Mare

La mare no va tenir jardí
sinó illes de penya-segats
surant, sota el sol,
en els seus coralls delicats.
No hi va haver una branca neta
a la seva pupil·la sinó molts garrots.
Quin temps aquell quan corria, descalça,
sobre la calç dels orfenats
i no sabia riure
i ni tan sols podia mirar l'horitzó.
Ella no va tenir la cambra d’ivori,
ni la sala de vímet,
ni el vitrall silenciós del tròpic.
La meva mare va tenir el cant i el mocador
per a bressolar la fe de les meves entranyes,
per a aixecar el cap de reina no escoltada
i deixar-nos les seves mans, com pedres precioses,
davant les restes fredes de l'enemic. 



(Traduït per a aquest blog)


Nancy Morejón. Richard trajo su flauta y otros poemas, 1999
Ed. i pr.: Mario Benedetti

Parar-se i esperar

Parar-se i esperar
al punt de l'horitzó
on s'encreuen els somnis
esperar al mig de l'espera
(no es pot saquejar el cor
com si fos un fortí)
parar-se a frec del dibuix de sorra
del vel de seda
tocar el voraviu
d'allò que no té nom
i et salva.



Josefa Contijoch. Les lentes il·lusions. 2001

la guerra és una font d'experiències formidable.

La guerra és una font d'experiències formidable.
Tant d’experiències positives com negatives.
N’hi ha unes que són extraordinàriament bones,
profitoses, que si no és una guerra no pots aprendre.
L’autèntic sentit de la paraula amistat,
parlo en profunditat, de bo de bo, sense fronteres,
solament en una guerra s’aconsegueix trobar.
I després, és clar, hi ha les negatives,
que són les que fan que hagi dit tantes vegades
que la guerra era una escola magnífica però cara.


(Fragment)


Entrevista de Joan Fuster a 
Tísner. Tísner : miscel•lània d’homenatge, 1996

Al llarg de tota una impaciència

Jo sóc el qui calla.
Des de la meva
condició de marbre,
observo tantes
transparències.

Des de la meva
condició de vidre,
espero tants
moments inevitables!

I sóc el qui calla.




Feliu Formosa. Darrere el vidre : poesia 1972-2002, 2004
Pr.: Enric Sòria

AUF DER ERDE UND IN DER HÖLLE

Thomas Bernhard

Hi ha tanta pena al món, tan sofriment,
tanta ànima esqueixada,
tant cos martiritzat...!

No cal pas ser feliç,
només tenir un bocí de pa i un bol de llet
cada matí
i unes engrunes, ni que sigui, de tendresa,
per a saber-se afortunat
sobre la terra,

a l'infern.

Ramon Farrés. El present constant. 2009

Estatgera

I recordem, ara que hi som a temps,

que tot allò que desitgem conèixer

ens exigeix, necessàriament,

un viatge al centre de nosaltres mateixes.

Farem camí amb el sonall dels records

curosament desat a la butxaca,

com una brúixola antiga, inexacta,

que conservem per a casos d’emergència.

Fragment

Eva Baltasar. Atàviques feres. 2009

Premi Comas i Maduell de poesia 2008 (Premis Literaris Ciutat de Tarragona)

Instant

és necessari i forçós seguir gastant més paraules
perquè encara no ens han sentit
o si ens han sentit s'han tapat finament les orelles
o n'han sentits massa que duien fang a la boca
perquè han posat massa floritures al que no és per florir.


Andreu Vidal Sastre

Foravilers

Junts hem menjat
—foravilers de tarda—
ametllons verds
de la branca més alta
robats d'un hort
sense porta ni tanca,

ai, no la mosseguis,
l'ametlla amarga!

Esborràvem lliçons,
darrere els arbres,
de mestres i veïns:
aquesta plana
l'escrivíem ben sols
amb lletra clara;

ai, no la mosseguis,
l'ametlla amarga!

Esquitxada de nit
la bata blanca
i amb els dits entintats
mig oblidàvem
al cor de l'ametlló,
l'ametlla amarga,

ai, no la mosseguis,
amic, encara!




Maria-Mercè Marçal. Llengua abolida : 1973-1988. 2000

La solució de l'il·lús

La democràcia sols

funciona sense trampes

en els pobles on abans

de votar-la i engegar-la

ja l'exercien, de fet,

per costum i per criança.

I per això no reïx

a l'Espanya retardada

on encara lleven fruit

caciquismes, tupinades,

capellanies i feus,

rebrots d'antigues usances.

¿Com pot Catalunya entrar

en la mateixa fornada

si ella, només per raons

- val a dir-ho -, geogràfiques

supera cívicament

el míser estat d'Espanya?

Que ens deixin, doncs, anar sols

i podrem, amb el temps i palla,

ensenyar-los com se fa

una vera democràcia.

Llavors, i només llavors,

encetarem el diàleg

per arribar a ser germans

- però cadascun a casa!

Pere Quart. Antologia. 1979

Paisatge

Vosaltres, espigats àlbers - homes d'aquesta terra!
Vosaltres, obscurs estanys del goig - que els reflectiu fins
a la mort!

