:
així jo,
així jo.
ucraïna, 15 de 6 del 8
Maria Cabrera i Callís. La matinada clara. 2009
Il·lustracions de Maria Alcaraz i Frasquet.
Laetitia Gaudefroy Colombot. La musique du vent. 2019
I
Baixa la pendent
d'estret horitzó,
mitja carreró
i mitja torrent.
Cada casa sent
pel seu pontarró
passar la remor
de l'aigua corrent.
El saltant eixorda;
la figuera borda
li dona ombradís.
Crivell de la serra,
dins un solc de terra
tanca un paradís
II
Les parres ombregen
llenyers i pedrissos,
dones qui feinegen,
nins bellugadissos.
Les figues verdegen
damunt els canyissos;
els galls se passegen
enamoradissos.
El fullam tremola,
la vella s'acosta
al foc de la llar.
La vida s'escola,
el sol va a la posta
i el torrent al mar.
III
Roja clavellina
surt de la foscor
de l'alt finestró
que el parral domina.
Passa la veïna
son escarpidor
per la lluentor
del cap de la nina.
Blanca de bromera,
cau la torrentera
amb sa veu de tro.
Cloqueja la lloca;
un home badoca,
...i l'home soc jo.
Joan Alcover. Jardí desolat : antologia poètica. 2000. P. 71-73
Introducció, comentaris i edició a cura de Maria Antònia Perelló.
Em tornaràs la veu
de tots els mars
extingits,
oblidats,
quan m'acosti al teu cos:
espiral de pell freda
i nua que ressona.
Escoltaré el teu cor nacrat
bategant sota la nafra:
m'arribarà un so tèrbol,
d'oceà ufanós.
Em tornaràs la veu
de tots els mars.
Hi llençaré
peus descalços.
Tània Soler. Escames. 2023. P. 59
Pròleg d'Àngels Marzo.
13è Premi Nit de Poesia al carrer, 2022
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar.
Es troba en el llibre:
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023. P. 111
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà.
Pròleg: Teresa Colomer.
Hi veig des de la foscor
talment com des del més radiant dels balcons.
El cos és la destral: s'abat sobre la llum
tot allunyant-la en silenci
fins al passatge més nu: la negror
d'un temps que basteix
dins l'espai trepitjat pels meus peus
una terra lentíssima
ーpromesa.
I
Antonella Anedda. Nits de pau occidental. 2022. P. 7
XVIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia.
Traducció de Nora Albert.
Text en català i italià.
Títol original: Notti di pace occidentale.
Amplitud de carenes del pit!
Josep Junyent
Ara tinc la sang verda; faig cel com els cims.
Antoni Pous
Vaig anar a seure al costat d'un riu
i una riuada se m'enduia;
i rodolava enmig dels roures
i aquell rodar-hi m'agradava.
La tempesta es va fer gran;
i la roureda es va fer gran,
i m'enfonsava en la roureda.
Jaume Coll Mariné
De fa dues nits sento l'òliba cantar
I voldria tirar-li una pedra perquè fugís,
Però he sabut que aquest ocell és sant
I que amb pedres no es pot foragitar
I no se sap per a qui és el seu cant.
De tant en tant va i ve
Des d'altres llocs de la nostra vall
Voldria saber què li deu haver passat,
Però vola en silenci i només la sento
Quan a casa meva de nou s'ha posat.
Encenc el llum que sàpiga que estic desperta
I durant una estona faig veure que no la sento
I fa veure un moment que em deixa estar,
Però ella ha estat feta per cantar
cada cop que es posa dalt d'una casa.
Abans que despunti el dia m'adormo
Somio boscos i camins no trepitjats
I una boira blanca m'està separant
D'aquests llocs on vull arribar
I per a mi l'ocell continua cantant.
De: L'ocell degollat (1967)
Ileana Mălăncioiu. La vèrtebra. 2018. P. 14-15
Traducció de Jana Balacciu Matei & Xavier Montoliu Pauli.
Epíleg de Carles Duarte i Montserrat.
Text en català i romanès.
Al sud d'Argentina
Davallen, al llac, les formes dels salzes,
la cridòria curulla la tarda,
dins l'aigua un nen fa el mort. No se'ns hi veu,
per més que enfoquem: ja som el que manca,
el desballestament d'una postal.
Elm Puig Mir. Planeta latent. 2022. P. 29
Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021.
Tu, que has viscut sempre
a l'ombra de qualsevol tombant,
treu el cap a la finestra
i aterra la paret:
veuràs, quina florida de liles,
veuràs, quina almoina de roses.
Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau (Tarraconis vrit amor). 1978. P. 107
Dibuixos d'Olga Xirinacs.
Pròleg de Josep A. Baixeras.
Tu i jo som dones d'heura.
