La pedra eixuta ha perdut del tot la seva importància,

resta desfonada a la paret seca. Freqüenta el secà,
la llagostera, el formigó, la xafogor
i encara recorda la batalla del silenci
i la vida de l'acció.


Pau Vadell i Vallbona (Convit al silenci, 2009)

Cançó d'Anna

Per poder tancar els ulls de nit,

feliç, redona,

per expandir el cos com una magrana

al sol de la tardor,

davall els dits de l'home que et fa ser...

Només has de tornar a ser qui jo conec,

la dona que és feliç i que riu

com la pluja rabiosa en primavera.

Respectant tots els somnis en silenci.

Gràcia Jiménez. Quadern del vent, 2006

La serra, II

Als boscos màgics on d'infants jugàvem,
Palaus efímers amb columnes d'hores,
No hi ha camins que t'hi puguin portar.
No cerquis els verds boixos, els vells roures
Més enllà del teu cor, on són vivents
Daurats per l'únic sol de la memòria.




Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores. 1990

Alforja

L'amor és conversar amb els déus
a l'ombrós paradís de mores i pomeres
on els barrancs et porten
les humides olors d'antigues llunes
-degotadís airet de branques molles-
sense pols ni petjades
fora del temps, fora del temps.

III


Margarita Ballester. Els ulls. 1995

Sàlvia

Sàlvia omnipotent,
planta sens parió,
dóna'ns protecció
tant en temps d'hivern
com en la calor.

-En la infecció,
volem curació.
-En l'estat febril,
demanem asil.
-En la indigestió,
ens cal atenció.

En qualsevol cas,
sàlvia omnipotent,
dónan's salvació
tant en temps d'hivern
com en la calor.


Roser Ros i Vilanova. Petites històries vegetals, 2010

El vent s'endú les fulles del til·ler

El vent s'endú les fulles del til·ler.
La libèl·lula ho veu i no ho creu.

Ah, la incrèdula flor de l'aire!




Roser Ros i Vilanova. Petites històries vegetals, 2010
Il. a partir de l'obra tèxtil: Martha Ros i Vilanova

Pietat de les hores

Sou de l'amor i de l'amor sereu,
criatures de la tendresa. Passa
la vostra silueta com si mai
tant d'encís no s'haguera dit debades.

Conjura així la pell un horitzó
de mil carícies, però d'aquestes
meravelles també faran els ulls
somni i condemna, festa que es demora.

No morirà qui mire el vostre espill
de foc, com les paraules sobreviuen
la veu i l'anticipen.

Ara cal
l'edat de l'esperança, dur als llavis
un nom irreverent per no mentir,
perquè crec en l'excés com en l'auguri
secret de l'únic guany que ja no puc
callar, rubor de no sé quin silenci.

Quina vida, quin goig, quin bé de sort?
Ningú no vulga mai donar-hi treva.



Isidre Martínez Marzo. Hostes. 2006

Albada

Les teranyines del camí
s'enjoien de rosada.
Talment un òpal sense fi
el cel del dia es bada.
Les mans lleugeres d'una fada
fan espellir pels aires la rosa del matí.

Tornen les barques, sense vent,
la vela desmaiada.
La lluna troba el seu ponent
al fons d'una clotada:
lluerna sense llum esblaïmada,
amb l'alba li han fugit els pàl·lids vels d'argent.

Madura l'or del taronjar
amb fressa d'ocellada.
-Desclou els ulls, amor, que vull sotjar
el llac de ta mirada.
Desfaci's lenta l'abraçada,
ara que la boirina lentament es desfà.-



Tomàs Garcés. Poesia completa. 1986

Acaballes d'hivern

A un goig que encara son secret reserva
par que s'aboqui el límit d'Orient;
es frisen núvols amb fistó d'argent
i un oratjol suau pentina l'herba.
L'om -en boires d'ahir fantasma vana,
grapes d'esgarrifor- veu mil esclats;
gent de la saba els regirons sobtats
i ja en el pensament s'enfarbalana.
Enguany vol ésser encara més civil
amb gent que facin dansa o berenada,
amb el festeig, amb l'amistat gentil,
i ja avisa, amb oferta agosarada,
que lloga, en cada pis de sa brancada,
cent branquillons per a cent nius d'abril.



