Vivim

Vivim per escriure versos que donin sentit a viure.

Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014 

Epguestia Kuechniella

D'un sac de farina havia fet coques
dolces de regust de llima.
Havia arrebossat aliment per cossos
i ànimes, havia
jugat a fer-la volar com pols d'estels.

D'un sac de farina havia vist
rodar rotllos de Sant Blai
dins d'un forn morú.
Havia escrit un llibre
amb el seu nom.
Havia fet estimar les meues mans
per la manera
d'assaonar-la.

I ara vens tu, i els teus fils de plata
i com una arna cries larves en la farina
que m'havia de salvar.

Alba Camarasa, dins,

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI : mostra poètica. 2012

Incertesa

Tant de bo la incertesa fos tangible,
de color turquesa o de gust agre.
La sabria distingir quan em festeja els somnis.

Tan de bo els anhels fossin acústics,
de melodia suau o de timbals austers.
Em podria tapar les orelles
perquè no em seduïssin amb cada so.

Tan de bo l'amor fos eteri,
invisible o furtiu.
El podria traspassar sense patir-lo,
i evitar el que fa ara, que em trenca el cor.

Montse Assens, dins,

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI : mostra poètica. 2012

Gota de mar

viatger errant
impenitent
nàufrag oníric
entre la pluja d'estels i l'oceà
entre planetes redons
em segueix un rastre
que descriu formes sinuoses
cercles de llum

que petit i que gran és el meu món
dona de l'etern somriure
i tu ets, vida meua
per atzar
la meua salvació

quin vent més fresc
em porta flaires
de timonet i romaní

i una gota de mar

Miquel Català, dins

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI : mostra poètica. 2012

Alguna gent

Alguna gent fugint d'alguna gent.
En algun país sota el sol
i alguns núvols.

Ho deixen enrere tot, algun seu tot,
camps sembrats, gossos, gallines,
miralls on tot just es contempla el foc.

Duen a l'esquena gerres i farcells,
com més buits, més pesen cada dia.

Si s'atura algú, és en silenci,
en l'enrenou li arrabassen el pa a algú
i algú sacseja un nen mort.

Sempre tenen al davant un camí equivocat,
un pont que no és aquest
sobre un riu d'un color estranyament rosa.
Al voltant alguns trets, ara a prop, ara lluny,
a dalt un avió vola quasi en cercles.

Faria falta alguna invisibilitat,
alguna petrificació bruna,
o millor encara, no existir
durant un temps curt, o llarg.

Passarà alguna cosa més, però on, què.
Algú els sortirà a l'encontre, però qui, quan,
amb quines intencions i en quantes formes.
Si té l'opció de triar,
potser no voldrà ser-ne enemic
i els deixarà amb alguna mena de vida.

Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció: Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Diàlegs: Veu de Girona

Amiga Tramuntana, tu que em portes
de l'Empordà la veu de les sirenes
i la veu del pastor de les estrofes,
i arribes perfumada de les vinyes
on has xuclat raïms d'agra dolcesa.
Quan arribes a mi, ja no tens força
i em beses una mica apaivagada,
cansada de trencar fulles malaltes
i destrenar els cabells de les espigues.
Quan arribes a mi ja estàs cansada,
però refàs el teu neguit de viure
fiblant els meus carrers, i encara em geles
la pell de les teulades arrugades...
Però em deixes els ulls nets de sorpreses
i sense teranyines el meu sostre.
I el cristall dels teus dits és com la fulla
d'un ganivet que talla melangies.
I em sento més valenta quan tu passes
en giravolt, per cada cantonada
i t'emportes engrunes de misèria
per esbandir-la dins del blau enorme
del gran Mediterrani que t'espera
per engolir la teva gosadia.

Maria Castanyer, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó

Il.: Mercè Huerta

Diàlegs: Veu de la tramuntana

Jo vindré de la plana assolellada

de l'Empordà frondós. Muntanya i platja.
I esbandiré el verdet de les teulades
i el serrell d'aquesta aigua tremolosa
que enfredoreix les pedres del teu viure
amb una filagarça de misteri...
Jo et cantaré cançons de marinera
i gronxaré les fulles dels teus dies
amb un alè de fred sense malícia
enganxat a les dents blanques de lluna.

