El joc de pensar

-Vols dir que et poden fer creure coses per
un argument que no val, però que sembla que
demostre això? -va preguntar la Marta.

-Sí, hi ha gent que és experta a fer arguments
fal·laços que semblen impecables i que et
poden convèncer si no estàs ben alerta. Per això
cal ser analítics, cal analitzar bé les coses
abans de donar-hi l'aprovació. Cal que sigues
tu qui et convences realment, i no les arts que
puga tenir un altre. Cal sospesar les alternatives 
que puguen explicar un fet, i fins i tot buscar-ne 
d'altres possibles. Recorda com era d'important 
conèixer les alternatives que realment hi ha 
per a poder decidir adequadament. Et recordes 
quan parlàvem de la llibertat?


Fragment.

Tobies Grimaltos. El joc de pensar : converses amb Marta. 1998

Desmai

L'arbre més dolç en cada primavera,
únic que besa el front del pensatiu,
el desmai de mil plomes, deixa caure
fines llàgrimes blanques en el riu.

Tot s'ha acabat, l'amor i les trescades.
Un núvol de rodones aflonjades
s'alça damunt del sot.
Quatre vespes, feixugues, s'arrosseguen
damunt la mel, ja tota minsa al pot.

Josep Carner. Arbres, 2004

Els cavalls

Els cavalls cada dia van més escassos.
Estès a terra, quin ocell més estrany
aquesta sabata pintada!
El rellotge comença a tocar.
Al fons hi ha una finestra oberta.
La meva paga és ben curta.
Coratge, coratge!
Passa algú i diu: Una casa amb ales;
però aquesta és una altra història.
No en teniu idea, del que arribo a suar!




Joan Brossa. Carrer de Joan Ponç. 2010

Parla

Des del primer moment sabies que podies enredar-la,
sé que li vas prometre el cel malgrat que no te'l demanava,
Em vàreu fer el confident del seu dolor i la teva barra.
De dia ell d'amic del cel, de nit el teu company de farra.
I un dijous estrany, mascarant enganys,
vaig notar espantat, que l'estimava.

Parla, que jo t'escolto enlluernat i em perdo.
Parla, mentre somio tot el que podríem ser
si et tingués.

Des del primer moment vas ser el millor company de plors i
festes sempre fidel guardant discret l'estat de les
meves conquestes.
Vaig tornar aviat, sense haver avisat,
i al desar la clau, allà estàveu.

Parla, que jo t'escolto derrotat i em perdo.
Parla, que necessito el teu consell com sempre.
Parla, mira que mai m'hagués pensat veure't tan mut
tan venut.

Parla, cal explicar-te que hi ha coses que no es
parlen, com fer-te entendre que ningú és culpable.
Parla'm, creu-te que mai hauria volgut veure`t tan mut,
tan vençut, tan mut, tan vençut.

Els Pets. Com anar al cel i tornar, 2009

Passa la ballarina

Passa la ballarina
de puntetes
amb les sabatilles roses
de llargues vetes.

I el soldadet de plom
dins el vaixell
fet de retalls
de diari vell.




Laia Llobera i Serra. Cicles. 2009

Ton tresor

Ubi enim thesaurus tuus

ibi est et cor tuum. Mateu,6,21

On tens lo tresor,

allà tens lo cor.

Si tens lo tresor en terra,

ton esperit volador

perdent les ales s'hi enterra.

Si tens lo tresor al Cel,

mentre ací de fulla en fulla

lo temps com flor te despulla,

allí dalt naixes estel.

On tens lo tresor,

allà tens lo cor.

Jacint Verdaguer. Poesia, v. 2, 2006

Viatge al poble dels guerrers

Em vaig haver d'arraconar de pressa perquè
venien contra mi potser un miler de cavalls
amb soldats al damunt armats amb llances.
Van passar rabents, cridant i xisclant,
voltats de polseguera. I de seguida va
començar el repic dels tambors. Al davant
caminava, pit enfora, nas enlaire, el portador
de la bandera que voleiava al vent: vermella
i blanca duia escrit amb lletres vermelles
damunt del blanc i amb lletres blanques
damunt del vermell, "Coratge" "Puresa".

Patapam, patapam, patapam... tambors de plata,
escuts daurats, soldats nus de mig cos en amunt.



Fragment

Mercè Rodoreda.Viatges i flors. 1990

La Fageda d'en Jordà

Saps on és la fageda d'en Jordà?
Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i pregon
com mai més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, pregon i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot el món
en el silenci d'aquell lloc pregon,
i no pensa en sortir o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!




