Avui la tarda em porta

Avui la tarda em porta
una alegria suau;

lliri d'aigua

que sura mansament

en la llacuna.

Avui les mans reposen

damunt la falda,

ben aparellades,

sense recança.

Montserrat Abelló. Vida diària. 1963

Vinyes verdes

Vinyes verdes vora el mar,

ara que el vent no remuga,

us feu més verdes i encar

teniu la fulla poruga,

vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,

sou més fines que la userda.

Verd vora el blau mariner

vinyes amb la fruita verda,

vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,

vora la vela que passa;

cap al mar vincleu el cos

sense decantar-vos massa,

vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat

del verd en l'hora calenta.

Raïm i cep retallat

damunt la terra lluenta;

vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adeu

al llagut i a la gavina,

i al fi serrellet de neu

que ara neix i que ara fina...

Vinyes que dieu adeu!

Vinyes verdes del meu cor...

Dins del cep s'adorm la tarda,

raïm negre, pàmpol d'or,

aigua, penyal i basarda.

Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,

verdes a punta de dia,

verd suau cap al tard...

Feu-nos sempre companyia,

vinyes verdes vora el mar!

Josep Maria de Sagarra

Es troba en el llibre:

Toti Soler: deu catalans i un rus. 2005

Volar

Les sargantanes es belluguen tan de pressa
que sembla que mai no hagin d’estar tristes.
Diries que la tristesa és una cosa quieta,
contrària a la lluita per la vida,
a les batusses per un pessic de síndria.
I tanmateix podem veure les àligues molt quietes,
sostingudes per invisibles fils d’espera atenta
que també és lluita per la vida.
Els que saben volar, potser en lloc de sumir-se en la tristesa,
s’alcen, i per ells és un cel de lucidesa extensa
des d’on es veu l’ahir i l’avenir del món.
Voldria saber si els avions de paper que sempre fas
són perquè vols volar.
Els fills dels llops caminen, i els de les orques neden.
Però els animals que tenen ales han d’aprendre a volar
del drama de llençar-se perdudament al buit.
Pensa que el riure és sota terra, calent i fonedís com lava.
¿No voldries ser un cranc, un talp cec, un arbre?
¿Tenir arrels, tenir mans, galeries secretes?
Mira que tenir ales vol dir renunciar als dits: si vols
fer res, haurà de ser amb paraules.
Mira’m: jo encara estic caient i preguntant-me
si en lloc de ser un pardal soc una sargantana.
Això sí, tot i el brunzit del vent que m’eixorda i m’esmotxa,
els paisatges que veig són, t’ho asseguro,
unes vistes magnífiques.



Anna Aguilar-Amat. Trànsit entre dos vols. 2001

Pròleg de David Castillo.

Premi Carles Riba 2000.

Estimo

Estimo el mar, les vides submergides
que no coneixeré però existeixen
al cristall d'una roca, a les mol·lècules
d'aigua salada, als gens que ens configuren.
Estimo i existeixo en la paraula,
directa o retransmesa via satèl·lit
escrita a mà, impresa, escannejada.
Estimo les febleses i els defectes
dels qui conec, les mesquineses pròpies,
el gust amarg del vi quan s'acaba la festa,
la sal de les paraules de qui ens busca
per saldar un deute antic.
Estimo el temps que no cap al rellotge
que és relatiu, inútil i s'escola
per una subjectiva perspectiva
d'instants d'un sol present que ens presideix.
Estimo la foscor dins la claror,
el vincle antic que enllaça fill i mare,
la sort fidel i fràgil que ens atorga l'amic,
la bellesa de tota imperfecció.
Estimo o moro.



Núria Esponellà. Quadern d'Empúries. 2000

Introducció: Narcís-Jordi Aragó

Cançó de bressol

Bruixeta la non-non,
amb caputxeta blanca.
Hi ha una finestra als núvols
que si s'obre no es tanca,
si no ve la soneta
amb ventallet molt fi.
Pestanyeta de seda,
lluneta de coixí.

V


Maria Mercè Marçal. Sal oberta. 1982

El mercat

Després del mercat una barreja d'olors
pertorba els sentits; restes de lletuga i tomata,
una cirera marcida, les pomes plenes de cucs,
solatges i deixalles que amb gran neguit
gossos i gats aprofiten abans de la neteja.

Seria més fàcil recordar-te d'una forma
més directa, ja ho sé. Però no puc sostraure'm
a aquest perfum pútrid en acabar-se el mercat
els dissabtes, aquesta delícia que embafa
els records i tonifica la pensa, fent-me sentir,
potser, un home cada volta més lliure d'atavismes.




Antoni Gómez. Sarajevo. 1996

19è Premi de Poesia "Marià Manent" de Premià de Dalt.

Beso el verd enganxós de les fulles

Beso el verd enganxós de les fulles,
la promesa de l'herba que creix,
porto als llavis la terra perjura,
mare d'àlbers, violes, muguets.

Creixo en força i els ulls se m'enceguen,
subjugat per les dòcils arrels.
¿Tanta ufana del parc no exagera
amb aquesta bullícia esplendent?

Les granotes, granets de mercuri,
s'entrellacen en bola de veus,
les branquetes fan rams i els efluvis
vaporosos fan somnis de llet.



30 d'abril de 1937


Óssip Mandelstam. Poemes. 2009 

Traducció d'Helena Vidal.