Copsarem en llibertat
ingravideses de l'aigua,
fesomies de l'Onyar...
Margarita Colom. I de sobte l'Onyar. 2002.Vol. 2, p.26
Replegat en la pols com una fusta vella,
l'ocell que vola sol bat fortament les ales:
per què el seu cant degut és un filet de sang
i l'espai que ara deixa la mesura de l'ànima?
Susanna Rafart. L'ocell a la cendra. 2010
Més comprendràs com més els mots t'apropin
a la vora del riu de tu mateix
i sense por t'encaris amb la teva
fluent realitat.
Mudances, ritmes,
no fan més que ennoblir-te i afermar-te
quan els saps assumir sense recances.
Ofega, doncs, tot allò que t'allunyi
del projecte de tu i accepta totes
les solituds i totes les mancances
sense neguit.
Fes de l'amor la norma
que t'alliberi de temors i angoixes
i et faci clars els horitzons del somni.
Miquel Martí i Pol. Els bells camins. 1994
Premi Salvador Espriu 1987, convocat per l'Ajuntament de Santa Coloma de Farners
Premi Ciutat de Barcelona de poesia catalana, 1987
Xarxes o pells,
colors de llum,
clivells,
ordit de fulles.
L'aire silent,
un bleix,
una onada de pedra,
els negres glops
d'un foc antic,
un cel de fulles,
un fil que creix
i que teixeix
colors de llum,
l'iris dels ulls
des d'on la terra
et mira.
Sarrià, Barcelona, gener de 1993
Carles Duarte, dins,
Si no sabíem el que és,
i el que no és; si només
ateníem certs motius
i certs colors; si les arrels
de l'existir es trobaven en una
altra vida; si l'esperança era
poca i mal dibuixada i si
la paraula no era un acte,
tampoc aquestes ratlles no
serien un poema.
Joan Brossa, dins,
Nova antologia de la poesia catalana. 1973
Edició: Joan Triadú
descobrir l'olor de l'arbre
que impregna
el teu matí
descobrir que el teu matí
fa olor
d'arbre
arbre que s'alça
a l'endins
cos desplegat en paisatge
arbre d'espirals
laberints i clarianes
arbre ànima
Laia Llobera. Boscana. 2018
Pr.: Lluís Calvo
Epíleg; David Fernàndez
escolte el pas d'aquella que camina
sobre els meus passos.
entre la flama i la fusta,
entre l'ara i el sempre o mai,
soc una altra als ulls
d'aquella que em mira
i en mi canta i plora i aguaita,
mirada fosca que des del fons alena
i es recorda flama i fusta
d'un bosc cremat.
Anna Montero. On els camins s'esborren. 2018
La mateixa aigua
no pot ésser beguda
per dues boques.
Només la set és nostra,
és una i ens iguala.
De Enfilall de tankes
Joana Raspall. Ales i camins. 1991
És un arbre, la morera,
que a l'hivern està pelat
i quan ve la primavera
mil fulletes treu pel cap;
quan les veu el cuc de seda,
diu: "Les fulles, nyam-nyam-nyam,
són com un bon plat de bledes
o una plata d'enciam."
Ricard Bonmatí. Patapam, pim-pam. 2017
Il.: Roser Rius
sempre neixen parets damunt del fil
i dalles dins de l'ombra. Cada veu
d'aigua va disfressada, no sabeu
si la infantesa us torna. De perfil,
direu mentides, cent vegades, mil.
Retardareu els mots amb el correu,
fareu les ratlles tortes i el conreu
del cos cada vegada més subtil.
Les tempestes a dins dels quatre murs
amb un vaivé de pèndol desfaran
batecs incerts, ordinadors segurs.
Boira de neu sobre cabells madurs
us podrà dir, potser, que una hora és gran
i que la sorra és feta de futurs.
Goteja la font,
cada gota un soroll sord.
Terra mullada.
Reguera de bosc
aigua pels animalons.
Natura solvent.
Botes al bassal
del vailet enjogassat.
Fang sec al matí.
Sopa fumejant,
caliu a la llar i baf
a les rajoles.
Mònica Huix-Mas. Paraules senzilles. 2012
Esborrau-me del quadre,
que vull ser l'alzina del paisatge,
o la grívia que s'hi colga,
o la molsa que li guarda l'aigua.
Antonina Canyelles. D'estructura circular. 2007
ESTIMO ELS arbres generosos del bosc quiet
després del lent batec dels dies fràgils,
quan hem perdut cabanes i fogueres.
En núvols de ningú m'he construït
l'espai tan reduït de les quimeres
i els arbres de la ment em xiuxiuegen,
branques al vent de totes les mancances.
Els vells somnis, ocells que se m'escapen
dels arbres despullats quan ve l'hivern.
M'he emmirallat en versos poderosos,
altres indrets m'han modelat paisatges:
mil alfabets a canvi d'una imatge.
Soc solitària com el xiprer
que guarda casa i terra en el silenci,
vinclant-se en la negror de la nit quieta.
Com ell emmarco els camps madurs d'estiu
i amago vells secrets
entre les fulles negres.
Mireia Lleó i Bertran. Miradas de agua = Mirades d'aigua. 2019
Tr. al castellano: Rodolfo Häsler
Era un nen, i ho recordo: aquella finestra,
d'on sovint m'abocava a mirar el corraló
abocant-m'hi com a una pedrera,
sota els arbres d'un migdia fosc.
Voravia, pedrís, i l'esglèsia a mà esquerra
amb les cúpules altes, portals soterrats,
i els pollancs ben tofuts, d'ombra espessa,
protegint el muret des del cap al xamfrà.
I darrere la tanca els camins que es perdien,
que semblaven anar a l'abandó d'uns jardins.
I aquell lloc era tot un enigma
quan s'omplia d'un món femení.
Al capvespre, una colla de gent coneguda
visitava les noies, tota una munió,
i els lilàs ja florits, amb les fulles,
pinzellaven els seus finestrons.
I les dones més grans, excessives, bramaven
indignades, furioses: i anaven entrant
palplantant-se a les portes, com arbres
dels vorals dels parterres urbans.
De vegades calia alçar celles esquerpes
i aguantar un piupiueig de flagells, però més tard
veure com la passió és una ciència,
com l'elogi és la gesta més gran.
Totes elles, les sento, presències fugaces
que han trobat l'altra riba ─que poc les conec;
tot passat, vull donar-los les gràcies,
sí, i a totes, per tot el que els dec.
1958
Borís Pasternak. Quan escampi. 1984
Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala
