La flor de champa

Si jo esdevenia, per joc, una flor de champa, i floria en
una branca alta d'aquest arbre, i em batzegava, rient,
en l'aire, i dansava sobre les fulles nou nades, em
coneixeries tu, mare?

Em cridaries: On ets, fill meu?, i jo riuria baixet, i
romandria quiet, quiet.

Quan treballaries, desclouria tímidament els meus pètals
i et contemplaria.

(Fragment)

Obra selecta de Tagore, 1975

Traducció i edició

Convé deixar assentada, de bon començament, una
realitat essencial: el període cronològic examinat
en el present volum correspon a l'etapa de la màxima 

producció bibliogràfica en català, en xifres absolutes,   

de tots els temps. D'aquí que, en lògica proporció, 

hagi assolit també el zenit la publicació de  

traduccions, acollides per editorials de tota  

mena i magnitud i en proporcions molt variables.

(Fragment)

Manuel Llanas, dins,

Una impossibilitat possible : trenta anys de traducció als Països Catalans (1975-2009). 2010

Autoria: Montserrat Bacardí, Pilar Godayol i Miquel Desclot

A la biblioteca de Gursky

A la biblioteca de Gursky
gires l'última pàgina, és el final
del llibre, el món cap doncs
tot sencer entre dues tapes
es desplega després es tanca
brutalment per camins
que mai no agafaràs
sinó en el món ple
i insubmís dels teus llibres.
Però la teva vida, cada vegada
la teva vida s'eixamplarà.



Hélène Dorion. Atrapar: els llocs. 2011

Traducció de Carles Duarte i Montserrat, Lluna Llecha Llop

ser-hi /ser-ne

en el trasbals de la mirada en mirar el món, allargar el moment de suspendre

la raó, fer-ne moment etern. I la mirada s'alça, autònoma, i es fa. I fa el món.

en un àmbit on la raó no ha entrat encara, però hi senyoreja la veritat.

Fragment

Víctor Sunyol, dins,

Antoni Clapés. L'arquitectura de la llum. 2012

A redós de la mar

Molt a dins dels meus ulls, a redós de la mar,
és l'udol que ens recorda el vertigen de l'ala.

Observa la tempesta com sacseja les barques,
les onades de boira, ventejades, lleugeres.

Hem d'abraçar l'estiu en lenta davallada,
abans que arribi el temps de la malenconia.



Un dels Tres poemes anglesos


Xulio Ricardo Trigo, dins, Reduccions : revista de poesia. núm. 91

Ai Mariona, saps que com mai

Ai Mariona, saps que com mai
ara t'estimo fins al desmai?
Que tinc un somni de tu tan bell
que obre les portes del meu castell,

i fa que hi entrin altra vegada
les infanteses de llum daurada,
i que quan danses, jo no sé com,
que te m'emportes lluny de tothom,

on pugui creure tot el que crec,
que cel i terra són el batec
d'uns ulls de noia o un cor d'infant,
que sols els somnis fan i desfan?

Ai Mariona, saps que com mai
ara t'estimo fins al desmai?
que el vent em porta i el vent em du
lligat al somni tan bell de tu

que em besa el front i em besa els llavis
per esborrar-ne tots els agravis,
i em besa els llavis i em besa el front
perquè se m'obrin a un altre món?

Tornem a veure'ns, vols Mariona?
La lluna plena no ens abandona.


Joan Vergés, dins, Reduccions : revista de poesia, núm. 91

L'estiu fecund al jardinet

Si el dia és ardent i ens veda,
terrífic, de caminar,
aquesta acàcia fa
un so d'enagos de seda.

Altra joia no demanis

que el jardinet, el recer
a on sospira el roser
i fan xiscles els geranis.

Menja't un préssec mollàs,

clou els ulls i sent la nota
llunyana de la granota
en algun fresquíssim jaç.

I fixa el callat magí

en cosa oculta i divina:
en el càntir de la mina
o l'infant a dintre el si.