Joan Maragall. La Fageda En Jordà. 1960

Llavis de cirerer al sol

Somriure d'ametller florit
dents de rosari de lluna


Josep Maria Junoy (Obra poètica, 1984)

l'espectacle

l'espectacle pautava les parets
com una vida en quatre temps,
obriu la música.

la finestra és el fred, la companyia
d'un vent contra la casa mal tancada
de boira.
si obriu la música...

l'herba amaga les passes del delicte
de viure entre paraules poc triades.
obriu la música.

respira l'arbre amb fulles noves,
no feu soroll.
obriu, obriu la música!



Francesc Garriga Barata. Temps en blanc. 2003

D'aquest instant,

D'aquest instant,

en quedaran només
uns pocs rastres llunyans,
somnis, records
que el pas del temps
tornarà incomprensibles.

Però m'entesto encara
a salvar-ne tendreses,
ressons dels teus ulls càlids,
per reviure algun dia
l'engruna que ara en deso
en els mots, en els llavis.


Carles Duarte. Llavis de terra, 1993

Indicis d'altres moments

Indicis d'altres moments,
llum que ara es concentra
damunt dels malves,
del rosa i el roig viu
dels geranis al balcó
i d'aquell, més esponerós
encara, blanc, lluminós.

Un repte contra el polsim
negre, que s'alça de l'asfalt.
Com el meu desig intens
de viure.



Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002
Pr.: Oriol Izquierdo
Il:. Roser Bru

Sense estralls

Si vols, et donaré tot el que tinc

que soc només jo sola, amb la vida que he après

i el goig d'haver trobat la joia de ser viu.

No tinc res més. El combat i el neguit

ja són qui sap a on. Cada dia més lluny.

I al meu davant un poble

on sempre bufa el vent que s'emporta la boira.

També em queden, si els vols, dos ulls enriolats

i un cor que no pot fer ni estralls ni malvestats.

Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

Pirinenca

Des del finestró del lavabo,
cada matí en rentar-me
veig un hort mal girbat
amb quatre perers bords
i un manyoc d'esbarzers
ple d'un eixam de mores:
amb això ja en tinc prou
per posar-me de bon humor
i preparar el gran esmorzar.




Àlex Susanna. Angles morts. 2007

Fiblada

¿Com diré mai l'encís d'aquella edat
quan pels volts dels camins no hi ha atzavares,
plauen les randes i les sedes clares
i el cercle es va eixamplant de l'amistat?

Era al passeig nocturn de la ciutat;
els arços, mig velant les alimares,
daven penombra a falagueres cares;
mots de bell dir volaven per l'embat.

I heus aquí que de sobte recorria
tot el meu cos l'aguditzat rampell
d'un viu dolor al pit, que m'atuïa.

Una abella enfurida -d'on vindria?-
me l'havia fiblat amb son dardell,
que em romangué clavat al guant de pell.


Maria Antònia Salvà. El retorn. 2008

Et somiava blava

No d'un blau d'atzur, que et crida
per capbussar-t'hi, ni d'un blau de mel,
que se t'ofereix, llaminer. Et somiava
d'un blau neguitós i afligit, com mar
i cel confosos en aquella migdiada de
desembre i aquells ulls, uns ulls d'un
blau complex i un gris de lluna que es
conjuraven, indiscrets, per captivar-me
i submergir-me en esbarzers.



(Fragment)


Montserrat Betriu Guerrero, dins, 
Dones i literatura a Lleida, 1997

El bo que és tot

          A Joan Salvat-Papasseit

I vosaltres que, potser, em llegireu

justifiqueu el clos silenci

del meu present,

i doneu ja esperança

a la meva paraula,

tan vostra com la vida.

Vicenç Llorca. De les criatures més belles. 2006

Nova aventura

I un cop més tot comença de nou.

Hem fet les maletes,

preparat deu mil coses

i conduït més de cent quilòmetres

per arribar en un lloc ple de pins

i amb la mar al fons.

He mirat d'adaptar el retrovisor

de l'ànima i els seus fils conductors

a aquest nou tarannà,

posar-hi les petjades justes,

necessàries,

per tal que res no ens esgarrapi

en aquesta nova aventura.

De moment,

sembla que els llibres i l'I Book

s'hi troben a gust.

Elvira Roca-Sastre i Muncunill. La finestra oberta. 2008

Els difunts

Al cap dels anys,
la mort els va arrabassar
tant el fanatisme com la victòria.

Plegats se'n van anar
a l'altre món, convençuts
que entrarien en el paradís
que ells mateixos
s'havien inventat.




Josep-Ramon Bach. El laberint de Filomena. 2010

Han escollit

Han escollit ser unes altres persones. I, quan diuen mar,
tenen els ulls blaus i fan gestos
que recorden el moviment de les ones al moll.

Criden totes les nits allò que mai no gosarien murmurar
al matí en la intimitat de la cambra: perquè dins la seva
boca
es mesclen dues llengües i a una d'elles sols la
reconeixen
del mirall on havien vist desfilar tots els rostres.

