I.
El silenci en la cançó
són els mots que no es diuen
però s'intueixen.
II.
Per fer servir bé la paraula
em cal saber utilitzar el poder del silenci.
Ivette Nadal. L'àngel i la infermesa del pensament. 2020
I.
El silenci en la cançó
són els mots que no es diuen
però s'intueixen.
II.
Per fer servir bé la paraula
em cal saber utilitzar el poder del silenci.
Ivette Nadal. L'àngel i la infermesa del pensament. 2020
D'un sac de farina havia fet coques
dolces de regust de llima.
Havia arrebossat aliment per cossos
i ànimes, havia
jugat a fer-la volar com pols d'estels.
D'un sac de farina havia vist
rodar rotllos de Sant Blai
dins d'un forn morú.
Havia escrit un llibre
amb el seu nom.
Havia fet estimar les meues mans
per la manera
d'assaonar-la.
I ara vens tu, i els teus fils de plata
i com una arna cries larves en la farina
que m'havia de salvar.
Alba Camarasa, dins,
Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI : mostra poètica. 2012
Tant de bo la incertesa fos tangible,
de color turquesa o de gust agre.
La sabria distingir quan em festeja els somnis.
Tan de bo els anhels fossin acústics,
de melodia suau o de timbals austers.
Em podria tapar les orelles
perquè no em seduïssin amb cada so.
Tan de bo l'amor fos eteri,
invisible o furtiu.
El podria traspassar sense patir-lo,
i evitar el que fa ara, que em trenca el cor.
Montse Assens, dins,
Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI : mostra poètica. 2012
viatger errant
impenitent
nàufrag oníric
entre la pluja d'estels i l'oceà
entre planetes redons
em segueix un rastre
que descriu formes sinuoses
cercles de llum
que petit i que gran és el meu món
dona de l'etern somriure
i tu ets, vida meua
per atzar
la meua salvació
quin vent més fresc
em porta flaires
de timonet i romaní
i una gota de mar
Miquel Català, dins
Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI : mostra poètica. 2012
Alguna gent fugint d'alguna gent.
En algun país sota el sol
i alguns núvols.
Ho deixen enrere tot, algun seu tot,
camps sembrats, gossos, gallines,
miralls on tot just es contempla el foc.
Duen a l'esquena gerres i farcells,
com més buits, més pesen cada dia.
Si s'atura algú, és en silenci,
en l'enrenou li arrabassen el pa a algú
i algú sacseja un nen mort.
Sempre tenen al davant un camí equivocat,
un pont que no és aquest
sobre un riu d'un color estranyament rosa.
Al voltant alguns trets, ara a prop, ara lluny,
a dalt un avió vola quasi en cercles.
Faria falta alguna invisibilitat,
alguna petrificació bruna,
o millor encara, no existir
durant un temps curt, o llarg.
Passarà alguna cosa més, però on, què.
Algú els sortirà a l'encontre, però qui, quan,
amb quines intencions i en quantes formes.
Si té l'opció de triar,
potser no voldrà ser-ne enemic
i els deixarà amb alguna mena de vida.
XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»
Amiga Tramuntana, tu que em portes
de l'Empordà la veu de les sirenes
i la veu del pastor de les estrofes,
i arribes perfumada de les vinyes
on has xuclat raïms d'agra dolcesa.
Quan arribes a mi, ja no tens força
i em beses una mica apaivagada,
cansada de trencar fulles malaltes
i destrenar els cabells de les espigues.
Quan arribes a mi ja estàs cansada,
però refàs el teu neguit de viure
fiblant els meus carrers, i encara em geles
la pell de les teulades arrugades...
Però em deixes els ulls nets de sorpreses
i sense teranyines el meu sostre.
I el cristall dels teus dits és com la fulla
d'un ganivet que talla melangies.
I em sento més valenta quan tu passes
en giravolt, per cada cantonada
i t'emportes engrunes de misèria
per esbandir-la dins del blau enorme
del gran Mediterrani que t'espera
per engolir la teva gosadia.
Maria Castanyer, dins,
La Girona dels poetes. 2005
Ed.: Narcís-Jordi Aragó
Il.: Mercè Huerta
Vencent els colors arriba,
amb llet s'estels, blanc oblit,
l'aigua negra de la nit,
ampla, per rius sense riba.
Vers quin passat pensativa
recules pel teu ponent,
memòria, obscurament,
de tant misteri captiva?
Al llot d'aquesta aigua vaga,
la vida larves amaga
atònites d'existir.
Tot en silenci ho destria
ーombres, arbres, nit i diaー
un bri de llum, sols un bri.
Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002
Ed.: Abraham Mohino i Balet
En la pica de la font
neda una rosa vermella;
acotada al raig del broc,
hi beu una joveneta;
per la barba i coll avall
li regala l'aigua fresca;
els germanets més petits
riu i riu de la mullena;
ella riu i beu ensems
i al capdavall s'ennuega...
Tots se posen a xisclar,
s'esvaloten i s'alegren,
i el més petitet de tots,
en bressol dins la caseta,
al sentir aquell brogit
tot nuet riu i perneja
i es posa a cantar tot sol
una romanza sens lletra.
Tant de gust de conèixer-lo, senyor Maragall. 2006
Il.: Marta Balaguer
Ed.: M. Carme Bernal i Carme Rubio
Jo el que vull és
ser gran de gran
i no vella de vella.
Sortir al món,
i no que entri a casa,
la mirada del cim
i no cucales pel fangar.
No vull l'auca
ni l'enfilall de petjades.
Tampoc pa dolç d'avui
per pa dur de demà.
El que vull és
ser niu de la revolta,
cau de la serp,
soca d'ullastre
i emparar
tots els llamps.