Josep Carner. Poesies escollides. 1979

A cura de Joan Ferraté.

El valor de les petites coses

Quan s'arriba com jo als 87 anys els petits detalls de la vida es transformen
en coses importants, la sensibilitat s'aguditza i res et passa desapercebut. Quan
surto a la terrassa (el terrat) no miro, si no contemplo senzillament una petita
flor quasi imperceptible que ha crescut entre les herbes salvatges i m'emociono,
i més encara, quan descobreixo un petitíssim animaló que puja per una fulla
fent esforços per arribar al seu destí jo somrient l'ajudaria... Em passa amb totes
les coses que abans no sabia que existien.  Les muntanyes que les tinc al davant,
els arbres, el sol i de nit els estels em donen una sensació de vida i ho gaudeixo
a plaer, tot és per a mi un esclat de poesia...

(fragment)

Maria Almagro i Coll. El que he viscut, 2011

Escrit a Remolins

Aquest garbí que és la meua ànima ha après també a diferenciar la pluja,
en tants viatges, moments i peripècies.

Tenim les ramalades d'aigua, previsibles però imprevistes, esbojarrades,
que al meu poble anomenem arabogues. Tenim aquells aiguats de les
tronades estiuenques, que dispersen sobtadament els xiquets quan juguen
al carrer, i no et donen temps a aixoplugar-te, i fan unes gotes amples que,
en caure, originen bufarotes. I avui, per fi, plou a Remolins una aigua dolça,
rítmica, que dona goig de sentir-la. Aquesta és una pluja domèstica, de casa,
que humiteja tot el pati interior. Ara s'ha tornat quasi bé un ploviscó que dibuixa
un ordit de fils mòbils a l'espai de la finestra. Els sarments de la parra, sarments
ufanosos de maig endins, li ofereixen els pàmpols tendres i grans, per mitigar-li
el cop. Queden una mica flonjos per la càrrega lacrimal.

L'aigua ha perlejat els fils d'aram, d'on penja la roba estesa premuda per pinces
verdes, grogues i roges.

Les plantes s'estiren i semblen novelles amb la superfície rentada. Del munt de flors,
només en conec el nom de les roses i els geranis.

Tot el dia ha plogut i potser plourà més, em diuen, perquè ha caigut un pilot d'estalzí
de la xemeneia. Ha estat una llarga xerrada amical del cel i la terra, avui.


Fragment d'Escrit a a Remolins 2


J. J. Rovira Climent. Olor de terra. 1993 

Com una blonda

Com una blonda
per fortes mans teixida,
es recargola en cercles
la barana de ferro de l'escala.

Amunt s'enfila i avall
que fa baixada, dins un món
eteri, que de la matèria
més dura en fa un somni.




Montserrat Abelló, dins,

 Jocs Florals de Barcelona. 2009

Carícies

He fet pastís de poma, l'he mossegat a estones,
he volgut ficar-me dins la rentadora,
he sortit al pati i he tornat a entrar,
he mirat enrere i cap endavant,
he demanat molt més, he dit no hi ha dret...
he canviat nostàlgia per coses a fer,
he cridat el bon temps i ha sorgit de cop
una mena d'energia que em convida a ser millor.

I tu... què has fet,
que em véns a buscar?
I tu... véns de tan lluny... i tan puntual.

He fet veure que no quan era clar que sí,
però m'he vestit de blau si el dia estava gris.
He sortit corrent i he tornat volant
i clavada al sostre no he volgut tornar.

I tu... què has fet,
que em véns a buscar?
I tu... véns de tan lluny... i tan puntual.

I he passat de tot, perquè tot és molt,
I m'he cagat en tot, perquè tot és por...

I tu... què has fet,
que em véns a buscar?
I tu... véns de tan lluny...
I tu... què has fet,
que em véns a buscar?
I tu... véns de tan lluny... i tan puntual.