Es deixen coronar per un halo de llum blanca
que els persegueix i que ja els ha traït altres vegades.
I es comporten com petits déus efímers, subjectes
a les conspiracions d'uns pocs homes que poden,
amb la mateixa mà, oferir-los la copa i el verí:
s'humilien per rebre el seu aplaudiment o la seva
compassió.

Després cau el teló. Tornen a casa. I són unes altres
persones.

9

Maria do Rosário Pedreira. La casa i la flaire dels llibres. 2009

Traducció d'Antoni Xumet Rosselló.

Edició bilingüe

Elemental

Tot és senzill, diàfan,
encara que no ho sembli.
Un carbassó, per exemple.
És ben elemental,
i ens prodiga sabers:
la muda dansa dels astres
i la immòbil rotonda
amb rellotge de sol.

Un carbassó no ment.
Tampoc fa preguntes:
"Qui som? On anem?"
Ens veu elementals,
semblants a ell:
fina pell tendra al ras,
sota la freda veritat
de les estrelles.



Xavier Macià. Materia elemental. 2009

Olles

Olles amunt i olles avall.
Tot passa i tot s'adoba.
Arriba una dona
i diu: Què us falten serradures?
Tots els veïns dormen.
On dec haver deixat les sabates!

de Em va fer Joan Brossa (1951)

Xavier Sans. Quatre poemes de Joan Brossa, 2010

En primavera

Lleu s'enfonsa la neu sota passos obscurs,
a l'ombra de l'arbre
Alcen amants les rosades parpelles.

Sempre les crides fosques dels barquers són seguides
per astre i nit;
I els rems baten lleument a compàs.

Aviat floriran als murs en runa
Les violetes,
Reverdeix encalmada la templa del solitari.



Georg Trakl. Obra poètica. 2012

Traducció de Feliu Formosa

Pesca salada

El bacallà nedava
en aigües de marbre blanc,
mentre reposava
del llarg viatge
i es preparava
per entrar a formar part
de la vida de família.

Cada divendres del món,
un sofregit de tomàquet
li donava la benvinguda
a la nostra taula.



Josep-Ramon Bach. El laberint de Filomena. 2010

Foguera Joana, VII

Perquè venies sense armes
t'he obert les set portes del castell
i cap guaita no he deixat rere els merlets.
I he llençat l'anell a l'aigua
perquè un peix, o la lluna,
el guardi en el seu ventre.



Maria Mercè Marçal. Bruixa de dol. 2006

La pau de l'espera

Faig cua en l'eternitat per esperar-te.

I sé que et puc acollir

perquè una pau impertorbable

harmonitza el foc que duc endins

amb l'aigua on conservo els somnis.

Així la fusta a la llar

no ha donat només cendra,

sinó olor i escalfor, llum i amor.

I vull fer ús de la bellesa del món

per dir alguna cosa

que no sigui només llenguatge;

per arribar a comprendre en el temps dels meus ulls

el temps ocult de les criatures.

He guanyat.

La teva absència és esperança.

Quan vindràs, duràs el secret de la joia.

Vicenç Llorca. De les criatures més belles. 2006

El Pi de les Tres Branques

Sota el Pi de les Tres Branques,
a on l'ombra no existeix,
perquè és mort en sa presència
i la flor ja no hi floreix...

Reviu l'arrel enfortida
per mostrar-se a ell mateix,
té vida a dins, i té força,
té esperança, té poder.

Té l'anhel de tot un poble,
de ser ell sol, tal i com és.

De la fi, ser Pàtria lliure,
d'idioma, un només,
de la fe de poder viure,
tal com el català mereix.

Nati Vila. Del cor a la poesia, 2003

Peònia

Flor de Primavera,
peònia blanca,
L'amor, que no et manca,
et fa més propera
de l'Amada. Ella era
amb sa mà tan franca
l'àmfora que tanca
la vida encisera.

Peònia bella,
flama d'una estrella
que emigrà al Japó,

ets la meravella
que enveja l'ocella
voltant l'horitzó.



Josep Tharrats. Fondre l'ànima al paisatge. 1993

Terra en el cel

No esperis massa de mi.
Només soc terra, la terra
que algun cel va regalar
als ulls que veuen la vida.
Això sí, compta amb la llum
-creada amb gotes de somnis
tardorals- amb què acompanyo
aquest deler d'estimar
fins que la nit es fatiga
de contemplar tanta pau
acoblant les criatures.
I potser el detall d'un temps
aparentment aturat
en el gest d'algú que marxa
i retorna la terra al cel
per fer-lo créixer en joia i elegia.
Passa el núvol serè i ambigu.



Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999

Thirassia

S'uneixen els blaus del cel
i de la terra, primigenis.
Després, la mar.

Bull la llum sobre les parpelles.

Bressolades pel bes
de l'onada
les barques es deixen anar,
sense pes.



Christelle Enguix. El cor del minotaure. 2009