Maria Castanyer, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó

Il.: Mercè Huerta

Afirmació

No vull que la buidor m'arrossegui a l'abisme
o falsos mirallets em torbin la volada.
Jo pressento, a l'entorn, batec de coses certes,
tal com l'hivern pressent la futura brotada.

No em digueu que estic sola! Al meu costat caminen
altres éssers com jo, i l'aire no els ofega;
amatents a lluitar contra foscos marasmes,
ofereixen el pit esforçat a la brega.

Jo també toparé amb les altres muralles;

sé que vessaré sang i em courà la ferida...
però vull avançar armada d'esperança
i d'orgull, proclamant que tinc cor i tinc vida.

Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Il.: Lluïsa Cauhé

Pr.: Carles Duarte i Montserrat

Son

Vencent els colors arriba,
amb llet s'estels, blanc oblit,
l'aigua negra de la nit,
ampla, per rius sense riba.

Vers quin passat pensativa
recules pel teu ponent,
memòria, obscurament,
de tant misteri captiva?

Al llot d'aquesta aigua vaga,
la vida larves amaga
atònites d'existir.

Tot en silenci ho destria
ーombres, arbres, nit i diaー
un bri de llum, sols un bri.

Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Ed.: Abraham Mohino i Balet

Romanza sense paraules

En la pica de la font
neda una rosa vermella;
acotada al raig del broc,
hi beu una joveneta;
per la barba i coll avall
li regala l'aigua fresca;
els germanets més petits
riu i riu de la mullena;
ella riu i beu ensems
i al capdavall s'ennuega...
Tots se posen a xisclar,
s'esvaloten i s'alegren,
i el més petitet de tots,
en bressol dins la caseta,
al sentir aquell brogit
tot nuet riu i perneja
i es posa a cantar tot sol
una romanza sens lletra.

Tant de gust de conèixer-lo, senyor Maragall. 2006

Il.: Marta Balaguer

Ed.: M. Carme Bernal i Carme Rubio

Blanca cua de cavall

Blanca cua de cavall
pels anys cedida a la roca, 

penetres arrels, la soca
s'esberla al cim en plomall. 

I rellisques pendís avall
i esquitxes la boca dura
del qui caminant s'atura
per heure ton devessall. 

Oh, tornassolat ventall
celest i amb ombres daurades,
ple de roses encantades

per barnilla i esquenall. 

Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008 

Il·lustracions de Montse Ginesta.

Edició de Marta Nadal.

Voluntat

Jo el que vull és
ser gran de gran
i no vella de vella.
Sortir al món,
i no que entri a casa,
la mirada del cim
i no cucales pel fangar.

No vull l'auca
ni l'enfilall de petjades.
Tampoc pa dolç d'avui
per pa dur de demà.

El que vull és
ser niu de la revolta,
cau de la serp,
soca d'ullastre
i emparar
tots els llamps.

Jo el que vull
és ser
l'embat imparable.

Carlos Minuchin Vilafranca. Magma. 2020

21è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

Llegat

A tu que m'has mirat amb els ulls clars
et deixo les paraules.
Les he trobat al bosc cruixint amb el sauló
i enfilant-se a les branques.
No hi ha ni «déu» ni «dogma» ni «virtut»
que no et faran cap falta
però hi ha llum a dins i un grapat de colors
alegres com rondalles.
La que m'estimo més no te la dic.
Tu que tens aquests ulls valents i clars
ja l'has endevinada.

Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

El camí

Saltant turons, solcant cingleres,
quan fa la recta o als revolts,
com una cinta, el camí serpenteja
i avança i no s'atura enlloc.

Seguint les pautes de la perspectiva,
enllà d'on va envoltat de camps,
el paviment de pedra hi corre i gira,
sense aixecar ni pols ni fang.

Ara travessa per la presa,
sense ni atalaiar l'estany
que una colleta d'ànecs ara creua
d'un cap a l'altre, en diagonal.

Solcant baixades, solcant costes,
tirant pel dret, sempre endavant,
potser com a la vida ve que ens toca
anar més lluny, pujar al més alt.

Enmig de fantasmagories
i dels espais i dels instants,
enmig de traves i d'ajuts benignes,
la vida corre a on vol anar.

I on vol anar, d'hoste o a casa,
és a perviure i viure en fi
com reviu un revolt en la distància
seguint la traça del camí.

1957

Borís Pasternak. Quan escampi. 1984

Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala

La meva mare

La  mare era sempre llunyana amb el pensament:

no era mai on jo era. Retornava
en un altre temps, a la vella casa
de les altes finestres, florentina.
Allí quan era nena
mirava el cel −el recordava
turquesa, lleuger. Aquell color
pastel havia romàs en el seu cor
amb una altra imatge de llavors,
−la seva− en un anunci de Nestlé.
L'any potser era el mil nou-cents tres.
Un muntatge: ella mateixa sanglotava
sense la xocolata que l'altra
nena sortosa
menjava tot embrutant-se la cara.

Anunci del malastre! I certament ella
sense plorar més, va tenir la sort
de ser sempre on no volia,
de no tenir allò que cercava
llevat del cel pintat a la ment,
turquesa, lleuger, aquell cel de sempre.

Bianca Tarozzi. Prima e dopo. 2000 ; tr.: Enric Bou

dins Reduccions : revista de poesia, núm. 91

La voluble cançó

Sé d'una cançó 
que no em costà aprendre
sense anar a lliçó:

que el prat era tendre,
l'ocell inquiet,
altes les estrelles,
el bosc un secret,
brunzents les abelles;
que el sol i la lluna
no poden ser amants,
que la terra és bruna
i els mars inconstants.
La natura rica
omple tots els buits,
si la llavor és xica
ubèrrims els fruits.
Quan l'home la tracta
amb urc o despit,
no hi pot trenar pacte
per al seu profit.

De La terra benigna.

Poemes de Montserrat Vayreda : antologia 1945-2004. 2005

Edició i estudi: Anna M. Velaz i Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

Cireres

Les cireretes ja pengen de l'arbre
com fanalets d'una festa major;
enlluernats, els ocells hi fan via,
enamorats d'aquell món de color.
Prou que coneixen la dolçor tancada
dins de la bola vermella i lluent!
Cada any hi venen a la primavera
i els acull, l'arbre, generosament.

Qui no els hi vol és el pagès, que espera
fer la collita per dur-la a mercat,
i s'enrabia si en lloc de cireres
troba les cues i el pinyol pelat.

Au, que no et dolgui, pagès! A vegades,
matant les cuques, l'ocell t'ha ajudat.

Joana Raspall. A compàs dels versos. 2003

Il.: Oriol Moret

EUROPA

Sé que ens observen
els peixos dins de l'aigua.
N'hi ha un que plora.

Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020

Premi Mallorca de Poesia 2019

Li pinto un antifaç a ma germana

Li pinto un antifaç a ma germana
de color verd de seda i plata.
Lluny del cartró i de la mirada
hi ha un senyor que pesca mots
fosforescents dins una bassa.
Ah! Unes ulleres per a llegir
pensaments! És en Brossa tirant daus
rere la màscara. El jardí del paradís
ara és de vent. Enlloc d'Arcàdia
es diu Aura, aquest poema.

Blanca Llum Vidal. Nosaltres i tu. 2012

La pell

Ressegueixo els teus peus
amb un gest de tendresa,
n’intueixo els camins i les nafres,
els freds i les fatigues,
duent-te enllà de tu,
de les mans que coneixes.

T’imagino a la sorra,
el blau tacte de l’aigua llepant-te.
Mor el món.
Et recordo en la pell
que ara aprenc a estimar.



Carles Duarte. La llum. 2001

Fotografies: Francesc Guitart

Baladeta

              va,tu,leggera e piana

En la nit, en silenci,
llegeixes un full no escrit:
per on heu desaparegut
vosaltres, hores embruixades

En la nit, en silenci,
recollit com abans de la història,
on el rastre de l'esperit val tant
com una pedra santa i antiga -

oh tots els que heu viscut
no demane al vostre cos
ni als vostres ossos on són ara
ja no basteixen ni sostenen res

només pregunte on és allò
que incitava a viure
la cendra que es regirava
en focs encesos fa molt temps

hi ha un fil que condueix
del primer fins a tu
on és aquest indret
en què hom s'uneix amb la cendra

oh pensaments pronunciats en va
oh cors crucificats en va

és preciosa la teranyina sota la rosada
arran del camí per on vaig
a l'alba

Nikica Petrak, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2020. Núm. 115. P. 76-77

¿Qui vigila i et guarda

¿Qui vigila i et guarda
i no fa mai soroll?