Pastora. Una altra galàxia, 2012

M. Àngels Anglada : passió per la memòria (I)

Ideològicament, es declara obertament independentista. La nació catalana,

entesa com el conjunt dels Països Catalans, està oprimida. Que vulgui arribar

a constituir-se en un estat no és cap deliri! És un dret reconegut per a tots els

pobles. La seva visió cívica dels Països Catalans, completament integradora

i respectuosa, aposta per una major comprensió interterritorial i no oblida

tampoc les comarques més abandonades -poc conegudes per la resta de

catalans-. La cultura i la literatura són mitjans eficaços per a agermanar

els catalans i per contribuir a acostar-los molt més.

(Fragment)

Francesc Foguet i Boreu. M. Àngels Anglada : passió per la memòria, 2003

Geranis

He vist uns quants geranis en terres allunyades,
en finestres obertes al reflux del color,
i sempre torno a prop dels meus geranis:
amb les fulles ratades, ben plenes de pugó,
sobreviuen les flors a les glaçades.
A casa, els meus geranis són carn i pedra i sang.



Rosa Font. Des de l'arrel. 2009

L'última nit que vaig mirar la platja

L'última nit que vaig mirar la platja

tenia un so de partença,

un silenci d'escuma fosca,

una remor de roques invisibles.

Tenia el gest inconclòs

dels dies que no retornen,

la passivitat d'un crepuscle color pèrdua,

la serena desesperació dels batecs.

(Vaig replegar tots els objectes

en la falda de l'estiu

i era dolç de comprovar

que encara et contenien

com la mirada de Giulietta Masina

en Aujourd'hui peut-être).



Marisol González Felip. Paraula del retorn, 2002

Si escoltéssim les seves veus

Veus de dones conscients del que portaven entre mans amb disciplina i convicció
Dones que van portar a terme una batalla sorda,
per aconseguir els drets de la dona catalana,
tot un patrimoni generosament llegat.

...

Si escoltéssim les seves veus
Ens parlarien de com van crear estructures de lluita,
xarxes de treball i comunicació davant les dificultats i adversitats
unint dones d'esquerres de diferents partits i sindicats.
Veus de dones organitzadores de la ciutat
per abastir-la i proveir un exèrcit popular sense uniformes,
sense mitjans i sense grans propagandes.

...

Tota una tasca que ens dona força per continuar endavant i poder tornar a conduir,
juntament amb els nostres companys, de nou, el nostre poble cap a la llibertat.


Fragments.


Joana Gay i Costa, dins,  

Les dones d'Esquerra : 1931-1939. 2007

Recerca històrica: Dolors Ivern i Salvà

L'amistat

Res de mi no temeu, oh, dolça amiga!
No torbaré del vostre cor la pau:
el pas dels anys el foc d'amor mitiga
i l'enamorament ja no m'escau.

Jo admiraré vostra gentil figura;
vós, els meus versos sobris i acurats,
i, enmig de versos i literatura,
jo us callaré mos somnis soterrats.

I per si mai reviscolés la pira
i us n'arribés tan sols una guspira
-car, vell i tot, mon cor encara bat-

sigueu per mi, discreta i noble dama,
no el foc que atia la primera flama,
sinó la pluja que, amatent, l'abat.


Joan Arús. Obra poètica, v. II (1937-1982), 1991

 

Tàber

Encara és fosc;
travesso el vell portal.

Als carrers del turó
el silenci nocturn
és opac.

Les parets diuen noms
i mirades distants
que no sé reconèixer.

Tot el dolor s'eixuga
en aquests murs tan lents.

Quan arribo al Palau,
escantells a la pedra,
revelacions de setges.

A les gàrgoles gòtiques,
antics lladres de temps
preservaren l'instant,
el rostre d'un malson.

El pati està ple
de taronges caigudes
i a la font un sant Jordi
venç de nou el dragó.

Un rostre de bronze,
sever,
em mira enllà del temps.

