Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

09 d’octubre 2016

El mar pintat

El pintor, aquarel·lista, il·lustrador, ex-librista i
cartellista vilanoví Joan Llaverias i Labró va
especialitzar-se en marines. Aquest gènere és
l'element primordial que dóna sentit unitari a
la seva obra, ja que el tema de la seva pintura
no és la terra sinó el mar.


(Fragment)

Blanca Giribet
Teresa-M. Sala, 



Llaverias i el mar, 2015


08 d’octubre 2016

Cent companys per a un company

Recordança d'una casa que petjo, diari i maldestre,
cap a un futur de promeses no concertades,
cap a l'aura dels vins i del pa,
cap al mot agredolç del meu poble,
                                                          del teu,
abandonat a sirtes on encallem la nau,
on despullen el nàufrag de parracs i d'esperances
a sol ixent o de nit,
quan l'alba és nostra,
quan sempre ha estat nostra i tu,
                                                      company,
camines prop meu en la tarda vermella, tempestejada,
i, embriac de branques altes,
evoques el demà des de la terra
on som terra de vius i de morts,
l'onda més fonda de l'onada,
antics i precursors, President,
d'una paraula més clara i tan teva: Catalans!



Manuel de Pedrolo, 1970, dins el llibre:

Celdoni Fonoll. La Poesia al carrer. 1977

La idea de les dones grans vigent

La idea de les dones grans vigent en el nostre
imaginari està marcada per aspectes negatius,
i associem menopausa amb la pèrdua de la 
identitat femenina, sense valorar que aquestes
dones són portadores de la memòria històrica,
dels valors i les capacitats del saber fer quotidià,
i que cal aprofitar la seva experiència per construir
un nou ordre simbòlic on se les reconegui 
socialment com a persones de valor.



Fragment de la presentació.


Marta Selva Masoliver, dins,

Anna Freixas Farré. Demà més : dones, vides i temps. 2006

07 d’octubre 2016

Composicions

ha començat a ploure
i entres la roba del balcó

és una precipitada pluja impensada

hem entrat a la tardor sense adonar-nos-en quasi

I



Fragment


Vicent Andrés Estellés, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura. 1997

IV, De Maragall als nostres dies, 2a part / a cura de Giuseppe E. Sansone

Homenatge a Josep Gatnau i Grau








06 d’octubre 2016

L'Alguer, avui

Amb amor
retorn a ponent
vers terres catalanes:
tenc el meu cor
ardent de fe,
trobant mes arrels llunyanes.


Francesc Manunta, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura. 1997

IV De Maragall als nostres dies, 2a part. A cura de Giuseppe E. Sansone

30 de setembre 2016

Instant

Hi ha instants, breus i càlids,
en què una lucidesa transparent
com el vidre de l'aire
et clavilla la pell i les cèl·lules
amb carícies de música,
aigua tèbia i sagnant.

Pensaments com cristalls, aleshores,
reflecteixen la història o l'oblit dels objectes,
et sents viu fins a les ungles
i un trencament harmònic
somou d'onades i tempesta l'oceà de les venes;
reps la crida companya d'estimades andròmines.

Cingles de sensacions envaeixen el cos.
Te'n vas. Lluny enllà de tu mateix.
Embolcallat de boires,
talment estranya nau,
travesses espais lliures,
territoris del gaudi.

Instant. Música. Abaixes.
Et veus abocat sobre els signes
darrere teu mateix, espectador
d'una ànsia enamorada:
el gest, àvid i nu, de l'escriptura:
el misteriós jardí de les paraules.

Un soroll de records, fresquíssim,
caient dins de les mans d'un nen
que té set i vol beure; aquest deler
el deixe a la memòria
de vosaltres, germans
de tantes lluites, companys de matinades.



Josep Piera, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura. 1997

IV De Maragall als nostres dies, 2a part. A cura de Giuseppe E. Sansone

Tenir dret als contes

Als espais que jo anomeno casa
els tigres s'ensenyoreixen del centre del turó
i molt al fons dels boscos
viu el fill de l'home
que va convertir-se en os.

Als cels que tapen
els espais que jo anomeno casa
marits celestes apareixen al cel nocturn
cerca que cercaràs mullers a la terra.