Josep Carner. Poesies escollides. 1994

Camí florit

Llevamà, card, fonollassa,
rosella, cascall, lletsó,
vinagrella, corritjola,
ginesta, aritja, fonoll,
passionera, cugula,
mare-selva, safrà bord,
foravia, canyaferla,
baladre, argelaga, albó,
falguera, olivarda, estepa,
clavell de moro, coscoll,
heura, contell, englantina,
vidalba, murta, maimó,
cama-roja, campaneta,
ravenissa, bruc, guixó
(i en l'aire color de vauma
l'esgarrifança d'un poll).



Josep Maria Llompart, dins,

Antoni Artigues. Poesia. 2000,  vol. 1

DEVIA ser molt xiquet,

Devia estar molt cansat,
Devia estar conveçut
Que ho faries
Si t'implorava a la falda,
Perquè em recorde adormit,
Assegut entre -sostingut per- els teus braços
I amb els teus pits blanets de coixí.
Fou suficient.

Lluís Roda. De l'ànima, 2006

Una cançó "bamba"

La nina, nina, nineta,
té tan blanca la color
que quan dorm a dins del bres
els llençols són de carbó.

A la no, no, no,
bon dormissó!

La nina, nina, nineta,
feta sucre, mel de cel,
la prengueren els seus pares
de la cua d'un estel.

La nina, nina, nineta,
feta mel, melicotó,
la robaren els seus pares
de la neu de l'ametló.

A la no, no, no,
estrelleta i flor!

La nina, nina, nineta,
els seus pares l'han trobat
feta farineta dolça
dins una espiga de blat.

La nina, nina, nineta,
tota ploma, plomissó,
la trobaren els seus pares
a la Cala de l'Amor



Cèlia Viñas, dins, 

Antoni Artigues. Poesia. 2000, vol. 1

Tot sovint, amor, m'has regalat flors

Tot sovint, amor, m'has regalat flors
collides del teu jardí, a l'estiu
i a l'hivern, i semblava que creixien
en aquesta cambra, sense sol ni aigua.
Així, en nom del nostre amor, agafa
aquests pensaments que també aquí creixen
i que en dies freds i càlids jo trec
del fons del meu cor. I si en els parterres
hi ha males herbes i ruda que esperen
que les arrenquis, també hi ha englantines
i heures! - pren-les com solia fer jo
i guarda-les per tal que no es marceixin.
Fes que els teus ulls conservin els colors
i recorda que en tinc l'arrel a l'ànima.



Elizabeth Barrett Browning. Sonets del portuguès. 2006

Traducció de Dolors Udina

El bon somni

Festejant
l'haver-nos retrobat de nou
tot rient rodolàvem plegats
sense parar damunt del gran llit.

L'alegria era
no en un mal sentit
eròtica -no pas
mesquina en cap sentit.
Era que

tots els impediments,
totes les barreres, d'històries,
d'ansietat apresa,
de lloc i d'hora equivocats,

s'havien fos,
no hi eren.
Era la joia
de dos rius
retrobant-se al fons del mar.




Denise Levertov, dins, 

Cares a la finestra. 2010

Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló.

El poc és molt

En Tzac era pobre, pobríssim. Però volia millorar la seva sort,
volia aprendre, progressar. Un dia va decidir d'estudiar a sol
i serena. De nit, llegia mercès a sol·lícites cuques de llum.
I així és com va esdevenir un bon filòsof.



Teresa Costa-Gramunt. Temps, espai, 2001

Àncora

Al nostre mar no hi ha escullera
i l'amor, com en la lògica dels mots encreuats,
és la definició de la paraula àncora:
quan el necesitem, el llancem,
quan no el necessitem, el recollim
i naveguem.


Ronny Someck (Amor pirata, 2006)

Els colors

-Com pintaries el món? -va preguntar la mestra.

-El pintaria de colors!

-Doncs..., vinga, anem a fer els deures.

La pau la pintaria de blanc,

la guerra de color negre,

l'amistat de color blau

i l'esperança verda.

Ariadna Acedo, 3r de primària, Col·legi Miró, Barcelona

El trobareu en el llibre:

Poemes per a un món millor : V premi "Poesia en acció. 2004

Tot dormint

Tot dormint he sentit l'espessor d'aquell bosc,
on creixia l'arbreda a favor del silenci;
i en el cor del silenci oïa la creixença
de la soca i del branc. Entorn tot era fosc;
i esdevenia clar, en l'hora recollida,
el misteri pregon de la callada vida.