Fa fred. Escolto
la veu de les campanes
i bateguen, exhaustes,
les ombres del Palau.

Com la mar imprevista,
una onada de llum.

És l'olor de l'albada.


Carles Duarte. El centre del temps, 2003

Bo i estimant vosaltres feu sonets?

ELS QUI DUBTEN


Bo i estimant vosaltres feu sonets?
¿Per donar eixida al dolç caliu del cor,
haveu de cercar els mots, rimant-los freds?
Així la voluntat, oh joves, mor.

La deu del cor, gelosa dels seus drets,
parla, i servar-se vol, com pur tresor:
aprés bramula el torb, per tots indrets;
davalla aprés la nit, amb sa pau d'or.

¿Quina potenta força us puny així,
fent-vos remoure els codolars feixucs?
Per què, avançant, torneu al mateix lloc?


ELS QUI ESTIMEN

Nosaltres som, tostemps, el bon camí.
Per desxifrar els enigmes malastrucs,
cal que d'amor flamegi sempre el foc.




J.W. Goethe. Poesies, 2000 

Sàkkara

Sàkkara és un monticle,
una esquerpa piràmide sola,
plantant cara al desert i al xaloc,
persistent, indomable.
A camell, és a un pas de les altres
piràmides: Keops, Mikerinos, Kefrèn.
S'assembla a la mastaba rústega
però té el posat únic, superb,
de la bellesa autèntica.



Núria Esponellà. Un vent, una mar. 1994

Aigua d'estiu

¿Què és l'aigua sinó l'ànima engendrada?
   W.B. Yeats 
    (traducció de M. Villangómez Llobet)

Mentre em renteu el cotxe a l'ombra del vell freixe,
les vostres veus ressonen dins l'aire humit d'estiu,
s'enfilen per l'escorça, rodolen per les fulles
i es claven a la pell dels branquillons.
Vindran altres estius, també vindrà el silenci
quan l'ambre de la llum us porti carrer enllà.
Llavors veuré aquella aigua fonent-se enmig de l'era
i els vostres peus que salten sobre el doll.
Arrancaré del freixe l'escorça clivellada:
de cada branca seca, en lliscaran les gotes,
de cada fulla morta plourà la vostra veu.



M. Rosa Font Massot. Des de l'arrel. 2009

El poema és ...

El poema és el traç que queda en l'aire

El traç de la palmera i la veu de les fulles

L'aire mou el poema

Hi ha cicatrius d'ombra al tronc: 

graons vers la llum

El poema és llum i és ombra 

ombra avançant vers la llum

Passat i present al cor de la palmera ...

Albert Ràfols Casamada

Per tu

Per tu

evocaré la paraula precisa,
un esqueix que arreli en terra humida
i creixi amb serenor, discretament.

Amb tu

vindré a regar les flors aquest estiu.
I l'altre.

Ningú no ens representa : poetes emprenyats. 

Retrobar els valors ètics

Aquests darrers deu anys són els millors, per a l'ensenyament,
que hi ha hagut a la Catalunya moderna. Mai un govern català
no havia tingut l'anomenada competència plena en ensenyament;
amb les limitacions que ja sabem, la principal de les quals deriva
del sistema de finançament; i mai tampoc no hi havia hagut el
grau d'escolarització que ha estat assolit en aquests anys per la
Generalitat, almenys quant a l'ensenyament obligatori; això s'ha
pogut fer, per descomptat, en col·laboració amb l'ensenyament
privat (i amb la contribució en llur esfera de corporacions locals
i d'entitats diverses).

...

El repte de l'ensenyament per al decenni que hem encetat i per
al nou mil·lenni és, doncs, en primer lloc, d'ordre moral, i
consisteix en la recuperació d'uns valors que no han passat
ni passaran mai, perquè són consubstancials a la condició humana.
A més, l'ensenyament no és una professió com qualsevol altra,
sinó que exigeix capacitat d'afecte, rectitud i una voluntat constant
de renovació.



