Roses blanques

Com un gran ram de roses blanques
el teu record que m'acompanya,
de tanta llum et soc deutor
que em sobra espai i em sobra tarda,
tot se m'emplena amb el teu nom
que repeteixo, Laura.

Ombra de mar la veu que et crida
i vent de somnis la mirada,
penso el silenci empresonat
en els acords d'una guitarra
i tot s'emplena del teu nom
que repeteixo, Laura.

Tanta esperança compartida
fa més possible l'esperança,
rossola el temps pel tornaveu
harmoniós de les paraules
tal com rossola pel teu nom
que repeteixo, Laura.

Tots els camins per acollir-te,
tots els ressons per enyorar-te
i el teu somriure fet cançó
molt més enllà de la recança
per gronxolar-me amb el teu nom
que repeteixo, Laura.

Et sé molt lluny però em convides
amb els ulls clars a recordar-te
i ara amb un gest desmesurat
faig del teu gest el meu miratge
per perdre'm sempre en el teu nom
que repeteixo, Laura.



Lluís Llach. Estimat Miquel. 2013

Novetat en la nit

Oh dolça nit, al nostre ajut vinguda!
Tot el món es diria incorporal.
El senyal de les coses es trasmuda:
és més subtil l'oreig, l'arbre més alt.
   Pobla l'espai una invisible raça
i la lluna ens governa l'esperit.
Comenta amb un ressò la nostra passa
el sòl que havem a penes percudit.
   Arreu canvia les lliçons sabudes
l'hora lleugera de l'amor que ve.
Tenim esguards i veus inconegudes:
tu i jo som nous, i el nostre bes també.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Versos per la llengua

Alcover toca de peus a terra: afirma que la feina de
tres-cents anys no es desfà amb una grapada, i que
la renaixença de la llengua és una empresa tan grossa
i transcendental que no es pot reduir a una tasca
acadèmica, al treball dels filòlegs. Però si d'una banda
veu gent que abandonat la llengua pròpia, també
veu una munió, potser dispersa, de gent de totes
les condicions i edats que ha començat la reconstitució
de la nostra llengua, i es mostra convençut que la
durà a cap.

(fragment del pròleg)

Miquel Àngel Maria,
dins, Versos per la llengua, 2013

Memòria de Rosselló-Pòrcel

Pocs homes he conegut, en efecte, amb una idea tan neta i tan

vigilant del que aspiressin a fer i del que per a això haguessin

de renunciar; de l'ús, en suma, a fer de la pròpia força i de les

forces apropiades. Dos breus reculls anteriors de versos portaven

encara títols d'ordre tècnic: 9 poemes, Quadern de sonets. Aquest

tercer, romàs llest i inèdit, s'encapçala amb un lema, que seria

precipitat de qualificar de simbòlic: Imitació al foc. La riquesa

de significat que inclou, i que en fa un dels títols de llibre de 

poesia més bells que jo sàpiga, revela ja per ella mateixa el pas

decisiu al mestratge, que no és sinó plena consciència del que

es dona en canvi del que s'ha rebut i del que es vol encara més

enèrgicament rebre.

Fragment

Carles Riba. Clàssics i moderns. 1979

A cura de Joaquim Molas

L'Escola de Bibliotecàries

Els estudis de l'Escola no surten gens malparats en ser
contrastats amb els de les escoles nord-americanes de
la mateixa època. Si bé la Graduate Library School de
la Universitat de Chicago havia començat el seu programa
de doctorat en biblioteconomia el 1928, això era una excepció.
La dècada dels anys trenta moltes de les escoles dels
Estats Units feien programes a nivell de bachelor. S'hi
accedia amb un títol previ de bachelor (graduat universitari)
o amb uns anys d'experiència en el treball de biblioteques.


(Fragment)


ESTIVILL RIUS, Assumpció. L'Escola de Bibliotecàries : 1915-1939, 1992

Tàntal

Potser  li mancava una humil saviesa.
No volia esperar-se.
Les fruites sucoses, les belles magranes
s'allunyaven, tímides, tremoloses
d'unes mans massa àvides, com urpes o becs.
Mai no va alçar-les ben a poc a poc,
amb gest d'acaronar la pell tibant.

Així ens fuig la bellesa, de vegades,
i ens deixa exhausts, i clivellats els llavis,
fins que aprenem passes lleus i una tendra
tenacitat als dits i a les paraules.
Fugissera llavors, còmplice a contracor,
molt clara entre les ombres
brilla i llisca
la font.


Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009

Principis del web social

"Actitud 2.0" suposa compartir els recursos propis
a la vegada que ens beneficiem dels recursos dels altres.
Com a conseqüència d'això, els serveis del web social
estan en una evolució constant, amb modificacions
permanents. Sovint, evocant aquest estat evolutiu
constant, els trobem definits en un estat de "beta perpetu".



(Fragment)


Biblioteca 2.0: l'arquitectura de la participació
a les biblioteques, 2009

Fada

T'he vist jugant al bosc
entre fulles i marbres
sense a penes fer remor,
sense a penes deixar rastre.

T'he seguit amb cura
per evitar espantar-te.
I he gaudit en silenci del teu cant,
i en secret, de la teva dansa.

No he temut res,
dels teus ulls fràgils
no podia esperar venjança:
per haver vist com et cobries de flors,
per haver vist com et vesties d'àngel.




Núria López Garcia. Estacions de trànsit. 1992

Pregunta

Món: terbolí d'imatges, rodó calidoscopi,
entre el dia i la nit, el sol i l'ombra;
l'atzar foll i la cega solitud
punyent, com negres busques de rellotge,
ànima endins. Volem salvar-nos,
i l'acció és tan feble! Caminem
esmaperduts, amb un somriure lleu,
i l'amor atenua àrids cantells de por,
còdols amargs, que s'enduu l'aigua... Món:
trama i ordit, secreta veritat
i aparença confusa; llarg silenci
de Déu, en un espai poblat d'enigmes.
Ens salvarà, potser,
la lúcida paraula, que estableix
analogies entre tot? Podem
retrobar l'harmonia en la bellesa
dels mots, quan són, les coses, tan fugisseres? L'illa
del somni i del record, la poesia,
serà l'últim recer, en un món absurd?



Jordi Pàmias. El camí de ponent, 1990

De sobte

En la vasta amplitud de quan parlàvem
només per dir paraules oloroses;
amb l'alegria de sentir polides
les dites velles en les boques noves:
feu-me enllà dels negats, dels qui no senten
passar la pura revolada roja
i Déu brunzir dins la canya arrelada,
quan diu, qui en sap, una esperança folla.
Si us sembla mai que m'he perdut, cerqueu-me
lluny dels capvespres, pels vials d'aurora
on l'alosa es deleix i l'aire infanta
la brevíssima força que esperona
i que fa que jo salti com enduta
per entre mots que em són donats i roden.



Clementina Arderiu. Jo era en el cant. 2012

Edició, pròleg i notes: D. Sam Abrams

Perfil biogràfic: Cèlia Riba

Berenar aromatitzat i especiat

               Consells de la Filomena

   El nom de les mandarines, missatgeres de la tardor,
deriva del color dels vestits utilitzats pels mandarins,
alts governants de l'antiga Xina, país on aquesta
dolça i aromàtica fruita s'ha conreat durant mil·lennis.
   La mandarina, de polpa tendra, sucosa i sabor agredolç,
ens aporta betacarotè, fibra i vitamina C. És una fruita
magnífica tant per menjar crua com per incloure en
melmelades, sorbets, gelats, confitures, flams,
pastissos, fondues de fruita...
   Heu tastat mai el suc de la mandarina? Doncs,
tasteu-lo! És boníssim!

(fragment)

Josefina Llargués. La Filomena llaminera, 2012

GAIA CIÈNCIA

Forget-me-not (s.m.):

Herba anual
de flors principalment
blavoses i de fulles simples;
de les boraginàcies, entera,
malgrat els fruits escabres;
de sort indehiscent,
en són quatre les núcules;

Ser definit i sense gruix
i sense haver
de menester sentit.

Jordi Joan, dins,
Reduccions, 2008, núm., 91,  p. 38

Discretament

Discretament...
perquè el teu bes
no m'esborri dels llavis
el gust del teu cos.


Joana Lladó. El ball. 1994

Tretze que canten

El fet que siguin casualment tretze em fa pensar
en una expressió molt bonica i alliçonadora de
la llengua euskera: ez dok amairu. Significa:
no hi ha tretze. És a dir, no ens excusem mai
amb la pega i la fatalitat. Tot depèn de nosaltres,
de la nostra voluntat. Als catalans, la cançó
ens ho ha demostrat ben clarament.