Arbre, penya, ocell, flor,
cada riu té el seu nom
cada muntanya una història
cada història el dret a ser explicada.


Easterine Kire, dins,


XXXII Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2016

Traducció al català de Francesc Parcerisas

Cançó d'amor

M'encanta observar
com la Petia i en Lars es miren als ulls.
Ah, si fos capaç d'embotellar aquest intercanvi
de confiança i de tendresa absolutes
per enviar-lo per tot el món:
els soldats
abandonarien els fusells
i els tancs s'aturarien en sec
i formarien una pila
de runes
i d'odi oblidat.



Easterine Kire, dins,


XXXII Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2016

Traducció al català de Francesc Parcerisas

28 de setembre 2016

Ni jo ni aquest deler de fer

                    On eres tu quan vaig crear la Terra?
                                                    Targum de Job
                                                           JOB, 38.2


Ni jo ni aquest deler de fer

que m'omple els dies,
ni la mà que completa el meu gest,
ni els ulls que riuen
dels fills que hem engendrat.

Res d'això no existia

quan vas crear la Terra.

Ets anterior al temps

i arreu hi ha el teu silenci;
interpreto tan sols un instant
d'aquell somni que llavors et va néixer.



Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar, 2010


27 de setembre 2016

El Mas Guinardó

El Mas Guinardó atresora segles d'històries
i de llegendes, des dels bandolers fins al 1714.
Des del mas, les tropes borbòniques van dur
a terme el setge de la ciutat i, abans, Joan d'Àustria 
hi havia instal·lat les seves dependències.


(Fragment)


Mercè Darbra. El Guinardó i el Baix Guinardó, 2015



Absència del camí

Absència del camí de primavera.
Corba del riu que dalla sempre el vent.
Davalla l’olivar fins al torrent
I la torre al damunt s’està a l’espera.



L’aigua i la tramuntana han fet la creu

allà on era son hort. Ella hi venia.
La rossor del parral s’hi retorcia.
Ara és tot un sorral blanc com la neu.




Josep Sebastià Pons. Cantilena. 1979

25 de setembre 2016

Damunt la taula

Damunt la taula, una tempesta de líquids
El cel s'estremeix
les mans no et basten per recollir la pluja
i caven una rasa.

Al matí gris de la tardor, les veus retornen
invocant el perdó
per tots els mals, i traïdories.
Un bri de pols colpeix un pany de cel
i cau una llavor sobre una terra eixorca.

Pren amb els ulls tancats la llum que et reposa
pren els teus somnis com imatges
on reneixen les cendres estimades dels cossos del cel.



Diane Régimbald, dins,

Finestres obertes = Fenêtres ouvertes. 2007

Il·lustracions: Maurice Maillard

Àlfred

A l'Àlfred, l'ha sorprès una gropada
massa ferotge per plegar-ne veles:
disset dies de lluita acarnissada,
dotze hores de combat entre aspres teles.
En les lleres de vida i mort, Caront
et posà, sanglotant, l'òbol als llavis
per dur-te a l'altra riba d'Aqueront,
que en un traspàs revés, ploren remers i savis.

Amb els cors esquinçats, hem pujat a la barca
que ha besllaurat el riu amb nimfea i sargassos
de pena i de dolor. Hem aprimat els passos
entre adormits nadons tot pregant a la parca
que en fili la bonança, i que ens bressoli el plany
amb la blanca esperança. Fins que un vellutat tint
en cabdellà el bolic cap al fosc averany:
bolcall de càndid llot, tarquim al laberint.

Descansa, Àlfred, fill de la dissort;
has lluitat amb braó i te'ns has mort.
Llisca, al llagut, cap a algun jaç segur,
immune a l'aflicció del món madur.

Arrima al volt la bella flor del Nil:
el lotus d'escalfor, record i estima.
Per molts abrils sense cap maregassa,
compassa, Àlfred, el sol del gentil.



                                  Roses, maig 2005



Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps, 2012


Pròleg: Àngel Rodríguez Lozano

Fotografia de la coberta cedida per gentilesa de Joan Boix



21 de setembre 2016

Gestió de les emocions (1)

Volem ressaltar especialment la importància
de les emocions positives. A diferència de
les negatives, que dirigeixen i concentren
l'atenció en elements de perill, per donar-hi
una resposta ràpida i defensiva, les emocions
positives tenen un paper de cohesió social i
de potenciació de les capacitats personals
constructives.