T'he vist, germana, dreta dins aqueixa claror.




Paul Celan. Poemes. 2000 

Traducció de Karen Müller i Andreu Vidal

Tu

El teu nom,

Marina,

té gust d'onada

i ressò de vela

blanca,

d'horitzons

gratats

pel cel

i de calma

blava.

Lola Casas. Blau. 2008

Il·lustracions: Carmen Queralt.

Follia per la poesia

"Aquesta follia ve donada perquè la poesia
per a mi ha estat una de les coses que més
m'han enriquit. M'ha donat una perspectiva humana
molt més àmplia de les coses i m'ha donat
una pau i una serenor que m'han acompanyat i
m'acompanyen cada moment del meu viure."


(Fragment)


Ovidi Montllor. Poemes i cançons, 1978

Pluja

Soc pluja entre les saules i el xiprer
i m'enfilo a la nit per vigilar-te el son
i florir com els astres.

Soc pluja i llisco entre les herbes,
m'escapço la punta dels dits
per submergir-me al fang
i viure dins l'arrel.

Ara soc pluja per foradar el silenci
i rodolar pel càvec que desenterra el cuc.



Rosa Font. Des de l'arrel. 2009

Poètica

Nàufrag de mots
i de sentit el vers,
alço un gran crit
enllà de les muntanyes
i en l'abisme del mar.

Trobaré el lloc
on jau el mot precís,
verge de veus
que no siguin hostils
al somni que m'impulsa.

Ara et vull dir,
a tu que em vares creure,
vaig estimar
sense intentar cap plagi,
era sincer el poema.



Quima Jaume. Poesia completa, 1993
Pòrtic de Maria Àngels Anglada

DEDICA MOLT DE TEMPS A DESVETLLAR EL TEU DESIG

Dedica molt de temps a desvetllar el teu desig,
però no et precipitis pas, només cal que t'afanyis.

Henry David Thoreau (Carpe diem : antologia del Club dels poetes morts, 1990)

Ha deixat dos fills rere seu

Ha deixat dos fills rere seu, diuen
d'algú que ha mort. De vegades, però,
encara és viu.

El ressò d'aquell gran amor que fou
és com el ressò d'un lladruc d'un gos enorme
en una casa buida a Jerusalem a punt de l'enderroc.




Iehuda Amikhai. Clavats a la carn del món. 2001

Traducció: Manuel Forcano
Pròleg: D. Sam Abrams

No és que fos bell,

No és que fos bell,
però, a la fi, hi havia
un cert sentit de l'ordre;
quelcom digne de ser après
en aquell estret diari de la meva ment.


Anne Sexton, dins,


Marta Pérez. Transformacions, 1995

Tardor

A la petita vila,
sona el mormol de l'aigua,
que recalca, amb bombolles,
l'indefinit encant
de les hores perdudes.
Llambordes del carrer,
que el pas dels anys afina;
alts murs del campanar,
que regalimen: sento
l'esgarrifança, al cor,
de la pluja nocturna.
A mitja tarda, arriba
l'esmolet solitari,
amb l'aguda cançó,
que es barreja amb espurnes.
Les voltes de la plaça,
com arcs adolorits,
en la penombra: els jocs
de pilota, i el vol
dels patacons, només
són record. Com la música,
el ball, les clares festes
de l'estiu... No endevino
enlloc la maduresa,
lenta, dels fruits. Calmós,
l'hivern s'apropa. El llarg
balcó és desert... Gemega
el vent, darrera els vidres.



Jordi Pàmias. Àmfora grega, 1985

Nota mínima

Tot poema és visible, no explicable.

Certament el lector pot veure en el poema

imatges i conceptes que l'autor de vegades ignora.

Inútil intentar explicar els meus poemes.

...

Fragment.

San Ángel, Mèxic, 1978

Ramon Xirau. Graons. 1979

Venècia

Anava contemplant-se aquell melic tot d'aigua,
refraccions de llum, sublimada epidermis.
A les ales moresques del llebeig
giravoltaven fulles: cadascuna era un rostre.

Si un dia et ve que vols inventar un paradís,
et fas un raïm d'illes amb més de tres-cents ponts.
Seràs a prop dels altres, en restaràs a part.
Només en un melic de boira el déu es mostra.



Maria Luisa Spaziani, dins,

Poesia italiana contemporània : antologia. 1990

Traducció: Narcís Comadira

El foc i el gel

Hi ha qui diu que el món s'acabarà en foc,
d'altres diuen que serà en gel.
Amb allò que he tastat del desig,
dono la raó als qui són partidaris del foc.
Però si tot hagués de perir dues vegades
crec que conec prou l'odi
per dir que per destruir
el gel també és perfecte
i que ja n'hi hauria prou.



Robert Frost. Carpe diem : antologia del Club dels poetes morts. 1990

Introducció, tria poètica i traducció a cura de Nona Arola, Magda Rovira i Pep Julià.

Agrassons i argelagues...

