Goteja la font,
cada gota un soroll sord.
Terra mullada.
Reguera de bosc
aigua pels animalons.
Natura solvent.
Botes al bassal
del vailet enjogassat.
Fang sec al matí.
Sopa fumejant,
caliu a la llar i baf
a les rajoles.
Mònica Huix-Mas. Paraules senzilles. 2012
Esborrau-me del quadre,
que vull ser l'alzina del paisatge,
o la grívia que s'hi colga,
o la molsa que li guarda l'aigua.
Antonina Canyelles. D'estructura circular. 2007
ESTIMO ELS arbres generosos del bosc quiet
després del lent batec dels dies fràgils,
quan hem perdut cabanes i fogueres.
En núvols de ningú m'he construït
l'espai tan reduït de les quimeres
i els arbres de la ment em xiuxiuegen,
branques al vent de totes les mancances.
Els vells somnis, ocells que se m'escapen
dels arbres despullats quan ve l'hivern.
M'he emmirallat en versos poderosos,
altres indrets m'han modelat paisatges:
mil alfabets a canvi d'una imatge.
Soc solitària com el xiprer
que guarda casa i terra en el silenci,
vinclant-se en la negror de la nit quieta.
Com ell emmarco els camps madurs d'estiu
i amago vells secrets
entre les fulles negres.
Mireia Lleó i Bertran. Miradas de agua = Mirades d'aigua. 2019
Tr. al castellano: Rodolfo Häsler
Era un nen, i ho recordo: aquella finestra,
d'on sovint m'abocava a mirar el corraló
abocant-m'hi com a una pedrera,
sota els arbres d'un migdia fosc.
Voravia, pedrís, i l'esglèsia a mà esquerra
amb les cúpules altes, portals soterrats,
i els pollancs ben tofuts, d'ombra espessa,
protegint el muret des del cap al xamfrà.
I darrere la tanca els camins que es perdien,
que semblaven anar a l'abandó d'uns jardins.
I aquell lloc era tot un enigma
quan s'omplia d'un món femení.
Al capvespre, una colla de gent coneguda
visitava les noies, tota una munió,
i els lilàs ja florits, amb les fulles,
pinzellaven els seus finestrons.
I les dones més grans, excessives, bramaven
indignades, furioses: i anaven entrant
palplantant-se a les portes, com arbres
dels vorals dels parterres urbans.
De vegades calia alçar celles esquerpes
i aguantar un piupiueig de flagells, però més tard
veure com la passió és una ciència,
com l'elogi és la gesta més gran.
Totes elles, les sento, presències fugaces
que han trobat l'altra riba ─que poc les conec;
tot passat, vull donar-los les gràcies,
sí, i a totes, per tot el que els dec.
1958
Borís Pasternak. Quan escampi. 1984
Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala
Per llargs camins de ferro, ruïnosos, damnats,
vaig sol pel nord d'Itàlia, viatger que es fa vell.
I recorde com era aquell poble on vaig créixer
des d'una ciutat clara on sempre he de tornar,
la ciutat de cent torres, bella com tardors d'or,
en espere setembres que no em cremen els ulls
i on mire uns jardins plens de florides d'estiu,
uns arbres centenaris, fulles seques per l'herba.
Tinc amb mi la presència dels remots onze anys
on un estiu trobava el temps i la nostàlgia
com una agulla d'or que en el sentit es clava.
Pare l'orella en terra, sent el nou pols del temps
i el batec del passat, sense esforç, s'obri pas.
La cambra d'un hotel m'arrecera i em parla.
Gaspar Jaén Urban, dins,
Reduccions : revista de poesia. Setembre 2008. Núm. 91. P. 11
Passà la joia exquisida
del bell temps de ta florida
i avui regales un plor
d'emmelada fruita d'or;
i la merla llaminera
canta tes glòries, primera.
Maria Antònia Salvà, dins,
Els arbres de la poesia catalana. 2007
Drac ciclòpic, banyut, d'escata pètria.
De nit peixa el ramat en camp llustrós.
Les lluminoses flors salten per l'herba:
són pàl·lides o grogues, verd o roig.
Alguna que s'envola, ho fa amb un tro
i es perd enllà dels núvols i foscors.
Un silenci d'esquelles crida el somni...
No ve el somni... Ve la son.
I navego per mar de llargues ones
entre ramells d'illots.
Les veus són conegudes, dolces...
I un rostre, que no és la lluna, Lluminós!
(Ciutat de Mallorca, agost 1980)
Ventura Ametller. Antologia d'emergència. 2016
Ed.: Joan Carles González Pujalte i Marta Puigventós Pons
M'estimo l'impalpable:
l'aire blau de les pedres,
l'ombra del nen que juga
sense trucs a l'escull,
l'interludi fugaç
on els ulls es fan nobles
o el soroll del silenci
que el mar antic recull.
Deixo que m'erosioni
com sosté la carícia
l'aigua encalmada i neta
damunt els còdols blancs.
I després ho atresoro.
Com tapava a la platja,
sota la tovallola,
aquells mirallets verds
que semblaven malalts.
Borís Pasternak. Quan escampi. 1984
Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala
T'he despertat: tenies
la cara plena
de sol, i tanta
llum sobre la llum closa
dels teus ulls! Jo mirava
les palpitants parpelles
com l'ombra d'una vela
sobre el mar, o com l'ala
d'un ocell entre les roses.
(Part II)
Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores. 1990
Cau la pluja sobre els camps
i sobre la fulla nova
de la primera alzina del bosc,
i truca a la finestra
de la cambra dels nens
adormits amb la música dolça
el suau xiuxiueig
que es desfà pels vidres.