Fragment del pròleg.

Josep Maria Espinàs, dins,

Joan Ramon Mainat. Tretze que canten. 1982

L'estada a la Gran Bretanya

                              ...
A la Universitat, la meva agradabilíssima
feina d'explicar història i literatura
catalanes, em permet observar professors
i alumnes i veure la varietat, la unitat i
la independència que s'hi respira.
A cadascú se li concedeix un marge
de confiança i no se'l destorba;
se l'estimula.



(Fragment)


Joan Triadú, dins,

Agustí Pons. Joan Triadú, l'impuls obstinat, 1993

Amistat

Del silenci profund dels grans llacs
vinc i porto una cosa divina:
d'invisibles i amables no res
el seu ample contorn es perfila.
Quan davallo pel riu displicent,
concordances perfectes s'afinen.
Si sortia del riu com d'un bany,
l'alba cosa a les mans em lluïa.
No l'estimo per lenta i brogent,
ans per forta, per bella i activa.
Tota jo maldaré sempre més
-ni peresa ni mà em frenarien-
per servar dolçament l'amistat,
que és així com la cosa nomia.


           Viladrau, 2 setembre 1933



Clementina Arderiu. Jo era en el cant. 2012

Edició de D Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba

De meduses, no en vull ni veure

Si fos planta, de ben segur que seria una buguenvíl·lia
                                         i, si fos de la mar, una xarxa.
                                    De meduses no en vull ni veure.




Marta Bertran Perelló. Metamorfosi de colors. 2010

XII Premi de Poesia Vila de Lloseta (2010).

Aula prerafaelita

                   A en Jaume Elias


Estupor il·luminat
dels rostres de color rosa,
alegre ingenuïtat
del límit de cada cosa.

L'anècdota, que no gosa
creure en tal simplicitat,
crea un corser que s'oposa
a anar pel camí fressat.

¿Com, si el pintor no els sabia,
el genet sabrà els camins?
On anirà, bosc endins?

Fent-li llum i companyia
deixa passar un raig de mel
un àngel ros, des del cel.

         
               Florència, 1933



Màrius Torres. Poesies. 1977

El present

El present, doncs, vol dir la vida quotidiana d'una
cultura, i amb ella d'una empresa col·lectiva, amb
més de quatre compromesos i alguna cosa solemne,
flotant (com tantes coses solemnes) del tipus de
l'exigència històrica. Però el quotidià és tant més
concret! Li manca, en canvi, perspectiva, és a dir
informació. Voldríem veure ara, i cal veure-ho,
alguna cosa d'allò que els altres veuran un altre dia.

Per això quan parlem de l'esdevenidor de la nostra
cultura, pensem això: el present és el futur posat al
dia; si, doncs, volem futur hem de posar-nos al dia
sense parar, i de pressa.


(Fragment)

Triadú, Joan. "El present". Serra d'or. [Barcelona] (15 juliol
1969] any XI, núm. 118, p. 35 (499)

Aire

No invoco els espectres,
només vull deixar l'aire tacat de tendresa,
perquè demà s'enverinin
tots aquells que vinguin a respirar-lo.





David Escamilla. Les edats del fred. 2005

Pròleg: Joan Margarit

Epíleg: Jordi Gabarró

Premi de Poesia Goleta i Bergantí del Masnou 2005

Lo pus bell catalanesc del món

Lentes alzines, maternals figueres,
pollancres cristal·lins, dring de font viva,
esclarissades ombres de l'oliva,
armat esvalot mut de romegueres,
el pomerar pintat, fresques pereres,
arrodonida eufòrbia, pleta freda,
amb flors l'albó com d'engruixada seda,
roques llises, capblaus, esparregueres,
pedra amb un liquen, groc com la moneda
del temps que calla entre les caderneres,

blaus, espigats espígols, llentrisqueres
mates enceses, escanya-rossins,
fua aturada dels cabridencs pins
que s'enfilen amb xiulo a les voreres
d'arran de mar, esmusses carritxeres,
escambuixades penyes, vent gregal,
mar: esperit escènic, fonda sal,
roques brescades, conques salineres...
Ran de rel com llengua romanial
pateix flor el romaní de les caeres.