Embellim murs i tanques
en establir diàleg.
Som catifa de somnis,
graons de sol,
un vals d'arrels menudes.
Dia a dia inventem la no-rutina.
Amb els peus ferms
ens vestim d'aire
per ballar amb estels.
Som dones d'heura
podem ser alades,
arrel, estiu, bressol,
deix... i mans!
Sobretot mans obertes,
fulles que acaronen pedres.
Suspeses en el vertigen blau
que ens teixeix.
Llaços que nuen mans.
De: Dona rosella
Marta Pérez i Sierra. Dones d'heura. 2011. P. 17
Pròleg de Sònia Moll Gamboa.
II Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2010.
Gombrowicz va morir. Els americans anaven per la Lluna
fent saltirons prudents, com si tinguessin por
que se'ls trenqués. Erbarme Dich, mein Gott,
cantava una dona negra en una església.
L'estiu va ser ben xafogós; l'aigua dels llacs,
calenta i dolça. Mentrestant, la guerra freda
seguia, els russos ocuparen Praga,
tu i jo, aquell any, ens vam trobar.
Només va ser immortal l'herba cansada i groga.
Gombrowicz va morir. Els americans anaven per la Lluna.
Apiada't, temps. Apiada't destrucció.
Adam Zagajewski. Elegia elèctrica : antologia. 2024. P. 132-133
Selecció, traducció i pròleg de Xènia Dyakonova.
Edició bilingüe.
Dessobre la terra dura
anava fent ma drecera.
Passava el vent, sorollant
la canyes de la riera;
el vern era sense fulles
i seca la ginestera.
A la vora del camí
hi havia la casa clara,
oberta com un germà
i tèbia com una mare.
Jo duia closos els ulls
i feia d'esma la passa.
A la vora del camí
hi havia la bona herba,
el corriol amagat
i el dring suau de l'esquella.
Un ocell ratllava el cel
i ni el sentia ni el veia.
Però m'has donat la mà,
amiga, i el cor s'enjoia:
damunt la vinya s'ha alçat
en ample vol una alosa,
el sol és dolç com la mel
i a l'arbre li ha nascut ombra.
Tomàs Garcés. Vint cançons. 2023
Il·lustracions de Ramon Rogent.
"El miracle d'aquelles Vint cançons" d'Àlex Susanna.
"Pròleg a la tercera edició" de Carles Riba.
"Pròleg a la quarta edició" de Tomàs Garcés.
Qui va començar a pensar
com catalogar
allò que anomenem
home i dona
podria haver quedat
amb algú per passejar
amb qui fos,
a la vora del mar,
i gaudir
del silenci.
Ian Bermúdez. Ser h(u)ome*∞(à). 2015
També es troba a:
«El bagul de qui voleu ser»
El gènere com a construcció
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 258-259
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.
Pròleg de Meri Torras Francés.
La llibertat és una cantata a la llibertat.
Si es creu, o mana creure que és més que un cant,
és perquè tan sols no és un càntic.
La llibertat també ha de ser una cançó de poble
La llibertat no és, just dura el temps en una rosella dels Segadors.
Qui cala foc a l'ocell del desig és el misteri.
El misteri de l'amor és el temps,
com el misteri de la llibertat és el temps que dura el seu cant,
perquè l'amor fet i la llibertat són el mateix càntic.
El plaer de l'amor fet és una cantata a l'amor.
No és l'amor. La llibertat és just un himne a la llibertat.
No és la llibertat. Veig que no ho creus. Saps per què?
Tu voldries ser lliure, però que no et passés res,
i res és massa poc, talment com tot són massa coses...
Blai Bonet
Poesia completa, 2014 [Cant de l'arc, 1979]
Dia Mundial de la Poesia
21 de març del 2026
Més informació:
https://cultura.gencat.cat/ca/ilc/que-fem/programes/dia-mundial-de-la-poesia/index.html
I com l'isard camines, puges,
fugint de tota cosa dita, escrita,
de tota cosa tot just tocada.
I com l'isard ets la bellesa
la immanència dels llocs । el pas del temps que no passa.
De: u. les moltes nits
Meritxell Cucurella-Jorba. Verticalitat i delinqüència. 2021. P. 20
Endreça de Meritxell Cucurulla-Jorba.
Epíleg "El poema: un lloc per viure" de Biel Mesquida Amengual.
Nota: Alguns poemes de Verticalitat i delinqüència s'han convertit en cançó.
Escolt el blues de la solpostada.
Les seves notes són orfebreria.
Són efluvis, ecos llunyans
i amorosos dels pares.
¿Qualcú condescendent, qualque música
els deu agombolar mentre caminen
a les palpentes pels deserts de no-res?
Antoni Vidal Ferrando. Si entra boira no tendré on anar. 2022
Premi Carles Riba 2021.