Agrassons i argelagues,
arítjols i ortigues
cobreixen l'Avenc d'Amor.
Esbarzerat intento
el camí, rost, del bes.




Josep Maria Sala-Valldaura. Tot extrem voler. 1977

Mans

Sigues el meu coixí mentre la nit s'enfila
pels rostos de l'hivern.
Acompanya el meu son fins que la llum germini
als ulls del finestró.
Vetlla'm el pensament, tu que has vençut les ombres,
tu que portes als dits les ales dels meus somnis
i el pes del meu silenci al vidre de les mans.



Rosa Font. Des de l'arrel. 2009

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2008

A Maria-Mercè Marçal

                     In memoriam

Les tardors són suaus. Gairebé no hi ha hivern,
diuen, i ran del mar s'allarguen els capvespres.
Suspesa com una àliga entre tebis corrents
amb estels sota l'ala, la nit prou que s'espera.

Però jo no trobo les tardors benignes
quan haig de dir-te adeu des de la meva,
trencada primavera de cançons.
I mai no podré dir ponent dolcíssim
si començo a enyorar el teu migdia.

Adeu, veu enrosada, esguard encès.

Ets viva en tants ocells niats a la teva heura!
I en les nítides ones del teu cor desbocat
que sempre es van triar les ribes i la llera,
el solell i l'obaga per al desglaç del cant.



Maria Àngels Anglada

Estiu de 1998 

Homenatge a Maria-Mercè Marçal. 1998

Il·lustracions: Colita.

Aigua

Una paraula tendra,

una dansa que es rebel·la,

el blau indescriptible a la mirada.

Un gran dolor i

un desig immens de viure.

Jordà, Llanera, Iang-Tsè,alegria i aigua, en moviment.

Un món extraordinari,

en equilibri.

Teresa Grau Ros

Tots els qui et busquen...

Tots els qui et busquen et tempten,
i aquells qui et troben et sotmeten
a la imatge i al gest.

Jo, però, vull comprendre’t
com la terra et comprèn;
amb el meu madurar
madura
ton regne.

No vull de tu cap vanitat
que te’m demostri.
Sé prou que el temps
té un nom diferent
del teu.

No facis cap miracle per complaure’m.
Dóna raó a les teves lleis,
que de generació en generació
van fent-se més visibles.


Joan Vinyoli. Noves versions de Rilke, 1985

Celobert

Sempre aquestes parets
clavades a terra.
Palplantades
davant del meu paisatge.
Al capdamunt però
si estiro el coll
hi plana sempre
una petita balma blava.



Teresa Roses. Aquesta estranya margarida. 1999

Perquè vull

Plovia aquell dia. Perquè vull.
Perquè tinc ganes que plogués.

Sortia ella de casa. Perquè vull.
Perquè tinc ganes que sortís.

Tenia jo un paraigües. Perquè vull.
Perquè tinc ganes de tenir.

Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull.
Perquè tinc ganes d'ajudar.

Va dir-me: Encantada!. Perquè vull.
Perquè tinc ganes d'encantar.

Va arrapar-se a mi. Perquè vull.
Perquè tinc ganes d'estimar.

Vam viure un món preciós. Perquè vull.
Perquè tinc ganes de viure.

Després vàrem parlar. Perquè vull.
Perquè tinc ganes de parlar.

Vam volar pel món. Perquè vull.
Perquè tinc ganes de volar.

Vam sentir un món nou. Perquè vull.
Perquè no m'agrada aquest.

I el vam veure millor. Perquè vull.
Perquè sé que és millor.

Vam menjar el més bo. Perquè vull.
Perquè sé que es pot menjar.

Vam viure amb gent preciosa. Perquè vull.
Perquè estic tip de la contrària.

Tot era meravella. Perquè vull.
Perquè estic fart de fàstics.

Tot era de tothom. Perquè vull.
Perquè tot és de tots.

I acabe la cançó. Perquè vull.
Tot comença en un mateix.



1970


Ovidi Montllor. Un entre tants... 1997

Divuit anys

A la Nora, el 21.1.1996

Quan tenia divuit anys,

les noies eren de vidre,

els guerrillers, herois

i els cabells, senyera.

El món era lluita,

i la lluita, un món.

Els llibres clandestins

circulaven amb desfici.

Ballava, però,

balades romàntiques

i de la guitarra en feia

estri de feina com l'Atahualpa,

l'Ibáñez o en Serrat.

Quan tenia divuit anys,

passava pors grises

i alguna nit d'insomni

però vivia a raig

i ple de somnis

quan tenia divuit anys.

Toni Sitges i Serra. Amor roig, 1997

Epitafis de la guerra, 1914-18

Un fill

El meu fill, van matar-lo
quan reia un acudit. El vull saber:
en aquest temps no en corren gaires
i em podrà fer servei.

El principiant

A la trinxera, al front, em van abatre
l'instant primer, el dia primer.
(Els nanos, a les llotges del teatre,
es posen drets per veure-hi bé)



Rudyard Kipling. Maleïdes les guerres : poesia universal de tots els temps sobre els desastres de la guerra, 2003
Tr.: Jordi Cornudella