Blai Bonet. El jove, 1987

Canvi de lluna

No oblidis mai qui porta la pluja
des de llunyanes mars, en sacs de pell de cabra bruns:
és la Lluna, quan canvia i repara
els danys de la llarga sequera i de la insolació.

No comptis mai amb la pluja, no la prediguis,
perquè cap poder no pot portar-la,
excepte la Lluna canviant; i qui pot governar-la?

És propensa a endarrerir els aiguats necessaris
-no fos cas que el regal es convertís en deure-
un, dos, tres mesos; i aleshores, de sobte,
no per compassió, sinó per caprici,
conjurarà, potser, d'un oest sense núvols,
una única gota per sobtar amb esperança
cada cara ullerosa girada cap enlaire.

Si fos la Lluna un Sol, comptaríem amb ella
per portar, quan canviés, oportunament, pluja;
però a ningú se li acut agrair al Sol constant
que a l'estiu brilli fer, i suau a l'hivern...
per què hauria, la Lluna, d'escarrassar-se així?

Però si una nit, en canviar, ens porta
una pluja tendra, contínua, fins i tot copiosa,
que no fa mal a cap fulla ni flor, ans cau dolça,
hora rere hora, amarant les fondes arrels,
i la terra, xopa, exhala a l'alba
un gran sospir perfumat de pura gratitud,
aquesta pluja -la primera, sembla, a la nostra vida,
ni pronosticada, ni amoixada, ni esperada-
és el do d'una dona quan estima.

Robert Graves. El país que he escollit : antologia poètica. 2009

Hom prediu

Hom prediu la fi del món,
de Calcuta fins a Atlanta.
Aquells pobles disposats
passaran d'un bot el tràngol,
i a la Vall de Josafat,
trobaran coster amb alzines...
Fugir en massa cap al bosc,
si volguéssim, bé podríem.



144

Miquel Bauçà. El crepuscle encén estels. 1992

Som hereus d'una existència

Som hereus d'una existència
que ens ha fet creure en déus desemparats
i monstres que no existeixen.




Clara Fontanet Abrines, dins,
Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008

Del raig de llum

Del raig de llum
d'un gran instant
treure poemes

Sentir el metall
que al cor batega



Rose Ausländer. Compto els estels dels meus mots. 1997

Medalló montserratí

Quin altar enmig del jardí
els àngels us van bastir!
-És esvelt i assolellat-.
Té per cúpula el cel blau,
l'ambient d'excelsa pau,
i l'amor del Principat.

14 març 1981


Climent Peix. Poesia completa : 1928-1992, 1995

El roig averany

Un gran arbre vermell és damunt la comella
al bell cim del camí. La divina tardor
l'ha tot ell inflamat de la seva encesor
perquè ran d'una fi conegués meravella.
Era tard. Al pendís ressonava una esquella,
s'aplegava el ramat, cantussava el pastor.
Jo de l'herba del camp en la nua frisor
seia sol, pelegrí i decebut de ma estrella.
Arbre, tu més sortós que ma vida esblaimada,
amb son cant el pastor recollí l'ovellada:
no cap somni perdut sentiria mon crit.
I el vell arbre que diu:-L'hora teva s'acosta,
oh lassat viador! Com el sol en la posta
flamareja l'amor al caient de la nit.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

A Roser Bru i a tots els amics i familiars de Xile

...

Però encara floreixen geranis i

hi ha ocells que volen a

mig aire!

Avui, onze de setembre,

sols la mar ens separa.

(Fragment p. 194)

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002

QUALSEVOL HONESTA MESTRESSA DE CASA

Qualsevol honesta mestressa de casa els distingiria:
tenen nas per al peix, ull per a les pomes.
Hi ha cap misteri en quins són els sans
i quins els podrits? Cap, segons ella.

Qualsevol honesta mestressa de casa que, per desgràcia,
hagués contractat una dròpola per fregar,
podria a l'instant distingir entre els criats
els ganduls, els mentiders, els pispes.

Vol dir que hi ha un sisè sentit especial
propi de les mestresses de casa per a les seves vestals tasques?
O bé es tracta d'un fracàs dels altres cinc
en tots aquells que escriuen imprudentment del tema?




Robert Graves. El país que he escollit : antologia poètica, 2009
Ed.: Josep M. Jaumà
Pr.: Lucía Graves

La terra

La terra
em fa
un senyal secret
i diu adeu

Jo li responc
a reveure

Rose Ausländer. Compto els estels dels meus mots. 1997