Fragments


Joan Triadú. "Retrobar els valors ètics". Avui. Barcelona, 11 setembre, 1990

Taronja

Llum. Partícula. Matèria. Temps. Massa zero. Moviment, vibració. Fotons, quarks. Velocitat.

Taronja

¿La fruita dona nom al color o el color dona nom a la fruita?

Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

Dona que mol gra

Terracotta del s. V aC.
Atenes. Museu Nacional

Les ombres del captard couen el pa
d'aquest silenci a estones tan difícil.
Quan tot s'assembla a tot, la teva mà
retalla, en la grisor d'aquest monòton
vaivé del pensament, els quatre gestos
precisos i senzills perquè tot torni
a ser essencial: la llenya, el foc,
el llibre inacabat, l'hora dels bous.

De lluny estant, el fumerol galleja
i escriu, pels tenderols, que no hi ha res
d'efímer, si tu vols.

Domini càlid.

Jacint Sala. Filferros de llum, 1994

s'escola lent el murmuri dels mots

s'escola lent el murmuri dels mots,

l'aigua secreta

sota el bram del carrer,

quan a poc a poc veus passar

els estranys i les hores,

i res no atura aquest corrent

incert o mineral,

la saba elemental d'una altra terra.

saber l'aigua pròxima sota la roca. sentir la presència

de la saba al cor de l'arbre. la fulla que amb la tardor

cremarà amb foc antic. ens hi endinsem amb la paraula.

Anna Montero. Serenitat de cercles. 2004

Estius de llangardaixos

Estius de llangardaixos. Descobrir

el tacte del fang, la pell bruna com

la terra. Davallar pel groc del blat.

Evocar bells perfils sargits a l'aire.

Montserrat Rodés. La set de l'aigua. 1991

Estimo la tendresa

Estimo la tendresa
que mou les coses i que em mou,
el canvi tebi, llangorós,
que em torna un altre.
Un dia clar de sol,
uns ulls, un gest,
i esclata com ametller florit
al cor de les gelades.




Òscar Samsó. Poesies : assaig d'una primera tria. 1998

Cel d'horabaixa

Sota el cel d'horabaixa que l'empara
natura tota se condorm en pau,
només mon cor és dolçament esclau
d'un remoreig que no s'apaga encara;
d'un remoreig que vol tornar cançó
i és prop i és lluny, i és calma i passió.



Maria Antònia Salvà. Poemas = Poemes. 2006

Preguntes d'un treballador que llegeix

Qui va construir Tebes, la ciutat de set portes?

Als llibres hi ha noms de reis.

Van arrossegar els reis els blocs de pedra?

I Babilònia, tantes vegades destruïda...

Qui la va reconstruir tantes vegades? En quines cases

De la daurada Lima vivien els constructors?

On anaven el vespre, allí on quedava llesta la muralla xinesa,

Els paletes? La gran Roma

És plena d'arcs de triomf. Qui els va alçar? Sobre qui

Vam triomfar els Cèsars? Tenia la tan cantada  Bizanci

Només palaus per als qui l'habitaven? Fins i tot a la

llegendària Atlàntida,

La nit en què el mar la va engolir, aquells que s'ofegaven

Cridaven els seus esclaus.

El jove Alexandre va conquerir l'Índia.

Ell tot sol?

Cèsar va colpir els gals.

No tenia almenys un cuiner al costat seu?

Felip d'Espanya va plorar quan es va perdre

La seva flota. No va plorar ningú més?

Frederic II va vèncer la Guerra dels Set Anys.

Qui més la va vèncer?

Cada pàgina, una victòria.

Qui en va coure el festí?

Cada deu anys, un gran home.

Qui va pagar les despeses?

Tantes històries.

Tantes preguntes.

Bertolt Brecht. Poemes i cançons. 1998
Tr.: Feliu Formosa