Jo el que vull
és ser
l'embat imparable.
Carlos Minuchin Vilafranca. Magma. 2020
21è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors
A tu que m'has mirat amb els ulls clars
et deixo les paraules.
Les he trobat al bosc cruixint amb el sauló
i enfilant-se a les branques.
No hi ha ni «déu» ni «dogma» ni «virtut»
que no et faran cap falta
però hi ha llum a dins i un grapat de colors
alegres com rondalles.
La que m'estimo més no te la dic.
Tu que tens aquests ulls valents i clars
ja l'has endevinada.
Núria Albó. L'encenedor verd. 1980
Saltant turons, solcant cingleres,
quan fa la recta o als revolts,
com una cinta, el camí serpenteja
i avança i no s'atura enlloc.
Seguint les pautes de la perspectiva,
enllà d'on va envoltat de camps,
el paviment de pedra hi corre i gira,
sense aixecar ni pols ni fang.
Ara travessa per la presa,
sense ni atalaiar l'estany
que una colleta d'ànecs ara creua
d'un cap a l'altre, en diagonal.
Solcant baixades, solcant costes,
tirant pel dret, sempre endavant,
potser com a la vida ve que ens toca
anar més lluny, pujar al més alt.
Enmig de fantasmagories
i dels espais i dels instants,
enmig de traves i d'ajuts benignes,
la vida corre a on vol anar.
I on vol anar, d'hoste o a casa,
és a perviure i viure en fi
com reviu un revolt en la distància
seguint la traça del camí.
1957
Borís Pasternak. Quan escampi. 1984
Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala
Les cireretes ja pengen de l'arbre
com fanalets d'una festa major;
enlluernats, els ocells hi fan via,
enamorats d'aquell món de color.
Prou que coneixen la dolçor tancada
dins de la bola vermella i lluent!
Cada any hi venen a la primavera
i els acull, l'arbre, generosament.
Qui no els hi vol és el pagès, que espera
fer la collita per dur-la a mercat,
i s'enrabia si en lloc de cireres
troba les cues i el pinyol pelat.
Au, que no et dolgui, pagès! A vegades,
matant les cuques, l'ocell t'ha ajudat.
Joana Raspall. A compàs dels versos. 2003
Il.: Oriol Moret
Sé que ens observen
els peixos dins de l'aigua.
N'hi ha un que plora.
Li pinto un antifaç a ma germana
de color verd de seda i plata.
Lluny del cartró i de la mirada
hi ha un senyor que pesca mots
fosforescents dins una bassa.
Ah! Unes ulleres per a llegir
pensaments! És en Brossa tirant daus
rere la màscara. El jardí del paradís
ara és de vent. Enlloc d'Arcàdia
es diu Aura, aquest poema.
Blanca Llum Vidal. Nosaltres i tu. 2012
va,tu,leggera e piana
En la nit, en silenci,
llegeixes un full no escrit:
per on heu desaparegut
vosaltres, hores embruixades
En la nit, en silenci,
recollit com abans de la història,
on el rastre de l'esperit val tant
com una pedra santa i antiga -
oh tots els que heu viscut
no demane al vostre cos
ni als vostres ossos on són ara
ja no basteixen ni sostenen res
només pregunte on és allò
que incitava a viure
la cendra que es regirava
en focs encesos fa molt temps
hi ha un fil que condueix
del primer fins a tu
on és aquest indret
en què hom s'uneix amb la cendra
oh pensaments pronunciats en va
oh cors crucificats en va
és preciosa la teranyina sota la rosada
arran del camí per on vaig
a l'alba
Nikica Petrak, dins,
Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2020. Núm. 115. P. 76-77
¿Qui vigila i et guarda
i no fa mai soroll?
¿Qui s'emporta l'estona
quan descansa l'amor?
¿Qui fa frau a l'estança
i a les hores de son?
¿Qui fa cau i escalfor?
Com un guarda a la porta
que desitja silent
que no acabi aquest torn
Pau Gener Galin. Flama de bruc. 2015
Amb una mar d'impulsos i esperances cegues
que porto dins,
davant la vostra llum jo m'agenollo, oh estrelles,
i flames d'adoració
cremen en els meus ulls com espelmes d'ofrena.
Calfreds que arriben del vostre país em besen
el cos amb llavis freds de gel
i petrificat us pregunto:
cap a quins mons aneu i cap a quins abismes?
I rodamón com soc,
em sento avui l'ànima més soliua
i fujo empès per un impuls, mes no sé –on.
Un sol destí m'és llum i em dona força:
oh, estrelles, ni tan sols vosaltres
no teniu cap designi en el camí,
però potser per aquesta raó conqueriu l'infinit!
Lucian Blaga. Els poemes de la llum. 2016
Trad.: Corina Oproae
Vent encrestant la mar, núvols en dansa,
mirades fugisseres de cel blau.
Entra el Sol al senyal de la Balança:
les portes baten i la fulla cau.
Els camins són voltats d'esgarrifança
i hi ha un sospir en cada pany de clau;
roden lívides formes imprecant-se
per les finestres d'un desert palau.
El món en doina vocifera i dringa,
gemeguen ecos i turons balmats.
Del goig d'ahir la trista pelleringa
és encalçada per xiulets irats.
Però só, tot llegint, ocult i lliure,
i un dolç caliu m'ensenya de somriure.
Josep Carner. Poesies escollides. 1979
Ed.: Joan Ferraté
els poetes parlen de coses generals
però ella no
hereva de l'unicorn travessa
fileres deesses del típic
cap de cavall i cos de dona
només
concreta deformitats
del fill nonat
ella no
decideix no parlar més
de coses generals
i neda neda i neda
Mireia Vidal-Conte. Severa rosa. 2020