(Fragment)


Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia, 2013

20 de setembre 2016

L'EMPORDÀ

El mar es deixa,
humit,
un bes sobre la sorra,
se n'allunya
i s'hi acosta,
i un altre bes encara.

I un altre bes d'escuma,
de neu salada,
entre les roques
escarides,
pures.

I el vent.

I els arbres verds
que s'enlairen i es vinclen
en onades de fulles.

Un batec d'harmonies construeix el paisatge.



Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar, 2010

18 de setembre 2016

Vall de Núria

Allà on ja ningú no mira,
brillen encara,
d'una blancor que encega,
uns caramells tardans:
ramells de flors de fred
d'alta muntanya.



Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016

Comentari: Manuel Forcano

INVENTARIAIRE

Vós sou el lector
i jo sóc qui fa inventari;
un altre dia 
vós fareu inventari
i jo seré el lector.



Joan Brossa, entre les coses i la lectura, 1994

17 de setembre 2016

Terra

Terra,
pols,
plasmació del foc,
recer de mars,
matriu dels minerals,
sitja del gra,
aljub de l'aigua de la pluja,
nodridora de plantes i paraules.

Terra,
camí fressat pel temps,
matèria de la casa,
mesura de la sang,
escenari de pells i del desig.

Terra,
saliva,
teixit de fruites i d'aromes,
paisatge de la fam i de la mort,
t'estrenyo entre els meus dits,
et retinc entre els llavis,
t'esculpeixo amb el tacte,
et vesteixo de somnis.


Terra (1994)


Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010


Pròleg de Marie-Claire Zimmermann
Edició a cura de David Jiménez Cot

13 de setembre 2016

De com s'aprèn

De com s'aprèn -i s'aprèn en silenci-,
fem-ne si podem una síntesi clara.

Ningú no posseeix la bellesa absoluta.


D'aquest principi, plenament assumit,

en depèn que el misteri sigui un punt lluminós
a plena nit, o que la vida cremi
sempre en somort, inútil, indecisa.



Miquel Martí i Pol, dins,



Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura. 1997. 

V. 4. De Maragall als nostres dies, 2a part. P. 982

Goig de la paraula

Em crides sempre a més combat,
pensament viu, paraula viva,
enllà i endins de mi mateix.
No em dol, però; què fóra sense tu?
Tot es resol en el teu foc
que crema sense consumir
i en la pedra que dreces davant meu.
En tu i amb tu restitueixo
la densitat de cada cosa dita,
la densitat i més i tot, la vida.


Miquel Martí i Pol, dins,



Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997. 

V. 4, De Maragall als nostres dies, 2a part. P. 981

I és d'un mateix moviment

I és d'un mateix moviment lligat a tot aquest moviment,
que el meu poema encara en el vent, de vila en vila i
riu en riu, corre a les més vastes onades de la terra, 
elles mateixes esposes i filles d'altres onades...

(Fragment)


Vents / Saint-John Perse, 2009

12 de setembre 2016

A Mallorca, durant la guerra civil

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.


                      Barcelona, setembre 1937
                            Imitació del foc, 1938




Bartomeu Rosselló-Pòrcel, dins,


Antologia de la poesia catalana. 2005

A cura de: Rosa Delor, Isabel Grifoll i Lluïsa Julià

Deixa que els llacs

Deixa que els llacs perfumin la nit alta,
i els somnis es vesteixin de neu pura.
Deixa dormir l'esclat de les fogueres
mentre prop teu el teu amat reposa.




Rosa Leveroni, dins,


Antologia de poetes catalans : un mil·leni de literatura. 1997 

Vol. 4, De Maragall als nostres dies, segona part. P. 644. Núm 6


Síntesi subjectiva del paisatge de Jaume Mercader (Camp de Tarragona)

Geometria lírica del paisatge:
rectangles de ceps i verds policroms.

Fisonomitzeu el garrofer -cubista?-
amb aires de romà procònsol.

Ocre i rosa el coixí del procònsol.

Vora el mat cendra del garrofer cubista,
l'atzavara verda.


Joan Llacuna, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·leni de literatura, 1997

Vol. 4, De Maragall als nostres dies, segona part. P. 607