Simona Gay, dins,  Paisatge emergent. 1999

Edició de Montserrat Abelló

Cançó de mar

Quin groc de llimona verda
té el mar al mes de gener!
Llisca la nau, i la vela
infla l'aire mariner.
-Adeu port, rosa i taverna.
Déu em va fer mariner!-

Oh quin blau de fondalada
a l'agost per navegar!
I com s'endinsa la barca
i que hermós és el remar...
-Adeu vinya, amiga, cala;
Déu em feu home de mar!-



Cèlia Viñas., dins,  Paisatge emergent. 1999

Edició: Montserrat Abelló.

Homenatge a un govern

L'any vinent haurem d'enviar els soldats cap a casa
per manca de diners, i això està bé.
Els llocs que defensaven, o que mantenien en ordre,
s'hauran de defensar tots sols i tots sols mantenir-se en ordre.
Volem que els nostres diners es quedin a casa
en lloc de treballar. I això està bé.

Es fa difícil saber qui ha resolt els problemes
però ara que està decidit no li importa a ningú.
Aquells llocs són molt llunyans, no pas aquí,
cosa que està molt bé, i pel que hem pogut sentir
allí els soldats només creaven problemes.
L'any vinent ja no se'n recordarà ningú.

L'any vinent viurem en un país
que va repatriar els seus soldats per manca de diners.
Les estàtues s'alçaran a les mateixes
places, envoltades d'arbres, i semblaran gairebé les mateixes.
Els nostres fills no sabran que es tracta d'un altre país.
Ara l'única cosa que esperem poder deixar-los són diners.

1969


Philip Larkin. Finestrals. 2009

Matí d'hivern

En mon jardí hi ha un poc de neu sota un massís

de violetes. Dolç, igual, el cel és llis;

el sol sembla d'argent. Mig corren tres donzelles

humils, rient: rient del fred. Fins a les celles

va embolcallat un clergue pàl·lid, suau, estret.

(Oh Déu!, ¿per què simulen els clergues tant de fred?)

Al camp, la jugadora de tennis, ben cossada

pel jersei blanc, somriu, pensant a l'avançada

com fugirà -d'uns quants vinclaments exquisits-

la cremoreta gèlida del capciró dels dits.

Josep Carner.  Poesies escollides. 1979

Oasi

No feia fred al desert. Sota les columnes
del cel els cossos s'abraçaven. Els llavis bevien
la llet tèbia dels estels. És ara,
ací, que em solca el cos un tremolor.
I l'aigua de cap deu no m'apaivaga la set.

Christelle Enguix. El cor del minotaure, 2009

De tu a mi

Jo no sé, de tu a mi,
si hi cabria l'enuig...
És tan ple aquest espai
de joiosa esperança,
que no hi troba camí
el bell somni que fuig
ni el dubte que s'atansa.

Jo no sé, de tu a mi,
si hi cabria l'engany...
És tan clara la font
on s'abeura l'alosa
de l'amor!... I el seu tany
és tan pur el setí
del cos nu de la rosa!


Joana Raspall. Llum i gira-sols : poesia jove. 1994

Jo pagaria rescat pel meu silenci

Hi ha coses que fa bonic dir-les en Primavera,
dir-les amb llenguatge senzill d'anar per casa
i el més perfecte equilibri entre la veu i el crit.
Clar que són coses meues, sense gens d'importància,
pensaments i tot això, que no pesen gaire...

De vegades, però, les cremaria totes
com un castell de fusta per sentir-me més lliure,
per saber-me lleugera i amb el cap ple de vent.

Després torne a pensar en elles, en les coses,
com si jugara a amagar amb la tristesa
o a fer la rateta pels carrers amb un espill,
i la sang se m'ablama i em creix tant que recobra
l'amplària més correcta d'una taca de tinta.

Llavors, jo pagaria rescat pel meu silenci,
i a sol post eixiríem tots dos a córrer món,
agafats de les mans com aquells que s'estimen.



Carmelina Sánchez-Cutillas. Conjugació en primera persona, 1969

Mirall

Aire aturat
al meu voltant
com per encant.
¿Doble o meitat?

Deïficat
devinc, davant
del meu semblant
sense pecat.

Si resto així,
¿qui serà qui?
¿I si me'n vaig,

què esdevindrà
el meu germà
si no el perfaig?


5 de febrer del 1943



Josep Palau i Fabre. Poemes de l'alquimista, 1952

El pou

A l'ull rodó del pou
del claustre gòtic,
hi ha albades de matines.

