Tornaveu

Dins el temps
l'oblit còncau
i les coves
buides de memòria.
El pes dels anys
en trànsit:
al recinte retopen timbals.

Aina Torres Rexach. Faràs créixer el vent del nord. 2024

Hàbitat nou

Com un fruit del silenci
amb ales de solitud,
com planta pionera
he arribat a aquesta illa blanca.
Quantes bufades de vent!
Quantes tempestes!

Cerco el riu de l'oblit
on ploren els salzes,
el cant de l'aigua,
un hàbitat nou
sense contaminants a l'aire.

———————————

Hábitat nuevo

Como fruto del silencio
con alas de soledad,
como planta pionera
he llegado a esta isla blanca.
¡Cuántos golpes de viento!
¡Cuántas tormentas!

Buso el río del olvido
donde lloran los sauces,
el canto del agua,
un hábitat nuevo
en el aire sin contaminantes.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.

Pròleg de M. Àngels Anglada.

De matinada

De matinada, baixen a mar
el sedàs mecànic que filtra
la sorra. No diguem cap paraula
sobrera. Ni riell, ni fressa de rodes,
que ja graviten amb l'ampla
deixalla del temps. Aquest estiu
sota les coses, tot coàgul de llots
i petxines, deixa l'oblit planant
sobre la platja.

De: L'argila, la sorra, IV

Joan Duran i Ferrer. Extrema llum. 2014

Pròleg de Cèlia Sànchez-Mústich

Epíleg de Mireia Calafell

XLIX Premis "Recvll" de Blanes
Premi Benet Ribas de Poesia 2013

si no fos per tu

Si no fos per tu
saltaria al buit de la ignorància,
del no-res.
Perdria la partida, abatuda,
de dames blanques sobre negres
despietades, goludes.
Dorms petita meva.
Si no fos per tu
tiraria el món a l'oblit
i aquest cop, d'aquest cos que estimo,
al fons —potser sí.

De: Tardor: la força d'una arrel

Laura Dalmau. Solsticis en minúscula. 2010

Pròleg de Joan-Elies Adell

Finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna
Ciutat d'Igualada 2009

Permanència

A alguns la solitud no els fa mal,
i em sento plena de rancúnia
perquè no són com jo;
perquè una no pot fer res més que avançar,
perquè una no pot fer res més que romandre,
sense queixar-se.

Viure és com deixar petjades sobre la neu,
deixar l'empremta amb cada passa,
trepitjant les petjades dels altres.

La fina neu de l'oblit farà la resta.

Castillo Suárez. Permanència. 2022

Traducció de Jaume Gelabert González

Pròleg d'Anna Gas Serra

Elogi de la innocència

La gràcia rau
                      en la innocència.
Els déus es mofen dels ganyons
en matèria de sentiments
i es mofen
                 de les pregàries interessades.
Els déus malfien
                            dels golafres apetents
i els senyalen
                       amb l'estigma
de la maledicció i l'oblit.
Els déus
només decanten
                           aigua sagrada
sobre els innocents
que tèrbolament
                          esperen
perduts i anhelants
gronxar-se arran del cingle
                                            entre
desesperats i esperançats i vulnerables.

 Josefa Contijoch. Ales intactes. 1996

Pròleg de Maria-Mercè Marçal.

VI Premi de Poesia "Salvador Espriu" dels VI Premis Literaris Municipi de Calafell 1994.

Cançó

Amor, quan jo ja sigui morta
no em cantis planys, soliu;
no em plantis roses al capçal
ni un xipreret ombriu:
sigue'm, a sobre, l'herba fresca
de rou i pluja humida;
i si llavors et plau, recorda
i si així et plau, oblida.

Jo ja no percebré les ombres,
no advertiré el plugim,
no sentiré del rossinyol
aquell lament sublim:
i somiant en el capvespre
que no segueix cap nit,
pot ser, qui sap, que jo recordi,
pot ser que em torni oblit.

Traducció de Miquel Desclot

––––––––––––––––––

Song

When I am dead, my dearest,
Sing no sad songs for me;
Plant thou no roses at my head,
Nor shady cypress tree:
Be the green grass above me
With showers and dewdrops wet;
And if thou wilt, remember,
And if thou wilt, forget.

I shall not see the shadows,
I shall not feel the rain;
I shall not hear the nightingale
Sing on, as if in pain:
And dreaming through the twilight
That doth not rise nor set,
Haply I may remember,
And haply may forget.

Chistina Rossetti

Antologia de la poesia universal. 2010

Edició a cura de Miquel Desclot

Absorció

Per sort, la pertorbació
que et va colpir 
va disminuint a mesura
que el temps avança
a causa del fregament amb l'oblit.

Aquesta absorció,
afebliment de les oscil·lacions,
donarà tranquil·litat
al llac de la memòria.



Assumpció Forcada. Química i física = Química y física, 2012

Traducció al castellà: Assumpció Forcada i Ángeles de la Concha

RECIFE

La ciutat suspèn l'alè.

Uns nens, de cos lluent,
salten de les roques
cridant com granotes.

La marinada
escampa sobre l'asfalt
un repic de deixalles metàl·liques.

Els gats abandonen les preses
en direcció a la vora del mar.

És nit de lluna plena,
la nit de sang a la sorra,
la nit que no oblida,
la nit en què els bandits místics s'enfonyen al ventre
de les esglésies,
la nit en què les mares enyoren els seus amants,
la nit que manté els ulls oberts, amb una mà a la boca,
la nit de taules parades en el buit,
la nit dels circs deserts,
la nit de l'istme de Cruz do Patrão
en què brillen sota la lluna
els cranis immaculats de nens de l'Àfrica.



Aurélia Lassaque, dins el programa de mà:

Un cant a la diversitat lingüística : Barcelona Poesia 8-16 maig 2019

Tr.: Albert Mestres i Ricard Ripoll

herència

el cel de ponent a l'estiu,
els ulls de la tarda.
els ocells de dia,
els dies sense retorn,
els matins de cristall clar,
les nits sense lluna,
la música eterna de la nit.
l'embriaguesa i la set,
la fam i la memòria.
la llum del vent
que vessa sobre els cims.
i els gossos abandonats,
els nens abandonats,
els vells abandonats,
les dones sense veu,
els homes que moren
dempeus, els homes
que moren oblidats.
i les pasteres trencades,
les vides trencades,
les morts que a penes foren.
i la bellesa terrible del món.
i la bellesa terrible dels mots.

ningú no pot fer amb tu el camí.
ningú no sap de quin color
és l'horitzó quan es trenca,
de quin color és el matí
que s'obri com una flor
al mig del desert o de les ones.
segueixes un vaixell
sense deixant.

vull dir que diré
suaument el teu nom
i el meu.
vull dir que la teua música
ressona com cada tarda
contra les parets de l'oblit.


II

De: paraules que no llegiràs, a ma mare


Anna Montero. El pes de la llum. 2007