Joana Bel. A la nit, el bosc belluga. 2005
Il·lustracions: Mabel Piérola
Soc la memòria
del climateri
de totes les dones.
Declaro amb humilitat:
cada gest
és la petjada d'elles.
Marta Pérez Sierra. M'he empassat la lluna. 2015
Fotografies d'Enric Macià.
Pròleg de Teresa Forcades.
Epíleg de Sònia Moll.
Obra finalista del IV Premi de Poesia Miquel Arimany 2013
D'aquesta finestra surt la meva Via sacra,
de vint anys ençà cada dia torna a sortir,
carretera que no va a Gènova ni a Brindisi,
canvia cada dia meta i direcció,
a aquesta finestra s'obren les altres
carreteres ––àngels, somnis, íncubes, xalocs––.
Un remorós port de Ripetta
formigueja ––invisible i silenci.
Aquestes muralles de maons-segles
talla esquerp un colom. A l'alè viu
i dens dels fantasmes, el crespinell
sensitiu s'estremeix en el guix d'algun tub.
Maria Luisa Spaziani, dins,
Maria Àngels Anglada. Paisatge amb poetes. 1999
Il·lustracions: Amèlia Arumí
Deia el poeta que els adeus
eren mans esteses cap al mar,
vers els barcos que fugien
amb les cobertes carregades,
cap allà on les ones lluïen
retorçant-se i bramant assolellades.
I que a l'arribar a port
s'estenien de nou
com gavines esvalotades.
L'adeu no és res més
que un fins ara,
és la il·lusió de retrobar-se
cada vegada.
Diguem-nos adeu, si cal,
o diguem-nos un fins ara
perquè cada dia al trencar l'alba,
sigui com una nova arribada.
De Des de vora la mar.
Mercè Ullés Vallhonrat, dins,
Dones poetes de la Maresma. 2021
Ed.: Emília Illamola i Queralt Morros
Aigua m'escapo
dintre d'un vas m'espero sé la forma
un instant amb quina set m'estiren
em desdibuixo
del cor
potser per tornar a néixer.
Felícia Fuster. Obra poètica : 1984-2001. 2010
Edició a cura de Lluïsa Julià.
Al murmuri de tes rieres,
al dolç xiu-xiu dels faigs, dels polls,
dels castanyers, de les sureres,
al cant dels grills en los rostolls,
quin pler, quina delícia m'era,
mirar ta nit, per temps suau,
sembrant dels estels l'arenera
sobre el desert de ton cel blau!
Nit estrellada, nit serena,
nit amorosa, nit amena,
qui no t'ha vist,
per ell so trist!
Pere Talrich. Recorts del Rosselló : ab traducció á francés enfront. 1887
Il.: L. Le Nain i P. Teyssonnières
A l'esquena hi duc un farcell
abundós, però lleuger i fràgil,
un farcell que empara i empeny,
un farcell amb lletres i ulls,
tot d'estris d'expressió
i de comunicació:
vitamina del dedins.
(I)
Gemma Arimany. Ulls a través. 2010
XV Premi de Poesia «Miquel Martí i Pol» de 2010
Com qui vol fer arreplega
de colors i d'aromes
enmig del gel perpetu
on no creixen les flors,
així em pren, de vegades,
l'esperança dels dies,
desig de ser i d'estar,
de set i d'escalfor.
De: El lloc on l'ull descansa
Mònica Miró Vinaixa. Al dellà de l'enlloc. 2021
Hem de ser com Pessoa plurals i bilingües
arribar si és que en té el serhumà al fons de l'ànima
Sense més heretat patrimoni o pervindre
que la llengua on perdura el record d'una terra
que estim fins a la mort que vull plena de vida
assegut agraït al turó del quadern
cant illòman un mar on es banya la lluna
M'he enfrontat rescrivint revoltat a l'absurd
He trobat entre els llibres essència i sentit
Com un vent que remou amorós el pinar
L'Esperit ompl el cel d'una dantesca llum
Cal fer versos que ens obrin als altres i al món
No es pot viure tancat dins l'espai d'un poema.
Fragment final de Nura.
Ponç Pons. Nura. 2006
Premi Ramon Llull de les Illes Balears
Premi de la Crítica 2007
Decorat dormitori, escriptori i diferents
elements kafkians (2011)
R. GELADÓ i X. PLANA
George Samsa es transforma
a la vora d'un llit,
i a Josef K. l'inculpen
en la cambra d'un pis.
Foraster a la llar pròpia,
o bé com a inquilí,
Kafka viu el desordre
d'un recambró petit,
i també a Malá Strana
on, lliure i quiet, escriu.
Jordi Julià. Kafkart.
Premi Pepi Pagès 2012
Aquesta boira plana
a dins el pit fa llum;
sentim que ens encomana
un tremolor de fum.
Ens fa veure més clar,
més viu, el món obscur
i no ens encercla en va:
ens pren, son alè pur.
És com sol al tossal,
pegallosa i sensible;
circumda el vell casal
amb un somni visible.
Santuari de Queralt, 31-VIII-1965
Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002
Ed.: Abraham Mohino i Balet
M'he quedat tota soleta,
nens i nenes ja han marxat.
Les classes, callades i buides...
L'estiu ja és arribat!
El porxo sense converses,
el pati mut de rialla.
La calor que tot ho envolta...
m'ha deixat sense canalla!
Lola Casas. Poemes i cançons de les quatre estacions. 2009
Il.: Linhart