¿Qui s'emporta l'estona
quan descansa l'amor?

¿Qui fa frau a l'estança
i a les hores de son?

¿Qui fa cau i escalfor?

Com un guarda a la porta
que desitja silent
que no acabi aquest torn

Pau Gener Galin. Flama de bruc. 2015

s'esmicola el temps

s'esmicola el temps, iaia.
no tinc les mans a punt.
per recollir les miques de tu
que apareixen. de sobte.
entre la menta. i la moc.
per recollir l'olor dels dies vius amb els ulls.

Núria Armengol Freixas. Fractura. 2017

Oh, estrelles!

Amb una mar d'impulsos i esperances cegues
que porto dins,
davant la vostra llum jo m'agenollo, oh estrelles,
i flames d'adoració
cremen en els meus ulls com espelmes d'ofrena.
Calfreds que arriben del vostre país em besen
el cos amb llavis freds de gel
i petrificat us pregunto:
cap a quins mons aneu i cap a quins abismes?
I rodamón com soc,
em sento avui l'ànima més soliua
i fujo empès per un impuls, mes no sé –on.
Un sol destí m'és llum i em dona força:
oh, estrelles, ni tan sols vosaltres
no teniu cap designi en el camí,
però potser per aquesta raó conqueriu l'infinit!

Lucian Blaga. Els poemes de la llum. 2016

Trad.: Corina Oproae

El cel

 (Ewe)

De nit, el cel és com una ciutat

plena d'homes i bèsties,

on ningú no ha matat mai un ocell,

ni cap ós ha devorat la seva presa.

No hi ha accidents, ni desgràcies

en la immensitat dels estels.

Allà, tothom coneix l'indret

on viuen amagats els somnis.

Josep-Ramon Bach [recopilador]. Ploma blanca : poesia oral africana. 1999

Il·lustracions: Ramiro Fernàndez Saus

Nou senyal

Vent encrestant la mar, núvols en dansa,
mirades fugisseres de cel blau.
Entra el Sol al senyal de la Balança:
les portes baten i la fulla cau.
      Els camins són voltats d'esgarrifança
i hi ha un sospir en cada pany de clau;
roden lívides formes imprecant-se
per les finestres d'un desert palau.
      El món en doina vocifera i dringa,
gemeguen ecos i turons balmats.
Del goig d'ahir la trista pelleringa
és encalçada per xiulets irats.
      Però só, tot llegint, ocult i lliure,
i un dolç caliu m'ensenya de somriure.

Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Ed.: Joan Ferraté

els poetes parlen

els poetes parlen de coses generals
però ella no
hereva de l'unicorn travessa
fileres deesses del típic
cap de cavall i cos de dona
només
concreta deformitats
del fill nonat
ella no
decideix no parlar més
de coses generals
i neda neda i neda

Mireia Vidal-Conte. Severa rosa. 2020

Plantaré el cos

Torrent de paraules que s'estimen
 i xoquen les unes amb les altres,
es disparen i s'esfilagarsen.
Encara no tenen dents i bramen.
Us acarono per fora,
petites paraules,
estels refulgents
dins el ventre d'amor,
escolteu la pell que es bada
en l'horitzó silent.
A dins l'aigua salada
batec d'emocions,
vida diminuta
que s'enfila. 

Martina Escoda, dins,

Màscares i reclams : vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló. 2011

Pròleg de Carme Riera.

podria parlar-vos

podria parlar-vos
de la malnutrició
i de la malnutrició emocional

del paludisme de l'ànima
de la indigència de la manca d'imaginació

de la pobresa d'esperit

però –fet i fet–
prefereixo parlar-vos de tot el contrari

Pau Gener Galin. Flama de bruc. 2015

Matriarca silenciosa

Matriarca silenciosa
de mil generacions,
arrossega la llenya,
arrossega la vida,
carrega la Història.

Els ulls dels pobres. 2005

Poesia: Pere Casaldàliga
Fotografia: Joan Guerrero

Pròleg: Francesc Escribano
Traducció: Isabel Obiols