També hi naveguen núvols
i encara algun estel,
que s'endormisca.

Sabatilles silents de llum somorta,
petgen la gran fullaraca de la nit

i l'ull rodó del pou
comença a emparar ocells
i
càntics.

Jo espero, si més no,
sentir l'ardent llepada de la llum
del dia en créixer.

1

Teresa Roses. Aquesta estranya margarida. 1999

Cel i mar calmada

Com un pidolaire de dolç ventijol
m'he agenollat sentint enyorança
de veles hissades.
He vist unes xarxes esteses al sol,
el coixí de sorra i el llençol d'onada
i la franja blava d'immens horitzó

Cel i mar calmada.
Fins arran del mur vénen les onades,
es barreja or amb un puny d'escata.
Un mariner sol comanda la barca,
els rems reposant, el timó és de plata
i els esquitxos blancs són roses de nacre
que, giravoltant, fan una garlanda.

I l'oreig me'ls llença damunt de la falda.

A hora de capvespre arriba la barca,
amb un corn de corall escup perles blanques.
La nansa s'ha omplert de salobre i d'algues.
Oh, quin bell contrast...! salobre, perles, algues.
S'encén un estel i, de tant en tant, se n'encenen d'altres.
Amb petites flames el cel s'engalana.

El mar clapoteja amb veu ensonyada.


Maria D. Pujadas i Barceló (Tres anys de poesia marinera, 1990)
Sant Pere de Ribes

Revolta

Si calia no calia?
-Poesia.
Lligada per lleis ignotes?
-Ganyotes.

Multituds arremorades
viades
de silencis purs em calen.
Prevalen
tots els meus sentits i frisa
-bardissa
d'un vol d'ales percudida-
ma vida.

Ànima, la via nova
no es troba
sense corbes ni marrades.
Debades
sento clams. No vull guiatge.
Miratge
m'és donat de meravelles,
i d'elles
com d'un opi la requesta
em resta.



Clementina Arderiu. Poemes, cançons i elegies ; L'altra llibertat ; Cant i paraules. 1936

Utopia

Somni auroral, quimera, alé dels desvalguts.
Joan Valls


Crec en la utopia del mot i en la vida recòndita del nom
entre el desig dolorós del vers
i la dubtança.
Mireu: tot passa, el món i la cendra, els miratges
i la pell, els vestigis i les cadenes
i els visatges impenetrables de tot allò que no fou
entre el gest incert del destí i la creença.
Sols la bellesa roman,
sols el foc culmina el sender des d'on callats i furtius
contemplem com cau el fullatge íntim i encés del viure.
És ja l'hora de saber que els signes són immutables
perquè ens assenyalen un camí d'anada i de tornada
bastit des de nosaltres mateixos a nosaltres mateixos,
perquè ens fan respirar allò que ens fa humans
i ens vivifica.
Però sapiguem-ho: els qui venen
sempre retornen d'enlloc, sempre recorren
un itinerari d'abdicacions i insubmissions,
sempre tresquen per un viarany que va de la vida
a la vida,
sempre habiten mons en què el món i el seu exili
no són sinó un escenari de silencis i desesperances,
en què el mot no és més que una cara incandescent
entre la nit oberta i desolada de l'existència.
Crec en la utopia de la veu
i en el respirar irrepetible del cos
entre la perseverança de la carn
i l'esperança.
Ara i ací, sapigueu-ho:
renuncio al mot per viure el mot,
renuncio al record per viure el record
i crec en l'irrebatible alé de tota paraula encara no dita,
en la impertorbable presència de l'home
entre l'esfereïdora gaubança de saber-se i habitar-se.
Crec. I això em basta
per continuar dempeus allí on sols claudiquen
els dubtes i la ira, allí
on sols s'enderroquen les cendres i les espases.

La irreductible certesa del nom i el sobreviure.

Aquest íntim baluard on encara es preserven els signes
i les creences
en la pell insubmissa i habitada
de la paraula.



Manuel Garcia Grau. Els signes immutables. 1991

El meu orgull

Soc tan petit? Quasi no res? Soc jo!
Vegeu-me: amido l'univers a pams
amb els dits, des del gros al menovell.

M'ultrapassa un avet? No ho puc jurar.

L'estelada, polsim de llantions.
La llunyania rebla el meu orgull.

Si acluco els ulls encara em veig més gran.

Oh ment, oh ment, dimensió infernal!



Pere Quart. Poemes escollits. 1983